M’he autoconcedit un premi

Anit, després de sopar, al llit, vaig acabar de llegir El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós. Tot seguit vaig apagar el llum —no recorde quina hora era— i em vaig adormir. Aquest matí m’he despertat abans de les sis, però encara tenia son, i el cap m’anava amunt i avall dels incidents, personatges i escenes de la novel·la de Queirós, sense poder-ho evitar, d’una manera obsessiva, com si estigués somiant. Potser sí que somiava a estones curtes, i se’m feia difícil distingir somni i vigília. Passades les set, m’he alçat, una mica fatigat. Aquesta novel·la de Queirós és de la mateixa època que El cosí Basílio. Totes dues tenen un aire de família, especular, com si fossen dues variacions d’un mateix motiu central. M’agradaria escriure un assaig comparant-les. Més endavant, més endavant potser. El crim de mossèn Amaro també m’ha agradat molt, però aquesta nit m’ha atabalat massa en somnis. Millor deixar que la novel·la repose, i de pas descanse jo també. Les lectures, com les paelles, s’han de deixar reposar una mica abans d’assimilar-les del tot.

La lectura d’aquesta novel·la ha estat un premi que m’he concedit a mi mateix per haver enllestit un treball que m’havien encarregat —un text sobre Fuster. Això i la correcció de les galerades del Diari 1965-1977 de Josep Iborra —gairebé mil pàgines— a penes m’han deixat temps per a llegir res durant el mes d’agost. Supose que a partir d’ara recuperaré el ritme de lectures habituals. I ara, a què li clavaré queixalada? Despús-ahir em va arribar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, que m’ha enviat Vicent Alonso. Està editada per la Institució Alfons el Magnànim en un volum molt bonic de la Biblioteca d’Autors Valencians, en paper bíblia. Vicent Alonso s’ha encarregat de l’edició i la introducció. Es tracta d’una novetat editorial molt important, que ja comentaré en aquest blog després de llegir-la.

Consulte la meua llibreteta. A més del volum de Martínez Ferrando, tinc pendents la recent traducció al català de Peer Gynt, d’Ibsen, el Discurs preliminar de l’Enciclopèdia, de D’Alembert, una tria dels diaris de Thomas Mann i una altra dels de Tolstoi, el Diccionari filosòfic de Voltaire… En una altra pàgina hi trobe el recordatori de les paraules majors: la correspondència de Flaubert, els llibres de viatge de Stendhal, The Principles of Psychology de William James, The Anatomy of Melancholy… Pensant-ho bé, em concediré per unanimitat un altre premi i em llegiré primer de tot un Simenon.

«Alves i Companyia», una novel·la breu d’Eça de Queirós

Fa temps vaig comentar en una entrada el remake que va fer Eça de Queirós de Madame Bovary en El cosí Basílio. En el meu comentari hi assenyalava algunes diferències entre totes dues, com ara que la novel·la de Queirós té una intriga que no té la de Flaubert, amb escenes teatrals i aparicions sobtades. Es descobrirà o no l’adulteri de Luísa amb el cosí? Aquest suspens no es dóna en Madame Bovary, que es desenvolupa, des de la primera línia, amb un aire d’implacabilitat fatal. Una altra diferència que hi vaig destacar és que la mirada narrativa de Queirós sembla més objectiva que la de Flaubert. Ridiculitza i comprèn alhora, però no mostra aversió ni crueltat envers els seus personatges. 

En el fons, Queirós suggereix en la seua novel·la que l’adulteri no és un assumpte seriós ni greu. Aquesta idea la va expressar de manera més explícita en la novel·la breu Alves y Compañía, publicada en castellà per Alba editorial. Alves, que està molt enamorat de la seua dona, Ludovina, dirigeix una companyia comercial amb el seu jove soci, Machado. Aviat descobreix que tos dos, soci i muller, l’enganyen. Reacciona amb fúria, expulsa la muller de casa, i creu que només la mort podrà reparar un afront tan enorme. El suïcidi o o un desafiament resoldrien la qüestió. Però, a poc a poc, les dificultats pràctiques i, sobretot, el desastre en què es converteix la seua vida, demostren l’absurditat del cas i la conveniència de readmetre tant la muller com el soci.

El cosí Basílio

Al cap de poc de la seua publicació, Madame Bovary no sols va ser considerada per molts com una obra mestra del nou corrent de la novel·la realista, sinó que es va convertir també en un model, confessat o no, de moltes novel·les posteriors, sobretot les que podríem etiquetar com a «novel·les de l’adulteri». 

Entre aquestes ocupa un lloc especial El cosí Basílio d’Eça de Queirós. Més que prendre com a model Madame Bovary, Queirós en va un remake deliberat, que transfigurava i potser supera l’original. Borges, gran admirador de l’escriptor portuguès, recordava que Émile Zola va jutjar El cosí Basílio superior a la novel·la de Flaubert, dictamen que va reblar amb aquestes paraules: «Els ho diu un deixeble de Flaubert.» Encara que és una de les millors novel·les que va produir el realisme europeu, El cosí Basílio sol aparèixer en una discreta segona fila, potser perquè la literatura portuguesa, com tantes altres literatures europees, no ha pogut superar l’estatus de literatura regional dins el conjunt europeu. 

Queirós va recórrer a la tècnica del remake més d’una vegada. La seua capacitat d’invenció narrativa era dèbil, però tenia una gran habilitat per a transformar uns altres models literaris d’una manera inusualment productiva. Si comparem El cosí Basílio amb Madame Bovary, de seguida hi detectem uns paral·lelismes evidents. D’entrada, s’hi utilitzen els mateixos motius principals: afers extramaritals i problemes de diners sobre el rerefons d’una societat provinciana i mediocre. A més, les protagonistes femenines respectives, Emma i Luísa, estan doblades en les dues novel·les, i també altres personatges, com el conseller Acácio de Queirós, que és la rèplica de l’Homais de Flaubert. Tots dos comparteixen ínfules literàries i la tendència a perorar, més que a parlar. Igualment coincideixen alguns dels episodis en què intervenen. Així, Homais interromp Léon quan va de camí a una cita amb Emma i el conseller fa el mateix amb Luísa una vegada que aquesta va a trobar-se amb Basílio. Tots dos triomfen al final de la novel·la. Com a mínim, són condecorats! 

La dona insatisfeta

Quan parlem en classe de la novel·la realista del segle XIX, els alumnes troben estrany que molts dels títols més importants d’aquest corrent literari tinguen com a tema central l’adulteri femení. Per què aquesta insistència? Hi ha un llibre que pot ajudar a respondre a aquesta qüestió i a aprofundir en les seues implicacions. Es tracta de La mujer insatisfecha. El adulterio en la novela realista (Edhasa, 1984) de Biruté Ciplijauskaité, investigadora d’origen lituà. La referència bibliogràfica la vaig trobar en Entresiglos, portal de literatura de Joan Oleza i Teresa Ferrer, concretament en la guia docent del curs La novela española del siglo XIX. 

Evidentment, a hores d’ara aquest llibre està descatalogat i exhaurit. L’hauria pogut cercar en alguna biblioteca, però estic acostumat de sempre a llegir els llibres que tinc a casa i, si no, a comprar-los. És un error i un mal hàbit, però és així. Vaig teclejar-ne el títol en el cercador d’uniliber, que va donar-me com a resultat un únic exemplar disponible en l’Asilo del libro, llibreria de nom tètric situada al carrer de Ferran de València, al costat del Centre Octubre. Cinc minuts a peu des del Vives. No valia la pena, per tant, de comprar-lo online. L’endemà, aprofitant un buit en les classes, me n’hi vaig anar. Així, estirava les cames i de pas m’estalviava les despeses d’enviament. I, en efecte, allí era el llibre, en l’Asilo, esperant ansiós que el rescatés de la seua orfenesa, previ pagament de divuit euros. Només faltava llegir-lo i subratllar-lo, cosa que vaig dur a terme durant el cap de setmana, i fer-ne cinc cèntims per als entusiastes seguidors i seguidores de la serp blanca.