Una nota sobre la «Historia de la literatura universal» de Riquer / Valverde

RBA ha reimprès en rústica, en dos volums, la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i de José María Valverde. Reprodueix l’edició que va publicar amb el segell de Gredos en tapes dures el 2007, quan aquesta editorial ja havia estat absorbida per aquella. La primera edició d’aquesta obra havia aparegut en tres volums entre 1957 i 1959 en l’editorial Noguer. Des del 1968, ampliada, ha conegut diverses reedicions i reimpressions en Planeta. Entre 1984 i 1986 Planeta en va publicar una nova edició en deu volums, que acompanyava el text de Riquer i de Valverde amb una àmplia selecció de textos antològics i de resums argumentals, i també de moltes il·lustracions. No ha estat reimpresa des d’aleshores. El lector interessat pot recórrer a una biblioteca o comprar-la en una llibreria de vell.

Convé advertir que aquesta Historia de la literatura universal no està escrita a quatre mans, encara que els títols de crèdit de l’edició no ho aclareixen i deixen que el lector supose pel seu compte que Riquer ha redactat la part que va des de l’antiguitat fins a la literatura medieval i Valverde a partir de l’edat moderna. Carlos Pujol, en la presentació que va escriure per a aquesta obra, declara que la participació de Riquer comprèn les literatures de l’antiguitat grega i llatina, i els capítols dedicats a la literatura medieval, i així mateix tot el Renaixement espanyol, que, en paraules de Pujol, culmina en Cervantes. Encara que no ho diu, sembla que Riquer va redactar també el primer capítol, Literaturas orientales proyectadas sobre Europa, concretament la literatura sànscrita, l’hebrea i l’àrab. En l’edició en deu volums de Planeta, s’indica clarament que Martí Riquer és l’autor dels tres primers volums i Valverde dels set restants. Riquer no va introduir cap canvi en els capítols que havia redactat prèviament. Ja ho tenia bé. Valverde, en canvi, va refer en major o menor grau la seua part. I no sempre per a millor. A més, va redactar de nou el capítol IV (Crepúsculo del medievalismo y alba del Renacimiento), i tota la part del renaixement, incloent-hi el renaixement espanyol i Cervantes, que ja havia redactat Martí de Riquer en l’edició anterior. Els textos de Riquer sobre Dante, Boccaccio o Cervantes (que són els que es reprodueixen en l’edició de dos volums, com aquesta de RBA) són superiors, crec, als que va escriure de nou Valverde per a l’edició en deu volums. L’assaig de Riquer sobre Dante, per exemple, és més sintètic, més ajustat i es llegeix millor.

Un assaig de José María Valverde sobre la literatura: què era i què és

José María Valverde va publicar el 1982 en l'editorial Montesinos un llibre breu, d’unes 120 pàgines: La literatura. Qué era y qué es. A hores d’ara deu estar descatalogat, però se’n deuen trobar còpies de segona mà en uniliber. Com us podeu imaginar, Valverde no intenta oferir en aquest llibre una resposta sistemàtica i tancada a la pregunta que planteja el títol, sinó una aproximació assagística a diversos aspectes del fet literari. 

Valverde comença el seu assaig assenyalant que la literatura és «una mala palabra, porque viene de “letra” (littera), para designar algo que durante miles de años no se pudo poner en letras porque no las había, y que incluso hoy podría existir sin verdadera necesidad de la escritura, sólo de viva voz». Una mica més avant, afegeix que «en nuestra civilización moderna, cada vez tomamos más el lenguaje visualmente, como sordos, para mal de la literatura».

Estranyament, Valverde no reconeix que la paraula es va fer literària per mitjà de l'escriptura. Més encara: que la literatura en últim terme es defineix i es constitueix a partir de l’escriptura. En els manuscrits del meu pare que porte entre mans últimament, trobe una nota molt pertinent sobre aquesta qüestió: «l’espai “literari” és l’espai de l’escriptura/lectura. Un espai a explorar, amb camps que no es podien donar en l’espai oral. La història de la literatura és la història d’aquesta exploració, del descobriment i realització de potencialitats latents en l’espai de l’escriptura. L’escriptura com a aventura: això és la literatura. Literatura oral —vegeu-ne la contradicció dels mots— i literatura escrita —vegeu-ne la tautologia—, són dos paradigmes inconmensurables. La mateixa fixació per escrit, per ser llegit, ja és una desviació de l’oral, un desplaçament. La història de la literatura és la història d’aquests progressius desplaçaments de l’escriptura respecte de l’oralitat.»