El mes passat vaig publicar una nota sobre una novel·la d’Arthur Schnitzler, Der Weg ins Freie —Camino a campo abierto, en la traducció castellana—, que té com a motius recurrents l’antisemitisme, el naixent sionisme i la psicologia social dels jueus. Schnitzler va tractar a fons l’antisemitisme en la seua obra teatral El professor Bernhardi, que va ser representada fa poc més d’un any en català pel Teatre Nacional de Catalunya en una traducció de Feliu Formosa. M’hauria agradat molt veure-la, però no va poder ser. Fa temps que havia llegit El professor Bernhardi i ara l’he tornat a llegir, en francès, com la primera vegada.
Allà va l’espòiler: el professor Bernhardi és metge i director d’una clínica de Viena. Un dia, a la sala de malalts, una noia a qui s’ha practicat un avortament està a punt de morir a causa d’una septicèmia, però no és conscient del seu estat terminal. Creu que es curarà, que el seu enamorat vindrà de seguida i que podrà abandonar l’hospital. Està eufòrica i tot. Una de les infermeres és monja i crida un capellà, però Bernhardi li impedeix accedir a la malalta per a estalviar-li el sofriment de saber que morirà ben aviat. Els medis nacionalistes alemanys i els catòlics en fan un escàndol i porten l’assumpte al parlament. Bernhardi és condemnat a dos mesos de presó. De fet, l’escàndol s’ha produït perquè Bernhardi és jueu, encara que la majoria dels seus detractors ho neguen i vénen a dir que, en realitat, l’antisemitisme ve provocat pels mateixos jueus.
