Lectura i oblit

En una entrada dels seus diaris, reflexiona desolat sobre una experiència molt familiar per a qualsevol lector habitual: la facilitat amb què oblidem el que hem llegit. Grillparzer conta que una vegada llegia en una edició del teatre de Shakespeare el pròleg del doctor Johnson, amb un gran plaer, amb admiració, amb la satisfacció que produeix la descoberta d’un text veritablement valuós. De sobte, hi va veure una errata corregida a llapis, que només havia pogut corregir ell mateix. Per tant, aquell assaig ja l’havia llegit feia temps i l’havia oblidat del tot. I anota: «Per a què llegir, aleshores, si els senyals del que s’ha llegit desapareixen tan completament? La meua vida sempre ha estat un somni, però no el d’algú despert, sinó el d’algú que dorm realment».

Grillparzer, tot s’ha de dir, era un hipocondríac, i el caràcter de cada u, la seua constitució física i mental, suposant que es puga separar una de l’altra, tendeix a portar l’aigua al seu molí: tot li dona la raó. A més, es podria afirmar que no tot és dolent en l’oblit, perquè permet tornar a llegir un text com si fos la primera vegada. Sempre hi ha arguments per a tot. Arguments o consols. D’altra banda, si no val la pena llegir, perquè de seguida ho oblidem, per la mateixa regla de tres tampoc no valdria la pena respirar, ja que amb prou feines recordem el que vam fer la setmana passada. L’oblit no és una raó per a no llegir, sinó per a rellegir. Cal refrescar de tant en tant, cal insistir en la dosi perquè el medicament faça efecte. I el que diu Grillparzer és una mica capciós. És cert que oblidem moltes coses que llegim, però d’altres les recordem bastant bé, fins i tot d’una manera obsessiva. Un altre aspecte de la qüestió és que els jocs de la memòria resulten sovint capritxosos, arbitraris… com un somni.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 31-32.

Literatura i moralitat: una paradoxa de Grillparzer

En unes cartes fictícies incloses en el seu diari, adreçades a un Georg, Grillparzer hi afirmava: «voler que el teatre tinga un sentit moral és un error, i no sols en sentit moral, sinó també artístic». La raó que en donava és que la moral del teatre no pot prescindir mai de l’entreteniment, de la distracció, i que el teatre té una ambigüitat que impedeix treure’n cap profit pràctic. L’espectador, acostumat a considerar el teatre una font d’instrucció, rebria sense cap precaució tot el que és frívol i divertit en un escenari teatral, cosa que actuaria perjudicialment sobre la seua ànima. A més, inevitablement, es fixaria sobretot en aquests aspectes agradables, perquè ja se sap que la virtut és trista i el vici, alegre. Grillparzer concloïa que «el teatre ha de ser tractat com a moralment indiferent o es converteix en corruptor dels bons costums». 

Paradoxalment, per tant, si considerem que el teatre ha d’estar al servei de la moral (de la moral imperant, perquè no n’hi ha d’altra digna d’aquest nom, i si n’hi hagués seria immoral, per definició), estem promovent la immoralitat. Millor, per tant, des del punt de la vista de la moral, que el teatre siga indiferent. Com a mínim. Si no, és pitjor el remei que la malaltia. Els puritans, a l’Anglaterra del XVII, ho tenien molt clar: volien tancar els teatres. Tots. I ho van aconseguir durant algunes temporades. A ells no els enganyaven. 

Res no és més perillós que la distracció

El 1826, en una entrada del seu diari, Grillparzer es recomanava calma amb insistència: «Calma…calma. Calma!» Tot seguit precisava que no es tractava d’«aquella calma obtusa que és una conseqüència de l’esgotament físic, un fruit trist de la distracció deliberada… Calma, això és, concentració. Concentrar-se, enfocar… Un punt únic i exclusiu no és, en el fons, un estat que li estiga donat a la naturalesa humana general: en un principi, l’ésser humà està preparat per a moure’s amb totes les seues capacitats en totes les direccions; així i tot, no es crea res gran sense eliminació, sense enfocar un sol punt, sense concentrar-se. Vull declarar sinònim de geni la capacitat de concentrar-se al màxim, i definir com a talent tot el que forma part de l’execució». 

Tots els qui intentem escriure, sabem que és difícil, positivament difícil. Hi entren molts factors per a aconseguir algun resultat. Un dels principals, un de previ si més no, és la concentració. Hi ha trucs i procediments retòrics que s’han de dominar, és clar, i que amb el temps s’automatitzen i faciliten l’escriptura. Però no valen res sense la capacitat de concentrar-se, que ens permetrà anar una mica més enllà de dir quatre inanitats deslligades. Costa, sobretot, començar. Una vegada hem arrencat, tot és més fàcil i una cosa ens porta a una altra. Un aclariment: la concentració no té res a veure amb la inspiració. Aquesta última arriba o no arriba. No arriba, de fet. 

Costa concentrar-se. La nostra tendència natural és la indolència, el vagareig, la distracció: la llei del mínim esforç. Està clar que per a escriure el millor que podemt fer és posar-nos a escriure, com en qualsevol altre treball. La concentració, com tantes altres coses, és una qüestió de voluntat. Però només fins a cert punt. És molt difícil trobar-la quan no tenim les idees clares, quan no sabem ben bé què volem dir. A més, calen determinades circumstàncies favorables: de benestar físic, d’estat d’ànim… d’algun no sé què difícil de definir. De vegades, és millor no insistir, no forçar les coses, i deixar que arribe el moment en què, no sabem per què, es fa una mena de clic. De sobte tot encaixa, i esdevé fàcil i transparent. 

Tolstoi va definir una vegada el talent literari, en el pròleg que va escriure a les obres de Maupassant, com la «capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada». En un pas de la seua autobiografia, Grillparzer assenyalava que per a escriure «res no és més perillós que la distracció».

L’única veritat

Molt abans que Proust afirmés en l’últim volum de la Recherche que la literatura és la vida veritable, molt abans que Kafka digués a Felice Bauer que ell era literatura, Franz Grillparzer va escriure en el seu diari que «per a mi no ha existit una altra veritat que la literatura. En ella no m’he permès mai ni el més mínim engany, ni la més mínima absència de la matèria. Era la meua filosofia, la meua física, la meua història i el meu dret, el meu amor i la meua inclinació, el meu pensament i el meu sentiment. En canvi, les coses de la vida real, és més, les seues veritats i idees em resultaven un assumpte atzarós i inconnex, semblant a les ombres, i per a mi només es convertien una cosa necessària de la mà de la poesia [ … ] Tot el meu interès ha estat sempre reservat a la literatura, i m’aterra imaginar el meu estat com a ésser humà quan les crides cada vegada menys freqüents i més dèbils de la literatura cessen del tot». 

Aquesta valoració hipertrofiada de la literatura anava de costat amb una profunda desconfiança del seu talent com a escriptor. Sentia, a més, dolorosament, les limitacions que li imposaven la censura i el públic del seu país. Dubtava d’arribar a ser alguna cosa més que un escriptor mediocre. Constatava que sovint experimentava l’intens sentiment de ser un escriptor, que tenia una imaginació viva i ardent, i que experimentava passions intenses. «Però tot això és prou?, es preguntava. I hi afegia: «alguns escriptors s’enardeixen escrivint; a mi, en canvi, escriure em refreda. Moltes de les coses que he escrit ho he fet a base de pedaços, treballosament, i es pot dir que les he suat». 

Cada vegada li costava més escriure. S’adonava que en la seua personalitat es produïa, d’una banda, una «gradual extinció de l’ardor del cor i, de l’altra, cap increment pel costat del pensament i de la voluntat. La imaginació es converteix a poc a poc en un ancià i l’enteniment segueix sent eternament un nen o, millor dit, un noi, perquè si fos un nen encara es podria disculpar». La seua il·lusió de ser un dels primers escriptors de la literatura alemanya no va durar gaire: «la sensació d’una insuficiència interior, d’una insignificància com a ésser humà va truncar qualsevol esperança». 

A aquests dubtes, autodestructius, sobre la seua condició d’escriptor, s’hi afegien les limitacions que imposaven la censura i el públic del seu país. En el seu diari conta moltes anècdotes relacionades amb els maldecaps produïts per la censura. Sobre el seu país, es va deixar anar en una ocasió amb aquesta violència: «vull fugir d’aquest país de la baixesa, del despotisme i del seu acompanyant: l’estúpida torpor; país on els mèrits es mesuren en funció de la longevitat, on de l’únic que es pot disfrutar és del menjar, on un tipus com Collin és respectat com una gran figura, on la raó és un crim i la Il·lustració el major enemic de l’Estat, on un imbècil s’asseu al tron i al seu costat uns burros, juntament amb els seus servents, actuen amb l’únic propòsit d’incentivar la mediocritat i arrasar qualsevol excel·lència, ja que temen que aquesta els desbanque. Naturalesa, per què em vas fer nàixer precisament en aquest país?» Sembla una parrafada d’un personatge de Thomas Bernhard. 

El pobre músic és la paràbola del drama de Grillparzer com a escriptor. Aquest relat és el millor que va escriure.

Alguns personatges històrics vistos per Grillparzer en la seua autobiografia

De Friedrich Schlegel diu que li repugnava la seua manera de ser. Una vegada el va veure en companyia d’un sacerdot italià, que li estava llegint un devocionari o un altre llibre religiós. Schlegel seguia la lectura amb la mirada extasiada mentre se servia a discreció d’una safata amb pernil i d’una garrafa de vi que tenia al costat. 

De Hegel conta que «em va semblar tan agradable, raonable i conciliador com després abstrús i negatiu el seu sistema». Una vegada el va invitar a prendre el te. Hi va conèixer la seua esposa, una dona senzilla i natural. La vetlada va transcórrer entre converses divertides i músiques, sense res que recordés l’existència de la càtedra. A Heine el va conèixer a París, en una situació econòmica molt precària. Tota la seua biblioteca consistia en un llibre prestat. 

I Goethe. Grillparzer esperava de ser rebut en una avantcambra, juntament amb altres invitats, fins que Goethe va fer aquesta entrada: «finalment es va obrir una porta lateral i va entrar ell en persona. Vestit negre, condecoració en forma d’estrella sobre el pit, postura recta, gairebé rígida, va entrar com un monarca que rep en audiència. Va parlar unes paraules amb aquest i amb aquell altre i finalment va arribar a mi, que era a l’altra punta de la sala». 

Grillparzer va tornar al seu hostal amb una sensació molt desagradable: «no és que em sentís ofès en la meua vanitat. Ben al contrari, Goethe m’havia tractat amb més amabilitat i atenció de l’esperada. De tota manera, em va consternar veure l’ideal de la meua joventut, l’autor de Faust, de Clavijo i d’Egmont, com un estirat ministre que beneïa el te dels seus invitats». Un canceller Müller, que es va adonar de la decepció de Grillparzer, li va assegurar que la rigidesa de Goethe no era més que el resultat de la seua torbació cada vegada que es trobava per primera vegada amb estranys. Ehem!

Portar un diari

Grillparzer afirma en una entrada del seu diari que es proposa de portar un diari poètic, és a dir, «no deixar passar ni un dia sense expressar poèticament l’estat d’ànim que predomina en l’ànima». Això, diu, hauria de servir sobretot per a concentrar-se, tranquili·litzar-se i aclarir-se. Sis anys més tard tornava sobre aquesta qüestió, i constatava, desanimat, que «això de gargotejar tal com raja els fets diaris comença a avorrir-me d’allò més». És el que ha experimentat qualsevol que haja portat un diari. A la llarga o a la curta, cansa. Es fa reiteratiu, banal; costa mantenir la tensió necessària durant un període llarg de temps. Grillparzer, però, s’estimava més de continuar. En primer lloc, perquè s’ho havia proposat, i en segon perquè el diari «representa a pesar de tot un dic contra certa malhumorada distracció que s’estén dia a dia cada vegada amb més perill». També, perquè pensava que els apunts del seu diari li podien ser útils en el futur. 

Hi ha raons molt diferents per a escriure un diari. En el cas dels diaris personals crec que n’hi ha dues de principals, simètricament oposades. Podem decidir d’escriure’n un per la sensació d’estar vivint uns moments excepcionals en un sentit o altre: una crisi personal, unes vivències singulars o que nosaltres considerem així. L’altre motiu principal és justament el contrari: intentar posar ordre o donar una forma, una consistència a la sensació d’indiferenciació de cada dia, a la falta de relleu de la nostra vida. El diari es converteix en aquests casos en una forma de disciplina moral, un intent de mantenir una certa tensió contra el desfibrament diari. No sol durar. 

Jo porte un diari des de fa molt de temps, però intermitentment, amb períodes d’abstinència molt llargs de vegades. El vaig abandonar, pràcticament del tot, el 2010, quan vaig començar a publicar el blog. El blog és també un diari i no tenia molt de sentit de portar-ne dos alhora. A més, un blog té alguns avantatges sobre el diari privat o personal. Com que és públic, obliga a escriure pensant que seràs llegit de seguida, poc o molt, per algú. Obliga, per tant, a a concretar, a precisar, a corregir, a donar una forma acabada a qualsevol entrada, per breu que siga. Obliga, també, a publicar amb regularitat. Des de fa uns quatre anys, però, he tornat a reprendre el diari privat. El necessitava perquè algunes de les coses que escric són massa fragmentàries i no tinc temps o ganes per a desenvolupar-les de cara a la publicació, o són massa personals, en el sentit que pertanyen a la meua intimitat o que no tenen cap interès per als altres. (Un cas de duplicitat personal?) Més endavant, potser, revisaré aquests papers a veure si en puc aprofitar alguna cosa. No ho crec.

Fred i insensible

En l’entrada anterior sobre Grillparzer hi vaig al·ludir al seu caràcter hipocondríac. Ell mateix feia constar en el seu diari que a Viena molta gent considerava insuportable el seu caràcter. Reconeixia que sovint s’avorria quan era amb els altres, sense poder-ho dissimular, i que sovint es mostrava fred i insensible, cosa que justificava amb aquestes paraules: «m’acuses de ser dur, insensible? En la meua naturalesa més íntima hi ha certa sensació de pudor moral que actua amb més força que el pudor físic comú als homes. Així com algú oculta amb cura el seu cos, jo sempre he sentit repugnància a mostrar les meues emocions al nu. Podria contar exemples de la meua primera joventut al respecte. Després, en adonar-me que la gent fingia emocions que no tenia i en topar-me amb aquest fenomen sobretot entre artistes i afeccionats a l’art, vaig sentir un temor tan grau de caure en el mateix comportament, el més repelent per a mi, que aquest pudor inicial es va convertir gairebé en un rebuig de l’emoció quan havia de manifestar-se en presència d’altres. De seguida que algú en societat expressa un sentiment fals o exagera un sentiment, el meu interior es cobreix amb una capa de glaç. Aleshores, és clar, puc semblar sovint dur i insensible…» 

La conclusió, inevitable, era que només sol, lluny dels homes, podria retrobar-se i ser ell mateix, convicció que reforçava la misantropia i insensibilitat inicials. Una altra raó per justificar-les, a la defensiva, era que «l’esperit s’esgota finalment en l’eterna lluita contra l’estupidesa i la maldat. Que, per a no ser agredit constantment, al final no queda més recurs que tornar-se insensible». 

Grillparzer era conscient que aquesta reacció seua no deixava de tenir uns efectes secundaris negatius. S’adonava que «em repugna tant l’erupció sentimentaloide que he extirpat d’arrel fins i tot les erupcions de la veritable». La situació personal que descriu Grillparzer era una mena de cercle viciós, o de doble lligam. Les dues alternatives —la sociabilitat o la fredor amb els altres— li semblaven dolentes. Però on hi ha dilema, hi sol haver una trampa o altra. La denúncia de determinades realitats o comportaments socials com a aparença, com a mentida, porta de vegades, en una maniobra que només és aparentment lògica, a denunciar tota la realitat social com a aparença. Com a mínim, a desconfiar-ne, cosa que justificaria la insensibilitat i la fredor amb ella. Ja tenim el cercle viciós. 

Aquesta qüestió de la insensibilitat o la duresa personal l’he tractada en el contrapunt 45 de La literatura recordada, a propòsit de Josep Pla. M’adone que en moltes de les entrades que estic publicant últimament reenvie a un punt o altre d’aquest llibre. És una manera innocent de fer-me una mica de propaganda, és clar. Però no es tracta únicament d’això. Em sembla que no l’he abandonat aquest del tot, com si no l’hagués publicat, i continue matisant o estirant encara alguns dels punts que hi he tractat.

Unes observacions de Grillparzer sobre la lectura

Un dels llibres importants, objectivament important, que hauré llegit durant aquestes vacances és l’Autobiografía, diarios y otros escritos de Franz Grillparzer (1791-1872), l’autor d’El pobre músic (editorial Accent, traducció al català de Xavier Jové), l’extraordinari relat que Kafka admirava tant. Quan vaig veure exposat el volum a Fan Set, editat per Galaxia Gutenberg, vaig fer una exclamació de sorpresa i em vaig apoderar del llibre ràpidament, per por que algú se m’avancés. Em vaig girar, aferrant-lo amb les dues mans. Cap perill, però. A la llibreria només hi érem Núria i jo mateix. 

Des que vaig llegir El pobre músic per primera vegada, ja fa molts anys, he sentit un gran interès i simpatia per l’obra i la personalitat de Grillparzer. En vaig deixar constància en Un son profund (pàgs. 321-325). Ara, aprofitant la lectura de la seua autobiografia i els seus diaris, m’hauria agradat escriure un text aprofundit, meditat, ponderadament acadèmic, sobre aquest autor. Però… fa massa calor! I em sembla que tinc més ganes de llegir que d’escriure. A més, no cal. El textos recollits en el volum de Galaxia Gutenberg estan acompanyat de dos assaigs molt documentats: una presentació de Jordi Llovet i un pròleg i nombroses notes d’Adan Kovacsis, responsable també de la traducció de l’alemany. Em limitaré, per tant, com sempre, a apuntar unes notes sobre alguns aspectes que m’han cridat l’atenció per un motiu o altre. 

Més sobre Mann i Grillparzer: el conflicte entre l'art i la vida

En l’entrada anterior anotava unes observacions sobre El pobre músic de Grillparzer, i acabava comparant aquesta narració amb Tonio Kröger de Thomas Mann. A part de comentar l'aire de família d'aquests dos relats, hi vaig indicar una diferència fonamental entre tots dos: Jakob, el personatge de Grillparzer, és un artista fracassat, un pobre músic, patètic i grotesc alhora; Tonio Kröger, per contra, és un escriptor reconegut, i cap dubte no entela la seua confiança en el valor de la seua obra. Però hi ha uns altres motius que no vaig acabar de tocar. Tornem-hi, doncs, encara. 

El pobre músic

A pesar de tot el que s'ha traduït de l'alemany —al català i, sobretot, al castellà— en aquests últims anys, queden encara molts autors importants de la literatura centroeuropea que a penes han estat divulgats en l'àrea de les nostres lletres. Pense ara en noms com Adalbert Stifter, Friedrich Hebbel o Franz Grillparzer. Aquest últim, conegut sobretot com a autor teatral, va escriure també una autobiografia i uns diaris, que Kafka admirava i llegia sovint, i una narració que és una petita obra mestra: El pobre músic. Publicat el 1848, aquest breu relat tracta d'una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del XIX ençà: el conflicte entre la vida i l'activitat artística, i, per extensió, el conflicte que pateixen tots els éssers solitaris, inconformistes o inadaptats, que se senten en contradicció amb ells mateixos i amb la vida normal i quotidiana. Ara tenim l’oportunitat de llegir El pobre músic en català, en una traducció de Xavier Jové que ha publicat l’editorial Accent.