El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s'esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull en l'escena gloriosa.
William Wordsworth (1770-1850)
(Wiliam Wordsworth, L’Abadia de Tintern i altres textos. Llibres del Mall. Traducció de Miquel Desclot.)
