Lectura de Jardí francès. De Villon a Rimbaud, una antologia de vint-i-cinc poetes de la literatura francesa, molt ben triats i traduïts per Pere Rovira. Els més representats són Pierre Ronsard i Charles Baudelaire, amb vint poemes cada un. Pere Rovira, en la breu nota introductòria que ha redactat a aquest llibre, justifica la seua antologia perquè a hores d’ara, diu, i a diferència del que passava no fa tant de temps, pocs lectors cultes saben francès: «Ara se suposa que tothom sap l’anglès, o l’hauria de saber. Està bé, però jo crec que hi ha una diferència en el coneixement d’aquests dos idiomes: al costat del seu ús comercial o polític, el francès també representava una llengua de cultura; l’anglès es veu ara més com un idioma útil, per anar pel món, per guanyar-se la vida, etc. El coneixement de l’anglès no sembla que hagi significat, en general, l’entrada en el món de la literatura en aquesta llengua, com el coneixement del francès significava, en major o menor grau, un contacte amb la literatura francesa».
Per la cura de la tria i per la qualitat de les versions, Jardí francès es pot posar al costat d’antologies com Poesia anglesa i nord-americana, de Marià Manent i d’Una antologia de la lítica nord-americana, d’Agustí Bartra, excel·lents introduccions en català a la lírica de la llengua anglesa. La de Manent l’he llegida moltes vegades, fullejant-la a l’atzar, sobretot quan passava aquells llargs estius a Navaixes. Recorde que també m’agradava molt fullejar Un segle de poesia catalana, de Jaume Bofill i Ferro i Antoni Comas.
