I van creixent infants amb ulls pregons
Que res no saben, van creixent i moren
I tots els homes fan el seu camí
I els fruits aspres arriben a ser dolços
I cauen a la nit com ocells morts
I pocs dies hi jeuen i es malmeten
I sempre bufa el vent i també sempre
L'escoltem i diem moltes paraules
I sentim goig i cansament als membres
I hi ha carrers enmig de l'herba i llocs
Aquí i allà plens de llacs, arbres, torxes
I amenaçants i corsecats com morts…
Per què han estat bastits? I no s'assemblen
Mai entre ells? I són innumerables?
Què mudà el riure, el plor i l'empal·lidir?
De què ens serveix tot plegat i aquests jocs,
Grans com som i per sempre solitaris
Que vaguen sense mai cercar una fita?
De què ens serveix haver vist tantes coses?
I amb tot diu molt aquell que diu capvespre
Un mot d'on degotegen pregonesa i tristor
Talment feixuga mel de bresques buides.
Hugo von Hofmannsthal (1874-1929)
(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)
(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)
