Com insultar

En l’entrada Torniamo all’antico e sarà un progresso! em vaig referir a Eiximenis, un dels autors que més m’agraden de la nostra literatura medieval. Desgraciadament, la seua obra encara està inèdita en gran part. El projecte d’edició de les obres completes, Obres de Francesc Eiximenis (OFE), que es porta endavant des de la Universitat de Girona, avança a un exasperant pas de tortuga. Des del 1986 fins ara se n’han publicat tres volums. Moltes gràcies, però encara no podem llegir el Llibre dels àngels, ni la Vida de Jesucrist i, sobretot, no podem llegir el Terç llibre del Crestià, que tracta del mal i els pecats. 

Mentrestant, el millor que podem fer és recórrer a algunes de les antologies d’Eiximenis que s’han publicat fins ara. En primer lloc n’hi ha la que va preparar Albert Hauf per a la MOLC amb el títol de Lo crestià. És una selecció general dels quatre llibres coneguts d’aquesta obra i porta un pròleg imprescindible del mateix Hauf. L’editorial Barcino ha publicat enguany en la Biblioteca Barcino una antologia divulgativa de Francesc Eiximenis sobre educació i cultura amb el títol de Llibres, mestres i sermons. Xavier Renedo s’ha encarregat de l’edició del llibre. El mateix Renedo va publicar el 1993, juntament amb Sergi Gascon, una altra antologia, Prosa de Francesc Eiximenis, publicada en la col·lecció “Tria de clàssics” de l’editorial Teide. Els textos es reprodueixen en la versió original acompanyada d’una versió modernitzada. 

Torniamo all’antico e sarà un progresso!

De la mateixa manera que el concepte de literatura no ha significat sempre el mateix, també les maneres d’ensenyar-la han variat al llarg del temps. Xavier Renedo, en la seua ponència sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura que tanca el llibre De la Bíblia a Joyce. Onze obres del cànon, comentat en l’entrada anterior, planteja una sèrie de reflexions i de propostes prenent com a punt de partida el canvi que experimenta l’ensenyament de la literatura al segle XIX. Renedo assenyala que fins al XIX l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada, “de manera que l’estudi de la literatura es perllongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar”. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor. 

Al segle XX, en canvi, la literatura deixa de ser un model per esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. Xavier Renedo, que no entra en l’anàlisi dels factors socials i ideològics que van originar aquests canvis, constata i conclou: “Si abans el punt de referència de l’estudiant era l’obra de Virgili, d’Ovidi o de Sal·lusti, en el segle xx el punt de referència va ser la freda prosa acadèmica dels manuals. La veritat és que no em sorprèn gens que haguem acabat en el cul de sac en què ens trobem!”