Planiana (138)

L’home i la dona no es manifesten mai tal com són: gairebé sempre perquè creuen que no els convé; de vegades, perquè la seva expressivitat és escassa. A taula tot pot quedar lleugerament suavitzat i vagament intel·ligible dintre l’enorme plasticitat de l’espècie humana. L’única cosa real, en aquesta vida, és la solitud total.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (124)

El que s’anomena el turisme, la necessitat que té la gent de fer el foraster a l’estiu, en una banda o altra…

Josep Pla, El que hem menjat (OC 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (112)

No hi ha més remei: cal estar amb el temps, caminar amb l’època, però no pas a condició de sofrir-ne només els inconvenients.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (102)

Tot el que no és estricte llenguatge científic —i encara! — és aproximat, poètic, intuïtiu, de vegades enlluernador, generalment inconcret i vague. Parlar és com caminar a les palpentes. Escriure és molt semblant. Fer-se entendre és molt difícil —probablement impossible. És la precarietat del llenguatge el que converteix els homes en solitaris. En la nostra solitud sabem que els pèsols tenen gust de pèsols; però, com que aquest gust és inexplicable, diem que són dolços, acollint-nos a la vasta vaguetat de la paraula.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca