Tres pestes de la literatura

El costumisme, la imaginació gratuïta i el didactisme són per a mi algunes de les principals pestes que degraden la literatura, sobretot la novel·la, però no sols aquest gènere. Totes tres solen anar de bracet i afecten tant la literatura culta com la popular o de consum. N’hi ha més, és clar, de pestes literàries, però amb les que he esmentat ja anem ben servits per ara.

El costumisme era una de les bèsties negres de Josep Iborra com a crític literari. En uns escrits publicats pòstumament, recollits sota el títol d’Al voltant del costumisme: notes sobre unes lectures (Una literatura possible, vol. 2, p. 1363-1378), en feia aquesta descripció que era, alhora, una crítica de les seues limitacions: «El costumisme, en general, és cec a la realitat integral i viva. Té la seua retòrica, els seus punts de mira; opera amb seleccions i les tracta segons unes convencions. La novel·la el supera, encara que n’arrossega residus, tics… Les seues formes literàries són fragmentàries: escenes, quadres, viatges, articles en diaris. No té voluntat universalista sinó localista, que no és el mateix que “local”. Tot són costums: costums de París o de províncies, costums anacrònics o modes, o uns modes de vida desconeguts o ignorats, o “pintats per ells mateixos” —l’exotisme és un altre costumisme (forani). No és realista: interessen els costums com a tals, com a esquemes extrets d’una dinàmica social integral.»

Com a reacció conservadora contra els nous costums —modes, nous tipus—, que criticava o satiritzava des del punt de vista del que és «normal», el costumisme perviu encara en la literatura actual, en moltes novel·les centrades en un passat pròxim, però ja molt diferent d’ara. I perviu també, d’una manera curiosament invertida, en novel·les que situen l’acció en el present que vivim, sense una intenció satírica a partir d’uns valors tradicionals. Actual esdevé en aquests casos sinònim de típic: típicament «actual», és a dir, previsible. Sol coincidir amb el que llegim cada dia en el diari. Aquest punt de partida afecta, com una taca de tinta, tots els elements novel·lístics: personatges, situacions, temes… La realitat es redueix a uns clixés, a una sèrie de llocs comuns passats pel vernís d’una moral o altra, sempre benintencionada. Els llocs comuns sempre tenen èxit. I hi ha una fatalitat: tot tendeix a degenerar, tard o d’hora, en lloc comú.

La dificultat de comprendre un home tot sencer

Amb aquesta entrada acabe la sèrie que he dedicat a Retrats literaris (1947) i Abans d’ara (1966) de Domènec Guansé, dos llibres que convindria reeditar, per separat o aplegats tots dos en un sol volum. Ara, per mi que no es molesten. Jo ja me’ls he llegit.

Una última nota, encara, sobre el Josep Pla de Guansé. En una pàgina d’Abans d’ara va escriure sobre els anys de Pla durant la guerra i la immediata postguerra: «Entretant, per al nostre autor venia un llarg període de silenci. De primer, els seus rastres es van fer misteriosos, després s’esvaïren. És un període que restarà impenetrable si ell no l’aclareix» (p. 186). Aquesta frase és exacta. El fet és que Pla no el va aclarir mai.

Per acabar, us invite a llegir el paràgraf amb què Guansé tanca el retrat de Pla en Abans d’ara:

«Esperit divers, contradictori! Alhora transhumant i nòmada, cosmopolita i lligat al terròs. Hom se’l vol imaginar vagarívol, i és un treballador acarnissat. Hom el té per un sibarita, amant del confort, i mena una vida ascètica, lliurat a la seva obra. Sento una veu que protesta: «El pollastre amb llagosta, els arrossets, els vins triats…» Tot plegat, literatura! És que ha fet mai alguna cosa més que literatura? L’hem vist menjar, i menja sense gana, més preocupat de la conversa que del nodriment. L’hem vist beure, àdhuc amb certa abundància, però sense cap mena de preocupació per les begudes, alternant conyac i vi de taula, només com qui tira llenya al foc de la conversa. Moralista cínic, certament. Realista i escèptic, guaitant d’on ve el vent abans de fer-se a la vela, molt d’acord. I amb tot això, ¿d’on li prové, per a persistir, obstinat en la seva tasca, aquesta fe en una llengua que d’altres, més conseqüents, ja han donat per morta; aquesta fe que el lliga amb els destins d’un poble que d’altres, més realistes que ell, creuen amb l’horitzó barrat? Si n’és, de difícil, de comprendre un home, un home tot sencer!»

El que va escriure Josep Pla sobre Domènec Guansé

No recordava haver llegit res de Pla sobre Guansé. Ni tan sols alguna referència de passada. Vaig consultar els índexs de noms de l’Obra completa i el nom de Domènec Guansé no hi apareixia. Aquests índexs no són fiables del tot, però confirmaven la meua impressió inicial. Poc després, vaig llegir en l’article de la Viquipèdia sobre Domènec Guansé aquesta frase, l’última de l’article: «Josep Pla el va descriure com un “home donat al raonament, bon escriptor, lleugerament fanàtic”.» On va escriure Pla això? La Viquipèdia indicava com a font d’aquesta citació un article d’Antoni Isarch Borja (Domènec Guansé, una reivindicació necessària), publicat en Serra d’Or, el maig del 2018. L’article no es podia consultar en línia, o jo no el vaig saber localitzar. Desplaçar-me a una hemeroteca per consultar aquell número de Serra d’Or em representava un esforç excessiu. També em feia mandra demanar ajuda.

Quan ja estava a punt de deixar-ho córrer, vaig agafar d’esma Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, el volum de Pla que es va publicar pòstumament el 2017, a cura de Francesc Montero. Hi vaig trobar de seguida, amb l’ajuda de l’índex de noms, un text breu de Pla sobre Guansé. Aquest llibre l’havia llegit i ressenyat en el blog, però no en recordava aquest fragment concret. Aquí el teniu (p. 167-168):

«Domènec Guansé fou el meu company d’algunes hores passades a Santiago de Xile. Era un home petit, físicament precari, d’una veueta minsa, donat al raonament, bon escriptor, reflexiu, lleugerament fanàtic. El seu exili era totalment voluntari, però portat amb una dignitat absoluta. No tenia cap cèntim ni crec que aspirés a tenir-ne cap. Era un exiliat impertinent, reticent, i aquesta impertinència, a aquella enorme distància, feia un enorme efecte. És un dels exiliats —d’aquest període— (feia més de vint anys que era a l’exili) que m’han impressionat més.»

Josep Pla, Josep Plaga

Ho conta Xavier Pla en Un cor furtiu. El 1928 va ser un dels anys decisius en la vida de Josep Pla. Aquell any va abandonar el setmanari progressista L’Opinió i també La Publicitat, després de vuit anys ininterromputs d’escriure-hi, i va passar a col·laborar a La Veu de Catalunya. Aquest canvi, escriu Xavier Pla, «significa un trencament absolut amb tot el món polític i cultural del progressisme catalanista que li ha donat suport des de 1920». Pla es va convertir «en el periodista més destacat i més ben pagat del diari del catalanisme conservador». Els sectors progressistes no li ho van perdonar mai. Des d’aleshores, els dicteris contra Pla van acompanyar el seu nom: servent de Cambó, secretari servil, traïdor, venut, irresponsable, indocumentat, bandarra… En la premsa catalana, tant els diaris com les revistes, tant els setmanaris culturals com, sobretot, els satírics, es burlaven d’ell dia sí i dia també. Els caricaturistes, com Apa, li deien «Josep Plaga». Plaga: persona que en tot troba un motiu de broma, que no es pren res seriosament. Domènec Guansé també va fer servir més d’una vegada aquest qualificatiu per a referir-se a Pla. Ànim injuriós a banda, considerava que definia una característica important de la seua personalitat.

A pesar de la distància ideològica que els separava, i de les seues diferències personals, Guansé sempre va reconèixer els valors literaris de l’obra de Pla. En el retrat literari que li va dedicar en Abans d’ara, deia que la seua obra era «la més sòlida aportació, en els temps moderns, a la coneixença del país i dels seus homes». Per a Xavier Pla, l’escrit sobre Pla recollit en Retrats literaris és «un dels millors retrats, dels més pensats i matisats» d’aquest llibre. Afegeix que «no devia ser-li còmode d’escriure’l». Com passa amb la major part dels altres retrats, la versió publicada en Retrats literaris és més punyent que la que va aparèixer en Abans d’ara.

En la versió de 1947, Guansé s’estenia sobre el qualificatiu de «plaga» aplicat a Pla. Deia que Josep Pla «molt més que un escriptor sembla un senyor que fa el plaga, o un plaga que fa el senyor. Fer el plaga és el secret, sense secret, que li permet les més inversemblants evolucions, navegar en aigües més diverses i defugir totes les responsabilitats. Si algú l’atrapa en un plagi flagrant que per a millor dissimular no s’ha pres la molèstia de dissimular, s’arronsarà d’espatlles i proclamarà que, entre tots, cal fer-ho tot. I haurem de perdonar-lo en gràcia a la mateixa plagasitat. Fonamentalment, però, no haurà plagiat ni més ni menys que qualsevol altre, ja que la literatura, la pintura i totes les arts només són un plagi permanent i variat. D’altra banda, s’esforçarà a no donar massa importància a la seva obra ni a la seva personalitat; però si algú lleva, tanmateix, importància als seus estirabots, reivindicarà la importància de l’humor».

Una de les claus de l’èxit literari de Pla

En el retrat de Josep Pla reproduït en Abans d’ara, Domènec Guansé recorda que «cap a l’any 1918 o 1920, abundaven en aquest país els escriptors que, delerosos de perfecció, no es preocupaven gens ni mica de fer-se llegir». Per sort, alguns es van adonar «que si volíem assolir una certa normalitat literària calia esforçar-se a formar un públic. És a dir, guanyar-se’l, no descendint-hi, sinó atraient-se’l. Era qüestió, sobretot, de no embrancar-se en vanes o absurdes elucubracions; d’agafar els temes de viu en viu i de sotmetre’ls a un tractament agut, concís i intel·ligent. I això tant al periodisme, a la revista, com al llibre».

Josep Pla va ser un dels qui ho van veure més clar i dels qui hi tenien més traça. Els seus articles i els seus llibres no deixaven mai indiferent ningú, tant si s’estava d’acord amb el que escrivia com si no. Pla va descobrir aviat que una de les claus de l’èxit és «parlar de tot allò que hom afirma que no se’n pot o no se n’ha de parlar».

Quina és l’única manera d’escriure bé, segons Domènec Guansé?

La resposta a aquesta pregunta la podem llegir en la pàgina 138 d’Abans d’ara, en el retrat dedicat a Just Cabot: «l’única manera d’escriure bé, sense donar gat per llebre, és tractar de dir alguna cosa en cada frase.» Es tracta d’una obvietat, és clar. Però no ho és per a tothom. Òbvia o no, a l’hora d’escriure ben pocs tenen en compte aquesta recomanació.

1922, any liminar de la literatura catalana

En el pròleg a Retrats literaris (Mèxic, 1947), Domènec Guansé explicava així el propòsit que l’havia animat a escriure aquest llibre: «El que he pretès en conjunt és evocar animadament un període de vida literària: període que va des de la instauració de la Dictadura Militar a la insurrecció, passant per la República. És un període en el qual les figures no es destacaven pas amb la força que en el temps de la Renaixença, però en el qual havien assolit, si no la maduresa, la normalitat. Aleshores, per a escriure en català, ja no calia ni sentir-se genial, ni heroi, ni tan solament ser un enderiat o, si voleu, un idealista. Hi escrivia ja tothom, fins —com després s’ha demostrat— els qui ni eren pròpiament catalanistes, però que acceptaven el català per a una major eficiència. Car pot afirmar-se que tot el que no era formulat en català, dintre de Catalunya, no era pres en consideració.»

En el que va redactar el 1966 per a Abans d’ara, més extens que el de Retrats literaris, Guansé rememorava amb més detall la vida cultural del període en què se situen els personatges evocats, entre el 1922 i el 1939. Aquesta última data representava la desfeta, el naufragi, la derrota. Però per què considerava el 1922 com l’any liminar de la literatura catalana?

Hi havia, primer, una raó personal de l’autor. Domènec Guansé es va establir a Barcelona aquell any i al cap de poc es va lliurar de ple al periodisme, cosa que li va permetre observar de prop el panorama literari. Però el 1922 no va ser un any qualsevol. Per a Guansé, va marcar «un nou període de la nostra literatura, particularment intens i amb característiques ben pròpies». Moltes coses van començar i van acabar en aquesta data. Josep Carner, ingressat al cos diplomàtic, acabava de deixar Barcelona. D’aleshores ençà només va tornar a Catalunya en comptades vegades i sempre per poc temps. I Eugeni d’Ors, «fins feia poc mestre i mentor màxim», s’instal·lava definitivament a Madrid. Guansé comenta que «era com si ens haguéssim quedat orfes», però que no hi havia cap sensació d’orfenesa en l’ambient, sinó de deslliurança. El nom d’Ors va esdevenir tabú, i «l’etiqueta del noucentisme s’acabaria de desenganxar sola del front dels qui encara l’ostentaven». Ara, que s’oblidés el mot no volia dir que se n’evaporés el contingut: «Com una locomotora que hagués perdut el maquinista que l’havia engegada, el moviment noucentista continuaria marxant durant un cert temps, però d’una manera orba, que, fatalment, el desviaria i que no trigaria a encallar-lo.» Hi havia per a mantenir el més vigent del seu programa «un organisme molt més important que una doctrina i que un programa, car podia fornir una base de sustentació a tots els programes i doctrines que anessin succeint-se: l’Institut d’Estudis Catalans». Des de la Secció Filològica de l’IEC es va acomplir l’obra de normativització de Pompeu Fabra, «el gran miracle de l’època, el que constitueix el més alt honor del període», que va culminar, l’any 1932, amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.

L’allunyament de Carner de Catalunya va ser molt diferent del d’Eugeni d’Ors. No l’allunyaven «ni un canvi d’ideologia, ni canvis sentimentals, ni covades rancúnies». No va deixar mai d’escriure en català. I lluny de Catalunya va escriure els seus millors llibres i les seues millors traduccions. Guansé apuntava en el retrat que li va dedicar en Abans d’ara: «Miracle de la llunyania, que li ha permès de contemplar el conjunt de les terres catalanes en una bella perspectiva i no solament descobrir-ne el caràcter, ans —virtut suprema de l’artista— infondre’ls caràcter. I així, en bona part, veiem Catalunya tal com ell —l’absent— ens ha ensenyat de veure-la.»

Josep Carner contra Franco

Aquest fragment que Domènec Guansé va escriure sobre Josep Carner en Retrats literaris (Mèxic, 1947) va desaparèixer, és clar, en Abans d’ara (Barcelona, 1966):

«Sens dubte aqueixa ironia, índex verbal d’un entremaliat esperit, d’una crueltat infantívola que els anys han atenuat, li ha d’haver valgut, entre alguns disgustos, molts d’èxits personals. Devia ser, especialment, quan des de París servia la causa de la República i de Catalunya, un fibló mortal per als adversaris. Però potser arribà a renunciar a aquest joc de l’enginy per a ell massa fàcil, quan els derrotistes assetjaven per tot arreu i, ja més sarcàstic que irònic, declarava contundentment, amb el foc d’una passió gens dissimulada: “Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!”»

Els retrats literaris de Domènec Guansé

Ja fa temps que vaig llegir Abans d’ara, de Domènec Guansé, recull de trenta retrats literaris d’escriptors catalans, publicat el 1966, que no s’ha reeditat des d’aleshores. El títol original era Abans del naufragi, però la censura no el va deixar passar. El «naufragi» apuntava a un dels extrems del període cronològic en què Guansé situava els escriptors retratats: el 1939. L’altre era l’any 1922, que per a Guansé marcava el moment en què la literatura catalana havia aconseguit la normalitat. Abans d’ara era la refosa, posada al dia i ampliada, d’un llibre anterior, Retrats literaris, publicat a Mèxic el 1947.

El 2015, va aparèixer en Adesiara Retrats de l’exili, que arreplegava bona part de les nombroses col·laboracions de Guansé en revistes de la diàspora catalana. L’edició anava acompanyada d’una extensa introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Per a tots dos, Abans d’ara és «el nucli de l’obra crítica de Domènec Guansé i l’expressió més afinada del seu geni creatiu». En aquesta galeria de retrats, rememoració d’un «món extingit que el seu autor mitificà la resta de la seua vida: els anys de plenitud cultural i política que es desenvoluparen amb l’adveniment de la República», «hi ha un contrapunt constant entre l’home i l’obra». En el pròleg que va redactar per a Retrats literaris Guansé deia que l’essència del retrat literari «consisteix a posar en recíproca funció el caràcter d’un escriptor i la seva literatura». El retrat, a diferència de la biografia, «ha de negligir tot allò que en el model no és essencial en el moment en què tractem de fixar-lo. I, de vegades, fets sense importància, una anècdota banal en aparença, hi agafen una importància capital perquè és el que millor reflexa un caràcter i una sensibilitat». Guansé ho feia evocant les figures dels escriptors que més o menys personalment havia conegut, la impressió que li van produir les seves obres, els ambients on aquestes van florir.

Montserrat Corretger i Francesc Foguet exposen, en la seua introducció, els canvis introduïts en Abans d’ara respecte als Retrats literaris i citen uns fragments de la ressenya breu que Joan Fuster va publicar d’Abans d’ara a Destino amb el títol de Guansé, veinte años después (Destino, núm. 1506, 18-VI-1966; es pot consultar completa, digitalitzada, al web de l’Espai Fuster). Fuster comparava Abans d’ara amb Retrats literaris i es decantava de manera clara per la primera versió del llibre, pel seu «fondo de juicio personal más acusado y libre», per «la sabrosa viveza originaria », pel seu «valor testimonial muy concreto, al que contribuían la lejanía del exilio, la óptica polémica del momento y algún factor más»:

Ernest Martínez Ferrando, un clàssic de la literatura catalana del segle XX

Una de les novetats editorials més importants d’aquest 2021 haurà estat l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Feia temps que els seus llibres no es reeditaven i és la primera vegada que s’aplega en un sol volum l’obra narrativa d’aquest autor, un dels clàssics que ha aportat el País Valencià a la literatura catalana del segle vint. Joan Fuster va destacar que «a escala local, representa un dels primers intents de fer “literatura en valencià” en termes de “normalitat”: això és, sense cedir als tòpics de pintoresquisme autoctonista».

Vicent Alonso, gran coneixedor de la seua obra, s’ha encarregat de l’edició i la introducció d’aquest volum, bellament editat per la Institució Alfons el Magnànim en la Biblioteca d’Autors Valencians. Alonso va tenir cura també, el 1999, de l’edició de la correspondència de Martínez Ferrando amb Joan Fuster, llibre fonamental per a conèixer la seua personalitat literària i humana, i també per a fer-se una idea prou clara de la vida cultural valenciana abans de l’eclosió dels seixanta.

Quan tot això queda dit, no puc evitar de plantejar-me una pregunta desconfiada: quin interès pot tenir la narrativa de Martínez Ferrando per als lectors actuals? Ell mateix, en una carta a Fuster, confessava que el seu temps com a escriptor havia passat. La seua obra literària, certament, no s’assembla a res del que es publica ara. Potser, em dic, aquest contrast amb la literatura d’ara li dóna un atractiu renovat, suplementari. El té, si més no, per a mi. Així i tot…