A la setmana que ve començarem amb «El quadern gris»

Dimarts passat vam dedicar tota la sessió del curs de literatura universal a llegir i comentar una petita antologia que havia preparat dels moralistes francesos, concretament de La Rochefoucauld (Reflexions o màximes i sentències), Chamfort (Màximes i pensaments), Joubert (Pensaments. Ed. Proa) i Paul Valéry. M’hauria agradat afegir-hi una tria dels Pensaments de Pascal, de La Bruyère, i també alguns aforismes de Lichtenberg (n’hi ha una selecció publicada en català: Quaderns de notes) i de Nietzsche, però no he pogut per falta de temps. 

Amb una certa recança, hem deixat Montaigne. És un d’aquells pocs autors que val la llegir de tant en tant. No cansa mai. El seu efecte és sempre tònic i refrescant. Abans de comentar l’antologia dels moralistes, vaig remarcar que l’obra de Montaigne inaugura dues línies que seran molt fructíferes en la literatura posterior. D’una banda, la literatura del jo, la que té com a matèria el propi autor, formada per autobiografies, memòries, diaris i, de vegades, epistolaris. De l’altra, la literatura dels moralistes, la flor de la literatura de França, en paraules de Josep Pla. Un moralista, si més no des de la tradició que inaugura Montaigne, no és el mateix que un moralitzador. Un moralitzador diu el que s'ha de fer, el que està bé i el que està mal, basant-se en uns principis que suposadament tots reconeixen o han de reconèixer. Prescriu unes regles. Els moralistes de la literatura francesa, en canvi, posen en qüestió la possibilitat d'afirmar uns models de conducta. El terme «moralista», en el seu cas, no fa referencia a la prescripció moral, sinó a la descripció i a la reflexió crítica sobre el comportament humà.

Una última tria de Joubert

Per complementar la tria dels pensaments de Joubert que us he ofert en les dues últimes entrades a partir de l’edició catalana publicada per Proa, aquí en teniu una altra molt més breu, que he extret d’una edició en francès a cura de Georges Poulet. Espere que no acabeu enfitats de tant de Joubert. No l’he traduïda, si no us fa res.

La multitude des livres en ôte le goût et tue le plaisir.

La contradiction ne nous irrite que parce que’elle trouble la plaisible possession où nous sommes de quelque opinion ou de quelque prééminence. Voilà pourquoi les faibles s’en irritent plus que les forts, et les infirmes plus que les sains.

Enchaînement. Idées enchaînées, et tristes de leur servitude.

Pour qu’une expression soit belle, il faut qu’il dise plus qu’il n’est nécessaire en disant pourtant avec précision ce qu’il faut.

L’âme qui est toujours la même mesure le temps. L’âme qui est dans le trouble ne mesure rien. Tout lui est uniforme autour d’elle parce son changement et sa perturbation est toujours la même.

Tous les jardiniers habitent de beaux lieux parce qu’ils les rendent tels. 

En littérature, remonter aux sources dans chaque langue, parce que primo on oppose ainsi l’antiquité a la mode, parce que secondo en trouvant ainsi dans sa propre langue cette pointe d’étrangeté qui picque et réveille le goût, on la prle mieux et avec plus de plaisir. Qunt aux inconvéniens, ils sont nuls. Des défauts vieillis et abolis ont perdu tout leur maléfice; on n’a plus rien à redouter de leur contagion.

Lorsque les mots sont bien choisis, ils sont des abrégés de phrazes. L’abrégé d’une phraze. Dites l’abrégé de beaucoup de phrazes ou, pour mieux dire, la valeur. Des mots amis de la mémoire, et de ceux qui ne le sont pas. C’est à choisir les premiers et à rejetter les seconds que l’habile écrivain s’attache. Ecrire pour la mémoire. De ceux qui écrivent pour l’oubli. 

Les mathématiques du coeur. Car les belles maximes sont pour lui des axiòmes d’une évidence irrésistible.

Els pensaments de Joubert: una tria (i 2)

867

Melancolia: quan es passen penes que no tenen nom.

869

Escrivint. No se sap què es volia dir fins que no s'ha dit. En tota idea, en efecte, la paraula que n'és l'expressió és la que la completa, la que li dóna 1'existència, ja que és per ella que surt a la llum, l'única cosa que fa que in lucem prodit. 

870

És una cosa natural sentir-nos alleujats dels nostres mals quan els hi hem donat un nom, sigui quin sigui. No sé ben bé si això és útil en si mateix i per si mateix, però sé que és una cosa molt natural i en conseqüència molt raonable. Fixeu-vos, us ho prego, que la primera pregunta que fem sempre quan veiem patir els altres o quan patim nosaltres és demanar-nos: «Què té? -Què tinc?».

885

El raonament només és bo en les matèries que no ens hi veiem ni gota. És el veritable bastó del cec.

888

La raó no és [...] una facultat, sinó una qualitat de l'home. És una espècie de moderació en l'esperit, de capacitat de suspendre la pròpia acció i el propi judici, de mantenir-se en observació, en equilibri, etc. Pertany, i per la mateixa raó que la moderació de la qual vós heu parlat tan bé, a la nostra essència i a la nostra naturalesa. 

890

Reconèixer que ens hem equivocat és tenir raó.

900

Hem de presumir de ser raonables, però no de tenir raó.

Els pensaments de Joubert: una tria (1)

87

Turmentat per la maleïda ambició de posar sempre tot un llibre en una pàgina, tota una pàgina en una frase i aquesta frase en un mot. Aquest sóc jo.

138

L’objectiu no sempre es proposa per ser assolit, sinó per servir de punt de mira o de direcció. Així el precepte de l’amor dels enemics.

176

Els llocs moren com els homes, encara que sembli que subsisteixin.

262

No talleu allò que podeu deslligar.

288

No som tan enemics d’aquells que ens odien com d’aquells que ens menyspreen.

293

La tomba se’ns empassa, però no ens digereix.

295

—abandonen la vida, com els negres que s’enduen d’esclaus abandonen el seu país sense tenir cap idea del país on van.

…morir vivint, és a dir carregat amb els projectes de la vida. Cal morir morint.

Joubert

Després dels Mauvaises pensées et autres de Valéry, he llegit un altre llibre d’aforismes: els Pensaments de Joubert, traduïts al català per Joan Casas i publicats en la col·lecció taronja de Proa. Aquest volum tradueix l’edició francesa de Rémy Tessonneau, una selecció dels Pensées de Joubert agrupats per blocs temàtics: l’home i l’autor, amor i amistat, intel·ligència, política, plaer, felicitat, etc. La veritat és que no m’acaben d’agradar els reculls d’aforismes agrupats per temes. El procediment té la seua utilitat, és clar, però introdueix pel mateix preu un to una mica monòton. A més, no m’agrada que m’ho donen tan mastegat. 

Tampoc no m’agraden les seleccions d’obres literàries. El text íntegre, per favor, que la tria ja me la faré jo. És molt més divertit, entre altres coses. O siga, que hauré d’aconseguir l’edició completa dels quaderns de Joubert publicada per Gallimard en dos volums el 1938, a cura d’André Beaunier, que presenta els escrits per ordre cronològic, en la forma original de la seua composició. Un moment! Que quede clar que l’edició publicada per Proa és molt bona. I la traducció de Joan Casas, excel·lent. Continuem.