En la Nota prèvia que ha redactat per a Punts de fuga, publicat recentment per Lletra Impresa Edicions en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, Enric Balaguer assenyala que ha preferit ordenar els vint-i-un assaigs que el componen seguint la data d’escriptura i no per afinitats temàtiques. De tota manera, tots ells estan estretament relacionats. Encara que admeten una lectura autònoma, s’han de llegir com una sèrie d’intents per a pensar una resposta al sentiment d’insatisfacció i d’incomoditat de l’autor amb la vida que ha succeït l’ocàs del món rural. Un ocàs que Enric Balaguer, nascut a Guadalest, a la Marina Alta, ha viscut des de dins. Ha anomenat el conjunt Punts de fuga perquè «posats tots junts, tenen un aire calidoscòpic, de mosaic, però d’un en un, engeguen un viatge —això espere— amb un mínim de profunditat».
Com una via d’eixida, o d’escapatòria, i sense caure en la temptació de proposar cap bucolisme compensatori, Balaguer intenta pensar una nova espiritualitat. És conscient que aquesta paraula a hores d’ara resulta suspecta per a molts, per l’ús que se n’ha fet per a reprimir la realitat de l’experiència humana o per la vaguetat rutinària amb què s’utilitza. L’espiritualitat de què parla Balaguer té més a veure amb una manera de pensar i de sentir, de relacionar-nos amb el món que no amb una realitat transcendent. És una espiritualitat que apel·la a l’experiència individual per sobre de credos i teologies i que aspira a una confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència. Hi té una gran importància el cos, els seus cinc sentits, sobretot els tres que sempre van darrere de la vista i l’oïda, en una posició modestament secundària. Aquest arrelament en el cos l’il·lustra amb alguns exemples literaris, com ara de la prosa de Josep Pla, «atapeïda d’observacions i de dades provinents dels cinc sentits». O de Vicent Andrés Estellés, un altre dels escriptors que ha sabut incorporar aquesta dimensió multisensorial a la seua creació.
