Una biografia de Flaubert

Lectura de Flaubert and Madame Bovary. A Double Portrait, de Francis Steegmuller, autor de diverses biografies i traductor a l’anglès de Madame Bovary i d’una tria de la correspondència de Flaubert. Steegmuller alterna la narració biogràfica amb extenses citacions de cartes i documents. Deixa que parlen Flaubert i els seus amics, mentre els punteja amb una prosa irònica, entretinguda i sempre instructiva. La major part de les biografies que s’han publicat de Flaubert solen ser, en la pràctica, extractes comentats de les seues cartes. En definitiva, la millor biografia que es pot llegir d’aquest escriptor és la seua correspondència. Ara, la de Steegmuller, publicada el 1939, està molt bé i ofereix una visió sintètica, plena de comprensió i simpatia de la personalitat i l’obra de Flaubert. En aquesta entrada em limitaré a anotar alguns detalls que m’han interessat per un motiu o altre o que, simplement, m’han fet gràcia.

Flaubert, després de la crisi nerviosa que va patir el 1844, tenia por que el seu pare el fes tornar a París per reprendre els estudis de dret. Per demostrar-li la seua vocació literària, va decidir llegir-li L’educació sentimental, que havia començat el 1843 i que refaria a fons anys més tard. I això és el que va fer, un diumenge després de dinar. El seu pare, el doctor Flaubert, li va dir que escoltaria de molt bon grat alguns dels seus escrits, i li va proposar de retirar-se al seu despatx per a la lectura. Allí es van instal·lar, cada un en una butaca. A mesura que Flaubert llegia el primer capítol de la seua novel·la, el doctor Flaubert va començar a aclucar els ulls. Al cap de poc, estava dormint profundament. Quan es va despertar, no se’n va disculpar ni li va demanar de continuar. Va riure, i li va dir: «Si la meua única eina hagués estat la ploma, la meua família hauria mort de fam.». I se’n va anar de l’habitació. A Kafka li va passar una cosa semblant. Una vegada que va oferir al seu pare un exemplar d’un llibre que acabava de publicar, aquest li va dir: «Deixa’l damunt de la tauleta de nit!», i va continuar jugant a les cartes.

Flâneur, una nova editorial independent

He començat el nou any d’una manera esplèndida, literàriament si més no. El dia u de gener, al matí, vaig llegir La passejada, de Robert Walser. Ja feia temps que no llegia res d’aquest autor. Abans, havia llegit, en català, L’ajudant, Jacob von Gunten i El quadern de Fritz Kocher, i, en castellà, Vida de poeta. Però se m’havia passat La passejada, una nouvelle extraordinària, que m’ha entusiasmat. Aquest relat inaugura el catàleg de Flâneur, una nova editorial independent, que us recomane seguir ben de prop. Les arrels de Flâneur es troben en la revista literària El funàmbul, impulsada per David Cuscó, que ara fa més de tres anys va llançar el primer número, un monogràfic sobre l’escriptor polonès Bruno Schulz. Des d’aquest blog, m’he fet ressò de la majoria de funàmbuls que han aparegut fins ara (vegeu-ne aquesta llista). 

Després de La passejada, està anunciada la publicació d’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard, traduït per Raül Garrigasait, Austerlitz, de W. G. Sebald, en traducció d’Anna Soler Horta i L’Spleen de Paris, de Baudelaire, traducció i notes a càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja. Flâneur vol oferir traduccions recuperades i actualitzades, com les d’aquestes dues últimes obres, o directament inèdites, com les de les dues primeres, de clàssics de la literatura europea, sobretot de l’àrea central, corresponent a l’antiga Mitteleuropa. Joseph Roth, Karl Kraus i Walter Benjamin són alguns dels autors que s’afegiran més endavant al catàleg.

Antologia portàtil de la poesia universal (38): Baudelaire

EL CREPUSCLE DEL MATÍ
La diana cantava dintre de les casernes,
i el ventet del matí bufava les llanternes.

A l'hora en què l'eixam dels somnis malfaents
torça sobre el coixí els bruns adolescents;
quan, com un ull sangós que belluga i palpita,
el llum és una taca vermella sobre el dia;
quan l'ànima, cansada d'un cos esquerp, feixuc,
imita les baralles del nou dia i el llum.
Com una cara amb llàgrimes que les brises eixuguen,
l'aire és ple del calfred de les coses que fugen,
i a l'home el cansa escriure i a la dona estimar.

Aquí i allà, les cases anaven fumejant.
Les dones de la vida, amb la parpella lívida,
badant la boca, el seu estúpid son dormien;
les captaires, els pits gelats i secs penjant,
bufaven els tions i es bufaven les mans.
Era l'hora en què, enmig del fred, de la misèria,
les que van de part senten que els seus dolors s'agreugen;
com un sanglot tallat per escumosa sang,
estripava el cel gris el cant llunyà del gall;
una mar de boirines banyava els edificis,
i cents d'agonitzants, als seus racons d'hospici,
roncaven la ranera i els singlots de la mort.
Retiraven els cràpules, derrotats per l'esforç.

L'aurora, tremolant, amb vestit rosa i verd
lentament avançava sobre el Sena desert,
i l'ombrívol París empunyant la seva eina,
fregant-se els ulls de vell, ja tornava a la feina.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)

Antologia portàtil de la poesia universal (37): Baudelaire

EL CREPUSCLE DEL VESPRE
Ja és aquí el vespre màgic, amic dels delinqüents;
arriba com un còmplice, amb pas de llop; el cel
es tanca lentament com una alcova immensa,
i l'home impacient es converteix en fera.

Oh vespre, amable vespre, tan desitjat per qui
té uns braços que podrien jurar, sense mentir:
avui hem treballat! És el vespre el que calma
els esperits menjats per un dolor salvatge,
tant el savi tossut amb el cap carregat,
com l'encorbat obrer que retorna al seu jaç.
I, mentrestant, per l'aire, malaltissos dimonis
es desperten mandrosos, com homes de negocis,
i colpegen, volant, els ràfecs i els batents.
A través de clarors maltractades pel vent,
la Prostitució pels carrers es propaga;
igual que un formiguer, va sortint dels seus antres,
obrint-se a tot arreu camins dissimulats,
com ho fa l'enemic que intenta un cop de mà;
es mou per les entranyes de la ciutat fangosa,
com un cuc roba a l'Home l'aliment que ell devora.
Aquí i allà se senten moltes cuines xiulant,
els teatres clapint, les orquestres roncant;
a les taules de fonda, la juguesca s'imposa,
i estan plenes de meuques i pillets, els seus còmplices,
els lladres, que no tenen treva ni pietat,
aniran, ells també, a treballar aviat,
i hàbilment forçaran portes i caixes fortes
per viure bé uns quants dies i vestir les xicotes.

Recull-te, ànima meva, en un moment tan greu
i fes orella sorda a aquest bruelament.
És l'hora en què els dolors dels malalts són més agres!
La Nit fosca els agafa pel coll; està acabant-se
el seu destí i s'acosten a l'abisme comú;
l'hospital es va omplint dels seus sospirs. —Més d'un
ja no vindrà a buscar la sopa perfumada,
al vespre, vora el foc i una ànima estimada.

Charles Baudelaire (1821-1867)

(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)

Trenta-tres nits amb Baudelaire

El títol original de Trenta-tres nits amb Baudelaire, el llibre d’Antoine Compagnon que acaba de publicar en català Blackie Books, és Un été avec Baudelaire, perquè prové d’un programa radiofònic que es va emetre durant un estiu, dos anys després de l’èxit d’Un été avec Montaigne, també publicat en català per la mateixa editorial amb el títol de Quaranta nits amb Montaigne. En aquest llibre, que vaig ressenyar al poc d’aparèixer, Compagnon va triar una quarantena de fragments dels Essais «per tal de glossar-los breument, de mostrar-ne alhora la dimensió històrica i l'abast actual». Publicat en forma de llibre, Un été avec Montaigne va tenir un èxit enorme i en poc temps se’n van vendre més de cent mil exemplars.

Compagnon ha volgut repetir la jugada amb Baudelaire, encara que el considera un tema més perillós que Montaigne. Mentre que l’autor dels Assaigs agrada per la franquesa, la modèstia, la benevolència i la generositat, Baudelaire és un home ferit i amarg, que va ser el poeta del crepuscle, de l’ombra, de la recança, de l’enyor:

Aviat ens submergirem en les fredes tenebres;

adéu, claredat viva dels estius massa curts!

Ja sento els xocs fúnebres de la fusta que cau

i que ressona sobre l’empedrat del pati.

Una paradoxa de Baudelaire

En unes entrades que vaig escriure fa temps sobre Baudelaire, hi vaig assenyalar que aquest escriptor va ser un dels primer a concebre la gran ciutat com a tema artístic (vegeu Baudelaire i l’experiència de la vida urbana i Baudelaire i la modernitat literària). La fascinació per l’aglomeració urbana apareix, més que en Les flors del mal, en el recull de poemes en prosa Le Spleen de Paris(Petits poèmes en prose) (n’hi ha traducció al català online).

Voldria completar ara aquells apunts amb unes notes del capítol que el crític Georges Poulet dedica a Baudelaire en La conscience critique (vegeu La consciència crítica). Un dels aspectes de la vida en una gran ciutat que Baudelaire troba més atractiu és el contacte amb la massa anònima, com expressa en un dels poemes en prosa titulat justament Les foules (Les multituds). De tota manera, a pesar d’escriure-hi que «el passejant solitari i pensatiu agafa una singular embriaguesa d’aquesta comunió universal», Baudelaire no s’identifica amb les emocions simples i fortes viscudes en comú per aquells que formen part d'una multitud, sinó amb el pensament dels individus anònims que en formen part. 

L’escriptor que es va embarcar

No coneixia res de l’escriptor grec modern Nikos Kavadias (1910-1975), ni tan sols el nom, però quan Club Editor en va publicar fa poc Li i altres relats l’olfacte em va dir que es tractava d’un llibre que no podia deixar passar. L’olfacte i, sobretot, la confiança que tinc en els criteris de selecció literària de Club Editor, no em van enganyar. Aquests relats de Kavadias són d’una qualitat extraordinària. Li és un dels relats més bells que he llegit mai. 

Els tres relats d’aquest recull omplen amb prou feines cinquanta pàgines de format menut. Club Editor ha compensat aquesta migradesa acompanyant-los amb un assaig del traductor, Jaume Almirall, d’unes altres cinquanta pàgines, sobre la vida i l’obra d’aquest escriptor. 

Tant l’obra literària com la vida de Nikos Kavadias són igualment inusuals. El que té d’estrany aquesta obra, d’entrada, en un escriptor tan dotat, tan singularitzat, és la seua extensió tan reduïda: tres llibres de poesia, una novel·la i tres relats, els tres que ha publicat en català Club Editor. Pel que fa a la seua biografia, Jaume Almirall sintetitza que Kavadias passà embarcat com a telegrafista de marina «la major part de la seva vida: des del 1929, a dinou anys, fins al 1974, pocs mesos abans de morir, tret del període de 1939 a 1945, durant el qual la guerra i l’ocupació de Grècia pels alemanys el retingueren en terra. […] navegava constantment en tota mena de vaixells, tant per la Mediterrània com en llargues rutes transoceàniques per tot el món». 

Un guió per introduir Baudelaire

Ara estem comentant en literatura universal Les flors del mal de Baudelaire. Les dues primeres sessions les he dedicat a introduir la seua poesia i la relació que manté amb el que s’ha anomenat la modernitat literària. Com que volia que quedés molt clar, em vaig preparar un esquema per a aquestes classes. Era només per a mi, però al final l’he passat fotocopiat als alumnes. El reproduïsc a continuació per si pot ser-vos útil, recordant-vos que és només això: un esquema o un guió de classe. El teniu explicat i desenvolupat en l’entrada Baudelaire i la modernitat literària:

Imatges de lectors i lectores

Continuem treballant en el web de literatura universal de la serp blanca, amb la intenció d’obrir-lo al públic el pròxim 12 de setembre. Hem dedicat també una mica de temps a trobar una imatge que identifiqués el web, com una mena de logotip. Vam pensar de seguida en alguna pintura en què aparegués un lector. A més del cercador d’imatges de Google, ens ha resultat molt útil aquesta pàgina del web Historia universalis Arte, que ofereix una selecció molt completa i variada de pintures de llibres i lectors. 

D’entrada, ens va cridar molt l’atenció que la majoria eren representacions de lectores. De lectors, ben poques. Cap inconvenient, és clar. Però, per què aquesta preponderència de les lectores sobre els lectors en la pintura europea? Una primera resposta que se m’ocorre és que potser aquest predomini obeeix a una convenció artística: la lectora, la dona llegint, seria un motiu pictòric, entre molts altres, de representació de la figura femenina. De tota manera, no puc deixar de pensar que aquesta insistència constitueix també una constatació documental. Les dones, les dones que sabien llegir, han llegit més que no els homes. I han llegit, bàsicament, novel·les. La lectura com a lleure ha estat considerada tradicionalment una activitat característicament femenina. Els homes no podien “perdre” el temps llegint novel·les o preferien perdre’l en altres coses. No em feu massa cas: estic pensant sobre la marxa davant de la pantalla. Supose que hi haurà investigacions rigoroses i documentades sobre aquest tema, però no les conec i ara no puc parar-me a cercar-les. 

I en l’actualitat? Qui consumeix més literatura de ficció, els homes o les dones? No crec que la qüestió tinga massa interès. El fet decisiu, granític, és la gloriosa multitud, masculina o femenina, amb formació universitària o sense, que no llegeix res, ni el diari, i que, sovint, ni tan sols sap llegir. No faig cap judici de valor.

L’aventura sinistra de cada nit i el moment més arriscat del dia: un assaig de Josep Iborra sobre un motiu de Baudelaire i Kafka

Baudelaire tenia por d'adormir-se —"aventura sinistra de cada nit". Kafka, de despertar-se —"el moment més arriscat del dia". Tots dos plantegen, espantats, el problema del doble estat en què alternativament viu l'home: la vigília i el son. Però mentre Baudelaire s'alarma del pas que fa quan s'adorm, Kafka s'inquieta pel que l'ha de retornar al seu món habitual.

Baudelaire, 1855

L'apunt de Baudelaire es limita a afirmar que ens adormim diàriament amb "una audàcia que seria inintel.ligible si no sabéssem que és el resultat de la ignorància del perill". Però en una altra anotació és més explícit quan confessa que somia coses tan terribles que "voldria de vegades no dormir". Tanmateix, la fusée, tal com Baudelaire la formula, té un abast més general —hi parla dels "homes"— i més inquietant. Perquè és el fet del son, d'abandonar-nos a unes forces obscures que desconnecten els nostres mecanismes de control i ens immobilitzen al llit, el que resulta torbador. Hi restem indefensos no sols respecte del món que hem "abandonat", sinó que, arrossegats pel reflux profund del somni, ens embarquem impotents i extraviats vers una vida confusa i monstruosa. Quina garantia tenim que un altre corrent, de sentit contrari, ens retornarà intactes a la riba que vam deixar en tancar-se els nostres ulls? Qui ens pot assegurar que serà la mateixa riba?

Això és, precisament, el que inquietava Kafka i el que, potser, volia dir, en definitiva, Baudelaire. On Kafka veu el risc és en el punt de retorn a la vida comuna. "Cal —diu— una infinita força d'esperit, o, més aviat, una infinita força de contraatac, per a, com qui diu, al primer obrir d'ulls aferrar-ho tot al mateix indret on el vespre abans ho hem deixat anar". Aquesta és la por de Kafka: l'operació ens pot desembarcar en un lloc que ens desconcerte, que no arribem a reconèixer. Val a dir que s'hi ha produït —que s'hi pot produir— un error, un desplaçament fatal: no ens hem despertat "on" o "com" calia fer-ho. Per a Kafka, sembla, aquesta contingència no és un accident improbable, sinó un perill permanent, "el moment més arriscat del dia". Per això cal una "infinita força d'esperit" per a poder ajustar els nostres ulls, acabats d'obrir, a l'indret abandonat el vespre. D'aquesta "força" manquen, per exemple, el Samsa de La metamorfosi i, d'una manera més evident encara, el protagonista d'El procés, els quals es desperten —l'un "monstre", l'altre "acusat"— en un món que no es correspon —que no "rima"— exactament amb el seu món anterior, normal. Hi han fet peu amb un fals pas. Tota la seua infinita argumentació per rectificar l'equívoc, resulta impotent. Pitjor: embolica encara més la situació en què es troben...

Ara, el nus que angoixava Baudelaire i Kafka, el va tallar el fabulós Maldoror sense contemplacions: "no dormiré!", decidí d'una vegada per sempre, com un desafiament suprem a les forces que ens amenacen i extravien. El remei que s'inventà per a mantenir-se despert, lúcid —autònom— no pot ser més senzill ni més genial: ficar-se una menuda estella entre les seues parpelles inflamades...

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Editors.

Mon coeur mis à nu

Una última nota sobre Baudelaire. Baudelaire és molt més que l’autor de Les flors del mal. És un dels grans crítics de literatura, d’art i de música del segle xix. És l’autor de Le Spleen de Paris, cicle de poemes en prosa que reprèn i refà alguns dels poemes més importants de Les flors del mal, sovint amb resultats superiors. Last, but not least, és l’autor d’una sèrie de carnets íntims, col·lecció de reflexions i aforismes, publicats conjuntament sota el títol de Mon coeur mis à nu. Triant aquest títol sembla que Baudelaire va recollir el desafiament llençat per Poe en una de les notes de Marginalia, en què apuntava que algú podria revolucionar el pensament, l’opinió i el sentiment humans publicant “un llibret molt breu, My heart laid bare (El meu cor despullat o El meu cor al descobert) que revelés els seus secrets més inconfessables”. Però tot seguit afegeix: “aquest llibret ha de respondre al títol. […] Ningú no s’atreveix a escriure’l. Ningú no s’hi atrevirà. Ningú podria escriure’l encara que s’hi atrevís. El paper s’arrugaria i cremaria amb els tocs de l’ígnea ploma”.

Baudelaire s’hi va acostar tant com va poder i ens va donar les claus de gran part de la seua vida i de la seua obra.

Com a traca final, ací teniu una petita selecció de Mon coeur mis à nu en la traducció de Vicent Alonso (El meu cor al descobert. Albatros, 1992):

Avís per als alumnes i públic en general

Finalment, he pogut acabar els comentaris (o el que siga) dels dotze poemes de Baudelaire que van per la selectivitat. Els podeu consultar clicant els enllaços que hi ha en l’entrada Dotze poemes comentats de “Les flors del mal” o ací mateix:

II. L’albatros                                                 

IV. Correspondències

X. L’enemic

XVIII.  L’ideal

XXI. Himne a la bellesa

XXII. Perfum exòtic

XXIX. Una carronya

XXXI. El vampir

XXXIV. El gat

XLIX.  El verí

LXXV.  Spleen

LXXVII. Spleen

Baudelaire i l’experiència de la vida urbana

Joan Genovés, Paisatge urbà. 1984

En l’entrada Baudelaire i la modernitat literària, vaig comentar que Baudelaire és un dels primers que concep la gran ciutat com a tema artístic. Molts dels poemes de Les flors del mal, i no únicament els de la secció Retaules parisencs, estan situats en un escenari urbà. A una dona que passa és un dels poemes de Baudelaire que expressen amb més intensitat l’experiència de la vida en l’ambient anònim i fugaç de la gran ciutat, i  és un dels que més ha agradat als meus alumnes:

                                                         

XCIII

A UNA DONA QUE PASSA

Xisclava al meu voltant l'eixordador carrer:

prima, alta, de dol, dolor majestuosa,

una dona passà, amb la mà fastuosa

gronxant ara el fistó, alçant-se la vora,

àgil i noble, amb actitud d'estàtua.

Crispat com un extravagant, bevia jo

als seus ulls —cel lívid que gesta 1'huracà—,

la dolçor que fascina i el plaer que mata.

Un llamp... després la nit! —Fugitiva bellesa

d'una mirada que, de sobte, m'ha fet tornar a la vida,

¡no t'he de tornar a veure sinó en l'eternitat?

En altre lloc, molt lluny d'aquí, molt tard! O potser mai!

Ni jo sé cap a on vas, ni tu saps on m'adreço,

tu, que jo hauria estimat; oh tu, que vas saber-ho!

(Traducció de Jordi Llovet.)

En el llibre que va dedicar a Baudelaire, Walter Benjamin va escriure, referint-se a Una dona que passa, que “un poema com aquest mai no s’hauria pogut escriure en un medi rural; només queda justificat pels mecanismes propis de la gran ciutat, per la seua sociologia i costums. Tot ciutadà de qualsevol època coneix aquesta llei de la metròpolis: tot hi és fugaç i tan fugaç com les seues formes o la seua arquitectura ho és la mirada d’algú amb qui un es creua a l’atzar.  Aquest sonet no presenta la multitud com el refugi del criminal, sinó com el refugi de l’amor que s’escapa al poeta. Tracta la funció de la multitud no en l’existència del ciutadà, sinó en l’erotisme. L’aparició que el fascina, lluny de negar-se a l’erotisme en la multitud, és en la multitud on es lliura únicament. L’encant de l’habitant urbà és un amor no tant a primera com a última vista. El “mai” és el punt culminant de la trobada en què la passió, en apariència frustrada, brolla en realitat del poeta com una flama. I en ella es consumeix.”

Joan Genovés, Desconcert. 1970

Benjamin, en el mateix assaig sobre Baudelaire, va analitzar amb gran lucidesa algunes de les característiques de la vida en una metròpoli urbana, com ara certa inquietud peculiar, conseqüència, en part, de l’aparició del transport públic col·lectiu. Abans la gent no s’havia trobat en la circumstància de mirar-se mútuament molt de temps sense adreçar-se la paraula. O el control creixent de la vida urbana, un exemple del qual és la introducció de la numeració de les cases o la determinació personal per la fotografia, “la conquista més incisiva de totes sobre l’incògnit de l’home”. També, el paper creixent de la premsa, que impermeabilitza l’experiència del lector davant dels esdeveniments. La informació periodística, constantment renovada, no es pot integrar en l’experiència personal ni tampoc en el marc de la tradició.

Baudelaire, de tota manera, no va ser l’únic ni el primer a sentir la fascinació de la gran ciutat com a tema artístic. Moltes de les novel·les de Dickens dediquen una gran atenció a la nova realitat urbana que havia creat la Revolució Industrial, com ara Hard Times (Temps difícils), en què es pot llegir aquesta descripció, gairebé expressionista, d’una ciutat industrial:

It was a town of red brick, or of brick that would have been red if the smoke and ashes had allowed it; but as matters stood, it was a town of unnatural red and black like the painted face of a savage.

It was a town of machinery and tall chimneys, out of which interminable serpents of smoke trailed themselves for ever and ever, and never got uncoiled.

It had a black canal in it, and a river that ran purple with ill-smelling dye, and vast piles of building full of windows where there was a rattling and a trembling all day long, and where the piston of the steam-engine worked monotonously up and down, like the head of an elephant in a state of melancholy madness. It contained several large streets all very like one another, and many small streets still more like one another, inhabited by people equally like one another, who all went in and out at the same hours, with the same sound upon the same pavements, to do the same work, and to whom every day was the same as yesterday and tomorrow, and every year the counterpart of the last and the next.

(N’hi ha traducció catalana, en la MOLU de 62, però ara no la tinc a mà. Sorry.)

Uns altres textos clau sobre aquest tema que recorde ara són L’home de la multitud (The Man of the Crowd) d’Edgar Allan Poe, Wakefield, de Nathaniel Hawthorne i Bartleby, l’escrivent de Hermann Melville.

Joan Genovés, Trajectes. 2009

L’home de la multitud de Poe és una descripció del tràfec trepidant de la gran ciutat, de l’anonimat del ciutadà ordinari i del seu misteri, que en definitiva planteja el misteri ocult en tota ànima humana, una part de la qual és, per a Poe, perversa o inquietant. Aquest misteri s’accentua per la posició ambigua de l’individu en la massa anònima: viu enmig de la multitud, en forma part, però no hi acaba de pertànyer. Joan Fuster, en l’assaig Gent de Diccionari per a ociosos, hi va escriure una reflexió molt lúcida sobre aquesta qüestió.

Poe va detectar també que la massa, aquest costat inquietant i amenaçador de la vida urbana, és el refugi ideal per al criminal. On ningú no es coneix, és més fàcil la impunitat i la falta de vergonya. L’origen de les històries detectivesques es troba en aquesta difuminació dels senyals de cada u en la multitud de la gran ciutat. No és per casualitat que Poe va ser el creador,  amb Els assassinats de la Rue Morgue i La carta robada, del relat policíac i de la figura del detectiu.

Wakefield, de Hawthorne, planteja, amb una sensació de vertigen, la possibilitat que facilita la gran ciutat d’introduir una solució de continuïtat en la pròpia vida, de desenganxar-se’n, com si diguéssem, de llevar-nos la màscara de cada dia i posar-nos-en una altra. Finalment, Bartleby, l’escrivent, de Melville, l’acció del qual transcorre en els alts edificis d’oficines de Wall Street, és un dels relats més desolats que s’han escrit sobre l’alienació humana en la nostra època. Per cert, als meus alumnes els va encantar la frase amb què el protagonista d’aquest relat es tanca obstinadament a l’exterior: “Preferiria no fer-ho”.

Tornem a Baudelaire. La seua fascinació per la gran ciutat apareix, més que en Les flors del mal, en el recull de poemes en prosa Le Spleen de Paris(Petits poèmes en prose), com ara en Les foules (Les multituds): “Multitud, solitud: termes iguals i convertibles per al poeta actiu i fecund. Qui no sap poblar la seua solitud, no sap tampoc estar sol en una multitud atrafegada.”

En català hi ha diverses traduccions d’aquest llibre. Agustí Esclasans el va traduir el 1930. Més actuals són la traducció de Vicent Alonso i Anna Montero (Petits poemes en prosa (L’esplín de París). Edicions del Mall, 1983), la de Joaquim Sala Sanahuja (Petits poemes en prosa. Edhasa, 1991) i la d’Alexandre Ferrer (Petits poemes en prosa: l’Spleen a París. Aeditors, 2006). I hi ha encara, una altra traducció que està molt bé i és la que he enllaçat abans quan he esmentat Les multituds. Només està disponible online, en el bloc TURI – Baudelaire en català. Aquest bloc ofereix  la traducció completa dels Petits poemes en prosa i reprodueix també el text en francès. No sé qui és el responsable d’aquest bloc, que no dóna cap referència. L’arxiu d’entrades va del juliol del 2008 a l’octubre del mateix any i després sembla que s’interromp. És una llàstima.

Joan Genovés, Paisatge urbà: carrers paral·lels. 1983

Dotze poemes comentats de “Les flors del mal”

La coordinació universitària de l’assignatura de literatura universal va fixar com a llibre de lectura del bloc 5 de la programació, “Crisi finisecular i segle xx. Poesia i teatre”, els poemes de Les flors del mal inclosos en la primera part d’aquest llibre, la que porta per títol Spleen i Ideal. Posteriorment, mostrant una gran sensibilitat davant l’angoixa de professors i alumnes (per aquest ordre), la coordinació va matisar que en l’examen de la selectivitat només podria aparèixer algun d’aquests dotze poemes:

II. L’albatros                                                 

IV. Correspondències

X. L’enemic

XVIII.  L’ideal

XXI. Himne a la bellesa

XXII. Perfum exòtic

XXIX. Una carronya

XXXI. El vampir

XXXIV. El gat

XLIX.  El verí

LXXV.  Spleen

LXXVII. Spleen

Ja estem tranquils: ara ja sabem què va per a l’examen, la qual cosa, com tothom sap, és l’aspecte més important de l’obra literària de Charles Baudelaire.

Com que jo també vull col·laborar positivament, he pensat de penjar en aquest bloc un comentari per a cada un d’aquests dotze poemes, per si pot ser d’alguna utilitat per als meus alumnes o per als meus col·legues. Clicant en cada un dels poemes de la llista podeu accedir al text del poema, en francès i en la traducció al català de Jordi Llovet, i al text del comentari. De vegades incloc algun vídeo, i alguna il·lustració per a fer bonic. Encara no els tinc tots. A mesura que els vaja penjant, aniré marcant l’enllaç en color blau sobre cada títol.

He d’advertir que més que d’uns comentaris sistemàtics es tracta d’unes notes o apunts. No hi trobareu cap referència a la mètrica, ni a la rima ni a la forma estròfica. Són aspectes que done per suposats: estic segur que els meus alumnes saben què és un sonet i que, com a mínim, tots saben comptar amb els dits les síl·labes d’un vers. És molt divertit. D’altra banda, no crec que aquesta mena d’exercicis aporten res interessant per a la comprensió dels poemes. Una altra cosa seria preguntar-se per la funció d’aquests aspectes formals, com feien els formalistes russos.

Aquestes notes estan basades en els comentaris orals que faig en classe. Per a preparar-los, prenc notes i utilitze el llapis amb profusió per a marcar tot allò que em sembla que va al cor del sentit del text. No seguisc mai cap esquema. M’agrada improvisar en classe, a partir de les observacions i preguntes que plantegen els meus alumnes. M’ajuden molt a entendre millor els textos que els propose.

Pel que fa al cas concret de Baudelaire, la veritat és que resulta fàcil comentar-lo o explicar-lo. El seu estil és clar i precís: clàssic, per tant. La forma dels seus poemes, meticulosa i transparent alhora.

M’han estat molt útils les notes i els comentaris de l’edició de Les fleurs du mal de La Pléiade, a cura de Claude Pichois, i la que va preparar Antoine Adam per a Garnier, publicada en un volum molt bonic enquadernat en tela. Aquesta edició és molt bona i és la que utilitzava mon pare.

El llibre de Walter Benjamin sobre Baudelaire conté observacions molt lúcides i intel·ligents sobre aquest autor i la seua època. Jordi Llovet, en la part que va redactar de Teoría literaria y literatura comparada, comenta breument alguns dels poemes més representatius de Les flors del mal.

Per acabar, propose un joc innocent als meus alumnes i al públic en general: us invite a triar el poema que més us agrade de Les flors del mal i a justificar amb tres o quatre línies la vostra tria, o a esplaiar-vos sobre l’aspecte que vulgueu destacar d’aquest llibre.

5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants

Aquesta setmana he dedicat les classes de literatura universal a llegir i comentar poemes de Les flors del mal. En l’última ens vam centrar, sobretot, en els poemes del cicle de l’Spleen. La veritat és que en vam quedar una mica atabalats i, com que no volia que al final de la classe l’Angoixa atroc, despòtica, plantés damunt del nostre crani la seua bandera negra, vam passar a llegir uns altres poemes, més agradables i més bonics també, com ara Harmonia del vespre, El balcó, La música o Invitació al viatge:

Là, tout n’est qu’ordre et beuaté,

Luxe, calme et volupté.

Puc dir que els poemes del cicle de l’Spleen no m’agraden? Sí? Moltes gràcies. Doncs ho dic: els poemes del cicle de l’Spleen no m’agraden. I com que tenim confiança us diré també que els trobe una mica dolents. Excessivament emfàtics. Baudelaire hi opera per acumulació, cosa que certament no es pot dir que siga massa subtil. Ai, la mala influència de Poe! L’èmfasi i el didactisme pifien les més bones intencions literàries. Una altra cosa són els poemes en prosa de L’spleen de París. Molt bons.

Demà tinc la intenció de proposar als meus alumnes que preparen per als pròxims dies un comentari escrit d’algun dels poemes de Les flors del mal. Per a evitar-los certa sensació de vertigen davant el buit, ací tenen, ací teniu, el tema 5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants, per si pot ajudar una mica.

El tema, malgrat el títol, està centrat en Baudelaire. Que quede clar, però, que tant Rimabud com Mallarmé mereixen molta més atenció. En el tema a penes en dic res. De Rimbaud, m’he limitat a reproduir l’article de la GEC. Ara no tinc temps per més.

Mallarmé és un poeta fascinant. Es pot anar més enllà en poesia? Desgraciadament, el seu vers més recordat (perquè s’entén a la primera) és un dels més falsos i retòrics de la literatura universal, que ja és dir: La chair est triste, hélas! et j’ai lu tous les livres. N’hi ha per a matar-lo.

I Rimbaud. Durant un temps, durant molt de temps, ha estat un dels escriptors que més m’han influït i obsedit. Una altra qüestió é si aquesta influència va ser saludable per a mi. Vull tornar a llegir-lo aviat.

Rimbaud sempre ha resultat fascinant, sobretot per als escriptors, precisament perquè va decidir abandonar la literatura. D’això se’n diu força de caràcter.

Per acabar, us propose que sentiu la Invitació al viatge en la veu de Léo Ferré (la traducció del poema al català és de Jordi Llovet):

L'INVITATION AU VOYAGE
Mon enfant, ma soeur,
Songe à la douceur
D'aller là-bas vivre ensemble!
Aimer à loisir,
Aimer et mourir
Au pays qui te ressemble!
Les soleils mouillés
De ces ciels brouillés
Pour mon esprit ant les charmes
Si mystérieux
De tes traitres yeux,
Brillant à trave l'S leurs larmes.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Des meubles luisants,
Polis par les ans,
Décoreraient notre chambre;
Les plus rares fleurs
Mêlant leurs odeurs
Aux vagues sen te urs de l'ambre,
Les riches plafonds,
Les miroirs profonds,
La splendeur orientale,
Tout y parlerait
À l'ame en secret
Sa douce langue natale.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Vois sur ces canaux
Dormir ces vaisseaux
Dont l'humeur est vagabonde;
C'est pour assouvir
Ton moindre désir
Qu'ils viennent du bo ut du monde.
- Les soleils couchants
Revêtent les champs,
Les canaux, la ville entière,
D'hyacinthe et d'or;
Le monde s'endort
Dans une chaude lumière.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

LA INVITACIÓ AL VIATGE
Germana, criatura,
pensa en la dolçor
d'anar a viure plegats, molt lluny!
Estimar-se a desdir,
estimar i morir
al país que se t'assembla!
Aquells sols mullats
en cels emboirats
per mi tenen l'encant,
tan misteriós,
dels teus ulls traïdors
que et brillen amb les llàgrimes.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Mobles refulgents
polits per molts anys
ens guarnirien la cambra;
les més rares flors,
mesclant les olors
als vagues perfums de l'ambre,
preciosos plafons,
els miralls pregons,
l' esplendorós Orient,
tot hi parlaria
al cor, amb secret,
la dolça llengua vernacla.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Mira, en aquests canals,
com dormen els vaixells
amb humor tot vagabund;
només per satisfer
tot el teu deler
vénen de l'altre cap del món.
-Els sols a la posta
vesteixen els camps,
els canals i la ciutat sencera,
de jacint i d'or;
la terra s'adorm
en una càlida atmosfera.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Baudelaire i la modernitat literària

L’any 1857 té un valor simbòlic en la història de la literatura europea: aquell any van ser processades judicialment, acusades d’obscenitat i immoralitat, Madame Bovary i Les flors del mal. Flaubert en va ser absolt, però Baudelaire i el seu editor no van tenir tanta sort: van ser obligats a pagar una multa i a suprimir sis poemes de l’edició del llibre.

El conflicte entre l’escriptor i la societat burgesa, que van viure tant Flaubert com Baudelaire, es va traduir en una nova literatura, la de la modernitat. Amb l’obra de Baudelaire s’inicia el que s’ha reconegut com a poesia moderna, caracteritzada per un context temàtic nou, expressat per mitjà d’unes noves tècniques poètiques i centrat en l’experiència de la vida urbana.

La poesia de Baudelaire, no obstant això, manté encara categories i procediments romàntics. Alguns dels poemes més coneguts de Les flors del mal, com ara L’albatros i Benedicció, expressen la idea tradicionalment romàntica del poeta com a vident i com a ésser inadaptat a les lleis comunes de la societat. En uns altres poemes, per contra, com en Una carronya, Baudelaire adopta actituds deliberadament antirromàntiques: les invocacions a l’estimada ­­­­—“estrella dels meus ulls, oh sol de la natura,/ tu, àngel meu, la meva passió!”— resulten grotesques en recordar-li que un dia serà una “pútrida infecció”. Però Baudelaire se separa del romanticisme, sobretot, perquè per a ell el poema és resultat d’un treball meticulós i premeditat, no d’una il·luminació. La influència dels escrits teòrics de Poe va ser decisiva en aquest punt.

Baudelaire va concebre per primera vegada la noció d’una naturalesa particular de la poesia, que ja no seria efusió sentimental ni didactisme filosòfic a partir d’una realitat donada a priori, sinó intuïció i suggestió. La veritable funció de la poesia per a Baudelaire era la imaginació, considerada, en paraules de Gaëtan Picon, no com “la capacitat d’inventar mons ficticis, sinó com la descoberta d’una suprarealitat que existeix al món, però que només es deixa veure a una potència particular de l’esperit, capaç de percebre el món no tal com apareix, sinó tal com el revelen, en la seua profunditat emocionant i en la seua tenebrosa unitat, les analogies imprevistes de les sensacions entre elles i la corresponddència més profunda encara de la sensibilitat i l’espiritualitat”. El poema Correspondències adquireix un caràcter programàtic d’aquesta nova concepció poètica:

Com llargs ressons que de lluny es confonen

En una tenebrosa i profunda unitat,

Tan vasta com la nit i com la claredat,

Els sons, els perfums i els colors es responen.

Ara bé, la imaginació és imaginació d’aquest món, i aquesta característica enllaça amb el tema de la modernitat expressada en la concepció de la metròpoli com a objecte artístic. La naturalesa, que havia estat el fonament de la producció artística anterior, és substituïda per una nova naturalesa, la gran ciutat, que imposa l’instant i la multitud com a formes del temps i de l’espai. A diferència de la poesia tradicional que es basava en la bellesa serena del món natural per a expressar les emocions, Baudelaire va sentir que la poesia moderna havia d’evocar els aspectes artificials i paradoxals de la vida. Contra les regles i el bon gust, calia capbussar-se "au fons de l'inconnu por trouver du  nouveau".

Constantin Guys, Al bordell

Baudelaire va exposar aquestes idees en diversos escrits. Un dels més importants és Le Peintre de la vie moderne, assaig crític sobre el dibuixant Constantin Guys. En aquest text Baudelaire contraposa a la bellesa general, “expressada pels poetes i els artistes clàssics”, “la bellesa particular, la bellesa de circumstàncies i el tret de costums”, reivindicant una teoria racional i històrica de la bellesa, en oposició a la teoria de la bellesa única i absoluta pròpia de l’art acadèmic: “Malament qui estudia en l’antiguitat únicament l’art pur, la lògica, el mètode general. i abandona el valor i els privilegis proporcionats per la circumstància. Perquè gairebé tota la nostra originalitat ve de l’empremta que el temps imprimeix a les nostres sensacions.”

En aquest mateix assaig Baudelaire va definir la modernitat com  “el que és transitori, fugitiu, contingent, la meitat de l’art; l’altra meitat és el que és etern i immutable.”

Baudelaire reivindicarà també, contra la tradició artística, l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, que donen misteri i atractiu alhora. Com ell mateix va expressar concisament en un dels seus Fusées, “el que no és lleugerament deforme sembla insensible —d’aquí que la irregularitat, és a dir, el que és inesperat, la sorpresa, l’estranyesa siguen una part essencial i la característica de la bellesa.”

Constantin Guys, A la llotja