Es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra

Divendres passat va tenir lloc al Trinquet Pelayo de València l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. L’acte, moderat per Vicent Sanchis, va comptar amb les intervencions d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, Vicent Flor, director del Magnanim, i jo mateix. No hi van poder assistir, com estava previst, per causes de força major, Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, i Xavier Serra.

Durant la meua intervenció vaig llegir dos textos d’Una literatura possible. El primer il·lustrava la concepció que tenia Josep Iborra de la crítica com a consciència de la literatura. La crítica, deia, a més d’orientar el lector i fer-li ganes de llegir un llibre, ha d’«ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un “clima”, a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics». En l’altre, partint d’una reflexió de Milan Kundera, Josep Iborra afirmava que «Ee llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens ha de portar a crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. Cal fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial».

Vaig parlar amb més extensió del seu Diari 1965-1977 i en vaig llegir algunes entrades. Ací en teniu tres com a mostra:

17 d’abril de 1960

Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, encara que dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, es presentarà al Trinquet Pelayo de València l’«Obra literària» de Josep Iborra

Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, tindrà lloc al Trinquet de Pelayo de València (carrer de Pelai, 6) un acte de presentació dels tres primers volums publicats fins ara de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi intervindran Enric Morera, president de les Corts Valencianes; Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya; Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim; Xavier Serra, escriptor i autor d’una biografia de Josep Iborra, i jo mateix. Vicent Sanchis, periodista i doctor en humanitats i comunicació, hi farà de moderador.

Podeu trobar més informació sobre aquests tres primers volums de l’Obra literària de Josep Iborra en aquests enllaços:

La Institució Alfons el Magnànim inicia la publicació de l’«Obra literària» de Josep Iborra

Es publica el «Diari 1965-1967» de Josep Iborra, inèdit fins ara

Una ressenya de Salvador Vendrell sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra

Salvador Vendrell ha publicat en La Veu dels Llibres una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: «Una literatura possible», de Josep Iborra.

El lector, mesura de totes les coses: una ressenya de Josep Alapont sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra

Josep Alapont ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Us la recomane.

Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Lector, mesura de totes les coses.

«Josep Iborra, complet i inèdit», per Josep Alapont

Josep Alapont ha publicat en el número de juliol de la revista Saó un molt bon article sobre Una literatura possible, primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Aquesta ressenya és, crec, la primera que es publica d’aquesta obra, editada en dos volums (I i II). La podeu llegir en el número de juliol de Saó o fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, complet i inèdit.

Defensa de la literatura catalana

Quin sentit tenen les nostres cultures? Quina flauta toquem o podem tocar? Aquesta pregunta, ens la podem formular amb un esperit escèptic i fins i tot derrotista. No fóra millor deixar-ho córrer i integrar-se en les altres cultures, començant per la que ja ens ha col·locat en el seu espai? El castellà, per a nosaltres; l’alemany o el rus, per als països de l’est; l’anglès, per a Holanda i Dinamarca…

La pregunta, però, es pot formular amb un altre esperit, que és un desafiament, i no una tossuderia, perquè parteix precisament no d’un provincianisme sinó del mateix principi de la literatura entesa en la seua universalitat. En aquest sentit, vull recordar ara un testimoni de la cultura txeca: Milan Kundera. Referint-se al concepte expressat per Goethe de «literatura mundial», diu que, per a la literatura txeca, «esdevenir part de la literatura mundial no sols era una tasca difícil sinó una tasca que corresponia a una necessitat vital, car era només en aquest espai supranacional de la literatura mundial on la literatura txeca trobaria la protecció i la garantia de la seua llibertat». Això és important tenir-ho en compte. Afirmar-se en una nació petita no és una manifestació reaccionària de provincianisme. Ho pot ser. Però no necessàriament. Més encara, crec, amb Kundera, que les nacions petites són les més interessades —és una necessitat vital— a afirmar el concepte de Goethe. Perquè si bé una nació petita pot caure en el provincianisme —entenent mal els valors nacionals—, una nació gran pot caure —i cau, de fet— en l’imperialisme, que és una mala manera d’entendre la literatura mundial, perquè la confon amb la seua pròpia literatura. Kundera diu també: «una nació petita mai no somia remodelar el món per adaptar-lo a la seua pròpia imatge, sinó, més aviat, de trobar-se en un món de tolerància i diversitat on poder viure en “igualtat”». És la cultura integralment, universalment, entesa. Les grans cultures europees, imperialistes de cara a les petites que es troben dins d’elles o en els seus marges, són imperialistes, però provincianes respecte a d’altres cultures no europees…

El llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens porta a la segona consideració de la cultura a què he al·ludit al principi: cal —i el llibre hi pot ajudar— crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. No fer cultura purament promocionada, sense estar animada per un esperit: grans moviments culturals s’han produït per aquesta voluntat de cultura pròpia —l’alemany de finals del segle XVIII i principis del XIX, la russa de la segona meitat del XIX. Fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial. Això demana un gran esforç, una gran obstinació, i una gran lucidesa: perquè és una aposta i no ens volem conformar amb guanys insignificants. Cal jugar fort.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1380-1381.

Josep Iborra sobre els seus criteris com a crític literari

Moltes vegades és difícil d’aconseguir, però el crític hauria de ser equidistant, mantenir una certa distància que el porte a no percebre com una ofensa la mala literatura. És preferible ocupar-se’n només de la bona, però això no sempre és possible. Fins i tot a vegades convé, sense fer actes de caritat, no insistir en els errors d’una primera o segona novel·la, si el crític creu que l’autor apunta maneres, o talent, que jo crec que és una cosa que es percep ja en les primeres línies. No a tothom se li pot exigir que siga Faulkner, i a més seria molt avorrit. També apuntaria que la crítica, o el «ressenyisme», encara no són ciències exactes. També aquí hi ha el dret a equivocar-se, igual que l’autor erra a vegades en alguna de les seues obres.

En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l’argument ni la vida de l’autor, sinó d’explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una mica, d’analitzar alguns components bàsics del llibre de manera que puga servir d’orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M’he estalviat elogis o crítiques negatives. Pense que una descripció ja era suficient.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 59.

Josep Iborra sobre «Matèria de Bretanya» de Carmelina Sánchez-Cutillas

L’Andròmina del 1975, el va guanyar Carmelina Sánchez-Cutillas amb Matèria de Bretanya. Aquesta escriptora formava part d’una generació anterior. Es trobava situada, doncs, fora del nou corrent dels joves narradors. Ja s’havia distingit pels seus llibres de versos, d’una alta qualitat, i pels seus treballs d’història. L’obra premiada fou un autèntic best-seller, el primer de la història de la novel·la contemporània valenciana. Era una obra «llegible», per la claredat i el lirisme de la seua escriptura, per la seua transparència i la seua poesia. Va ser un llibre, crec, molt venut, molt llegit. Era un glop d’aigua fresca, saludable, que ens restituïa una època d’un passat, en aquell moment pràcticament abolit. Testimoni marcat per una intensa dimensió poètica, aquest magnífic i insòlit llibre no s’assemblava en res ni al ruralisme o costumisme practicat generalment abans —amb alguna excepció, com la de Maria Beneyto— ni a la problemàtica generacional d’aquell moment. Si volem fer comparacions que ens hi puguen orientar, podríem dir que Amadeu Fabregat fou el nostre Terenci Moix d’aleshores, com Carmelina Sánchez-Cutillas va ser la nostra Mercè Rodoreda. El mal és que ni l’un ni l’altra no van publicar cap novel·la més.

El que ens importa ara, però, és l’impacte que Matèria de Bretanya va tenir en aquells anys. Impacte entre els lectors, que en va tenir molts —repetesc—, més que no pas entre els escriptors. De tota manera, hi ha una línia que arrenca d’aquesta obra: Josep Rausell, Josep Piera, Ventura Melià van entrar, situats dins la seua pròpia experiència personal —de la guerra i la postguerra— en aquest espai de la memòria, de l’evocació de sensacions i vivències de la infantesa i de l’adolescència. Només Joan Francesc Mira ho havia fet ja abans amb el seu recull de contes Els cucs de seda, però amb l’evocació d’una infantesa encara molt acostada en el temps a la de l’autor —la postguerra.

La pauta la va donar, en general, Matèria de Bretanya, centrada en un temps anterior a la guerra, en els anys trenta, ja rebolicats socialment i políticament, vistos per una nena. No és, per això, una novel·la de ficció estrictament parlant, sinó un aplec de records «transfigurats». Hi ha en l’autora una voluntat d’estil, de treballar la seua «matèria». El secret de la bellesa del llibre es troba en la distància literària entre els fets viscuts per una xiqueta de classe acomodada de La Marina i la memòria que en té l’autora, que s’identifica amb la nena que fou i el seu petit món. Carmelina Sánchez-Cutillas trobà el to just d’una paraula que se sosté amb naturalitat en la veu de la seua protagonista. O són dues veus que es fonen en una.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1057-1059.

Josep Iborra sobre la crítica literària

La crítica literària és tot un drama i no solament dins l’àmbit del català —i més particularment del valencià— sinó del castellà, que disposa de molts més mitjans i es troba en una situació normalitzada. Hi ha una producció molt nombrosa i els crítics «piquen» una cosa o altra per alguna raó més o menys circumstancial. I encara cal dir que són papers molt ràpids, que es limiten a donar notícia d’un llibre sense entrar-hi a fons.

Tornant a la nostra situació particular, el que passa és que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, serà entrevistat, o veurà una ràpida ressenya de la seua obra. Poca cosa i encara val a dir que bastant excepcional. Si haguéssem de fer una mena d’història de la literatura actual catalana utilitzant les ressenyes que han eixit als diaris o a les revistes, el resultat seria grotesc i, naturalment, desorientador en tots els sentits.

Després del que acabe de dir, està clar que una funció de la crítica és orientar el lector, fer-li ganes de llegir un llibre. Però crec que és més important ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un «clima», a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics. La crítica, va dir algú, és la consciència de la literatura. Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, tampoc «literatura». Crítics, autors i lectors han d’entrar en un circuit que estiga sempre en marxa i que va des de les ressenyes o l’estudi del llibre per part dels crítics, fins a l’opinió del lector, passant per les «posicions» dels autors a propòsit del que ells fan o del que fan els altres. Aquests objectius, desgraciadament, resulten utòpics: pocs mitjans de comunicació —que, a més, dediquen poc espai a la literatura—, pocs crítics, pocs lectors... Autors, crec, n’hi ha més, però es troben aïllats i els seus llibres, amb sort, es veuen uns dies als aparadors de les llibreries.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 56-57.

La Institució Alfons el Magnànim inicia la publicació de l’«Obra literària» de Josep Iborra

La Institució Alfons el Magnànim acaba de posar en marxa un projecte molt ambiciós: la publicació de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011). El primer títol d’aquesta sèrie és Una literatura possible, editada en dos volums (I i II) que fan plegats més de 1400 pàgines. Aquesta obra serà seguida del Diari 1965-1977, totalment inèdit, que produirà, crec, un impacte important.

El primer volum porta com a subtítol La constitució d’una literatura i recull una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que Josep Iborra va escriure per a diverses publicacions periòdiques en què comentava l’actualitat editorial, tant d’autors de la literatura catalana com d’escriptors d’altres literatures traduïts al català, a més d’una sèrie de textos que expliciten la seua concepció del fet literari i de la crítica literària. Moltes d’aquestes ressenyes són veritables síntesis crítiques, d’una gran densitat, concises i penetrants alhora.

A més de les ressenyes, Josep Iborra va publicar assaigs més extensos sobre autors i períodes de la literatura catalana, que van ser recollits posteriorment en Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual i La trinxera literària (1974-1990). Estudis sobre literatura catalana al País Valencià, tots dos del 1995. El segon volum d’Una literatura possible inclou aquests dos llibres. La trinxera literària conté una sèrie d’assaigs sobre qüestions generals de la literatura catalana des de finals del XIX fins a finals del XX, entre els quals destaquen el dedicat a la novel·la al País Valencià i un altre sobre la nova poesia que va sorgir a partir dels setanta, entorn de les mateixes dates en què es produeix la renovació narrativa. Confluències, a diferència de La trinxera literària, aplega textos centrats en obres i autors determinats. L’edició que es reprodueix en aquest volum de l’Obra literària és molt diferent de la del 1995, ja que se n’han eliminat tots els assaigs sobre l’obra i la personalitat de Joan Fuster, reeditats en Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i en Fuster, una declinació personal (2014), i se n’hi han afegit molts altres. Especialment rellevants són els dedicats a Vicent Andrés Estellés i a Enric Valor, o a Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, obra que Josep Iborra apreciava molt. Aquest segon volum es completa amb uns Estudis sobre història literària, la majoria inèdits, que esbossen un esquema d’història literària de la nostra àrea lingüística juntament amb uns altres sobre clàssics de la literatura catalana medieval, com ara el que porta per títol La generació d’Ausiàs March.

El títol d’aquest primer lliurament de l’Obra literària de Josep Iborra al·ludeix a la voluntat de contribuir a fer possible, mitjançant la crítica literària, una literatura moderna en català. Josep Iborra centra la seua atenció en el País Valencià, resseguint tot el procés, vacil·lant i sinuós, que ha permès finalment l’eclosió i la constitució d’aquesta literatura entre els valencians des de finals de la dècada dels setanta del segle passat, però moltes de les seues observacions són extrapolables al conjunt de la literatura catalana. Aquests dos volums es poden llegir, de fet, com un curs de literatura catalana i també com una proposta incitant de diferents itineraris de lectura.