L’homenot que va escriure Pla sobre Carner és un dels millors de la sèrie i un text imprescindible sobre el gran poeta. M’estranya que se cite tan poc, o no gens. Pla afirma al començament d’aquest retrat literari que «no podria pas dir que he conegut Carner». De tota manera, el va poder tractar una mica durant una temporada llarga, durant els anys 1921-1922, a Gènova, on Carner ocupava el càrrec de vicecònsol. Li agradava molt caminar de nit pels carrers més o menys deserts de les ciutats, i Pla el va acompanyar sovint en les seues passejades nocturnes per la ciutat italiana. Carner, recorda Pla, «era el noctàmbul que a mi m’ha agradat sempre, no pas per la tendència que pogués tenir a freqüentar els llocs anomenats de perdició, sinó perquè era un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn, amb l’eliminació total —per unes hores— de l’ineluctable demà».
Pla remarca dos trets de la personalitat de Carner en relació a la seua obra. El primer, «el prodigiós joc verbal de la seva conversa, reflex del riquíssim joc verbal de la seva poesia». L’altre aspecte, en canvi, hi marcava un contrast. «En aquells dies de Gènova —escriu Pla—, Carner ens semblà un home prodigiosament vital, molt acostat a la vida, fascinat per la vida. Amb un sobrant de força per dilapidar, la meva intenció en escriure aquest retrat fou produir precisament aquesta impressió. No sé pas si me n’he sortit. És per això que sempre fou per a mi un fet singular haver de constatar la permanent tendència de Carner a veure l’erotisme en forma elegíaca. Totes les conjectures que he fet —i n’he fetes algunes— per explicar-me aquesta realitat no expliquen res, són insignificants. Per això no val la pena de recollir-les i anotar-les, si s’exceptua la que té més obvietat: vull dir que l’erotisme és en la nostra literatura absolutament rebutjat. Ni tan sols és al·ludit —si no és a través de l’elegia. Així, doncs, comença quan ha fracassat. És curiós, sorprenent, estrany, però no crec pas que se’n pugui dubtar.»
.jpg)
.jpg)