Llegint Montesquieu i Swift

Continue treballant en el manual de literatura universal per a batxillerat. Ja he enllestit les quatre primeres unitats, d’un total de nou, i ara porte entre mans la dedicada a la literatura del segle XVIII. Al final, el que em dóna més feina, però també el que m’agrada més, és triar textos per a cada unitat. Tinc una taula plena de llibres apilats i vaig fullejant-los per trobar-hi fragments que tinguen un sentit complet, que siguen representatius de l’autor i l’obra, i que resulten atractius per als alumnes. La majoria dels llibres que he de consultar els tinc subratllats i els recorde prou bé, però n’hi ha d’altres que he aprofitat per tornar-los a llegir, com els Viatges de Gulliver. Uns altres els he llegit ara per primera vegada. És el cas de les Cartes perses de Montesquieu, que tenia pendent des de feia temps. El de Swift, ja fa molts anys que el vaig llegir en castellà. Ara podia fer-ho en la traducció catalana recentment publicada per Adesiara, però al final he preferit llegir-lo en anglès, en un volum petit, molt ben imprès, molt confortable, de l’Oxford University Press. 

Mentre llegia les Cartes perses, m’anava anotant en una columna el número de les pàgines que podien servir-me per al manual de literatura universal, i en una altra les que més m’interessaven personalment, com ara les seues paraules contra l’excessiva proliferació de llibres. Montesquieu posa en boca d’un dels perses que «la majoria dels francesos tenen la dèria de voler ser intel·ligents, i els qui volen ser intel·ligents tenen la dèria de fer llibres. Tanmateix, no hi ha cosa més mal pensada: sembla que la natura havia vetllat sàviament perquè les bestieses dels homes fossin passatgeres, i els llibres les immortalitzen». En una altra carta, s’exclama contra l’enorme quantitat de lletra morta que representen els molts llibres, en la majoria dels quals «quan encara l’autor no ha fet els compliments de costums, els lectors ja estan avorrits: els fa entrar mig morts en una matèria negada enmig d’un mar de paraules». 

Una nota de lectura sobre l’«Ulisses» i el «Tristram»

Enguany he tornat a llegir l’Ulisses de Joyce i el Tristram Shandy de Sterne, tots dos en la traducció catalana de Mallafré. Ja fa més de vint anys que els vaig llegir per primera vegada. Del Tristram, llevat d’alguns incidents aïllats, recordava, només, el seu to enjogassat i divertit. Però havia oblidat del tot —o se’m va passar per alt en aquella primera lectura— la melancolia de moltes de les pàgines d’aquesta novel·la, corol·lari, potser, de la percepció dolorosa del temps que molt sovint mostra el seu narrador. 

Aquesta sensibilitat envers el pas del temps apareix, per exemple, en l’aporia que es planteja en el volum quart, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. En un altre moment de la seua narració, Tristram torna a constatar, desolat, que «el Temps s’escola massa de pressa». El sentiment de la mort que s’acosta intensifica encara més la melancolia d’aquest llibre. Sterne estava ja molt malalt quan va escriure la seua novel·la, i sabia, com fa dir a Tristam, que «la mort ja m’ha agafat pel ganyot». I això «no és viure, perquè com que aquesta filla de puta ha descobert on visc...» 

Rameau

Deixem el nebot de Rameau i parlem del seu oncle. Des de fa temps, l’escolte molt sovint. És un compositor molt imaginatiu, ple de sorpreses, amb una gran inventiva rítmica, harmònica i melòdica. 

El seu geni marca per complet el segle XVIII francès. El 1722 va publicar l’important Traité de l’harmonie, que li va proporcionar una gran prestigi. El 1745 va ser nomenat compositor de la Chambre du Roi. A partir d’aleshores va escriure les seues obres mestres. Tenia cinquanta anys quan va compondre la primera òpera. Els déus li van ser favorables i li van donar com a propina trenta anys de creativitat àgil i fresca, al llarg dels quals va compondre 28 òperes brillants. De tota manera, en els últims anys de la seua vida se’n lamentava i deia: «Cada dia tinc més gust, però menys geni». 

Rameau va ser el gran renovador de l’òpera francesa: en les seues òperes va donar més importància a l’orquestra, va utilitzar l’harmonia com a recurs dramàtic, va introduir passatges orquestrals de caràcter descriptiu, i va concebre el desenvolupament dramàtic d’una manera unitària sense basar-se en números tancats. De la resta de la seua producció, destaca sobretot la música escrita per a clave. 

El nebot de Rameau

La setmana passada vaig enllestir les poques classes que he dedicat a la literatura del segle XVIII. No hi ha temps per a més, si vull arribar a final de curs amb una certa tranquil·litat. Demà tenim el control de lectura de Madame Bovary i hem de comentar la novel·la a classe, i, abans, encara he de dir quatre vaguetats sobre el romanticisme. En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que gras! 

—Un moment! I Diderot? 

Doncs, no. Tampoc no hem llegit Diderot. I és una llàstima, perquè segurament és l’autor més complex i més sorprenent del XVIII. Kenneth Clark va assenyalar en Civilització que quan Diderot comença a tractar un tema no saps mai què dirà a continuació. És un dels seus encants. Va ser novel·lista, filòsof, crític d’art i l’impulsor principal de l’Enciclopèdia, on va escriure articles sobre tot, des d’Aristòtil fins a les flors artificials. Qualsevol generalització sobre el segle XVIII es podria desmentir amb els seus escrits. 

Diderot va escriure molt, però la major part de la seua obra va restar inèdita a la seua mort. El fet d’estar al cap de l’Encyclopédie l’obligava a ser prudent. Vivia obligat a pactes constants, vigilat tant per la policia com pel partit devot. Val la pena de fer un esforç per imaginar el que va representar la publicació de l’Enciclopèdia en aquell moment. Kenneth Clark, en la mateixa pàgina de Civilització que acabe d’esmentar, remarca que als governs autoritaris no els agraden els diccionaris. Viuen de mentides i d’abstraccions entabanadores i no poden permetre que les paraules siguen definides amb cura. 

Dos contes filosòfics de Voltaire

Com us contava en l’entrada anterior, hem llegit en classe una selecció mínima de l’obra assagística de Voltaire, una mostra tan sols. M’hauria agradat passar als alumnes alguns articles del seu Diccionari filosòfic i comparar aquest llibre amb el Diccionari per a ociosos de Fuster. També m’hauria agradat llegir algun conte filosòfic de Voltaire, el Càndid, és clar, o algun de molt curtet com Micromégas. 

Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire va trobar en el conte, o en la paràbola filosòfica, la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia Madame de Stäel. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com Càndid. 

Llegint Voltaire en classe

Sempre que estic a punt de començar un tema nou en les classes de literatura universal, repasse una mica Mimesis d’Erich Auerbach. Decididament, és el meu manual. Quan el traduiran al català? Ho podria fer Jaume Ortolà, el traductor del Faust i i factòtum de Riurau Editors, entestat a traduir al català llibres essencials. La traducció castellana està envellida i en algun punt resulta una mica aproximativa. 

Aquesta setmana, com que començava el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme, vaig agafar el volum d’Auerbach i vaig fullejar-ne el capítol XVI, La cena interrumpida, en què Auerbach comenta textos de Prévost, Voltaire i Saint-Simon. Recorde que en la primera lectura em va sobtar la valoració negativa que feia de Voltaire. Fins i tot, mostrava una animadversió una mica violenta envers aquest autor, que arribava a qualificar de propagandista. És cert, però, que Auerbach no deixa de destacar la millor qualitat de l’estil de Voltaire, una qualitat que cap lector no pot deixar de percebre: «Lo peculiar en él es, sobre todo, el tempo: la rápida y precisa recapitulación del desarrollo, el veloz cambio de las imágenes, la combinación sorprendente y repentina de cosas que uno no está acostumbrado a ver juntas; en todo esto, es casi único e incomparable, y en este tempo consiste una buena parte de su ingenio.» Més sintèticament, Borges va assenyalar que «Voltaire ha escrito la mejor prosa de la lengua francesa y quizá del mundo». 

Un assaig de Josep Iborra sobre la Il·lustració

"Tout est dit..." Amb aquests mots comença La Bruyère Les Caractères. Hi expressa el convenciment que ja no podia, en el moment en què es posa a escriure, aportar res de nou. Aquesta convicció no li va impedir començar a treballar en la redacció de la seua obra, cosa que pot semblar poc conseqüent. Deixar caure, d'entrada, que tot està dit i, no obstant, decidir-se a parlar resulta desconcertant. La ploma a la mà, què podia escriure que no fos una pura reiteració del que ja s'havia escrit? Quant al lector, és una invitació a no seguir llegint...

Però, ja se sap, la literatura és literatura, i La Bruyère comença amb un bon cop de retòrica per tal de guanyar-se astutament l'atenció del lector. ¿No és un bon truc per seduir-lo l'audàcia de presentar-li un llibre posant-hi per davant que no dirà res de nou? Potser era modèstia —qualitat sempre valorada— de l'autor, o una exageració, o una forma de no decebre ningú, o d'intrigar-lo per veure com s'ho apanyava per interessar, malgrat tot, el lector.

Al marge d'aquestes matisacions, hi ha en la frase de l'escriptor francès una actitud sincera, que formulava clarament la situació històrica en què es trobava: el punt d'inflexió de la civilització clàssica, el seu moment daurat i madur. El Renaixement havia acabat la digestió de la cultura dels antics i les grans monarquies, ja ben consolidades, reconeixien en la persona del Rei un símbol fulgurant. I La Bruyère s'hi troba bé, com un hereu segur, acomodat. Malgrat que “on vient trop tard” —com diu amb una mica de malenconia—, tenia el privilegi de sentir-se sobre una base sòlida i ben establerta. Tot estava explorat, verificat, classificat; no quedava cap zona obscura per aclarir ni cap rectificació important a fer-hi. Tot es trobava al seu lloc, i això és el que ell, testimoni d'un moment cultural brillant i assossegat, volia dir amb la seua frase sumària.

No vull insinuar que fos un conformista, ni que es trobés completament a gust en la seua societat. De fet, va criticar durament les injustícies que la minaven i ell mateix les va sofrir amb amargor. Ara, això era una altra qüestió, que tampoc no era nova. És en l'ordre de la cultura on ell es situa amb el seu famós mot. Segurament, per a ell hi havia enigmes, però quedaven fora de la possibilitat de ser dits. A més, no el temptaven ni el pertorbaven. Pel que fa a tot allò que era essencial per a un esperit cultivat, se n'havien tocat ja els límits, dins els quals no es podia fer altra cosa que treballar per la seua conservació i perfeccionament. Res d'inèdit podia ja ser expressat.

És cert que, en aquell temps, la revolució científica estava en marxa, i que el mateix La Bruyère se'ns presenta com un aficionat a l'astronomia. Ara bé, les "novetats" dels científics no qüestionaven el seu punt de mira, que era el d'un humanista, i l'humanisme s'havia tancat, rodó i acabat. En definitiva, per a qui considera les coses des d'aquest angle, la ciència afecta el món de la matèria, no el de l'esperit i de la seua tradició cultural, la dels valors de l'home de lletres.

Potser el "tout est dit" apuntava, també, a un blanc més concret, que dóna un sentit complementari a la seua frase. Amb ella, s'aferma contra els qui començaven a sabotejar el dipòsit cultural en nom de la modernitat. Per aquells anys, precisament, es va encendre la polèmica entre els "antics" i els "moderns". Apuntar-se a la superioritat dels novatori era posar en entredit la convicció de La Bruyère i dels qui pensaven com ell. Des d'Holanda es va llançar la rèplica més contundent: "proteste contra totes les veritats", va escriure Bayle, i posà en acció la seua protesta en els articles del seu Diccionari històric i crític. Tot no estava dit o estava mal dit. Els philosophes no creuran ja que hi han arribat trop tard, i cada nova quinta es mobilitzarà per refutar d'una manera o altra el tòpic de l'autor de Les Caractères.

Un altre intent en contra el va protagonitzar el marqués de Sade amb un mot subversiu: Tout dire! Aquesta consigna no apuntava d'una manera específica a la possibilitat de formular coses abans ignorades, sinó a l’exigència de parlar de tot el que no es volia parlar. El "tot" de La Bruyère estava limitat per unes convencions culturals, socials i morals. El camp, així acotat, estava més conreat, més "dit" i repetit. En aquestes condicions quedaven moltes coses, que s'havia decidit silenciar o deixar fora del que estava permès. El diví marqués afirma la urgència i la necessitat absoluta de dir l'interdit vigent amb una revolta de la paraula, que havia de retornar-li tots els seus poders d'una manera total amb totes les competències, obrint així nous horitzons. Tout dire! era el mot explosiu amb què feia miques el de La Bruyère, alhora que desafiava, així, la seua classe social, els seus tabús, el seu bon gust, les seues regles.

En la direcció estètica, la rèplica la va formular Baudelaire quan escrigué que calia capbussar-se "au fons de l'inconnu pour trouver du nouveau". Era una possibilitat per escapar a la repetició o al silenci.

Naturalment, n'hi ha una d'altra, sovint practicada: si tot està dit, doncs, diguem-ho a l'inrevés. O repetim-ho...

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.

4.1. Il·lustració i neoclassicisme

Havíem acordat de començar el comentari a classe de Madame Bovary a la segona setmana de febrer. Per a arribar a hora, no hi ha hagut més remei que accelerar i cremar etapes. Una de les “solucions”, que no és la primera vegada que posem en pràctica, ha estat botar-nos temes. És el que hem fet amb el 3.1. La lírica petrarquista en el renaixement i el barroc, cosa que no m’ha sabut gens greu i això que guanyen els alumnes. Però també hem hagut de botar el 3.2. Teatre clàssic francés. I això sí que em sap greu i sí que s’ho han perdut. Racine i Molière! Poques bromes! En fi, com deia aquell personatge de Pla, no es pot pas matar tot el que es gras.

Sí que hem donat, però molt per sobre, els dos temes que hi ha abans de Flaubert: el 4.1. Il·lustració i neoclassicisme i el 4.2. Romanticisme europeu, simplement com una introducció per a situar Madame Bovary en el marc de la literatura europea. Aquesta va ser una de les raons de comentar el Quixot, perquè és un llibre que forma part del rerefons literari de Madame Bovary. També per tocar el nas a les ments quadriculades que consideren que el Quixot només es pot tractar en l’assignatura de literatura espanyola. I, last but not least, pel gust de parlar del Quixot en català.

De tota manera, tots aquests quatre temes, els que no he donat, i els que he donat per sobre, els penjaré en el bloc. És un compromís que m’he autoimposat des de principi de curs, que no m’ha demanat ningú, i m’agradaria complir-lo.

En les poques classes que vaig dedicar a la Il·lustració em va interessar més que res ressaltar-ne alguns punts i pistes. Primer de tot: quan es parla de la Il·lustració es pensa en França, en els philosophes, però en realitat el pensament il·lustrat té l’origen a Anglaterra. D’altra banda, la Il·lustració és un corrent ideològic o de pensament. Si parlem en termes de moviment artístics o literaris, hem de referir-nos, al segle xviii, al rococó, al neoclassicisme i al preromanticisme. El neoclassicisme, que és el que hi predomina, va donar fruits importants en arquitectura, en música, en pintura, però no en literatura. Més exactament: no en la poesia o el teatre que seguien les normes neoclàssiques. La literatura que val la pena de la Il·lustració és la literatura d’idees, l’assaig. De les tragèdies i les poesies que va escriure Voltaire, avui ja no se’n recorda ningú. En canvi, com va afirmar Borges, Voltaire va escriure la millor prosa del món: la del Diccionari filosòfic, la de les Cartes filosòfiques, la del Càndid, ple d’aquella gaieté infernale que en deia Madame de Stäel.

Les novel·les les hem de buscar a Anglaterra, que és on sorgeix la novel·la moderna, de la mà d’autors com Richardson i Fielding. I de Daniel Defoe. A més de Robinson Crusoe, Defoe va escriure una altra gran novel·la: Moll Flanders. A Josep Pla li agradava molt. En les seues Notes disperses va escriure: “Per quarta o cinquena vegada a la vida, llegeixo Moll Flanders, de Daniel Defoe. Un llibre que no he pogut mai deixar, d’una extraordinària simplicitat, que resisteix el pas del temps. Escrit al segle xviii, en ple barroc continental, ofereix una curiosa característica: la justificació que en aquest llibre es fa de les accions humanes pels diners. Això el fa molt comprensible, tant en l’època en què fou escrit com en l’època present. La primera cosa que cal saber d’una persona és amb què pot comptar, cosa que no és fàcil. Si això no sse sap, però, no hi ha manera de comprendre res.”

Una mica després, van aparèixer Laurence Sterne, amb el Tristam Shandy, que per a mi haurà de figurar sempre en qualsevol hit-parade de les deu millors novel·les del món. El podeu llegir en català en l’excel·lent traducció de Joaquim Mallafré. I Jane Austen, que me l’estime molt, entre altres raons perquè vaig aprendre a llegir en anglès en les seues obres. Vull dir que la primera vegada que vaig sentir que llegir en anglès no em suposava una tortura va ser en les novel·les de Jane Austen.

Hi ha un estudi bàsic sobre la aquest període de la novel·la europea, que no està traduït ni al castellà ni al català: The Rise of the Novel de Ian Watt.

I si parle del segle xviii a Anglaterra, he d’esmentar un dels meus ídols: el doctor Johnson, el gran Johnson. Per a mi és una de les figures més vívides, més properes de la literatura universal. Em fa la impressió que l’he arribat a conèixer realment. La millor obra de Johnson no la va escriure ell, sinó el seu biògraf James Boswell. La tinc en anglès, en dos volums molt ben editats de l’Oxford University Press. Però m’agradaria molt que algun dia Mallafré la traduís al català.

En contrast amb els philosophes, Johnson era conservador i religiós, però en el fons potser resultava molt més dissolvent que no aquells. El seu lema era Clear your mind of cant. L’Oxford Dictionary defineix cant com a “affected or insincere phraseology”. El Chambers, com a “a hypocritical or affected or perfunctory style of speech or thought: the language peculiar to a sect: odd or peculiar talk of any kind”. Johnson va ser un desinfectant de mistificacions, de sofismes, de retòriques, de jocs de paraules, d’absurds i de contrasentits.

Johnson reivindicava la humanitat real, amb totes les seues pors i febleses, amb tots els seus prejudicis també, i el sentit comú, entès com a sentit de la realitat. Vegeu-ne algunes mostres. Contra els qui defensaven els beneficis morals de la pobresa, Johnson retrucava: “La pobresa és enemiga de la felicitat humana; destrueix la llibertat, i fa algunes virtuts impracticables i d’altres extremadament difícils”. I ell, que va ser un lector voraç i compulsiu, deia que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte d’adquirir informació, i que ningú no llegiria si tinguera alguna cosa millor a fer. Finalment, aquesta frase sobre escriure: “No man but a blockhead ever wrote, except for money”. La deixe en anglès, i així em sembla que jo no quede tant en evidència.

Johnson reivindicava i practicava els seus prejudicis com una expressió de la seua humanitat. Així, com a bon anglès, tenia tírria als escocesos. Boswell, que era escocès, li va dir un dia: “Doctor Johnson, haurà de reconèixer que Edimburg és una ciutat molt bonica.” Resposta de Johnson: “Senyor, la millor vista d’Edimburg és la del camí que porta a Londres.” Una altra: a prop de la universitat d’Edimburg hi havia un camí vorejat per una tanca de pedra. La llegenda deia que algun dia aquella tanca cauria sobre un home savi. El cas és que van haver de fer unes obres i la van enderrocar. Comentari de Johnson: “Devien témer que no caiguera mai.” Per acabar, el rebolcó que es va endur el pobre Boswell quan el van presentar a Johnson. Per fer-se el simpàtic, Boswell li va dir: “Doctor Johnson, sóc escocès, però no puc fer res per evitar-ho.” Johnson: “Senyor, aquest és precisament el defecte de tots els seus compatriotes.”

Vaig acabar aquesta panoràmica introductòria a la Il·lustració destacant la relació, més que l’oposició, entre aquest moviment i el romanticisme. Encara que la Il·lustració es relaciona amb el neoclassicisme en el camp artístic, el fet és que la crítica dels il·lustrats destrueix la noció clàssica de l’home, la noció que hi havia una essència humana, intemporal, que l’art expressava segons unes formes immutables i universals.

La crítica racionalista qüestiona tot això: el coneixement s’afirma cada vegada més com a experiència i posa l’accent sobre allò particular o excepcional. El sentiment que l’individu té d’ell mateix és l’únic que sobreviu a la ruïna de totes les autoritats destruïdes per la crítica dels il·lustrats. Pel que fa a la literatura, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de la seua obra. Com que no hi ha cap model decisiu, l’única regla de l’escriptor serà ell mateix. Per això el romanticisme contraposa el principi d’originalitat al principi clàssic de la imitació.

Per tant, a causa dels seus aspectes racionalistes, la Il·lustració determina el romanticisme, ensenyant-li la llibertat davant les regles i els models, i l’afirmació de l’individu. Demà publicaré un assaig de mon pare en què tracta aquest punt.

I acabem. Per cobrir l’expedient acadèmic de cara a la selectivitat, ací teniu el tema 4.1. Il·lustració i neoclassicisme. Està bastant coix i excessivament centrat en França. A més, no dic res de Diderot, que és segurament el més important, el més complex i el més interessant dels il·lustrats francesos. Ja el refaré més endavant amb més calma.