Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

Segona sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts passat, després de les diverses qüestions generals tractades en la sessió anterior, vam comentar els quatre primers cants de l’Odissea. En aquesta part, que té com a protagonista Telèmac i per això és coneguda com a Telemàquia, no hi apareix encara Ulisses. No hi apareix, però hi és fortament present, sobretot per les històries que se’n conten a la cort de Nèstor i a la de Menelau, on viatja Telèmac per obtenir notícies del seu pare. Des del principi de l’Odissea, per tant, el lector s’adona d’una de les característiques fonamentals d’aquest poema homèric: el fet de ser un relat de relats. Vaig remarcar que al començament del cant I s’al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, que apareix esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia. 

El retorn d’Agamèmnon va ser particularment desastrós. La seua dona, Clitemnestra, amb l’ajuda d’Egist, amant seu, el va assassinar durant el banquet de benvinguda. Al cap d’un temps, Orestes va venjar la mort del pare. Aquest relat reprodueix com una imatge invertida el retorn d’Ulisses. Quan aquest arriba a Ítaca, no anuncia la seua arribada imprudentment, com Agamèmnon, sinó que es disfressa de captaire i observa quina és la situació del seu palau abans d’actuar. Penèlope, a diferència de Clitemnestra, ha mantingut a ratlla els nombrosos pretendents, i Telèmac, com Orestes, ajuda Ulisses en la venjança contra els pretendents, que seran morts, igual que Agamèmnon, durant un banquet. 

Damunt meu la mort i el destí implacable

Aquesta setmana hem llegit i comentat uns fragments de la Ilíada en el curs de literatura universal. Concretament, Hèctor i Andròmaca (La Ilíada, VI, 369-481), La batalla a la vora del riu (La Ilíada, XXI, 1-125) i La mort d’Hèctor (La Ilíada, cant XX), en la traducció en prosa de Joan Alberich editada per La Magrana. La traducció d’Alberich és molt bona i crec que per als alumnes és la més adequada, però reconec que m’estime més una traducció en vers, perquè imposa un ritme de lectura més ajustat al tempo que demana aquesta obra. No tinc temps ara de valorar les versions al català en vers que s’han fet de la Ilíada: n’hi ha una de Manuel Balasch (Proa) i una altra de Miquel Peix (Alpha). La Bernat Metge té en curs de publicació una altra traducció, en prosa, a cura de Montserrat Ros, acompanyada de moltes notes a cura de Joan Alberich. L’edició reprodueix també el text grec de l’original, que ha estat fixat per Francesc J. Cuartero.

En el comentari d’aquests textos ens vam centrar en la confrontació entre els dos herois principals de l’obra: Aquil·les i Hèctor. En la Ilíada l’heroïcitat d’una peça d’Aquiŀles s’oposa a totes les altres en la mesura en què no arriben a poder-se-li comparar: ningú no és tan heroi com ell. Però la seua heroïcitat s’oposa radicalment a la d’Hèctor, el gran heroi dels troians. Aquiŀles pertany al mite, a una època perduda per sempre en què tot era més gran, millor i més clarament definit. Hèctor, en canvi, no oblida el valor i la fama, però també té en compte les obligacions del guerrer amb tots els altres que viuen amb ell. Si Aquiŀles representa l’ideal pur de l’heroisme personal, Hèctor representa una adaptació nova d’aquest heroisme, que apareix estretament vinculat al deure de l’individu respecte de la seua ciutat i la seua família. Així, en la seua conversa amb Andròmaca, quan aquesta li suplica que no s’expose tant en el combat, i que reste a la torre amb ella, Hèctor, encara que li recorda el seu deure amb els troians i la voluntat de mostrar-se valerós, reconeix que «no em preocupa tant el dolor dels troians en el futur ni el de la mateixa Hècabe ni el del rei Príam ni dels meus germans, que nombrosos i valents, puguin caure a la pols a mans de guerrers enemics, com el teu, quan un dels aqueus de túnica de bronze se t’endugui plorosa, i et privi del dia de la llibertat». Hèctor, de casc tremolós… 

El naixement de la tragèdia

Adesiara ha editat fa uns mesos, per primera vegada en català, El naixement de la tragèdia de Friedrich Nietzsche. Va ser la primera obra que Nietzsche va publicar, el 1872, quan tenia vint-i-vuit anys. Dedicada a Richard Wagner, aquesta obra pertany a la filologia clàssica, disciplina en què s’havia format l’autor, que l’abandonaria al cap de poc per la filosofia. La traducció és de Manuel Carbonell, que ja havia traduït Així parlà Zaratustra i les Poesies de Nietzsche per a Quaderns Crema. L’edició va acompanyada d’una extensa introducció que signa Jaume Pòrtulas, hel·lenista i assagista de primera fila. El seu llibre Introducció a la Ilíada, a què ja m’he referit més d’una vegada en aquest bloc, és una obra de gran categoria, erudita i sàvia alhora, que es llegeix molt bé. 

El naixement de la tragèdia de Nietzsche, en canvi, no és de lectura fàcil. Costa seguir-ne el moviment fluctuant de l’argumentació, les seues al·lusions i el·lipsis, les frases complexes i llargues, de mitja pàgina. Per a llegir bé aquest llibre, caldria llegir-lo dues vegades. La primera, d’una tirada, deixant-se dur pel seu impuls inspirat. La segona, més pausadament, llapis en mà, amb aturades i retrocessos, amb consultes a altres llibres. 

Jaume Pòrtulas diu que El naixement de la tragèdia és una obra important perquè va ser un dels primers intents de comprendre en profunditat una esfera del món antic, el que en podríem dir l’irracional: «Nietzsche sabé veure en els déus antics l'encarnació de les terribles realitats d'un univers on els homes no gaudeixen de cap privilegi especial. La tragèdia conhortava el seu públic no pas com pretén Aristòtil —de forma una mica banal, segons l'opinió de Nietzsche— a base de purgar les emocions, sinó acarant-lo, sense falsos consols, amb les realitats més dures i penoses de l'existència humana; i il·lustrant com aquestes realitats possibiliten l'heroisme. En la mesura que fan l'heroisme possible, també fan que l'existència dels homes valgui la pena de ser viscuda.» El naixement de la tragèdia va contribuir a desfer la vella visió idealitzant de Grècia, tot allò de la noble simplicitat o de la serenitat grega, que Nietzsche identificava amb l’«estèril i senil plaer de viure» de la seua pròpia època.

1.1. El mite en la formació dels poemes homèrics

Ja podeu llegir i descarregar-vos 1.1. El mite en la formació dels poemes homèrics. Ja en teniu un altre per a la col·lecció!

Aprofite aquesta entrada per a comentar molt sumàriament algunes referències bibliogràfiques . Sobre la literatura grega clàssica l’obra de referència és el totxo d’Albin Lesky Literatura griega, que l'editorial Gredos ha reeditat no fa molt en dos volums. De caràcter més assagístic, de lectura més agradable, i més útil també, és la Introducción a la literatura griega de C.M. Bowra. El mateix autor té un altre llibre, La aventura griega, que és una de les millors introduccions que he llegit mai sobre el món de la Grècia antiga. Aquest llibre fa temps que no s’ha reeditat, però encara podeu trobar-ne exemplars de segona mà en uniliber.

No fa molt que Jaume Pòrtulas ha publicat en català un assaig de gran categoria, molt ben escrit: Introducció a la Ilíada. El podeu consultar en Google Llibres. Us recomane que us en llegiu el capítol Damunt meu la Mort, i la Parca imperiosa, pàgines 61-67, on l’autor es planteja si un llibre com la Ilíada, amb tants combats, tantes morts, tanta sang vessada, no acabarà resultant per al lector modern massa monòton. 

Per acabar, voldria recomanar també el web Laberint. Conté una gran quantitat d’informació sobre els déus i els mites grecorromans, la cultura i la societat hel·lèniques i la llengua llatina i la civilització romana. El web inclou, a més, animacions flash que permeten accedir als mapes, visites virtuals i altres recursos dinàmics i també recopilació de webs que es poden trobar a la xarxa sobre la civilització grecoromana i la tradició clàssica, classificats per temes.