Leopold von Sacher-Masoch (1836-1895) va ser un escriptor molt reconegut en la seua època. Les seues novel·les van ser admirades per contemporanis seus tan prestigiosos com Zola i Ibsen. Ho ignore tot d’aquesta producció literària, que comprèn més de cent obres. Segons la informació que ofereix la Viquipèdia, les novel·les de Sacher-Masoch descriuen la vida, els paisatges i els costums de les minories ètniques de la seua Galítsia natal, especialment dels jueus, pels quals va mostrar sempre una gran simpatia. Ell mateix s’anomenava «el Turguenev de la petita Rússia», aquesta regió històrica de l’Imperi austrohongarès, avui dividida entre Polònia i Ucraïna. Del 1881 al 1885 va publicar a Leipzig una revista mensual que tenia com a objectiu lluitar per la tolerància i la integració dels jueus, i també per l’emancipació de les dones. Durant els últims anys de la seua vida va emprendre diverses iniciatives per oposar-se a l’antisemitisme local.
Què en queda, de tot això? Si avui encara es recorda el nom d’aquest escriptor és perquè el seu cognom va inspirar la paraula masoquisme, encunyada per un contemporani seu, el psiquiatra austríac Richard von Krafft-Ebing, per definir certs comportaments sexuals. Llegim en la Viquipèdia que Krafft-Ebing «li va atorgar aquest dubtós honor a causa de les peculiars afeccions dels seus personatges», sobretot els de la seua novel·la La Venus de les pells, pràcticament l’única resta de la seua obra que encara es llegeix o s’esmenta. El fet és que el nom del pobre Sacher-Masoch ha quedat associat a una conducta sexual, o a una patologia per a alguns, com un modest complement de Sade i del sadisme. Una injustícia literària? O un exemple més de l’enorme quantitat de lletra morta que inevitablement acumula la història de la literatura?
