El pitjor de la ignorància

Llegit en el llibre XII, l’últim, de la Institució oratòria de Quintilià: «el pitjor dany de la ignorància és aquest, que creu que el qui aconsella sap la resposta.» La lectura dels clàssics sempre és refrescant.

Amb la publicació d’aquest volum, el maig del 2024, ha culminat la traducció al català d’una obra fonamental de l’antiguitat clàssica. Es tracta de tot un esdeveniment editorial. Crec que ningú n’ha dit res, si no és en alguna publicació acadèmica estrictament clandestina. Mentrestant, els volums de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat, impertorbables. Sembla, a més, que en l’actualitat els volums apareixen a un ritme més àgil, sense tanta morositat.

Ha estat un procés que s’ha estès al llarg de més de seixanta anys. El primer volum, traduït per Josep Maria Casas i Homs, va aparèixer l’any 1961. Casas i Homs va traduir-ne també el segon. El tercer va ser traduït per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. La traducció de la resta de volums, un total d’onze, ha estat a càrrec de Jordi Pérez Durà, que ha tingut cura també de la fixació del text llatí, de les notes preliminars a cada llibre i de les nombroses notes que acompanyen la traducció. Una traducció que es pot qualificar d’excel·lent, sense pal·liatius. Encara que només siga per contrast, dóna gust llegir en català un estil elevat, sintàcticament complex i, al mateix temps, clar i concís, que va en tot moment al moll de la qüestió, sense perdre mai de vista el que es porta entre mans, sense divagar.

Quintilià dedica les primeres pàgines del llibre XII a la definició de l’orador ideal com «un home bo hàbil a parlar»: uir bonus dicendi peritus. Pérez Durà ha traduït indistintament uir bonus per «home bo», «home de bé» o «home íntegre». Era la formulació d’un ideal en relació amb l’orador, en què la bondat i la perícia es trobaven unides. I, en general, una consigna aplicable al literat, al perit en l’art d’escriure. Josep Iborra va escriure un assaig sobre aquest motiu, L’escriptor, l’autor i la seua moral, que ha estat reproduït en El vici de la introspecció (p. 251-255). Per a molts lectors, amb un alt concepte de la virtut, es tracta d’una qüestió ben important: ¿és lícit admirar l’obra d’un escriptor que, sense entrar en detalls escabrosos, va ser una mala persona? El meu pare, al final del seu assaig, recordava aquella frase de Gide: no hi ha obra bona sense la col·laboració del dimoni.

Preparar o improvisar

Quintilià insisteix en diversos passos de la Institució oratòria en la importància que la memòria té per a l’orador i, en general, per a qualsevol activitat humana. L’orador, diu, ha de preparar els discursos, memoritzar-los mínimament, i no confiar massa en les bondats de la improvisació. Ara bé, o preparem bé el discurs o l’improvisem de cap a cap, perquè «si no ens podem refiar de la memòria, és a dir, si no hem preparat bé el discurs, millor córrer el risc de la improvisació que no pas un discurs incoherent». El fet de parlar davant d’un públic ajuda a concentrar-se i a tirar endavant. Comporta una tensió beneficiosa, que no s’ha de confondre amb la por de parlar en públic. Quan escrivim, concentrar-se és més difícil, perquè sempre ens podem permetre el luxe d’alçar el cap del paper, de vagarejar mentalment, de fer un glop d’aigua —he dit d’aigua— o de posar-nos a berenar amb l’excusa de recuperar forces.

En tot cas, la millor improvisació, la que dóna millors resultats, és la que està preparada. Confiar-ho tot a la inspiració del moment, al Déu proveirà, és una actitud excessivament optimista, pròpia de gent gandula. Que no sol funcionar. Abans de parlar davant d’un públic, cal saber exactament què volem dir, com i en quin ordre. Amb la tranquil·litat i la seguretat que dóna això, ens podem permetre el luxe d’improvisar, de deixar-nos dur en algun punt per la inspiració del moment. Fins i tot, és convenient de fer-ho així. La memòria ens ha de donar confiança i seguretat, però no ens ha de lligar. No hem de parlar com si estiguéssem recitant un text que hem après de cor prèviament. Quintilià recomanava que el discurs ha d’anar sempre cap endavant i que «mentre arribem al final, cal avançar tant amb la vista com amb el pas. Si no, farem pauses i ensopegarem, i només serem capaços de pronunciar frases entretallades».

Quin és el millor lloc per a escriure?

Quintilià dedica unes pàgines del llibre desè de la Institució oratòria a comentar quines són les millors circumstàncies per a escriure. Hi assenyala que no hem de pensar que els indrets més propicis són els boscos ni, en general, un espai natural bell i silenciós, ja que el retir al camp és «més aviat un estímul per a la diversió que no pas per a l'estudi». El millor, deia, és «que el silenci de la nit, una habitació tancada i una sola llàntia ens mantinguin, per dir-ho així, especialment amagats». Sabia de què parlava. Per a escriure, el més important és dirigir l’atenció intensament concentrada, i això costa. Si escrivim de dia, sense el silenci de la nit i sense tenir l’espai delimitat per un llum, potser el millor és una taula encarada contra una paret. Reconec que és una perspectiva poc engrescadora, però així són les coses. També, de vegades, estar enmig del brogit de la gent facilita la concentració, o l’obliga, perquè és l’única manera d’evadir-se d’un ambient hostil.

Quintilià reconeixia que les millors condicions per a escriure —el silenci de la nit, etc.— no sempre són possibles. Per això cal concentrar-se en la tasca mateixa i no excusar-se perquè un soroll o altre, o qualsevol altra punyeta, ens destorba: «no hem de cedir als motius de desídia. Perquè si arribéssim a pensar que no podem estudiar si no estem refets, contents, lliures de totes les altres cabòries, sempre trobarem un motiu per excusar-nos-en». Tenia tota la raó, és clar, però el fet és que sempre trobem un motiu o altre per a escaquejar-nos. Costa concentrar-se, costa mantenir la concentració, costa no perdre el fil… Per a consolar-nos i eixir del pas, ens diem que el millor és no forçar les coses. Val la pena descansar de tant en tant, i reprendre la tasca o atacar-la amb petites escomeses, a poc a poc, gota a gota fins a fer forat. De tota manera, les estratègies, per a escriure o per al que siga, han de ser diverses. Cada u ha de trobar la seua manera. Cada u ha de conèixer on hi ha la seua virtut. O els seus punts febles, cosa que ve a ser el mateix.

Retòrica i ensenyament de la literatura (encara una nota sobre Quintilià)

El programa educatiu de formació integral de l’orador que Quintilià va exposar en la seua Institució oratòria era impossible de dur a la pràctica en l’època de tirania en què va viure, i era també impracticable durant el renaixement. Com a tractat de retòrica, però, la influència i la importància de la Institució oratòria ha estat de llarg abast. Fins al XIX l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada, de manera que l’estudi de la literatura es perllongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, com ara, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor.

Per a aquest ensenyament literari basat en la retòrica, la imitació no era un mer sinònim de còpia. El procediment imitatiu, de fet, posa en joc diversos processos: la lectura atenta d'un text model, l'obtenció d'un conjunt bàsic d'elements que es volen imitar, la utilització de l'esquema organitzatiu del text i l’aportació personal de variacions. La imitació obliga els alumnes a fixar l’atenció en l’estil d’un text, en la seua estructura organitzativa i en els motius temàtics principals. Quan l'escriptura és l'objectiu d'una lectura, l'interès de l'alumne augmenta i, a més, comença a llegir amb una atenció més gran, no per contestar unes preguntes, sinó per saber com un text aconsegueix el seu poder cognitiu, lingüístic, ètic i moral. De tota manera, fins i tot els mers exercicis de còpia literal poden resultar útils. Marx copiava els textos de Spinoza per a comprendre’ls millor.

Al segle XX, en canvi, la literatura deixa de ser un model per a esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. Potser podríem exclamar com Verdi: torniamo all’antico e sarà un progresso! Sembla que en el camp de les humanitats, i de l’art en general, l’evolució o el «progrés» consisteix a perdre un llençol en cada bugada.

Llegir els volums de la Bernat Metge, llegir Quintilià

Els volums de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat. Impertorbables. Els últims estan dedicats a obres de Ciceró, Quintilià, Xenofont, Eurípides, Plató… Aquests llibres, però, no són mai ressenyats en els mitjans de comunicació, ni tan sols en els suplements literaris dels magazines culturals. Segons sembla, es considera que formen part d’una altra galàxia. Cal reconèixer que ho són: es tracta d’edicions bilingües dels clàssics grecs i llatins, acompanyades d’extenses introduccions, d’un aparat de variants textuals i de nombroses notes. Per al lector hi ha l’inconvenient que cada obra es publica en diversos volums, cosa que alenteix considerablement el ritme d’aparició i encareix el producte final. La col·lecció Bernat Metge Essencial ha estat un intent de posar a l’abast del públic lector, a un preu assequible, una tria dels títols més importants de la Bernat Metge, despullats de l’aparat filològic. L’editorial Adesiara, per la seua banda, també està publicant una sèrie d’edicions de clàssics de l’antiguitat, de qualitat, adreçades al mateix públic.

Supose que els volums de la Bernat Metge es ressenyaran en publicacions especialitzades, clandestinament acadèmiques. Així i tot, insistesc, trobe a faltar que ningú en diga res, absolutament res, en els mitjans de comunicació. La Bernat Metge és l’orgull de la cultura catalana, però actituds admiratives a banda es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: quina ha estat la seua influència real? Fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Més concretament: quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres? Amb el seu valor simbòlic sembla que ja n’hi ha prou. La Bernat Metge és un luxe, i com a tal es mira i no es toca. El fet és que molts dels seus volums tenen un atractiu indubtable per a qualsevol lector habitual. Per als escriptors, per als qui els agradaria escriure millor, els beneficis que pot reportar la seua lectura són enormes.

És el cas del llibre desè de la Institució oratòria de Quintilià, que ha estat publicat recentment. La Institució oratòria és un extens tractat de retòrica, el més complet que ens ha arribat de l’antiguitat, estructurat en dotze llibres. Com sol fer en aquests casos, cada un d’aquests llibres s’està editant separadament en un volum. El primer va aparèixer el 1961, traduït per Josep Maria Casas i Homs, que també va traduir-ne el segon. A partir del tercer, la traducció i l’edició ha estat a cura de Jordi Pérez i Durà. Per tant, en falten només dos per concloure la publicació aquesta obra obra enciclopèdica, que recull tot el que és necessari per a formar un orador. Durant l’edat mitjana el text de la Institució oratòria es va conèixer només parcialment, fins que el va redescobrir en la seua integritat l’humanista Poggio Bracciolini en 1416 en una abadia suïssa. L’èmfasi de Quintilià en la doble importància de la formació moral i intel·lectual va ser molt atractiu per als humanistes renaixentistes.

El llibre X  és sens dubte el més llegit, apreciat i influent de la Institució oratòria. És el que pot tenir més interès per al lector actual, i especialment per a qualsevol que vulga escriure o que en tinga necessitat, perquè Quintilià aprofundeix en els tres exercicis fonamentals per a la millora de la pràctica oratòria: llegir, escriure i parlar en públic. Per a Quintilià l’eloqüència mai no serà sòlida i madura si no s’ha reforçat amb el constant exercici d’escriure. I sense l’exemple de la lectura, aquella tasca d’escriure, mancada de guia, anirà a la deriva. Quintilià reconeixia que la lectura tenia uns certs avantatges enfront de l’audició d’un discurs. En primer lloc, «la lectura és lliure i no passa volant amb la força impetuosa del discurs, sinó que hi podem tornar una vegada i una altra si dubtem o volem fixar-lo profundament en la memòria». A més, «en la lectura, el judici és més segur, perquè, en l’audició, sovint es veu arrossegat per la inclinació personal envers l’orador o per l’aplaudiment dels llagoters. Ens fa vergonya dissentir, i com per un ocult pudor no gosem confiar més en el nostre criteri que en el dels altres, encara que de vegades a la majoria li agradi el que no és bo, i que els convidats lloïn fins i tot el que no els agrada».