D’alguna manera

A començament d’any vaig comentar en aquest blog Comme il ne faut pas écrire, un llibre d’Antoine Albalat sobre alguns dels defectes que defineixen la mala escriptura (vegeu Com no s’ha d’escriure). Ara em voldria referir a un altre defecte o inconvenient, que no esmentava Albalat. Es tracta dels anomenats mots crossa, aquests mots genèrics que actuen com a falques per a articular una frase o per a lligar una frase amb una altra, i que tendeixen a repetir-se, fins al punt que es converteixen en un tic de l’escriptor. De vegades són adverbis o locucions conjuntives, com ara aleshores i així doncs, que enganxen les frases d’una manera forçada. Per molt que fem servir una locució conjuntiva que expressa conseqüència, posem per cas així doncs, si la frase que introdueix no és una conseqüència lògica de l’anterior, aquesta locució serà en la pràctica una fórmula buida, que només cohesiona el discurs aparentment.

La repetició, a més, enfarfega la redacció, no tant per l’efecte cacofònic, sinó perquè és una repetició gratuïta, que no aporta res. El lector té la sensació que la prosa no avança, que l’autor es mostra incapaç d’entrar en matèria i d’anar al gra d’una vegada. El llibre cau de les mans. La bona notícia és que aquests mots crossa tenen bona solució: en la majoria dels casos hi ha a prou a suprimir-los. L’inconvenient és que són inconscients, i per tant, difícils de detectar pel mateix que els fa servir.

N’hi ha un que em molesta particularment. El trobe sovint fins i tot en els textos d’escriptors distingits. Es tracta d’alguna manera, una falca que s’hauria d’eliminar sempre, sense contemplacions, perquè és buida com una carabassa, i és un signe de ganduleria mental i d’una actitud poc vigilant. Potser tinc la pell molt fina, però… com que d’alguna manera? Hem d’escriure de la manera més precisa, més clara i més concisa possible. Dir-ho d’alguna manera és reconèixer que hem anotat en el paper el primer que ens ha vingut al cap, que sol ser sempre un clixé o altre. Tu ja m’entens! Ja saps què vull dir…

Com no s’ha d’escriure una crítica literària

Fa unes setmanes vaig publicar una nota en aquest blog (Com no s’ha d’escriure) sobre un llibre d’Antoine Albalat, Comme il ne faut pas écrire. La complete ara amb una altra sobre un capítol d’aquest llibre, en què Albalat repassa alguns dels defectes que detectava en la crítica literària del seu temps. Comença citant una frase de Vauvenargues, «criticar és molt fàcil i apreciar molt difícil», per remarcar, equànim, que la crítica veritable no consisteix a censurar i a excloure, sinó a sentir i a comprendre. Per a sentir una obra, diu, hi ha prou a llegir-la; però això no és prou per a comprendre-la bé, perquè la seua veritable significació és en un altre lloc: en la xarxa de relacions que estableix amb uns altres llibres. És per això que un crític ha d’haver llegit molt per a criticar un llibre amb un mínim de competència. Es tracta d’una obvietat, és clar, però ja se sap que les obvietats convé recordar-les de tant en tant. Albalat es dolia que la crítica literària del seu temps, en haver esdevingut «une sorte de profession à l'usage de tout le monde», havia patit una depreciació, de la qual era difícil recuperar-se.

Un retret que es fa sovint a la crítica literària, aleshores i ara, és que aquesta no sempre sap defugir la influència que exerceix l’amistat, i que tendeix a adoptar la forma de l’article complaent. És ben difícil evitar aquests inconvenients. Albalat afirma taxatiu que per a ser independent del tot caldria no tenir ambicions, ni relacions ni amics. Per tant, un crític no pot ser mai independent, excepte quan s’ocupa d’escriptors difunts, llargament difunts, i encara. Potser això és una manera exagerada de plantejar les coses. A favor de la crítica indulgent, o que ens pot semblar massa indulgent, se sol al·legar que sempre es pot dir alguna cosa bona d’un llibre mediocre. Es fa inevitable recordar el que va dir Plini el Vell: no hi ha llibre tan dolent que no siga de profit en alguna de les seues parts. Albalat atribueix aquesta sentència a Goethe, però no passa res. Goethe, en un moment o altre, ho va dir tot. I aporta una altra citació, en aquest cas de Bossuet, per a justificar una certa condescendència en la pràctica de la crítica literària: la indulgència també forma part de la justícia. En fi, Albalat, esperit eclèctic, propugnava un equilibri entre la crítica que consisteix a descobrir les qualitats d’una obra i la que només té com a objectiu assenyalar-ne els defectes. L’elogi es pot combinar, com qui no fa res, amb el blasme. El to d’un elogi pot ser una forma de reticència i hi ha maneres d’elogiar que només enganyen el qui elogien.

Ara, bé està ser bona persona, però sense passar-se’n. S’ha d’evitar sobretot de caure en la blanor o més bé en la indiferència de qui tot ho troba bé, cosa que és el pitjor defecte. Una vegada que un crític adquireix fama de bénisseur, ja no se la pot treure mai de damunt. A força de ser conciliador, el bénisseur, aquell per a qui tot és bell, el verd i el vermell, es desacredita, i quan declara que una obra és bona els altres conclouen de seguida que és dolenta. Més: cal fugir com de la pesta del vocabulari banal quan destaquem les qualitats d’un llibre. Es podria fer una llista ben llarga dels clixés que fan servir alguns: prosa acurada, personatges potents o d’alt voltatge, creativitat lingüística, la sensació de la temporada…

Els problemes no acaben aquí. Mal ser un crític moll i bénisseur, però mal també que la reputació d’un crític es fonamente en el seu mal caràcter. Encara que el mal humor pot donar al seu posseïdor una certa notorietat envejable, això no sol anar molt lluny. Albalat assegura que hom s’adona aviat que el crític malcarat i despòtic és un esperit sense lectura, que extreu les seues úniques idees del llibre que examina i que adopta una actitud de severitat com a forma de dissimular la seua nul·litat. Com els mals professors, que suspenen a tothom per a fer-se de respectar. Una altra qüestió és que a la gent li agrada sentir parlar malament dels altres. He comprovat que quan m’he permès alguna lleu impertinència a propòsit d’algun llibre, les visites al blog han augmentat de seguida. El poble vol sang.

Més perills: sempre serà més fàcil escriure una dissertació filosòfica sobre un llibre que no mostrar clarament en què consisteix el talent, la substància i els procediments d’un escriptor. Per a Albalat, la mania de jutjat un llibre des del punt de vista de les idees no pot produir i no produirà mai més que una crítica artificial i pedant. Alguns crítics es distingeixen dels seus col·legues per una mena de nul·litat que Albalat anomena la nul·litat de l’home mediocre amb estudis. Aquests crítics troben la manera d’escriure no sobre un llibre, sinó a propòsit d’un llibre. Parlen de tot, llevat del llibre que suposadament estan ressenyant, i com que no tenen la clau de la casa roden al voltant sense obrir-ne mal la porta. Compte, per tant, amb les digressions. Compte també a pontificar, que és propi de la inexperiència i de la joventut. Buf! Quantes prohibicions! Pontificar, i encara més si ho fem alçant el dit, dret com un ciri, dóna tant de gust!

Prou. En el contrapunt 16 de La literatura recordada vaig tractar més a fons algunes de les qüestions que planteja Albalat. Allí us remet.

Com no s’ha d’escriure

El títol em va fer gràcia: Comment il ne faut pas écrire. Com no s’ha d’escriure. Em va fer gràcia i també, és clar, ganes de llegir aquest llibre d’Antoine Albalat (1856-1935), escriptor i crític literari francès, autor d’una sèrie de manuals sobre l’art d’escriure, com ara L’art d’écrire enseigné en vingt leçons. En les diverses situacions de la vida, sempre, o gairebé, el més important és saber què no s’hi ha de fer. El que s’ha de fer sol ser discutible, vaporós, hipotètic… Escriure no és una excepció. Albalat, partint del principi que és més fàcil evitar un defecte que adquirir una qualitat, va resumir en Comment il ne faut pas écrire algunes de les característiques que defineixen la mala escriptura. Ho va fer per mitjà d’exemples extrets dels bons autors, i això, diu, sense cap intenció irònica, sinó com una manera de ser més convincent, i també, supose, de no desmoralitzar ningú. Tots comprendrem millor que hem de vigilar l’estil si veiem que fins i tot els grans prosistes també baden de tant en tant.

Les observacions d’Albalat es basen en la tradició literària francesa i algunes tenen a hores d’ara un caràcter d’època, però n’hi ha d’altres que es poden aplicar encara, crec, a qualsevol llengua de la nostra àrea cultural. Com a mínim, val la pena de tenir-les en compte. En aquesta nota intentaré resseguir-ne algunes.

Per a Albalat, la qualitat de l’estil depèn, en primer lloc, de la qualitat dels verbs. Són els verbs els que fan la força de la paraula escrita. No hi ha res que afeblesca tant l’estil com el verb banal o la repetició de verbs sinònims, que no afegeixen res l’un a l’altre. Convé, a més, que els verbs caminen sols, sense l’ajuda dels auxiliars, sempre que siga possible. El Llibre d’estil de VilaWeb, que estic estudiant aquesta setmana, insisteix en aquesta recomanació. A més de recordar que el català té una preferència marcada pels sintagmes de factura verbal, assenyala que «les construccions de base verbal solen ésser més succintes i clares, ni que sigui perquè fan supèrflua la concatenació de termes sinònims o equivalents per a indicar un mateix referent i obliguen, si per cas, a representar aquest referent per pronoms, sempre més àgils i, si s’apliquen adientment, inequívocs» (p. 179). Per tant, compte amb el que Albalat anomena l’«estil-substantiu». Els substantius són massa grisos quan es fan servir sense imaginació, sense sorpresa i sense audàcia. Com a recomanació general, que no com a regla, millor si fem servir una expressió basada en un verb que no en un substantiu.

El comentari comparat

Un dels procediments que més m’agrada utilitzar en les classes de literatura és el comentari comparat de textos. Aquest procediment o estratègia ofereix diversos avantatges: delimita clarament el que s’ha de comentar, obliga a una lectura atenta i habitua a cercar oposicions i analogies entre les obres i els autors —estils, visions de la vida, etc.—, cosa que ressalta les característiques de cada text. És una bona manera, per tant, d’ensenyar a llegir. En la meua antologia del conte modern (La serp blanca. Una antologia del conte modern), hi vaig triar sovint dos contes d’un mateix autor perquè presentaven algun paral·lelisme o contrast que en facilitava la comparació. És el cas d’El gat negre i El cor delator de Poe, dues variacions entorn d’un mateix motiu temàtic i formal, o de La joia i Les joies de Maupassant, dos contes que es poden llegir com la imatge invertida, especular, l’un de l’altre. En aquest blog he publicat algunes mostres de comentaris comparats: L’engendrament i el naixement de Jaume I: un comentari comparat, No hi havia a València dos amants com nosaltres, en què compare el poema del mateix títol d’Estellés i «Se querían» de Vicente Aleixandre, o Dos contes especulars de Maupassant. Aquest últim ha estat reproduït, retocat, en Un son profund. 

El comentari comparat ajuda a donar cohesió a qualsevol curs de literatura, més enllà de la línia cronològica. Es pot dur a la pràctica sempre, o gairebé. A classe, intente que els alumnes relacionen i comparen el que estan llegint amb el que han llegit en les sessions anteriors. És una manera, també, d’ensenyar a llegir com un lector habitual, per al qual la lectura és alguna cosa més que una activitat per passar l’estona o per complir amb alguna obligació o necessitat puntual. Per al lector habitual, la lectura d’un llibre porta a llegir-ne un altre. En cada lectura ressonen en la seua memòria les anteriors, de manera que es crea una mena d’ordre simultani que es refà en cada nova lectura.