Tardor de traduccions

Estació de boires i d’abundor emmelada,

gran amiga del Sol que el camp madura,

tu que mires amb ell de donar pes i joia

de fruits al cep, sota el teulat de palla,

i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,

i dónes fins al cor maduresa a la fruita,

i la carbassa infles, i omples les avellanes

d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles

tardanes, més i més, i així l’abella en tingui

fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se

perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?

Així comença l’«Oda a la tardor» de John Keats, que he reproduït en la traducció de Marià Manent. En el camp literari, aquesta tardor ens ha dut una abundant collita de traduccions d’obres fonamentals de la literatura universal. En faig un repàs breu. Joan Casas i Feliu Formosa han publicat en una coedició de Comanegra i l’Institut del Teatre la seua traducció de totes les tragèdies de Sòfocles, que ve a afegir-se a les traduccions clàssiques de Carles Riba, una en prosa i l’altra en vers. Recordareu que se n’ha reeditat fa poc la traducció en prosa de les tragèdies tebanes —Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos— en la col·lecció Bernat Metge Essencial (vegeu Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials). Joan Casas i Felliu Formosa han traduït les tragèdies de Sòfocles en versos decasíl·labs, amb la intenció que puguen ser dites damunt d’un escenari. Sembla que els actors pateixen excessivament amb Riba. Com escriu Feliu Formosa en un text que acompanya aquesta edició, «de cara a la feina que jo em plantejava amb els meus alumnes, veia dos problemes en les traduccions ribianes: d’una banda, la fidelitat a l’original amb un llenguatge que potser responia més a criteris filològics que escènics per la manera com Riba va efectuar aquest meritori treball; de l’altra, el temps transcorregut des que aquestes traduccions van ser realitzades». Aquesta nova traducció de Sòfocles es llegeix molt bé. N’he comparat algun fragment amb la traducció en prosa de Riba. Sorprenentment, algunes de les solucions de Riba resulten de vegades més col·loquials. Una altra cosa és la seua traducció en vers, que esdevé hermètica en més d’un punt. Joan Casas ha redactat un extens i documentat pròleg en què exposa les principals característiques de les seues tragèdies de les tragèdies de Sòfocles des del punt de vista teatral.

Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials

Com tots sabeu, el 2017 la Fundació Bernat Metge va passar a formar part del grup Som, que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. Des d’aleshores s’ha volgut donar una nova vida a l’editorial fundada per Francesc Cambó. Així, s’ha creat La Casa dels Clàssics, que impulsa i organitza un programa d’activitats de divulgació dels clàssics en tots els àmbits de la vida i la cultura i obre el projecte editorial de la Bernat Metge a altres formats i a un públic més ampli. Una d’aquestes iniciatives ha estat el llançament de la col·lecció Bernat Metge Essencial. Difosa a començaments de l’estiu amb La Vanguardia, ha arribat aquest mes de setembre a les llibreries amb un preu molt econòmic. la col·lecció reuneix en tretze volums algunes de les obres més representatives de cinc autors grecs i cinc de romans. Concretament, l’Odissea, en la traducció de Carles Riba (volums I i II), El convit de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi (volums I i II), la Poètica d’Aristòtil, Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos de Sòfocles, en la traducció en prosa de Riba, L’amistat (Leli) de Ciceró, La providència. La tranquil·litat de l’esperit. La clemència de Sèneca, Medea. Hipòlit d’Eurípides, l’Eneida de Virgili (volums I i II) i les Poesies de Catul. 

Cada volum inclou una introducció divulgativa redactada expressament per a aquesta edició, com la que signa Jaume Pòrtulas per a l’Odissea o Mònica Miró per a les Poesies de Catul, el text original grec o llatí, la traducció al català i les mínimes notes necessàries per a la comprensió del text. Els responsables editorials adverteixen que les traduccions han estat lleugerament revisades en alguns casos, amb la intenció de fer-ne el llenguatge més proper per al lector d’avui. Desconfiat com sóc, l’avís m’ha produït una certa inquietud. He comprovat, alleujat, que la revisió no afecta les traduccions de Riba, cosa que hauria estat heretgia i blasfèmia. Tot seguit, he contrastat les dues primeres pàgines de dos volums, el de Sèneca i el de Plató, amb l’edició original, i la veritat és que la revisió és molt lleugera. En el cas de Sèneca, en les dues primeres pàgines de De la providència, traduïda per Carles Cardó, només hi he detectat dos canvis: la conjunció causal «puix que» apareix reemplaçada per «perquè» o «ja que», i «noïssin», del verb «noure», per «perjudiquessin». Es manté, en canvi, un mot com «ivaçosa» —«la ivaçosa carrera del cel». Sabia què volia dir «noure», però confesse que desconeixia el significat d’«ivaçosa», que no he sabut deduir pel context de la frase. Consulte l’Alcover-Moll: vol dir ràpida.