Una biografia de Flaubert

Lectura de Flaubert and Madame Bovary. A Double Portrait, de Francis Steegmuller, autor de diverses biografies i traductor a l’anglès de Madame Bovary i d’una tria de la correspondència de Flaubert. Steegmuller alterna la narració biogràfica amb extenses citacions de cartes i documents. Deixa que parlen Flaubert i els seus amics, mentre els punteja amb una prosa irònica, entretinguda i sempre instructiva. La major part de les biografies que s’han publicat de Flaubert solen ser, en la pràctica, extractes comentats de les seues cartes. En definitiva, la millor biografia que es pot llegir d’aquest escriptor és la seua correspondència. Ara, la de Steegmuller, publicada el 1939, està molt bé i ofereix una visió sintètica, plena de comprensió i simpatia de la personalitat i l’obra de Flaubert. En aquesta entrada em limitaré a anotar alguns detalls que m’han interessat per un motiu o altre o que, simplement, m’han fet gràcia.

Flaubert, després de la crisi nerviosa que va patir el 1844, tenia por que el seu pare el fes tornar a París per reprendre els estudis de dret. Per demostrar-li la seua vocació literària, va decidir llegir-li L’educació sentimental, que havia començat el 1843 i que refaria a fons anys més tard. I això és el que va fer, un diumenge després de dinar. El seu pare, el doctor Flaubert, li va dir que escoltaria de molt bon grat alguns dels seus escrits, i li va proposar de retirar-se al seu despatx per a la lectura. Allí es van instal·lar, cada un en una butaca. A mesura que Flaubert llegia el primer capítol de la seua novel·la, el doctor Flaubert va començar a aclucar els ulls. Al cap de poc, estava dormint profundament. Quan es va despertar, no se’n va disculpar ni li va demanar de continuar. Va riure, i li va dir: «Si la meua única eina hagués estat la ploma, la meua família hauria mort de fam.». I se’n va anar de l’habitació. A Kafka li va passar una cosa semblant. Una vegada que va oferir al seu pare un exemplar d’un llibre que acabava de publicar, aquest li va dir: «Deixa’l damunt de la tauleta de nit!», i va continuar jugant a les cartes.

Els verins de Sainte-Beuve

He repassat un llibre del crític francès Sainte-Beuve, que es va publicar amb el títol de Mes poisons. Té l’origen en un quadern en què anotava tot el que la urbanitat i la sociabilitat li impedien dir públicament sobre els llibres dels seus contemporanis. I també sobre ell mateix. Mes poisons es va convertir en una mena de receptacle dels seus verins personals, una expressió de la seua persona que no apareixia mai als ulls dels altres. En aquest sentit respon al propòsit enunciat pel títol de Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Mes poisons és un llibre lúcid, resignat i desolat alhora, que es pot inscriure en la tradició dels moralistes francesos. Fa gust de cendra. 

En la nota introductòria que va redactar per a aquest llibre, Sainte-Beuve advertia que aquest llibre no estava fet per al públic, perquè pensava que donaria d’ell i dels seus sentiments una idea falsa, un to de misantropia i d’amargor que no era propi de la seua personalitat. Reconeixia que de vegades tenia els seus moments de malhumor, de depressió també, que alleujava en aquest quadern secret. Però que aquests moments no eren la seua veritat: «Aquest quadern és doncs per a mi sol; només jo sé l’ús que en puc fer sense perill i sense falsedat. Publicar-lo tal qual, seria fer-me mentir i calumniar-me.» Quina era la veritat de Sainte-Beuve? Quins moments particulars de les nostres vides corresponen més a la nostra veritat?