Planiana (133)

Passàvem el temps sota l’ombrera. El blau del mar, la densitat blavissa del cel, enlluernaven; les petites flames de la reverberació del sol fugien sobre la sorra rossa de la platja; les gavines, les orenetes, descrivien, volant, unes corbes silencioses i subtils; si el vent portava un núvol o apareixia una vela lenta, semblava una meravella insòlita —la pura gràcia. La gent, al sol, tenia la carn de color de safrà; les ombres eren liles i violàcies; la pols rutilava i de vegades els penya-segats tenien unes escorrialles morades; la descomposició dels colors de les barques feia una pasta; totes les coses tenien un empastifament lumínic que n’absorbia les formes i el dibuix; els contrallums eren una confusió inextricable; l’aire, en les taques de sol, en els reflexos, vibrava.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (90)

[Sagarra] Tenia el geni de la llengua, i la tinta de la punta de la seva ploma se li donava a raig fet. En el curs de la meva vida, no he vist un cas semblant. Era literalment un prodigi. Sobre el geni de la llengua, els seus errors eren mínims i els seus mitjans d’expressió literalment inoïts. Amb aquests mitjans, li arribava, però, sovint, massa sovint, que no tenia res a dir… […] el defecte de la prosa de Sagarra és el pinyol. És un home que pretén posar a cada frase, a cada paràgraf, una cosa efectista, brillant i enlluernadora. Aquesta fal·lera permanent fa que la seva prosa cansi i fatigui. Les coses desmesurades i excepcionals no són mai belles; les coses no han de ser ni massa curtes ni massa llargues (Aristòtil).

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (89)

Si escriure no consisteix a distingir el que són coses del que són paraules, ¿per a què voleu que serveixi? Existeix un somnambulisme literari en virtut del qual hom tendeix a confondre les dimensions verbals i les dimensions reals.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (75)

De vegades, potser convindria posar sobre l’arbre massa nu de la pàgina, una mica de borrissol, de fum o de misteri, aquell punt de desenfocament que és la mateixa essència de la vida.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (71)

Els homes tirats cap endins, els introvertits, no serveixen per a res, no serveixen ni per a ajudar-vos a ben morir. En aquell moment es guarden les paraules i queden muts com un mussol. Les reserven per a la pròxima vegada, és a dir, per al dia del Judici Final. En una societat com la catalana, que és una societat comercial, el nombre d’introvertits és enorme, i per això hi ha sempre flotant a Barcelona aquell silenci de morgue, aquella discreció de l’home que no es vol comprometre —que no es vol comprometre ni amb ell mateix—, aquella taciturnitat de l’envejós que rumia la jugada.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (43)

Els homes i les dones tendeixen a la ficció d`una manera espontània i natural, i Nietzsche es pregunta, a La Gaya Scienza, si la naturalesa humana es pot adaptar a la veritat. Així, és absolutament notori que la visió del món exterior és d’una comicitat, en to major o menor, llarga com el vent.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (29)

El gran art fa caure de cul. El fet és cert i jo en puc donar fe. Jo he caigut algunes vegades de cul —i una d’aquestes vegades es produí davant el retrat de Pal·lavicino, pintat pel Greco, que es troba al Museu de Boston, Massachusetts, Estats Units.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (14)

El factor actiu, en literatura i en totes les arts, és una malícia graciosa, una tossuderia subtil, una estratègia aguda. Els sentiments d’autor, en aquestes activitats, són una pura il·lusió de l’esperit que fa més nosa que servei. S’ha d’escriure en fred, dibuixar, llimar, concretar, sintetitzar —i tot això s’ha de fer amb la màxima possible gràcia. La gràcia literària no baixa pas del cel, gratuïtament, com l’altra; s’ha de guanyar. La gràcia, en literatura, és la veritat. Amb aquests raríssims ingredients es pot arribar a escriure una plana amb una claredat i una naturalitat relatives. Amb tot això, si hom no està dotat, corre el perill d’anar a raure en la mediocritat. Però jo prefereixo un final mediocre que el que solen fer les cendres d’uns focs artificials anarcoides de barriada.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (3)

A mi m’hauria agradat de viure en un ambient literari caracteritzat per una gran profusió de documents personals: memòries, records, remniscències —que són les ombres de les ombres dels records—, biografies, correspondències, retrats literaris. En aquest sentit, la literatura anglesa és un prodigi. La literatura anglesa, en aquest sentit —repeteixo—, és un permanent i fabulós prodigi. La francesa també, encara que més donada al vedetisme. La literatura no és més que un esforç contra l’oblit. La literatura personal destrueix la distinció romàntica entre l’home de lletres i un home qualsevol, cultivat, que escriu. Amb una ploma a la mà, tothom és igual. Sobre els resultats, els elements d’atzar són permanents. La idea que, en una llengua formada, només saben escriure els literats és d’una total irrisorietat. Tothom sap escriure —i gairebé tothom sap llegir. El fet dóna, a una literatura, una amplitud prodigiosa —plena de les sorpreses de la vida, magnífica.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca