Es publiquen els «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

Acaben de publicar-se els Quaderns 1980-2000, quart títol i cinquè volum de l’Obra literària de Josep Iborra, que edita la Institució Alfons el Magnànim. Es poden considerar, encara que només en part, com una continuació del Diari 1965-1977, aparegut el 2022. El 1976 Josep Iborra havia estat destinat en comissió de serveis a la Universitat de València, on va ser director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), tenint com a director Manuel Sanchis Guarner fins a la mort d’aquest el 1981. A l’ICE va participar activament en l’organització dels cursos de reciclatge de valencià per a docents. A partir del 1976, doncs, sobretot durant els primers anys, va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va abandonar.

Quan el va reprendre, el 1980, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Els textos dels quaderns posteriors al 1980 ja no porten la data del dia en què es van escriure, llevat d’algunes excepcions, i s’hi atenua la introspecció íntima que caracteritzava moltes de les pàgines del Diari. És per això que els quaderns escrits des del 1980, que arriben fins al 2007, no s’han editat com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull de textos assagístics, d’extensió molt variable: des d’escrits molt breus, de vegades d’una concisió aforística, fins a assaigs molt desenvolupats, en la línia d’Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Moltes de les pàgines d’aquests dos llibres estan extretes dels quaderns posteriors al 1980. Josep Iborra no va recórrer als editats pòstumament en el Diari 1965-1977. Devia pensar que formaven part d’una etapa superada, o que tenien un to massa personal. Va aprofitar, per tant, el que escrivia en aquell moment, el que era més a prop dels seus interessos. El diari s’havia convertit en una mena d’obrador literari, on no comptava tant l’anotació au jour le jour com la necessitat de disposar d’un mitjà flexible per a tirar endavant el seu treball com a escriptor.

Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra

En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:

Es publica «El vici de la introspecció», de Josep Iborra

El 2021 la Institució Alfons el Magnànim va posar en marxa un projecte molt ambiciós: l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha restat inèdita. El primer títol d’aquesta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), que fan plegats més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure i una sèrie d’assaigs sobre autors i períodes de la literatura catalana. El 2022 es va publicar el Diari 1965-1977, una obra que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere.

Ara acaba d’aparèixer El vici de la introspecció, tercer títol d’aquesta Obra literària. Com l’anterior, és totalment inèdit. El volum està organitzat en tres parts, estretament relacionades. La primera, El descrèdit de l’humà, conté una sèrie d’assaigs de diferent extensió. El títol —emparentat amb la idea fusteriana del descrèdit de la realitat— apunta a una de les idees centrals d’aquests escrits: en la cultura moderna europea s’ha produït una centralitat del jo, a partir sobretot de Descartes, que, paradoxalment, és paral·lela a una desorientació sobre què és l’home i a un descrèdit o devaluació de la idea de l’humà.

En aquest primer bloc el lector trobarà síntesis suggestives i penetrants sobre Montaigne i Spinoza, sobre Heidegger, sobre sant Agustí i Pascal, i sobre alguns dels tòpics essencials de la filosofia, com ara racionalisme i irracionalisme, raons i emocions, judicis i prejudicis, anècdotes i categories, naturalesa i cultura, sagrat i profà, antropomorfisme i antropocentrisme, sobre la por a la veritat, sobre la distinció entre l’autor i l’home moralment considerat, entre l’home concret, tal com s’ha comportat en la seua vida i aquest home com a escriptor. Entre els escriptors que il·lustren o susciten aquest últim punt hi ha Gide, Valéry, Huxley, Eliot, Proust, Sainte-Beuve, Txékhov, Artaud, Rimbaud, Palàcios…

Escriure: trobar una idea que done joc

10 de març de 1974

Abans de posar-se a escriure res, cal haver trobat una idea que done joc, és a dir, que permeta raonar —escriure— amb facilitat, folgadament, còmodament: aleshores ens podem moure lliurement, sense forçar l’exposició i sense la sensació d’haver d’empentar per poder avançar. Això s’esdevé quan la idea no es confon amb les altres, quan el pensament no s’escampa i es confon. Quan permet sempre assenyalar la diferència, no perquè la volem marcar, sinó perquè apareix gràcies a la idea mateixa.

Una altra manera de reconèixer si la idea ha adquirit la seua formulació vàlida és quan permet pensar, quan per ella mateixa, sense gaire esforç, funciona: se’n poden treure conseqüències, permet organitzar un material, diferenciar, valorar. La bona idea, la bona hipòtesi en aquest sentit, és la que permet explorar ordenadament i exposar clarament. Idea que generarà (amb virtuts deductives, per exemple).

Primer cal (si no hem pogut arribar a la idea així formulada, per una feliç intuïció) analitzar, pensar, repassar el material, explorar en plena confusió, i anar aclarint, filtrant. És una etapa prèvia, privada, preliminar, que es pot acomplir també escrivint, com en una gran part em passa a mi. Aquesta és la part difícil i decisiva. Es pot arribar o no a trobar la idea com cal, clara i no confusa, funcional. Si no es troba, es podrà acabar escrivint un llibre, però s’escriurà a bacs i trompades, sense fluïdesa. El resultat serà un arbitrari i confús esborrany. No serà inútil: s’hi trobaran coses. Però li faltarà l’ordre, la claredat, la divina presència de l’esperit, l’interès i altres qualitats.

Escriure és fer funcionar una idea: posar-la en funcionament. Cal, però, el treball previ, el més difícil (que sovint assage en aquests quaderns).

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 726-727.

Un article d’Enric Balaguer sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Enric Balaguer ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra, tercer volum de la seua Obra literària, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. Hi remarca que el Diari de Josep Iborra «és dens per l’amplitud dels temes i la manera d’abordar-los i gira, en general, al voltant de les lectures literàries i de pensament. […] L’autor se’ns revela com un lector voraç i, sovint, convuls». Sorprèn «tant el conjunt de lectures com la modernitat que transpiren. Iborra llig Foucault, Les paraules i les coses, en el moment de la seua publicació a França. Sembla que el franquisme amb l’aïllament i la maquinària repressiva —censura— no va ser capaç d’interrompre la connexió europea d’intel·lectuals com ell».

Per a Balaguer, «l’escriptura de Josep Iborra tendeix a la frase breu. Sovint, després d’un enunciat, més o menys situacional, passa a consideracions ponderatives i acaba amb alguna valoració contundent. Es tracta d’una prosa sintètica i expeditiva que, de tant en tant, espurneja».

Enric Balaguer ha acompanyat el seu article d’una selecció de fragments del Diari 1965-1977. M’ha cridat l’atenció, però no m’ha estranyat, la tria d’una sèrie de textos evocatius de pobles de la Marina, com ara Benissa o Polop. Enric Balaguer, originari d’aquest món, com Josep Iborra, deu haver llegit amb una emoció particular un fragment com aquest: «Tota aquella comarca de Polop a Alcoi, per Callosa, Castell de Guadalest, Confrides, Penàguila, Benilloba, la sent com el rovell d’ou de la infància, com un paradís».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l’enllaç: «Tot donant forma als mots em done forma a mi mateix»: ‘Diari 1965-1977’, de Josep Iborra.

Enric Sòria escriu sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Enric Sòria ha publicat en l’últim número de L’Avenç (491, juny 2022, p. 51) un article sobre el Diari 1995-1977 de Josep Iborra. Per a Sòria, aquest volum és «en part, el diari d’un lector professional», però també «un diari íntim, no perquè continga anècdotes de la vida quotidiana, que d’això n’hi ha ben poc (pel diari, a penes sospitaríem que Iborra té un fill), sinó perquè l’autor s’autoindaga a fons, sense contemplacions, de vegades amb una incisivitat quasi cruenta».

Hi afegeix que el lector d’aquest diari es troba «davant l’itinerari d’un escriptor que aprén a dominar el seu ofici i d’un home que es troba a ell mateix tot exercint-lo. La incertesa íntima no s’esvaeix del tot, perquè tots la sentim, i Iborra és massa honest per a amagar-ho, però la serenitat augmenta. Els mots tornen a parlar de coses, i el que l’espill ens mostra es va fent com més va més interessant. No solament reflecteix tota una època. A més, Iborra sap dir-se a si mateix».

El títol de la ressenya d’Enric Sòria —Diari d’un bizantí escèptic— al·ludeix al que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l’enllaç: Diari d’un bizantí escèptic.

La gran aventura subterrània de Josep Iborra, un article de Joan Garí

Josep Iborra, per Josep Espert, 1968

Joan Garí ha publicat a l’Ara un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Amb poca obra publicada en vida, el seu diari és per a Garí la clau de volta d’una literatura subterrània, «el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor– segurament restaria inèdit per sempre més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l'enllaç: La gran aventura subterrània de Josep Iborra.

Es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra

Divendres passat va tenir lloc al Trinquet Pelayo de València l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. L’acte, moderat per Vicent Sanchis, va comptar amb les intervencions d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, Vicent Flor, director del Magnanim, i jo mateix. No hi van poder assistir, com estava previst, per causes de força major, Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, i Xavier Serra.

Durant la meua intervenció vaig llegir dos textos d’Una literatura possible. El primer il·lustrava la concepció que tenia Josep Iborra de la crítica com a consciència de la literatura. La crítica, deia, a més d’orientar el lector i fer-li ganes de llegir un llibre, ha d’«ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un “clima”, a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics». En l’altre, partint d’una reflexió de Milan Kundera, Josep Iborra afirmava que «Ee llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens ha de portar a crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. Cal fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial».

Vaig parlar amb més extensió del seu Diari 1965-1977 i en vaig llegir algunes entrades. Ací en teniu tres com a mostra:

17 d’abril de 1960

Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, encara que dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

El professor Josep Iborra, per Josep Miquel Bausset

Josep Iborra, amb Josep Garcia Richart i Josep Lluís Bausset

Josep Miquel Bausset ha publicat un article, El professor Josep Iborra, que ha estat reproduït en Vilaweb i en Castelló Notícies. Podeu llegir-lo clicant qualsevol dels enllaços anteriors.

‘Diari 1965-1977’, un maó més de l’obra monumental de Josep Iborra

L’escriptora i periodista Esperança Camps ha publicat avui en Vilaweb un extens article en què tracta la personalitat literària de Josep Iborra i el procés d’edició de la massa de manuscrits que va deixar a la seua mort. Camps hi dedica una atenció especial al Diari 1965-1977, aparegut fa poc, tercer volum de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim, i que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha quedat inèdita.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: ‘Diari 1965-1977’, un maó més de l’obra monumental de Josep Iborra.

Demà es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra

La Fundació de Pilota Valenciana anuncia des del seu web l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra a l’Espai Pelai 1868 de la ciutat de València. Podeu llegir l’article fent clic en aquest enllaç.

Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, es presentarà al Trinquet Pelayo de València l’«Obra literària» de Josep Iborra

Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, tindrà lloc al Trinquet de Pelayo de València (carrer de Pelai, 6) un acte de presentació dels tres primers volums publicats fins ara de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi intervindran Enric Morera, president de les Corts Valencianes; Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya; Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim; Xavier Serra, escriptor i autor d’una biografia de Josep Iborra, i jo mateix. Vicent Sanchis, periodista i doctor en humanitats i comunicació, hi farà de moderador.

Podeu trobar més informació sobre aquests tres primers volums de l’Obra literària de Josep Iborra en aquests enllaços:

La Institució Alfons el Magnànim inicia la publicació de l’«Obra literària» de Josep Iborra

Es publica el «Diari 1965-1967» de Josep Iborra, inèdit fins ara

Es publica el «Diari 1965-1967» de Josep Iborra, inèdit fins ara

La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar el Diari 1965-1977 de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), tercer volum de la seua Obra literària. El primer títol d’aquesta sèrie, Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), va aparèixer el juny del 2021.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, Josep Iborra parla sovint en aquest Diari 1965-1977 del seu món privat, cosa que permet de considerar-lo un diari íntim, si no fos perquè aquesta etiqueta és equívoca i capciosa. Els fets o les minúcies de la seua vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 escrivia que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o qüestions diverses, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 apunta una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».

Josep Iborra comença a escriure el seu diari als 35 anys, nel mezzo del camin. Més d’una vegada al·ludirà a l’obra de Dante i als versos inicials de la Divina Comèdia per a definir la seua situació personal i moral. La imatge de la selva obscura de Dante i dels cercles del seu infern la va fer servir com a símbol d’una situació personal caracteritzada per una inhibició o una falta de confiança en la seua pròpia obra, que a poc a poc es va anar desfent i resolent.

De tota la massa d’escrits inèdits que va deixar quan va morir, el Diari 1965-1977 és potser el que presenta un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Hi ha tota una sèrie de motius que reapareixen de tant en tant al llarg de les seues pàgines, en una sèrie de variacions que els amplien, els matisen, els aprofundeixen o els obrin a perspectives noves. La datació de les entrades marca tant una evolució com una situació concreta, personal. Les poques al·lusions a la seua vida exterior de cada dia, en fan un producte més concentrat, més coherent, més valuós i atractiu. A mesura que el diari avança hi pren cada vegada més pes la reflexió assagística que li suggereixen les seues lectures, però no es perd mai l’impuls inicial de fer servir l’escriptura com una manera de donar-se forma i de posar-se en forma, d’assajar-se moralment i intel·lectualment. La reflexió sobre la seua situació personal s’entrelliga d’una manera indestriable amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees.

El lector trobarà en aquest Diari mostres excel·lents de crítica literària sobre Flaubert, Proust, Balzac, Dickens, Tolstoi i Dostoievski, Stendhal, Sterne, Goethe i Eckermann, Johnson i Boswell, Gide i Valéry, Barrès, Voltaire, Spinoza… i també sobre alguns dels principals crítics literaris del segle XX, com ara Lukács, Barthes o Blanchot. O assaigs sobre diversos episodis clau de la història cultural europea, o sobre el que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la situació sociocultural de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, desorientats o perduts enmig de la cultura científica, minoritària i profundament diferenciada, i la cultura de masses, majoritària i homogènia, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Algunes de les pàgines del revelen l’atracció que el seu autor sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present». Criden l'atenció els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l'assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d'incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador.

Reconec que jo no sóc el més indicat per a fer una valoració del Diari 1965-1977. Estic convençut, però, que és una de les obres més importants que ha produït l’assaig literari en català del segle XX, en la forma lliure i flexible del dietari. Ara la paraula la tenen els lectors.

Una ressenya de Salvador Vendrell sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra

Salvador Vendrell ha publicat en La Veu dels Llibres una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: «Una literatura possible», de Josep Iborra.

El lector, mesura de totes les coses: una ressenya de Josep Alapont sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra

Josep Alapont ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Us la recomane.

Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Lector, mesura de totes les coses.

«Josep Iborra, complet i inèdit», per Josep Alapont

Josep Alapont ha publicat en el número de juliol de la revista Saó un molt bon article sobre Una literatura possible, primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Aquesta ressenya és, crec, la primera que es publica d’aquesta obra, editada en dos volums (I i II). La podeu llegir en el número de juliol de Saó o fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, complet i inèdit.

Defensa de la literatura catalana

Quin sentit tenen les nostres cultures? Quina flauta toquem o podem tocar? Aquesta pregunta, ens la podem formular amb un esperit escèptic i fins i tot derrotista. No fóra millor deixar-ho córrer i integrar-se en les altres cultures, començant per la que ja ens ha col·locat en el seu espai? El castellà, per a nosaltres; l’alemany o el rus, per als països de l’est; l’anglès, per a Holanda i Dinamarca…

La pregunta, però, es pot formular amb un altre esperit, que és un desafiament, i no una tossuderia, perquè parteix precisament no d’un provincianisme sinó del mateix principi de la literatura entesa en la seua universalitat. En aquest sentit, vull recordar ara un testimoni de la cultura txeca: Milan Kundera. Referint-se al concepte expressat per Goethe de «literatura mundial», diu que, per a la literatura txeca, «esdevenir part de la literatura mundial no sols era una tasca difícil sinó una tasca que corresponia a una necessitat vital, car era només en aquest espai supranacional de la literatura mundial on la literatura txeca trobaria la protecció i la garantia de la seua llibertat». Això és important tenir-ho en compte. Afirmar-se en una nació petita no és una manifestació reaccionària de provincianisme. Ho pot ser. Però no necessàriament. Més encara, crec, amb Kundera, que les nacions petites són les més interessades —és una necessitat vital— a afirmar el concepte de Goethe. Perquè si bé una nació petita pot caure en el provincianisme —entenent mal els valors nacionals—, una nació gran pot caure —i cau, de fet— en l’imperialisme, que és una mala manera d’entendre la literatura mundial, perquè la confon amb la seua pròpia literatura. Kundera diu també: «una nació petita mai no somia remodelar el món per adaptar-lo a la seua pròpia imatge, sinó, més aviat, de trobar-se en un món de tolerància i diversitat on poder viure en “igualtat”». És la cultura integralment, universalment, entesa. Les grans cultures europees, imperialistes de cara a les petites que es troben dins d’elles o en els seus marges, són imperialistes, però provincianes respecte a d’altres cultures no europees…

El llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens porta a la segona consideració de la cultura a què he al·ludit al principi: cal —i el llibre hi pot ajudar— crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. No fer cultura purament promocionada, sense estar animada per un esperit: grans moviments culturals s’han produït per aquesta voluntat de cultura pròpia —l’alemany de finals del segle XVIII i principis del XIX, la russa de la segona meitat del XIX. Fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial. Això demana un gran esforç, una gran obstinació, i una gran lucidesa: perquè és una aposta i no ens volem conformar amb guanys insignificants. Cal jugar fort.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1380-1381.

Josep Iborra sobre els seus criteris com a crític literari

Moltes vegades és difícil d’aconseguir, però el crític hauria de ser equidistant, mantenir una certa distància que el porte a no percebre com una ofensa la mala literatura. És preferible ocupar-se’n només de la bona, però això no sempre és possible. Fins i tot a vegades convé, sense fer actes de caritat, no insistir en els errors d’una primera o segona novel·la, si el crític creu que l’autor apunta maneres, o talent, que jo crec que és una cosa que es percep ja en les primeres línies. No a tothom se li pot exigir que siga Faulkner, i a més seria molt avorrit. També apuntaria que la crítica, o el «ressenyisme», encara no són ciències exactes. També aquí hi ha el dret a equivocar-se, igual que l’autor erra a vegades en alguna de les seues obres.

En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l’argument ni la vida de l’autor, sinó d’explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una mica, d’analitzar alguns components bàsics del llibre de manera que puga servir d’orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M’he estalviat elogis o crítiques negatives. Pense que una descripció ja era suficient.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 59.

Josep Iborra sobre «Matèria de Bretanya» de Carmelina Sánchez-Cutillas

L’Andròmina del 1975, el va guanyar Carmelina Sánchez-Cutillas amb Matèria de Bretanya. Aquesta escriptora formava part d’una generació anterior. Es trobava situada, doncs, fora del nou corrent dels joves narradors. Ja s’havia distingit pels seus llibres de versos, d’una alta qualitat, i pels seus treballs d’història. L’obra premiada fou un autèntic best-seller, el primer de la història de la novel·la contemporània valenciana. Era una obra «llegible», per la claredat i el lirisme de la seua escriptura, per la seua transparència i la seua poesia. Va ser un llibre, crec, molt venut, molt llegit. Era un glop d’aigua fresca, saludable, que ens restituïa una època d’un passat, en aquell moment pràcticament abolit. Testimoni marcat per una intensa dimensió poètica, aquest magnífic i insòlit llibre no s’assemblava en res ni al ruralisme o costumisme practicat generalment abans —amb alguna excepció, com la de Maria Beneyto— ni a la problemàtica generacional d’aquell moment. Si volem fer comparacions que ens hi puguen orientar, podríem dir que Amadeu Fabregat fou el nostre Terenci Moix d’aleshores, com Carmelina Sánchez-Cutillas va ser la nostra Mercè Rodoreda. El mal és que ni l’un ni l’altra no van publicar cap novel·la més.

El que ens importa ara, però, és l’impacte que Matèria de Bretanya va tenir en aquells anys. Impacte entre els lectors, que en va tenir molts —repetesc—, més que no pas entre els escriptors. De tota manera, hi ha una línia que arrenca d’aquesta obra: Josep Rausell, Josep Piera, Ventura Melià van entrar, situats dins la seua pròpia experiència personal —de la guerra i la postguerra— en aquest espai de la memòria, de l’evocació de sensacions i vivències de la infantesa i de l’adolescència. Només Joan Francesc Mira ho havia fet ja abans amb el seu recull de contes Els cucs de seda, però amb l’evocació d’una infantesa encara molt acostada en el temps a la de l’autor —la postguerra.

La pauta la va donar, en general, Matèria de Bretanya, centrada en un temps anterior a la guerra, en els anys trenta, ja rebolicats socialment i políticament, vistos per una nena. No és, per això, una novel·la de ficció estrictament parlant, sinó un aplec de records «transfigurats». Hi ha en l’autora una voluntat d’estil, de treballar la seua «matèria». El secret de la bellesa del llibre es troba en la distància literària entre els fets viscuts per una xiqueta de classe acomodada de La Marina i la memòria que en té l’autora, que s’identifica amb la nena que fou i el seu petit món. Carmelina Sánchez-Cutillas trobà el to just d’una paraula que se sosté amb naturalitat en la veu de la seua protagonista. O són dues veus que es fonen en una.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1057-1059.

Josep Iborra sobre la crítica literària

La crítica literària és tot un drama i no solament dins l’àmbit del català —i més particularment del valencià— sinó del castellà, que disposa de molts més mitjans i es troba en una situació normalitzada. Hi ha una producció molt nombrosa i els crítics «piquen» una cosa o altra per alguna raó més o menys circumstancial. I encara cal dir que són papers molt ràpids, que es limiten a donar notícia d’un llibre sense entrar-hi a fons.

Tornant a la nostra situació particular, el que passa és que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, serà entrevistat, o veurà una ràpida ressenya de la seua obra. Poca cosa i encara val a dir que bastant excepcional. Si haguéssem de fer una mena d’història de la literatura actual catalana utilitzant les ressenyes que han eixit als diaris o a les revistes, el resultat seria grotesc i, naturalment, desorientador en tots els sentits.

Després del que acabe de dir, està clar que una funció de la crítica és orientar el lector, fer-li ganes de llegir un llibre. Però crec que és més important ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un «clima», a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics. La crítica, va dir algú, és la consciència de la literatura. Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, tampoc «literatura». Crítics, autors i lectors han d’entrar en un circuit que estiga sempre en marxa i que va des de les ressenyes o l’estudi del llibre per part dels crítics, fins a l’opinió del lector, passant per les «posicions» dels autors a propòsit del que ells fan o del que fan els altres. Aquests objectius, desgraciadament, resulten utòpics: pocs mitjans de comunicació —que, a més, dediquen poc espai a la literatura—, pocs crítics, pocs lectors... Autors, crec, n’hi ha més, però es troben aïllats i els seus llibres, amb sort, es veuen uns dies als aparadors de les llibreries.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 56-57.