Planiana (125)

Jo tinc una escassa simpatia per Voltaire: per la persona i per l’obra. Com a persona fou un dels homes més immorals, egoistes i malignes del seu temps. L’obra —llegible avui, que no és pas tota ni de bon tros— és un replâtrage neoclàssic en guix, d’una fredor i d’un retoricisme insuportables. El que és llegible és d’un burleta tan irrisori i tan estratègicament meditat que arriba a fatigar. És el que sol passar amb els escriptors massa murris: acaben per caure de les mans. Bayle és molt més important: és més vulgar, més a peu pla, molt més documentat, més real. El que arribà a saber Bayle fou fabulós.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (119)

Per Claudel la màxima socràtica «Coneix-te a tu mateix» és falsa. És impossible de conèixer-se a si mateix, perquè el fons de cada persona és el no-res. Per a un escriptor és molt més interessant, productiu, observar el món exterior, la relació amb la gent, que aturar-se en les insignificants històries personals; cultivar els seus sentiments és destruir la pròpia sinceritat; parlar-ne és adoptar una posa intolerable; mirar-se a si mateix és falsejar-se totalment.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (110)

La salut, que és una forma del que s'anomena la felicitat, és la inconsciència, la imperceptibilitat de l’organisme que el nostre esperit transporta. La infelicitat és la pesantor del cos humà. El que s’anomena la felicitat no ha tingut mai cap origen mental, ni imaginatiu, ni somiat. El seu origen és purament físic, sensorial-inconscient. Quan estem realment bons, no quan ho semblem, pensem en els altres; la cosa és divertida. Quan pensem en nosaltres mateixos és que estem malalts i això ens produeix una tristesa persistent i aclaparadora. Irreparable.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (85)

És un home alt, flac, una mica desairós, miop, amb uns vidres gruixuts, d’una sociabilitat no gaire corrent, més aviat complicada. De vegades d’una gran expressivitat, de vegades molt callat i discret. Sempre extremament cordial i d’una discreció instintiva. Se li fa difícil posar-se en contra del que ell no comparteix; però, quan se sent saturat, o se’n va o inicia una envestida terrible, d’excel·lent dialèctica i molt fonamentada, terrible, és quan es veuen els fons de les coses i hom sap el terreny que trepitja. La seva ironia no el porta mai a les posicions estrabul·lades; més aviat al pacte, a la comprensió i a l’acord. Té un tic intermitent al nas —arronsa el nas. És el mateix que es pot observar, sovint, en els conills. En manifestar-se-li, la cara se li crispa. És la mateixa crispació que es pot observar en els retrats de Trotski; però, així com la cripació, en aquests retrats, és permanent, continuada i fixa, en Fuster és esporàdica i intermitent —cosa que no té gens d’importància, evidentment. […]

Els esdeveniments ocorreguts a València i en alguns punts del país, a conseqüència de la publicació d’alguns llibres de Fuster (sobretot els que tenen un esperit més òbviament crític i positiu, com per exemple El País Valenciano i Nosaltres els valencians), m’ha fet pensar en la força dels mediocres, que a tot arreu és immensa. Quan s’organitzen contra algú, són difícils de rompre —imbatibles. No es pot pas badar… Ara, Fuster, d’una formació clara i precisa, encara és més imbatible.

És el cas del literat absolut, completament lliurat a aquest sinistre i sanguinari ofici d’escriure. I el curiós és que és un home intel·ligent —cosa molt rara en aquesta professió. És ponderat, tracta de veure-hi clar, de comprendre el fabulós i complicadíssim entrellat de la vida, estableix perfectament la diferència existent entre la teoria i la pràctica, cosa que és molt dificil de trobar en la gent del país —i en la nostra professió encara més. Ara que la publicació del seu llibre Nosaltres els valencians li ha produït tanta repercussió entre les persones positives, no he pas constatat que els fums li hagin pujat al cap. Fuster és un home de gran ambició, però d’ambició llarga i autèntica —cosa que està molt bé. En termes generals és un home d’una intel·ligència excepcional, de primera categoria.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (69)

Es fa molt difícil de compaginar, en literatura, el dinamisme creador i una disposició per a l'anàlisi introspectiva. En el cas de Claudel, aquesta incompatibilitat és portada a l'extrem. Aquest escriptor condemnà sempre la posició introspectiva. Per Claudel la màxima socràtica «Coneix-te a tu mateix» és falsa. És impossible de conèixer-se a si mateix, perquè el fons de cada persona és el no-res. Literalment el no-res. Per un escriptor és molt més interessant, productiu, observar el món exterior, la relació amb la gent, que aturar-se en les insignificants històries personals; cultivar els seus sentiments és destruir la pròpia sinceritat; parlar-ne és adoptar una posa intolerable; mirar-se a si mateix és falsejar-se totalment.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (53)

Si algun dia se us acudeix de tenir alguna idea del que són els homes i les dones no llegiu pas, si us plau, un tractat de Psicologia, per més importància universitària que hi vulguin donar. Llegiu més aviat algunes novel·les, no gaires, i, sobretot, els llibres dels moralistes francesos, que són, al meu modest entendre, la flor de la literatura de França. Les persones que aspiren a tenir una consideració de cultivades i no han llegit aquests moralistes —vull dir aquesta processó d’escriptors que va de Montaigne a Chateaubriand passant per Pascal, La Rochefoucauld, La Bruyère, Vauvenargues, Bossuet, Massillon, Saint-Simon, Fénelon, J.J. Rousseau, etc.— són uns primaris, per més monogràfica i tècnica que sigui la seva especialitat.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (50)

Jo, personalment, no tinc gaires simpaties per Voltaire. Ho dec, potser, a Francesc Pujols, que solia dir que Voltaire ha escrit les gasetilles més rutilants i més ben fetes de la literatura occidental. Voltaire és el creador de la llengua francesa moderna. En aquest sentit és natural que sigui considerat el més gran escriptor del francès d'avui. L'habilitat de Voltaire amb una ploma a la mà és fabulosa. Llegit superficialment us fa passar per on vol. Amb més detenció us crea allò que se n'ha dit el caos de la claredat. L'enlluernament no us deixa veure res. Al costat de Rabelais, de Montaigne, del Cardenal de Retz, Voltaire és prim com una orella de gat.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca