«Hores angleses», de Ferran Soldevila, un dels millors dietaris de la literatura catalana

Durant els cursos 1926/1927 i 1927/1928 l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, que aleshores tenia trenta-tres anys, va ocupar el càrrec de lector de literatures hispàniques a la Universitat de Liverpool. Durant aquella estada va portar un dietari, en què explicava les seues impressions del paisatge, de la gent i del conjunt de la societat britànica. Es va publicar amb el títol d’Hores angleses uns quants anys després, el 1938, en plena guerra civil, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes, com un gest simbòlic en defensa de la continuïtat i de la normalitat. I d’esperança. Per a una part significativa de la intel·lectualitat catalana la societat britànica era un model del que podria ser Catalunya una vegada s’hagués acabat la guerra i s’hagués posat fi al feixisme: un país desenvolupat, civilitzat i culte.

El llibre va obtenir un gran èxit i l’edició es va esgotar ràpidament. Durant la postguerra, es va reeditar el 1947 i va adquirir un caràcter emblemàtic entre els cercles de la resistència cultural. Era una mostra i un record de l’alt nivell literari assolit per la cultura catalana del primer terç del segle XX. Ara fa deu anys el va tornar a publicar Adesiara, acompanyat per una presentació d’Enric Pujol, que ha tingut cura també de l’edició del text, i de dos estudis introductoris, un d’Alan Yates, excel·lent, i un altre de Joaquim Nadal.

En el seu assaig, Yates escriu que els lectors actuals «podran jutjar si Hores angleses “compta” per a res avui dia». Crec que aquesta pregunta es pot contestar positivament, sense reserves. Des del punt de vista documental o simplement turístic, i encara que haja passat prop d’un segle, al lector que haja viatjat a Anglaterra li farà gràcia comparar les seues impressions i records amb els de Soldevila. Des d’un punt de vista estrictament literari, Hores angleses presenta una forma literària plena d’harmonia i d’equilibri i és un exemple de l’alta qualitat que va arribar a aconseguir la prosa catalana de la dècada dels trenta.

Una nota sobre els dietaris de l’exili de Ferran Soldevila

Després de la sèrie de cinc articles que he dedicat al diari com a gènere literari, m’he fet el propòsit de llegir-ne alguns dels que encara tinc pendents. Deixe per a més endavant els tres gruixuts volums, en paper bíblia, del Journal littéraire de Paul Léautaud, que a Pla li agradava tant. De moment, aquesta setmana he llegit els dietaris de Ferran Soldevila corresponents al període des de finals del 1939 fins a mitjan del 1941, editats per Tres i Quatre en el volum Dietaris de l’exili i del retorn. 1. L’exili.

De Ferran Soldevila ja en coneixia un altre dietari, que va publicar el 1938 amb el títol d’Hores angleses, un dels millors que s’han escrit en català, molt diferent del que he llegit ara. En vaig parlar en el contrapunt 44 de La literatura recordada. Publicat en vida del seu autor, Hores angleses és una obra deliberadament literària, caracteritzada per l’equilibri i la concentració, mentre que els dietaris de Soldevila editats per Tres i Quatre són de publicació pòstuma i tenen un caràcter de material en brut, no reelaborat a posteriori. La concentració i l’equilibri d’Hores angleses és una conseqüència en bona part de les omissions. El lector d’aquest dietari té la sensació que Soldevila és un viatger solitari. En realitat, durant els dos anys que va passar a Anglaterra va estar acompanyat de la seua dona, que no menciona en cap entrada. En aquests dietaris de l’exili, en canvi, apareix en la majoria. És un dels aspectes, no l’únic, que ens acosta a la realitat de la vida quotidiana de Sodevila durant aquells anys. Des del punt de vista literari, aquests dietaris presenten un caràcter més dispers, més fragmentat, més variat també, d’interès desigual, però bastant mantingut. Hi ha, d’entrada, el drama de l’exili, que esdevé angoixós quan els nazis envaeixen França. L’emigració a Amèrica esdevé aleshores per a molts l’única via de salvació. Hi ha, també, al començament sobretot, la il·lusió de tornar aviat a Catalunya, més que res perquè estava clar per a tots que Franco no podia durar més de quatre dies. Alguns veien possible una restauració monàrquica, que com a mínim restauraria un cert ordre de convivència i permetria respirar. D’altres, s’esporuguien pensant que la pròxima revolució, amb ganes de revenja, seria d’efectes més sagnants i destructors que la primera.

Hores angleses

Durant els cursos 1926/1927 i 1927/1928 l’historiador i home de lletres Ferran Soldevila, que aleshores tenia trenta-tres anys, va ocupar el càrrec de lector de literatures hispàniques a la Universitat de Liverpool. Durant aquella estada va portar un dietari, en què explicava les seues impressions del paisatge, de la gent i del conjunt de la societat britànica, que es va publicar amb el títol d’Hores angleses uns quants anys després, el 1938, en plena guerra civil, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes, com un gest simbòlic en defensa de la continuïtat i de la normalitat. I d’esperança. La societat britànica era vista per una part significativa de la intel·lectualitat catalana com un model del que podria ser Catalunya una vegada s’hagués acabat la guerra i s’hagués posat fi al feixisme: un país desenvolupat, civilitzat i culte. 

El llibre va obtenir un gran èxit i l’edició es va esgotar ràpidament. Durant la postguerra, es va reeditar el 1947 i va adquirir un caràcter emblemàtic entre els cercles de la resistència cultural, com un símbol de l’alt nivell literari assolit per la cultura catalana del primer terç del segle XX. El 1970, un any abans de la seua mort, Ferran Soldevila va incloure Hores angleses en Al llarg de la meva vida, un volum d’Edicions 62 difícil de trobar a hores d’ara, que incloïa altres obres dietarístiques de l’autor i que era presentat com el primer tom de les Memòries de Ferran Soldevila. Aquest primer volum no va tenir continuïtat. L’editorial Adesiara, que no para de publicar llibres de primera categoria, ha reeditat enguany Hores angleses, en una edició que es podria qualificar de luxe: el text de Soldevila ve acompanyat per una presentació d’Enric Pujol, que ha tingut cura també de l’edició del text, i de dos estudis introductoris, un d’Alan Yates, excel·lent, i un altre de Joaquim Nadal.