Les ressenyes literàries de Katherine Mansfield

Durant els anys 1919 i 1920, Katherine Mansfield va publicar més de cent ressenyes de novel·les en The Athenaeum. Van tenir molt d’èxit. El seu marit i editor de la revista, John Middlenton Murry, les va publicar pòstumament el 1930, amb el títol de Novels and Novelists. La majoria de les novel·les comentades en aquest volum avui ja no les recorda ningú i s’han convertit en lletra morta. Ja en el moment de ser publicades, poques van rebre l’aprovat de Katherine Mansfield. Ni tan sols un aprovat justet i misericordiós. Es tractava, com diu ella mateixa, «of those hundreds of novels which not send you to sleep, but —do not keep you awake». Novel·les correctes, que estaven bé, que no eren una merda, com diu la gent malparlada. Però prescindibles. No et fan dormir, però tampoc no et mantenen despert.

Les ressenyes que va escriure Katherine Mansfield, en canvi, es llegeixen molt bé, en bona part gràcies a la intel·ligència i a l’humor amb què comenta les novetats literàries. No adopta mai una actitud irritada o indignada, santament indignada. S’estima més de fer servir la reticència irònica, o simplement humorística. Algunes mostres: de la novel·la d’una Miss Stella Benson, diu que «she seems to write without ease, without effort; she is like a child gathering flowers. And like a child, there are moments when she picks the flowers which are at hand just because they are so easy to gather, but which are not real flowers at all, and forgets to throw them away». D’una altra, que la passió que ha intentat descriure en la seua novel·la «is so ungoverned that we cannot see the stars for the fireworks». D’una altra, encara, que és «a new novel that never was new». Katherine Mansfield era irònica i educada. I una mica malèvola. Una mica, només.

L’interès i el valor d’aquests articles van molt més enllà de la gràcia amb què Mansfield comenta els llibres. Hi trobem expressades, a més, la seua poètica com a escriptora i tot un seguit de reflexions i observacions sobre la literatura. La ressenya, en les seues mans, adopta una forma peculiar. No sol començar analitzant el llibre ressenyat, sinó plantejant algun aspecte de la novel·la com a gènere literari, que tot seguit il·lustra o precisa amb aquell. Sovint, es refereix amb displicència de la literatura poc exigent, considerada com un entreteniment, com una distracció o passatemps. Remarca que hi ha novel·les que es llegeixen molt ràpidament, no per la intriga ni per un argument trepidant, sinó perquè són tan previsibles que es poden llegir sense esforç. La ment del lector està tan familiaritzada amb el que se li ofereix que llegir-les és com fer punt de ganxo, una activitat mecànica que es pot dur a terme sense parar-hi gaire atenció. La lectura d’aquestes novel·les ens distreu, ben cert. Però no fins a l’extrem de divertir-nos.

La plaga blanca

La plaga blanca és el primer llibre d’Ada Klein Fortuny, pseudònim d’una metgessa especialista en el camp de les malalties infeccioses. Publicat per l’altra editorial, el títol al·ludeix a la tuberculosi —la plaga o la pesta blanca—, una de les malalties infeccioses que més ha contribuït a delmar la població europea. Com recorda l’autora, a principis del segle XX tot Europa estava malalta, i rebre el diagnòstic de part del metge, en un temps en què encara no s’havia descobert el primer antibiòtic contra la malaltia, era una sentència de mort segura. O gairebé. Els malalts tuberculosos es consumien literalment, s’aprimaven, s’apagaven —en anglès, de la tuberculosi se’n deia consumption—, es desgastaven i empal·lidien. Per això a l’epidèmia se li deia blanca.

La tuberculosi va acompanyar les vides de bona part dels escriptors i artistes, des del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX. La tuberculosi, i la sífilis. D’aquesta última n’hi ha un document impagable d’Alphonse Daudet. Traduït al castellà amb el títol d’En la tierra del dolor (Alba Clásica), està acompanyat d’una introducció i notes de Julian Barnes. Com una manera de fer de la necessitat virtut, la tuberculosi va ser idealitzada romànticament al segle XIX. La gent es pintava de blanc per semblar que ja tenien un peu a la tomba. Era un signe de distinció. La dama de les camèlies, i La Traviata, versió operística de la primera, en són l’expressió més recordada. Com a tema literari, va tenir la seua apoteosi en La muntanya màgica de Thomas Mann.

Un riu que es dispersa en innombrables reguerols per un aiguamoll fosc

El pas de la joventut a l’edat adulta, a la maduresa, és un dels temes principals de la literatura universal. Ha donat lloc a un tipus concret de novel·la, la Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge. N’hi ha una variant, el que s’ha anomenat novel·la de la desil·lusió, com L’educació sentimental, que acaba amb un gust de cendra. Irònicament, al final d’aquesta novel·la de Flaubert els personatges no han après res. És un aspecte que he tractat en un dels contrapunts de La literatura recordada, i no el reprendré ara. 

Desil·lusió, desengany… són paraules que es pronuncien amb un accent desolat. Paradoxalment, haurien de ser considerades com un guany, com un alleujament si més no. O és que quan estàvem enganyats era millor? Tant se val. La lucidesa actual no esborra ni compensa el temps que vam perdre mentre vam estar equivocats. I és això el que lamentem. A més, vam estar enganyats, d’acord, però «il·lusionats», feliços i contents.

Una ment terriblement sensible

L’edició catalana dels Diaris de Katherine Mansfield reprodueix en apèndix la ressenya que en va escriure Virginia Woolf el 1927 amb el títol d’Una ment terriblement sensible. Woolf parteix del fet que ningú no ha estat capaç de definir en què consisteix la qualitat literària de Mansfield. Tot seguit afirma alegrement que «als lectors del seu diari això no els afecta», perquè «no és la qualitat de la seva escriptura, ni el grau de fama que va assolir el que ens interessa del seu diari, sinó l’espectacle d’una ment —una ment terriblement sensible— rebent, una després de l’altra, les atzaroses impressions de vuit anys de vida».

Certament, aquesta ressenya de Woolf no és del millor que va escriure. Dir d’un escriptor que és molt sensible és simplement una manera protocolària de quedar bé i no dir res. De seguida es planteja la pregunta inevitable que ens torna al principi: i en què consisteix aquesta sensibilitat? Si, a més, hi afegim que ho és terriblement…

Davant el doctor Johnson

Quin efecte produeix la lectura d’un gran autor? Katherine Mansfield escriu en els seus Diaris que «quan llegeixo el Dr. Johnson, em sento com una nena asseguda a la mateixa taula que ell. Obro uns ulls com unes taronges. No només l'escolto; l'absorbeixo immensament».

El sofriment s’assembla a un gran espai

En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment

M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.

     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:

recordar no podria

com començà, ni si potser hi ha hagut

sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.

El seu infinit tanca

el seu passat, i espera clarament

nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.

Algú vindrà a netejar les finestres

Un dels leitmotivs dels Diaris de Katherine Mansfield és la presència de la malaltia i de la mort pròxima. Com Txékhov, amb qui també compartia la tuberculosi, Mansfield refusava qualsevol actitud tràgica o metafísica. Sempre un to menor, modest. Cap consol tampoc. En una entrada del 1916, escriu: «Que estrany! De sobte torno a ser aquí, entro a la meva habitació amb ganes d'escriure, i toc-toc, la senyoreta Chapman a la porta. Ha vingut un home a netejar les finestres. Em podrien haver avisat!

     I així ens reclama la mort. Estic segura que just a l'últim moment se sentirà un truc i Algú Altre vindrà a “netejar les finestres”». 

La mort no representa una culminació, ni una conclusió, ni tan sols un final, sinó una interrupció —una interrupció definitiva—, perquè no ens ha deixat acabar el que teníem entre mans. Aquesta era la sensació que tenia Mansfield davant la mort pròxima. El 19 de febrer de 1918 va escopir sang per primera vegada. Així ho va contar en el seu diari: «Avui m'he despertat d'hora, i quan he obert els finestrons el sol ple i rodó acabava de sortir. M'he posat a repetir aquell vers de Shakespeare: “Mes ja l'alosa, de repòs cansada”, i d'un bot m'he tornat a ficar al llit. El bot m'ha fet tossir, he escopit —tenia un gust estrany: era sang d'un vermell viu. Des de llavors, cada vegada que tusso, escupo una mica més. Ui, sí, i tant, que tinc por. Però només per dos motius. No vull estar malalta, vull dir “de gravetat”, lluny d'en Jack. En Jack és el primer pensament. Isegon, no vull descobrir que això és tuberculosi de debò, potser serà galopant —qui sap?—, i no podré escriure la meva obra. Això sí que és important. Seria insuportable morir… deixant “trossos”, “esborranys”…, res ben acabat».

Els adjectius de Shakespeare

En unes notes de lectura sobre Marc Antoni i Cleopatra, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre uns versos de l’escena V: «“Peixos torrats d'aletes [...] llurs barres llefiscoses…” i els adjectius sembla que formin part del nom quan els usa Shakespeare. Els donen gràcia amb tanta bellesa, els serveixen i els adornen tan modestament, i alhora amb tanta traça. Als escriptors menors sovint ens passa que tenim més en compte els servents que no pas els senyors, i no pensem que el seu ofici és servir, ampliar, engrandir el poder del senyor» (Diaris).

Els adjectius sembla que formin part del nom… Pla deia que escriure consisteix a trobar, a encertar l’adjectiu. L’observació de Mansfield i la de Pla s’assemblen, però no diuen exactament el mateix. Per a Mansfield, no es tracta tant de trobar el mot just —en aquest cas, l’adjectiu, com a element que actualitza i concreta el substantiu— sinó d’encertar la relació que s’estableix entre tots dos quan entren en contacte, tal com recomanava Horaci en l’Art poètica: «pel que fa a la disposició dels mots, et diran excel·lent si, també amb subtilesa i rigor, saps trobar un lligam enginyós que doni a un mot corrent el dring de nou». Dos extrems a evitar: d’una banda, els adjectius descolorits, imprecisos, maquinals, que no aporten res; de l’altra, els adjectius sorprenents, barrocs, que volen ser senyors i oculten el substantiu. 

Crec que a Pla li hauria agradat la nota de Katherine Mansfield. No recorde que esmente aquesta escriptora en cap moment. Consulte el Diccionari Pla de literatura, de Valentí Puig. No hi ha cap entrada dedicada a Mansfield. Consulte també l’índex de noms de l’Obra completa i hi trobe una única referència, que em remet a la pàgina 308 d’Humor, candor (OC, 24), on es pot llegir: «L'home (i la dona) s'estima. És sorprenent, però no és pas possible de dubtar-ne. És tan cert com aquesta llum que ens illurnina. L'home estima el seu propi sac de misèria - aquest sac travessat intermitentment per impulsos de bestialitat i de tendresa i immergit, la més gran part del temps, en una passivitat vegetativa i indiferent. Està, per tant, dominat per l'amor propi. De seguida que intenta sortir de la solitud en què viu per perpetuar-se, this terrible desire to establish contact de què parla Katherine Mansfield, li apareix l'amor propi a flor de pell, com un instint de legítima defensa. L'amor propi és potser el preu que s'ha de pagar per haver sortit “de la inefable intimitat amb un mateix”, de què tant parlà Kafka. És un instint tan ridícul com vostès vulguin, però és un fet inescamotejable».

Com feia sovint, Pla citava de memòria i de manera inexacta. Katherine Mansfield en una entrada dels seus Diaris, on apareix aquesta frase, havia escrit: «There is something profound and terrible in this eternal desire to establish contact». Ací teniu el text complet, en la traducció al català de Marta Pera:

«Dona i dona

El que sento: no està mai inconscient, ni una fracció de segon. Si sospiro, sé que aixeca el cap. Sé que aquells ulls grossos i seriosos es claven solemnement en mi: Per què ha sospirat? Si em tombo, m'ofereix un coixí o una altra manta. Si em torno a tombar, és l'esquena. Vull que em faci unes fregues? No me'n puc escapar. Tota la nit: un lleu fregadís, una petita tos, i la seva veu suau pregunta: “Que m'has dit res? Que puc fer alguna cosa per tu?” Si no faig absolutament res, em descobreix la fatiga sota els ulls. Hi ha alguna cosa profunda i terrible en aquest desig etern d'establir contacte.»

Viure sola

Els Diaris de Katherine Mansfield estan plens de referències a la seua solitud personal, conseqüència en bona part d’una existència itinerant a la recerca d’un clima més favorable per a la tuberculosi que patia. De vegades, Mansfield valora aquesta solitud positivament, com ara en un apunt molt breu, titulat Viure sola, que no sembla la maniobra típica de fer de la necessitat virtut: «Si per una d'aquelles nefastes casualitats em trobés un cabell a la llesca de pa amb mel... almenys seria un cabell meu». O en aquest altre: «No trobo a faltar gens en Jack, ara —no vull tornar a casa, estic bastant contenta de viure aquí, en una habitació moblada, i d'observar. És una pura qüestió de clima, em sembla. (Acaba de passar una autèntica bleda.) La vida amb altres persones es converteix en una taca borrosa: em passa amb en Jack, i, en canvi, és enormement valuosa i meravellosa quan estic sola —els detalls de la vida, la vida de la vida».

La solitud, per a l’escriptor, és moralment ambigua. El contacte social distreu i dispersa, converteix la vida en una «taca borrosa». Per contra, la solitud permet la concentració necessària per copsar «la vida de la vida» i expressar-la en la creació literària. Però també té els seus perills o inconvenients. Una «solució» és viure socialment amb intensitat i a partir d’una determinada època tancar-se a casa i viure només per a escriure. És el que va fer Proust. 

Un altre apunt dels Diaris de Mansfield tracta de la dificultat que pot representar la solitud pel fet de ser dona. El text, que porta per títol Viatjant sola, és del 1922. D’aleshores ençà el que comenta Mansfield ha canviat bastant. Així i tot, supose que moltes dones encara el subscriurien al peu de la lletra:

«Viatjant sola

¿Eren només imaginacions seves, o hi podia haver una part de veritat, en aquella sensació que els cambrers —especialment els cambrers i els grums d'hotel— adoptaven una actitud impertinent, arrogant i lleugerament burleta davant d'una dona que viatjava sola? ¿Era només la seva desgraciada consciència de dona? No, no creia que fos això. Perquè fins i tot quan se sentia més feliç que mai, més lliure que mai, s'adonava, tot d'un plegat, del “to” del cambrer o del grum de l'hotel. I de quina manera tan extraordinària allò li minava la seguretat, i de quina manera li donava la sensació que es tramava alguna cosa maliciosa contra ella i que tothom i totes les coses —sí, fins i tot els objectes inanimats com les taules i les cadires— “conspiraven” en secret, i esperaven que li passés la calamitat infal-lible que sempre acabava passant, que havia de passar per força, a totes les dones de la terra que viatjaven soles!

     El cambrer va envestir el pany amb un manyoc de claus, en va fer girar una, va obrir la porta grisa d'una empenta i s'hi va plantar al davant, esperant que ella passés. Aguantava el plomall de treure la pols dret com una torxa fumejant. 

     “Una habitació ben bufona per a la Madame”, va dir el cambrer en un to insinuant. Quan ella va ser a dintre, el cambrer li va passar pel costat fregant-la, va obrir la finestra amb un escarritx i va destravar els porticons.»

Escalfar la tetera

En una entrada dels seus Diaris, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre una novel·la d’E.M. Forster: «Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard's End i hi vaig donar un cop d'ull. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d'escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te».

De quants llibres no se’n podria dir el mateix? Sí, estan bé, estan ben escrits (sovint, ni això), però… no compleixen les seues promeses, no duen a terme el que s’han proposat. No han passat d’escalfar la tetera. Com observava amb malícia l’abbé Dinouart al segle XVIII, «molts escriptors tenen només el plaer de sentir-se autors», però no tenen en realitat res a dir. No tenen al darrere un món d’experiències personals i socials dignes de ser contades. No han aconseguit mai de posar l’accent o de fer peu en la realitat. La tetera està deliciosament calenta, però no hi ha te. L’observació de Mansfield és tan precisa com expressiva.

Una nota de Josep Iborra sobre els diaris de Katherine Mansfield

Fascinant, aquest Dietari de K. Mansfield, en la seua màxima simplicitat i trivialitat. Qui l'escriu sembla una criatura desesperada, destituïda, que estima la vida amb ansietat i ironia perquè està malalta de tuberculosi. Evita, no obstant, l'eloqüència, que odia, o les grans reflexions. Són les coses menudes de la seua cambra o del món exterior, vist per una finestra, el que l'obsessiona. De vegades, en els seus apunts hi ha una percepció tan intensa de les coses més banals que fan pensar en una «il·luminació» de Rimbaud. La seua angoixa s'objectiva en un tros de cel, un test o un raig de llum... Somnàmbula, sempre en perill, però orientada infal·liblement per aquest estat, sostenint-s'hi. Ningú no aconsegueix despertar-la ni treure-la d'aquest petit món domèstic —el seu cel i el seu infern— en què només sent fred, o fam, o por, o nostàlgia. O la felicitat d'escriure.

No puc deixar de sentir el contrast entre aquest dietari de la Mansfield i unes proses de Leopardi, que he llegit fa poc. Tots dos igualment desolats i desesperats per la vida. Leopardi —geperut— es considera estafat pels déus, pels homes i pel seu temps, i considera que el món està mal fet. Decepcionat com un xiquet perquè la botiga de joguines és tancada el diumenge, reacciona amb rabietes, amb sarcasmes i amb propòsits de suïcidi. La Mansfield, en canvi, no es proposa aquestes qüestions ni pledeja amb Déu. Es limita a conrear desesperadament el seu jardí on no es trobarà amb cap humanista per a «situar» i generalitzar el seu cas. Ella no es mira, com Leopardi, en el destí de la humanitat ni es confirma amb un vers d'Homer per dir-se que «l'home és la criatura més infeliç». Viu com un animalet ferit, esbalaït en la seua percepció actual. Té fred als peus i li agradaria menjar-se un bon tros de corder al forn amb patates…

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Edito

(Els Diaris de Katherine Mansfield acaben de ser publicats en català per L’Avenç, en traducció de Marta Pera.)