Començat el curs de literatura universal, dedique la primera classe a comentar el mateix concepte de «literatura universal» (vegeu Primera classe). D’entrada, suggereix la idea de compendi, de totalitat, però en la pràctica es redueix a un nombre molt limitat d’obres, a un cànon que no arriba, ni de lluny, a l’u per cent de la literatura que s’ha escrit i s’ha publicat realment. No únicament es deixen de banda totes les literatures que no pertanyen a l’àrea occidental, i dins d’aquesta tota la sèrie de literatures que podríem anomenar laterals, sinó que una enorme quantitat de material de les «grans» literatures és oblidat i ignorat. El fet és que llegim les obres del cànon desconnectades de la massa literària on es van formar i on van nàixer. Aquesta massa o rerefons, que és la que dóna el to literari d’una època, se’ns escapa.
Aquesta qüestió se m’ha fet molt present amb la lectura d’un llibre molt suggestiu de Franco Merotti, La literatura vista desde lejos, publicat en castellà per Marbot Ediciones. Merotti subratlla que l’historiador de la literatura és un col·leccionista d’obres rares i curioses, excepcionals, que no es repeteixen, i que el sistema d’anàlisi de la lectura atenta ― el close reading de la tradició anglosaxona― torna encara més particulars. Però, què passaria si els historiadors literaris decidissen desplaçar la mirada del que és extraordinari al que és quotidià, dels fets excepcionals a la gran massa dels fets?
