Llum a l’atzucac: sobre el nou dietari de Ramon Ramon

Ha aparegut fa poc Llum a l’atzucac, segon lliurament del dietari de Ramon Ramon, que comprèn les entrades entre finals del 2012 i finals del 2016. Aquest llibre, editat per Bromera, ha estat guardonat amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2017. Prèviament, el 2014, havia publicat Dins del camp d’herba (dietari 2009-2012), que vaig comentar en aquest blog (vegeu Retrat de l’artista irat).

El dietari és potser la forma literària més lliure i més flexible: hi cap tot. La reflexió breu, l’assaig més o menys desenvolupat, citacions i notes de lectura, poemes, esquemes narratius, anotacions sobre el dia a dia… Molts dietaris són una mena d’obrador, de projectes i provatures, d’anotacions que es podran desenvolupar més endavant, una mena de literatura o d’escriptura en brut. Si més no, inicialment. Els dietaris que els escriptors publiquen en vida solen ser reelaborats a consciència, triats i autocensurats. Perquè la «informalitat» del dietari, que és el seu encant, és també el seu perill: el perill de convertir-se fàcilment, inevitablement, en un aplec de textos miscel·lanis, de valor molt desigual, en l’apunt d’una sèrie de rutines —accions rutinàries, sensacions i pensaments rutinaris— que poden tenir un valor documental o de memoràndum per a l’autor, però no per al lector. En l’altre extrem, el dietari perd una mica o del tot el seu caràcter quan es converteix en una forma per encabir una sèrie de textos fragmentaris de caràcter assagístic, per als quals la datació del dia a dia no és rellevant. 

Ramon Ramon ha fet un gran esforç en aquest llibre per aconseguir una forma equilibrada, combinant de manera ajustada, compensada, la nota personal, íntima fins i tot, i els textos de temàtica més general. A diferència dels dietaris publicats anteriorment, Llum a l’atzucac conté nombrosos textos de crítica literària: sobre Woolf, Dostoievski, Eliot, Tolstoi, Ruyra… No són simples notes de lectura, sinó assaigs molt elaborats i aprofundits. Però l’expressió de la quotidianitat no hi ha desaparegut, ni la presència de la vida privada de l’autor, amb referències de vegades ben sorprenents, com en les pàgines que dedica a les seues experiències amb la prostitució durant els anys d’estudi a la universitat. Hi va conèixer una xica de l’ofici que li agradava llegir Fuster i Estellés. Les reflexions de Ramon Ramon sobre aquests records confirmen una paradoxa enunciada per Baudelaire, que he comentat en un dels contrapunts de La literatura recordada.

Retrat de l’artista irat

Després de la publicació de cinc llibres de poesia, Ramon Ramon ha triat ara amb Dins el camp d’herba  la forma flexible del dietari. Un part de les entrades d’aquest llibre estan dedicades a l’escriptura d’apunts assagístics, suscitats per una lectura o per qualsevol fet divers de la vida quotidiana, pública o privada. Més interessants són les dedicades a rememorar part del seu passat familiar, com ara la vida i la personalitat de la seua àvia en unes pàgines extraordinàries que constitueixen una mostra de microhistòria del que ha estat el nostre país des dels anys trenta del segle passat fins a la mort del dictador. Igualment atractives són les pàgines dedicades al pare, o a un membre exòtic de la família, l’oncle Xedal, d’origen turc. O, encara, els records dels efectes al·lucinants de l’anticatalanisme en una escola de Catarroja durant la dècada dels vuitanta.

Però Dins el camp d’herba (dietari 2009-2011) és sobretot un retrat de l’artista, no de l’artista adolescent o jove, sinó del qui es troba nel mezzo del cammin. Ramon Ramon ho constata, angoixat i tens: «Quan ja veig enrere la meitat de la meua vida, no he passat de ser un sac de dubtes». «Sóc un continu remordiment», insisteix en un altre pas. Un sentiment d’insatisfacció recorre de cap a cap tot el llibre. Amb ell mateix, sobretot pel que fa al seu treball com a escriptor («Només em sent poeta quan escric, quan ho publique tot em sembla una impostura»), i amb el seu entorn: «el meu poble se’m presenta claustrofòbic», «és una ardor de digestió diària, i només les vaques cegues el remuguen bé». Al llarg del dietari l’autor es revela com una personalitat introvertida, irada, no gens complaent ni amb ell mateix ni amb els altres.