No hi havia a València…, per Helena Hernàndez i Èvole

(I)

PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

(Cant de Vicent – Vicent Andrés Estellés)

Els primers dies de curs són els més durs i terribles. No estàs acostumat a alçar-te a hores despietades. Al principi intentes arribar prompte, però després tots sabem que retardes l’arribada a classe cada dia una miqueta més, fins que al final eres incapaç d’arribar a primera hora. Tornar a la rutina dels horaris, haver d’eixir a les tres de la vesprada de la facultat amb una gana capaç d’acabar amb el rebost de casa. Senzillament esgotador. 

Arriba la vesprada i com sempre no trobe altra manera d’animar-me que escoltant música a tot volum per a disgust del veïnat. Pose el play a la llista de Spotify i a l’instant tot sembla una mica millor. Desconnexió total. M’emocione amb la melodia que duu la guitarra, sona la veu de Sarrià i encara que em sé les cançons de memòria, de sobte em quede parada al sentir els versos, com si els estigués escoltant per primera volta. “Oh València ciutat, tu m’has condemnat”. Sona “A València” la primera cançó dels Obrint. Em quede parada escoltant la lletra, la seua visió de València als inicis; contrasta molt amb una de les cançons del seu darrer treball “La vida sense tu”. En aquesta relaten els fets quotidians d’una València ben diferent: “la vida és mossegar la fruita dolça a les escales del Mercat Central, pujar per Cavallers fins la Valldigna... la vida és agafar el primer tramvia del Pont de Fusta al Cabanyal, una ciutat taronja a les finestres, un món en guerra als ulls cansats.” Una València d’aire mediterrani, de resistència creada amb el treball de les diferents associacions i organitzacions de base, aquelles que saben que fer país és una activitat diària, i no quinze dies a l’any coincidint amb les Falles. Que “las señas de identidad valencianas” són més que una tela blava i menjar paella. València té eixes dues cares, una ciutat d’amor i odi, que de vegades ofega, convertint-se en els barrots d’una presó imaginària. D’altres, simplement encisa.

Sobre l’ús del valencià a la universitat, per Helena Hernàndez i Èvole

Arribe tard a la universitat. Entre a classe amb el cap baix, i m’assec a les darreres files. Per sort, el profe encara no ha començat perquè continua barallant-se amb l’ordinador, que dia rere dia es nega a funcionar ràpidament. Trac la llibreta i el boli, preparada per a prendre notes. Crec que el que més enyore de l’institut és la tranquil·litat de tenir un llibre on poder anar seguint la classe. Finalment, i després d’un parell de tortuosos intents, l’ordinador s’engega, el profe comença a parlar i... Ep! Un moment, està parlant en castellà? Els companys de classe ens mirem els uns als altres. Estem esperant a veure qui és el valent que alça el braç i recorda al professor que som el grup V, que la V no és per a fer bonic, que la V és de grup en valencià. Si el professor imposa massa, callem. Què hi farem? Tenim l’experiència del «yo es que, el valenciano lo entiendo pero no lo hablo». Ovidi respondria, «mire, com el meu gos». L’enuig és més gran quan saps que són d’algun poble valencià, i per comoditat empren el castellà.