En un moment determinat, Joan Fuster, que camina al costat meu, es para i fent un gest vast amb el braç m’assenyala les bancades d’arròs immediates i solitàries i em diu:
—Quantes paelles!
El gest de Fuster em fa el mateix efecte que el que degué produir Goethe quan, en arribar a Venècia i veure el mar, digué: «El mar, el mar!». Fuster digué: «Quantes paelles!». Són dues afirmacions iguals, basades en l’objectivitat més pura i simple. Ho digué d’una manera despectiva. Fuster és un nyicris. És un home que no menja res, que fuma, beu, sent música i llegeix. Jo tampoc no menjo gens, fumo, bec, no sento música i llegeixo. Ara: si jo no menjo gens, m’agrada que els altres mengin. En definitiva, no he cregut mai en els nervis. En el que crec és en la vitalitat humana, normal i tangible, en la força física de l’organisme. Fuster, que és un pur intel·lectual, creu en altres coses, proposades per persones de la quinta forca i susceptibles de ser aplicades a qualsevol país. Tot això és fals i perillosíssim. Jo sóc un home d’una família liberal i empordanesa, a qui cada dia agrada més la tradició i la realitat del país. Fuster és un carlí de família, que s’ha tornat revolucionari. El contrast és divertit.
Josep Pla, Direcció Lisboa (OC, 28)
