Sobre les diferents edats de la vida (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Arriba un moment de la nostra vida en què notem un canvi de ritme, un clar canvi en el sistema de contrapesos amb què ens sentim viure. Primer, a la infantesa, vivim en el pur present, o en un demà molt immediat. Ni el passat, ni el futur «pesen» en la nostra consciència de la vida. Després, a partir de la joventut, notem un «pes» que inclina la balança per la banda del futur. Tenim tota una vida per viure. Descobrim, i ens hi projectem, el futur, el temps de les nostres esperances o dels nostres temors: tantes coses a fer, a viure, a veure, a sentir… Tot resta per escriure, i som nosaltres, la nostra vida que ha de florir-hi i desenvolupar-se.

Després, cap als quaranta, potser, hi ha un moment callat i inconscient, més o menys llarg i confús, en què la balança comença a oscil·lar: el plat del futur puja insensiblement, o a sotragades. El plat del passat estira pel seu compte, cada vegada més carregat, mentre el del futur es buida: d’esperances, de projectes. En tot cas és la mort qui ocupa el lloc. Un feixuc pes, certament, que tractem de retirar. El passat hi pesa i el futur —la mort, res més a fer— hi pesa. Passem d’inclinar-nos pel passat a inclinar-nos pel futur, la mort. O tot resta en equilibri, en un punt mort, indiferent, fosc. Ens pesa la vida perquè ens pesa la mort. No és el pur present, lleuger, ràpid, inconscient, de l’infant, sinó un present espès, saturat, gros, amb una sang grossa, lenta, fatigada. No raja i s’estanca, perquè no té ja massa sortides, sense impuls, sense espai. Sense pervindre, ben a prop ja del final.

Inconscient la infantesa, frívola i irresponsable la joventut, seriosa, frustrada o no, la maduresa, hipotecada la resta. Les jeux sont faits. I en aquest punt les possibles opcions són moltes, totes desesperades. Viure de la memòria, deixar-ho córrer tot, encarar-se amb la mort, preparar-s’hi…

També hi ha qui encara viu en una fantàstica infantesa. De fet, en la balança boja. Encara creu que ho pot fer tot, tot el que no ha fet. Encara juga al futur i ben fort. Moltes jugades a fer encara. Guanyar el que es va perdre, abans, jugant el mateix joc. (p. 129-130)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

El pitjor de la ignorància

Llegit en el llibre XII, l’últim, de la Institució oratòria de Quintilià: «el pitjor dany de la ignorància és aquest, que creu que el qui aconsella sap la resposta.» La lectura dels clàssics sempre és refrescant.

Amb la publicació d’aquest volum, el maig del 2024, ha culminat la traducció al català d’una obra fonamental de l’antiguitat clàssica. Es tracta de tot un esdeveniment editorial. Crec que ningú n’ha dit res, si no és en alguna publicació acadèmica estrictament clandestina. Mentrestant, els volums de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat, impertorbables. Sembla, a més, que en l’actualitat els volums apareixen a un ritme més àgil, sense tanta morositat.

Ha estat un procés que s’ha estès al llarg de més de seixanta anys. El primer volum, traduït per Josep Maria Casas i Homs, va aparèixer l’any 1961. Casas i Homs va traduir-ne també el segon. El tercer va ser traduït per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. La traducció de la resta de volums, un total d’onze, ha estat a càrrec de Jordi Pérez Durà, que ha tingut cura també de la fixació del text llatí, de les notes preliminars a cada llibre i de les nombroses notes que acompanyen la traducció. Una traducció que es pot qualificar d’excel·lent, sense pal·liatius. Encara que només siga per contrast, dóna gust llegir en català un estil elevat, sintàcticament complex i, al mateix temps, clar i concís, que va en tot moment al moll de la qüestió, sense perdre mai de vista el que es porta entre mans, sense divagar.

Quintilià dedica les primeres pàgines del llibre XII a la definició de l’orador ideal com «un home bo hàbil a parlar»: uir bonus dicendi peritus. Pérez Durà ha traduït indistintament uir bonus per «home bo», «home de bé» o «home íntegre». Era la formulació d’un ideal en relació amb l’orador, en què la bondat i la perícia es trobaven unides. I, en general, una consigna aplicable al literat, al perit en l’art d’escriure. Josep Iborra va escriure un assaig sobre aquest motiu, L’escriptor, l’autor i la seua moral, que ha estat reproduït en El vici de la introspecció (p. 251-255). Per a molts lectors, amb un alt concepte de la virtut, es tracta d’una qüestió ben important: ¿és lícit admirar l’obra d’un escriptor que, sense entrar en detalls escabrosos, va ser una mala persona? El meu pare, al final del seu assaig, recordava aquella frase de Gide: no hi ha obra bona sense la col·laboració del dimoni.

L’atracció de tornar als primers llibres que vam llegir (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

L’atracció de llegir llibres que ja he llegit. Ho he comentat amb Palàcios, que també voldria llegir només aquest tipus d’obres.

La raó òbvia, d’entrada, i que sol al·legar-se quan es parla d’aquest fenomen, és que es tracta d’aquelles obres tan importants i que fa tants d’anys que vam llegir. Sempre cal tornar-hi. Pensem que tornarem a fruir, que podrem veure més coses que en aquella llunyana ocasió, ara que som adults —adults ja en la vellesa— i no adolescents, quan llegíem les grans obres perquè semblaven inexcusables i perquè, generalment, ens resultaven exaltants…

Precisament ara estic llegint —rellegint— alguns llibres d’Azorín —amb ell vaig entrar en la literatura— i se m’acudeix pensar que hi ha una altra raó, que en alguns casos podria ser pràcticament l’única raó d’aquestes relectures: que repetim, al cap de tants d’anys, un acte, una experiència amb un llibre i que en fer-ho ens tornem a sentir aquell lector —infant, adolescent, jove— que vam ser. És com retrobar-se, com haver trobat la via màgica per a tornar a ser allò que érem, per a tornar a viure i sentir allò que vam viure i sentir. És una recuperació del temps perdut, del jo perdut, d’un món en què vivíem… En aquest sentit —amb aquesta última explicació—, tant se val que es tracte d’Els germans Karamàzov, de La muntanya màgica o d’una novel·leta de Salgari, de Juli Verne, de Dumas o de qualsevol altre autor de la corda.

Tornem a llegir aquella obra i fem un viatge cap a nosaltres mateixos; més encara que visitar un lloc on vam viure o on vam estar fa molts anys. Aquests llocs els veiem amb els ulls i això posa en funcionament la nostra memòria, l’evocació d’unes imatges i d’una sensibilitat, d’un gust que retorna. Però tot això resulta bastant elemental i pobre comparat amb el fet d’agafar aquell volum, d’obrir-lo, d’endinsar-s’hi, de circular pels circuits de paraules i d’idees, d’imatges per on ja vam circular. Tornem a ser aquell lector d’aquell llibre. La distància entre aquell moment i el d’ara no desapareix —l’operació no tindria sentit—, però sembla que s’acurta, que podem recórrer-la instantàniament —a la velocitat de la llum—, d’un cap a l’altre i en tots dos sentits. El ressò de nosaltres mateixos, el sentim tornant a llegir el llibre, els mots que ressonen amb nosaltres, dins nosaltres. Continuem trobant, o no, el llibre interessant, o tan interessant com abans, o fins i tot més interessant. Però hi ha allò íntim, inefable, que se’ns escapa i que és aquest xoc amb nosaltres mateixos, del jo d’ara amb el jo d’abans, que xoquen i són o no són el mateix, que es comparen, que es contrasten i s'identifiquen. El que era ja no és. Continuem llegint la mateixa obra, ens evoquem llegint-la, tornem a llegir frases, idees, imatges que ara recordem haver llegit i que, per tant, reproduïm. Si vam llegir a fons aquest volum, n’anticipem sobretot el que vindrà, literalment i tot. Quan això passa és quan sembla que el que era encara és una mica, en aquesta vibració davant el llibre vell —potser no massa vell, perquè pot estar intacte—, davant nosaltres vells, fent la trampa —impossible— de retornar a aquell moment del passat irremeiablement passat…

Encara que disposem d’una altra edició, moderna, l’operació funciona millor si llegim el mateix —el primer— exemplar, el que realment vam llegir. (p. 267-268)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Salut i malaltia: la psicoanàlisi (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

El mal de la psicoanàlisi és que s’encara amb els fantasmes amb seriositat: se’ls pren seriosament i els fa, així, reals. Els posa noms, els analitza, n’estudia la gènesi, la funció… En fa, sobretot, teories, sistemes.

Això pot ser el que es vulga, però mai no servirà per a allò que, almenys en Freud, era la seua justificació principal: curar els malalts. El malestar d’un individu, sentit al principi d’una manera vaga —i que de sobte, sense saber com, pot desaparèixer— pot esdevenir un mal resistent i més greu quan és traduït, definit, identificat: anomenat. El malalt ja no podrà escapar-ne. En compte d’escampar les boires, els vapors, ha esdevingut víctima de fantasmes que confirmen el seu primitiu malestar, i l’expliquen i tot. La psicoanàlisi no és un mètode per a sortir de la demència sinó per a entrar-hi: fer entrar els altres —els malalts, els innocents malalts— en la demència del psicoanalista.

La salut és l’oblit, la inconsciència, l’automatisme. És sobre aquesta base que un es troba alliberat d’ell mateix, lliure per l’acció: amb les mans lliures per a fer el que vulga, o el que pot fer. La psicoanàlisi, en canvi, ens gira vers nosaltres, ens lliga al nostre jo, s’inventa laberints, espills, monstres i s’hi perd tot tractant obstinadament de sortir-se’n. Com més s’esforça per a trobar una eixida, més s’enfonsa en el laberint. En compte de trobar la porta a l’exterior, a la llibertat, el que fa és ampliar el laberint. El multiplica a cada temptativa que fa d’escapar-ne. El psicoanalista amplifica el seu deliri en la mesura que tracta d’eixir-ne, d'escapar dels fantasmes. Qui lluita amb fantasmes, n’és esclau.

Només l’humor, l’acció cap enfora, l’oblit… Perquè es tracta de dos mons, incomunicats. O ens trobem en un, el del somni i els fantasmes, o ens trobem en l’altre, el de la raó i la realitat. Impossible passar de l’un a l’altre. Ens hi trobem. En qualsevol cas, passar vol dir botar involuntàriament, com un electró o un planeta d’una òrbita a una altra.

El deliri és irreductible: el seu aliat és la memòria, com el seu enemic és l’oblit. El psicoanalista, doncs, és un productor de deliris o, si més no, n’és un conservador. Els entreté, els alimenta, els fa cada vegada més consistents.

Una persona sana no podrà entendre res del discurs psicoanalista: fabulacions idiotes. Una persona malalta, si és prudent i sap de què va la cosa, ha de sentir por d’un discurs que en compte d’alliberar-lo dels seus mals, els potencia i multiplica, els fa visibles, els constitueix. (p. 96-97)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Txékhov (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Txékhov: no és un il·luminat per cap finestra religiosa. Tampoc no es troba a fosques. Es guia per la feble llum de l’home, que es concentra en un sentit moral molt agut de la seua dignitat i de la seua responsabilitat, de la seua misèria i del seu destí. El seu optimisme només el justifica amb la constatació d’un progrés a partir del que s’ha aconseguit, lentament, i no d’una utopia futura. Quan era petit li peguen, després ja no. Els metges…

Tot allò que ajuda l’home: l’esforç, la constància, l’habilitat per a lluitar contra el que ofèn l’home o contra tot el que el fa miserable i dissortat. Txékhov no va com un Diògenes cercant l’home que no troba, sinó trobant-lo en tots ells, en la seua vida diària. Amb el seu llum els observa, els ausculta, en fa un diagnòstic. No l’oculta, l’ausculta: el té al seu davant. L’home es troba precisament en aquesta zona de clarobscur. És on i des d’on cal encarar-se amb ell i tractar de comprendre’l.

L’art, per a ell, és un mitjà, la llàntia, per a il·luminar-lo una mica. Un mitjà ambigu, d’una ambigüitat irreductible, perquè aquesta llum permet observar i dir el que veu, però comporta alhora un índex que ho pertorba. No és possible dir la pura veritat sense aquesta llum suplementària de la literatura, que posa en relleu la moral. Literatura i moral van unides necessàriament com la veritat i la mentida, com la realitat i el seu sentit. És la grandesa i la misèria de l’art.

Txékhov demana a l’escriptor, i s’exigeix a ell mateix, una clara i coherent consciència d’aquesta situació. Paràbola d’aquesta idea de l’art. Paràbola de l’escriptor i la seua obra: Una cacera dramàtica. L’antifulletó: l’alternativa als fulletons de Tolstoi i Dostoievski. El viatge a Sakhalín: el Voyage au Congo de Gide. El preu que vol pagar, diu, com a escriptor. En realitat prolongava l’enquesta del seu món quotidià: l’infern de l’home que no aconsegueix ser realment lliure. Sakhalín n’era un quadre extrem, paradigmàtic. Tota l’obra de Txékhov, com la seua mateixa vida, representa un esforç per alliberar-se i alliberar l’home, de l’esclavitud, de l’estadi infrahumà. (Vid. La meua vida.)

Txékhov combat per la dignitat, que troba en el treball, en l’esforç de ser útil, en l’esforç per a accedir a la cultura, a la llibertat, a l’ordre, a la netedat, contra l’oci, la indolència, el conformisme i la resignació. De jovenet havia agafat els regnes de la seua família. L’obra continua aquest esforç moral contra l’abandó.

No creu en la «intel·ligència revolucionària», incapaç d’organitzar-se ella mateixa, de sobreposar-se als elements negatius. Estètica i moral, unides. L’objectivitat, l’exactitud portava una lliçó moral. Ni realisme pla ni evasió lírica; una forma impressionista que detalla i suggereix. L’element líric és conscient, calculat: l’efecte estètic i ètic. L’optimisme ve d’una clara consciència del mal, del pessimisme, superable si…

La meua vida: L’estrany, de Camus. Diferències. La pietat i la indiferència. (p. 69-70)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

La cèl·lula germinal (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Engegue la ràdio i sona un piano. Em pregunte qui és l’autor d’aquesta peça, perquè hi trobe alguna cosa que m’és coneguda, però que no acabe de reconèixer. Aquesta «cosa», aquest «no sé què» que m’és familiar, no és una melodia ja sentida. Això no tindria gens d’importància. Es tracta d’un «aire» indefinit, però vagament identificable per mi. Al final, em dic: és Schubert! Quan s’acaba, el locutor m’ho confirma.

Què és això que m’ha fet identificar la mà de Schubert? (En altres compositors importants també he tingut aquesta experiència.) Es podria definir tècnicament aquest «aire» amb l’anàlisi de la partitura, de les partitures, de Schubert? Tanmateix, hi és, aquesta cosa que jo, analfabet musical, constate. És un perfil de la frase, una marca estilística que sempre hi és present, si més no, en un moment o altre de les seues obres. És com una protoforma, un motlle originari i original no formulable en una determinada combinació de notes, que apareix sempre retocada i variada.

No és una frase o un motiu, o un tema fonamental. És una cosa metaempírica, que fa possible les diferents manifestacions de la música de Schubert. La hi trobem, però mai escrita en un pentagrama. És la condició de possibilitat del que ell hi escrivia, la forma matriu del seu geni abans de materialitzar-se i concretar-se en una obra. Per això, ja en la primera, s’hi veu la primera ombra.

Tot això és aplicable, també, a la literatura, a l’art. Hi és o no hi és en l’obra d’uns o altres? Si no hi és, malament. O sempre hi és, encara que siga d’una forma mínima, rudimentària, fàcilment detectable per poc profunda i amb poc poder generatiu?

L’originalitat, de què parlava Fuster, es podria llegir potser des d’aquest punt de mira. L’originalitat vindria a ser aquest nucli, aquest centre, com deia no recorde qui —Bruno?— de Déu: un centre que és pertot i en cap part de la personalitat de l’escriptor, el pintor, el músic, que no es pot escriure, pintar i compondre, però que fa possible escriure, pintar o compondre d’una determinada manera: única i identificable, després d’uns quants «compassos», encara que no sapiguem qui n’és l’autor, tot i que el detectem, l’endevinem, el «toquem» a les fosques i acabem reconeixent-lo. Naturalment, això suposa que ja el coneixíem. Trobar el pols a l’obra: c’est tout. Si és que en té, és clar. (p. 448-449)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Tercer lliurament de les notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

En el tercer lliurament de les seues notes de lectura sobre els Quaderns 1980-2000 de Josep Iborra, Jèssica Roca s’ha centrat en els relats narratius des del 1986 fins a l’estiu del 1997, sobretot en la nota dietarística de Josep Iborra en la seua visita a Vicent Andrés Estellés, convalescent a l’hospital.

Aquí teniu l’enllaç d’aquest tercer bloc: els quaderns 1980-2000 de josep iborra: les meves notes de lectura (3)

Notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

Pocs lectors deu tenir Josep Iborra tan fidels i que entren tan a fons en els seus llibres com Jèssica Roca. Ara, mentre llegeix els Quaderns 19809-2000, ha començat a publicar al seu blog (La bústia groga) unes notes de lectura o una mena de diari de lectura d’aquest llibre. Aquí teniu els enllaços a les dues primeres entrades:

els quaderns de josep iborra: 1983-1985 (Notes de lectura, 1)

Josep Iborra, 1982

els quaderns de josep iborra: 1983-1985 (Notes de lectura, 2)

Jèssica Roca comenta i llegeix un escrit de «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

He començat a llegir els Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra. Estic prenent moltes notes i ja m'he topat -quina alegria!- amb algun dels seus micro-relats. Avui el llegeixo i comento al meu canal de literatura del Youtube:

A propòsit d’un llibre de Julien Green (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Julien Green, El peregrino en la tierra

A la tertúlia, Josep Palàcios conta com el va impressionar, de jovenet, la lectura d’El peregrino en la tierra, de Julien Green. Diu que per a ell va ser un llibre que el va trasbalsar i influir. Fins i tot ha insinuat que hi ha una clau del que escriu. (Ara hi ha una traducció dels dos primers relats, els més llargs del recull, al català. Supose que és ell qui n’ha aconsellat la publicació.)

Això m’ha portat a llegir-lo en l’edició en castellà, completa, impresa en un paper brut. Són relats estranys, on hi ha la presència d’unes forces invisibles, misterioses, sobrenaturals. No m’estranya que aquest llibre haja impressionat el meu amic i que, ara, en recorde encara l’impacte. Ell sempre m’ha semblat estrany, una mica enigmàtic, complicat. Ara parla molt. Abans es refugiava en un silenci i es limitava a fer alguna ganyota o a fer oscil·lar el cap lleugerament d’un costat a l’altre…

Copie aquest fragment del relat Las llaves de la muerte: «Hay algo terrible en el hecho de que no podamos cambiar nada de lo sucedido. En tanto un hecho está en el porvenir y, por así decir, ante nosotros, podemos hacerlo o no hacerlo, pero basta que por la injusta magia del tiempo pase detrás de nosotros y lo hayamos realizado, para que en adelante quede fuera de todo alcance. Un segundo antes, hubiera sido fácil impedirlo; después, la mayor potencia del mundo resulta impotente ante lo que parece inmutable para siempre. Si fuera creyente me parece que buscaría en mi corazón una plegaria contra el tiempo. Diría a Dios: “Señor, haced que esto no haya ocurrido…”» Llegit després, a Errata de Steiner: «Els errors es fan insuportables quan són irreparables.»

El que ens exaspera dels errors que hem comès, és que no els podem evitar o corregir. Tractem d’oblidar-los, però no els podem esborrar. Aquesta sensació és molt dolorosa, més que la sensació de culpa. Culpa d’haver badat, d’haver-se ofuscat, d’haver estat feble, idiota o irresponsable. Per al creient, de vegades, això que ja no pot esborrar és un «pecat», una ofensa a Déu. Ja pot aquest perdonar-lo, posar-li les corresponents penitències. Però si és un creient responsable, coherent, no acomodatici, sempre tindrà clavat al cor la culpa i el penediment que no l’esborra, sinó que la fa més intensa. Res no el pot consolar. Només trobaria la tranquil·litat si el Senyor fes que «esto no haya ocurrido». Ni l’oblit —impossible—, ni el perdó, ni el penediment poden res contra el remordiment, contra la impotència del que ha quedat ja acomplit «detrás de nosotros». Ens imaginem no fent alguna cosa —que ara voldríem no haver fet—, la mirem com si fos futura. Però no ho és, i això ens deprimeix.

Res a fer. El que està fet, fet està, el que ha estat dit, dit està, el que no ha estat fet, no està fet… El creient es pot conhortar una mica confiant-se, refugiant-se, en el perdó de Déu. El qui no ho és, pensant que no ho podia impedir. Que a qui els déus volen perdre, li tapen els ulls. I conformar-s’hi, i no donar-li més voltes. C’est la vie. Ara l’encertem, ara no l’encertem. Què hi podem fer? De vegades, ens convé creure que no som lliures. De vegades, que sí que ho som…

Tant se val. En el fons de tot, el que compta no és que tal fet tinga més o menys importància o que no en tinga cap, sinó que nosaltres li la donem: sobretot, i aquest és l’autèntic problema, que Green assenyala, és que voldríem haver-lo impedit i no podem. Ni Déu, encara que un creient li ho demanés. (p. 435-437)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Quatre escrits dels «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

L’art d’escriure, que comprèn l’art de pensar. Totes les afirmacions —o negacions— exigeixen ser matisades, qüestionades d’una manera o altra. Si no es fa així el discurs resta sense tensions, sense moviment, elemental o primari. És l’art del desenvolupament per la variació, el contrapunt, la rèplica, la interrogació, el moviment, el ritme. Això és el que anima l’escriptura i la fa interessant, moguda. Tanmateix, hi ha la generalització ràpida, brillant, feta de passada. I les el·lipsis, les al·lusions… (p. 17)

*

L’accés a la literatura és un atzar, una aventura de tota la vida. No hi ha una llista prèvia, una altra forma, en tot cas, d’introduir-hi l’atzar. En el pla científic, sempre cal seguir un ordre, sempre es pot —i cal fer-ho així— seguir una llista. Ordre de dificultats i de qualitats.

    La literatura és un destí per a l’individu. Un comença, això és tot, pel que siga. Després, farà el seu pelegrinatge. Segurament passarà de llarg per moltes estacions. Ah, les «llacunes» que tenen fins i tot els grans lectors!

    La llista se la fa cada un: és la seua biografia particular. La literatura, com a lectura, forma part de la vida, està en funció de certes necessitats canviants, relatives, d’humors i contingències. En realitat, no ens deixem res d’essencial. Perquè sempre busquem el llibre que necessitem. Per altra banda, fóra impossible no acabar trobant-se amb Tolstoi… (p. 105-106)

*

En realitat, els escriptors «profunds» són els més «superficials». Només hi veiem la superfície, complexa, complicada, que no deixa veure res a dins. Tot és superfície. En canvi, els escriptors superficials són sempre profunds perquè la superfície clara, neta, senzilla, deixa veure el fons. El més profund del cos és la pell, deia, més o menys, d’Ors.

    Potser fóra millor distingir entre escriptors «transparents» i escriptors «opacs». Aquells són sempre profunds. Aquests, superficials. (p. 282)

*

Una situació que es dóna bastant sovint entre els amants de les lletres i les arts: tenir-ne la vocació, però no el talent. Una situació paradoxal, una broma. Donar a un la vocació sense tot l’instrumental que hauria d’acompanyar-la. Sentir-se cridat: per a què, doncs?

    Només la vocació religiosa té, en ella mateixa, un sentit complet. Tenir-la, sentir-la ja és disposar de tot el que cal. És accidental, per a qui sent aquesta vocació, que es faça efectiva o no entrant en un orde religiós o en el sacerdoci. La pot viure i exercir de moltes maneres. La vocació, ella mateixa, és el seu propi instrument per a realitzar-se i acomplir-se.

    El drama de Salieri —segons la versió teatral de Shaffer— és posar la vocació religiosa al servei d’una vocació musical. Com que, comparant-se amb Mozart, creu que no ha rebut de Déu els dons i el geni que necessitaria, trenca, ressentit i gelós, la seua vocació, la seua fe religiosa i arriba fins i tot a assassinar el rival. Déu li ha gastat una broma pesada. Tots els dons per a Mozart, frívol, allunyat de Déu, i res per a ell —Salieri— consagrat a Déu! (p. 474)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Es publiquen els «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

Acaben de publicar-se els Quaderns 1980-2000, quart títol i cinquè volum de l’Obra literària de Josep Iborra, que edita la Institució Alfons el Magnànim. Es poden considerar, encara que només en part, com una continuació del Diari 1965-1977, aparegut el 2022. El 1976 Josep Iborra havia estat destinat en comissió de serveis a la Universitat de València, on va ser director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), tenint com a director Manuel Sanchis Guarner fins a la mort d’aquest el 1981. A l’ICE va participar activament en l’organització dels cursos de reciclatge de valencià per a docents. A partir del 1976, doncs, sobretot durant els primers anys, va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va abandonar.

Quan el va reprendre, el 1980, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Els textos dels quaderns posteriors al 1980 ja no porten la data del dia en què es van escriure, llevat d’algunes excepcions, i s’hi atenua la introspecció íntima que caracteritzava moltes de les pàgines del Diari. És per això que els quaderns escrits des del 1980, que arriben fins al 2007, no s’han editat com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull de textos assagístics, d’extensió molt variable: des d’escrits molt breus, de vegades d’una concisió aforística, fins a assaigs molt desenvolupats, en la línia d’Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Moltes de les pàgines d’aquests dos llibres estan extretes dels quaderns posteriors al 1980. Josep Iborra no va recórrer als editats pòstumament en el Diari 1965-1977. Devia pensar que formaven part d’una etapa superada, o que tenien un to massa personal. Va aprofitar, per tant, el que escrivia en aquell moment, el que era més a prop dels seus interessos. El diari s’havia convertit en una mena d’obrador literari, on no comptava tant l’anotació au jour le jour com la necessitat de disposar d’un mitjà flexible per a tirar endavant el seu treball com a escriptor.

Dissabte es presenta a Barcelona «Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

Jèssica Roca llegeix i comenta «Escrits d’un literat melòman» de Josep Iborra

Jèssica Roca presentarà el 21 de febrer, en la fira del llibre Llibresants de Barcelona, els Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra. Com una manera de calfar els motors per a aquesta presentació, llegeix i comenta alguns fragments d’aquest llibre al seu canal de youtube i al seu blog (la bústia groga). Us deixe aquí el vídeo que ha penjat avui:

Anatole France, Josep Iborra, Josep Pla, Lev Tolstoi

L’altre dia, fullejant llibres a Fan Set, em va cridar l’atenció un volumet d’Anatole France, La vida literaria, que recull una tria, traduïda al castellà, dels seus articles de crítica literària. Anatole France és un nom que em resulta molt familiar. Així i tot, fins ara no n’havia llegit res. Per al meu pare era una referència que tenia en compte. Hi veia el tipus «d’intel·lectual francès de finals del XIX i principis del XX», aquells «escriptors cultes, intel·ligents, educats, bons vivants, com a bons francesos, sociables però individualistes, més emparentats amb Montaigne que amb Pascal, no gens inclinats a una visió ni a un sentiment tràgic de la vida», com es pot llegir en els seus Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la seua Obra literària. Josep Pla va conèixer Anatole France personalment. En un volum de l’Obra Completa, ara no recorde quin, conta la trobada que hi va mantenir una vegada. A qui no va conèixer Josep Pla?

Em vaig emportar el llibre, és clar. A casa, me’l vaig llegir de seguida. Si hagués estat un dels relats de ficció de France, segurament ho hauria deixat córrer. Però fullejant-lo ràpidament a la llibreria havia vist que contenia articles sobre Flaubert, sobre Balzac, sobre el diari dels germans Goncourt… En aquest últim hi he retrobat la mateixa desconfiança que sentia Josep Pla envers el que ell anomenava la literatura d’imaginació, com vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Literatura d’imaginació i literatura d’observació). France assenyalava en aquest article el seu gust com a lector pels diaris, per les memòries, pels llibres de records, i adduïa dues raons per a justificar-la. La primera és que aquests llibres escapen a totes les modes i convencions, mentre que «un poema o una novel·la, per molt bonics que siguen, queden obsolets quan la forma literària en què es van concebre envelleix». En segon lloc, «hi ha una necessitat de veritat en cadascun de nosaltres que ens fa rebutjar les ficcions més belles en determinats moments. Aquest instint és profund». Seria fàcil discutir o rebatre les «raons» exposades per France. No cal.

Un article de Salvador Vendrell sobre «Escrits sobre música d’un literat melòman»

Salvador Vendrell ha publicat en La Veu dels Llibres una ressenya del llibre de Josep Iborra Escrits sobre música d’un literat melòman. Vendrell destaca que la llarga introducció de Joaquim Iborra que encapçala aquest llibre, pràcticament un assaig independent, ens ofereix una clau d’interpretació dels textos sobre música i de l’univers intel·lectual del seu pare, que «admirava especialment aquelles literatures —com ara l’anglesa, la francesa o l’alemanya— que mantenien una relació orgànica amb el món musical, no tant per parlar-ne explícitament, sinó per tenir-la com a referent essencial».

Salvador Vendrell conclou que «aquest llibre és molt més que una curiositat bibliogràfica. És una finestra íntima, intel·ligent i honesta a una dimensió poc coneguda d’un dels grans assagistes valencians. I és, també, una reivindicació de la música com a experiència vital, com a eix de reflexió cultural i com a forma de coneixement».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Els Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra.

Escriure per a un mateix

Portar un diari va ser una mena de taula de salvació per a Victor Klemperer durant els anys del nazisme. El diari es va convertir per a ell en una disciplina que l’ajudava a mantenir un equilibri personal i a no cedir a la desesperació. Però era perillós. Si la Gestapo l’hagués descobert, hauria estat la sentència de mort del seu autor. També posava en perill molts dels seus amics i coneguts que hi apareixien esmentats. El pitjor és que hi havia moments en què no li trobava sentit. Per a què escriure’l? L’havia de mantenir secret i ni tan sols podia pensar en una publicació pòstuma. El destí més probable, gairebé inevitable, d’aquells manuscrits era la destrucció. I per a qui escrivia? En una entrada del 1937, anotava: «em falta l’estímul exterior, aquest escriure-només-per-a-un-mateix és una cosa depriment.»

Molt abans que Victor Klemperer escrivís aquesta anotació, Flaubert, en una carta a Louise Colet, havia enunciat com una consigna que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue du violon». Perquè la posteritat, deia, canvia sovint de parer i és gairebé una norma que no hi ha cap turpitud que no haja estat aplaudida, «ni de sot qui n’ait passé pour un grand homme, ni de grand homme qu’on n’ait comparé à un crétin». Uns anys més tard, insistia en la mateixa idea en una carta a Mlle Leroyer de Chantepie. Comentant-li els grans esforços que li suposava la redacció de Salambô, li assegurava que malgrat tot aquesta obra «n’aura aucun succès dans le public». I concloïa: «N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.»

Per a Flaubert, escriure per a un mateix implicava una concepció de la literatura com a finalitat en si mateixa, amb una independència radical de qualsevol expectativa externa. No feia concessions a trames comercials o a formes estereotipades per a satisfer el públic, cosa que alliberava l’autor de la responsabilitat de transmetre un missatge concret i li permetia explorar temes i personatges complexos, ignorant les consideracions de la moralitat imperant. Si l’objectiu no és vendre llibres ni obtenir l’aprovació massiva del públic lector, l’escriptor pot seguir els seus propis impulsos creatius, explorar temes impopulars o arriscats, i adoptar estils que no són immediatament accessibles. Naturalment, hi havia un preu a pagar: l’aïllament de l’artista i la incomprensió del públic. Però Flaubert ho tenia clar. Una vegada va dir al seu amic Maxime Du Camp que els llorers de París estaven coberts de merda.

Ara, encara que l’escriptor escriga pour soi, després ha de publicar. El mateix Flaubert, quan va aparèixer Madame Bovary, es va implicar activament en l’edició i la difusió d’aquesta novel·la. En una carta a Josep Garcia Richart, que es negava a publicar els seus poemes, Josep Iborra li recordava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». A més, l’escriptor, encara que escriga pour soi, pressuposa un tipus de lector o altre. Joan Fuster assenyalava en el Diari 1952-1960 que «en general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina». I afegia: «¿Pot ser d’una altra manera?»

A hores d’ara, per a molts escriptors, l’acte d’escriure per a un mateix que reivindicava Flaubert, com a afirmació de la llibertat de la creació literària, s’ha convertit en la depriment realitat d’escriure-només-per-a-un-mateix, que constatava Victor Klemperer en el seu diari. Com ell, tenen la sensació d’escriure en una mena de buit, on no ressona res. La publicació de llibres importants i valuosos a penes produeix cap reacció, cap comentari, llevat, si de cas, de la pura recensió bibliogràfica. Ara es publiquen més llibres, i diuen que hi ha més lectors, però en la pràctica sembla que el públic lector s’ha encollit, i s’ha fragmentat tant, que és com si s’hagués esvaït. Els llibres, ara, tant si es venen com si no, tant si són bons com si són literatura de consum o subliteratura, duren molt poc. Són substituïts al cap de molt poc per uns altres, als quals els passa exactament el mateix. Abans, hi havia la confiança que, una vegada publicat, un llibre podia interessar a alguns lectors, poc nombrosos, segurament, però significatius i suficients. Alguns d’aquests llibres obtenien una repercussió que es prolongava en el temps. Aquesta confiança animava i justificava l’escriptura. I és aquesta confiança la que a hores d’ara ha desaparegut, o gairebé. Potser la literatura ha quedat desplaçada del centre cultural o de la posició que un dia va ocupar. Potser sempre ha estat així i nosaltres ho vivim ara per primera vegada.

E basta. Fins aquí, les notes que he dedicat als diaris de Victor Klemperer —dotze, en total. És una lectura que he espremut a fons, com la Correspondència de Flaubert.

Llegir novel·les policíaques

Fa temps que no llegesc cap novel·la policíaca. Abans, fa anys, en llegia sovint i de tant en tant en posava alguna com a llibre de lectura als meus alumnes de l’institut. Encara tinc en un prestatge de la meua biblioteca unes quantes novel·les de La Cua de Palla, que m’havia triat, mig oblidades. Com és que he perdut aquest fil? Coses de l’edat?

Simenon és una altra cosa, sobretot les anomenades novel·les dures. En les del comissari Maigret, les intrigues de les són fluixes i la resolució de l’enigma inicial precipitat i poc convincent, però es llegeixen bé, perquè Simenon té encant, que és una qualitat impagable en un escriptor. De tant en tant, hi torne, igual que faig amb Pla. És un hàbit que el pas del temps no ha esmussat gens. De les novel·les policíaques, parlant en general, m’impacienta la intriga, massa artificiosa, que sempre, o gairebé, es resol d’una manera decebedora. O l’abundància de clixés, com és habitual en qualsevol subgènere novel·lístic. No puc deixar de pensar que això també passa en la majoria de les novel·les tout court. Que no pateixen dels mateixos mals que els diversos subgèneres? Per això n’hi ha tan poques que valguen la pena.

Josep Iborra explicava amb precisió, en un passatge del Diari 1965-1977, el mecanisme del procediment: «Les novel·les policíaques dolentes comencen complicant excessivament les coses i acaben —no podia ser d’altra manera— simplificant-les excessivament. Per contra, les bones novel·les, comencen simplificant-les i acaben complicant-les. Solució complexa d’un problema plantejat clarament. La novel·la policíaca pressuposa que el món és petit, que és, com sol dir-se, “un mocador”. L’assassí, per exemple, es troba entre uns quants personatges que tenen alguna relació amb la víctima. L’assassí entra aviat en escena, com un sospitós entre els altres sospitosos. Només falta saber que és ell, l’assassí. Un món tancat. Primer, trobar l’assassí és pràcticament impossible. Aviat esdevé massa fàcil: l’assassí entra de seguida en el trencaclosques.»

Omne animal post historiam criminalem triste, escrivia Victor Klemperer al començament d’una de les entrades dels seus diaris. I afegia que «el final d’una novel·la policíaca és sempre tan vacu i insubstancial que un s’irrita profundament per la dilapidació emocional durant la lectura precedent.» Potser, parlar de «dilapidació emocional» és una mica excessiu, quan l’únic que hi ha és el desig de distreure’s una mica, sense calfar-se el cap. L’inconvenient és que en la majoria dels casos, com deia Flaubert, les distraccions no distreuen. Les distraccions, o allò que la gent sol anomenar «distraccions». També deia que el repòs no el descansava, perquè després havia de fer un esforç suplementari per a reprendre el treball. Mal negoci. Pot passar, simplement, que ja no ens distreu el que abans ens distreia, com ara les novel·les policíaques.

Josep Iborra, en un altre passatge del Diari reivindicava amb enyorança el pur element de distracció en la literatura: «L’actitud envers la literatura ha esdevingut massa seriosa, i això, potser, ha estat fatal per a ella. Porgar la literatura del seu element de distracció és privar-la d’un dels seus sucs essencials. I no només la literatura s’ha deteriorat, sinó que la nostra sensibilitat s’ha empobrit d’uns registres que havien constituït la sensibilitat d’Occident. El romanticisme hi va introduir el dolor i després la literatura s’ha convertit en una operació d’anestèsia. És clar que la literatura, així, ha esdevingut un vast pla d’exploració. Però se n’ha evacuat la distracció, que ha quedat desplaçada i arraconada en els subproductes de la literatura, com ara la novel·la policíaca o d’aventures. Quan un escriptor seriós o un lector seriós vol distreure’s, agafa alguna d’aquestes obres “per desengreixar”. Amb això reconeix que no pot trobar la distracció en les seues lectures habituals de caràcter literari. Distreure’s, passar l’estona és una cosa que la literatura ja no li pot oferir. El mal és que aquest fet ni tan sols és assenyalat i estudiat. Sembla tan natural i evident que no s’hi veu, ni que siga per a deixar constància d’un fenomenal trauma, que “donne à penser”.»

Tinc ganes de tornar a llegir alguna novel·la de La Cua de Palla.

L’únic que atacava en públic el règim de Franco sense estar borratxo

Ell era el centre de la tertúlia de Fuster. Era el més vital i extrovertit de tots quatre, cosa que es traduïa, entre altres coses, en la manera com concebia i practicava l’amistat. Ell era l’home d’acció, un dels qui més va contribuir a donar forma política al valencianisme durant el franquisme i qui menys se’n va beneficiar personalment. Coneixia el País Valencià com ningú.

Josep Pla, el 1972, en una escala que va fer a Gandia, li va dir al meu pare, mirant Ventura: «Quina vitalitat, eh?, aquest home, quina vitalitat!». Ho conta Josep Iborra en el Diari 1965-1977. L’escriptor Manuel Vicent en va fer un retrat sintètic i revelador en Tranvía a la Malvarrosa. En aquesta novel·la, que ha estat traduïda al català per Miquel Alberola i publicada per Austrohongaresa de Vapors, Manuel Vicent conta com va conèixer, el 1956, Vicent Ventura: «A la residència vivia Josep Iborra, un intel·lectual molt intel·ligent que sempre estava constipat. Un d’aquells dies de gener Iborra em va prometre que una nit em duria a la tertúlia que Vicent Ventura tenia al Kansas, un café antic situat al cantó de la plaça de la Reina amb el carrer de la Pau. […] No vaig aconseguir que em dedicara una sola paraula aquella nit; així i tot em sentia orgullós d’haver-lo conegut perquè va ser el primer personatge que vaig sentir en públic atacar el règim de Franco sense estar borratxo.»

Enguany es commemora el centenari del naixement de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 – València, 1998). Fins ara, s’han fet diversos actes —taules redones i conferències— i s’han publicat alguns llibres. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat Vicent Ventura. Una vida per la llibertat, de Francesc Pérez Moragón. A través d’una llarga introducció, un àlbum de fotos de més de cinquanta pàgines i una extensa relació d’articles, l’autor reconstrueix la memòria fotogràfica del periodista i polític valencià. L’editorial Afers ha publicat un volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida, a cura d’Adolf Beltran: Paraules d'un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993. Finalment, en la col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, ha aparegut L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, un text inèdit de Vicent Ventura amb un pròleg de Francesc Bayarri. El mecanoscrit, que es trobava a l’arxiu que conservava una neboda de Ventura, Anna Aguilar, el va descobrir Francesc Pérez Moragón i ara està dipositat a la Biblioteca Valenciana. Redactat quan arrencava la dècada dels vuitanta, potser en els primers mesos del 1982, aquest llibre va ser un encàrrec perquè Ventura posés per escrit la seua visió del valencianisme polític dels anys seixanta i setanta. Però no es va publicar mai. Sembla que no va fer el pes als qui l’havien encarregat. Com explica Francesc Bayarri, «un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries».

Jèssica Roca sobre els «Escrits sobre música d’un literat melòman»

«Aquelles grans tendes de lona posades amb tauletes per prendre un got de llimó gelat, els carrets de xàmbits i polos, les paraetes de torró i caramels, joguines, les pilotes que hom feia jugar amb un fil de goma lligat a la mà, el tabalet i la dolçaina. I aquells dinars memorables… O era la gana que aleshores jo tenia? A totes les cases hi havia un clima càlid, acollidor, amb pastetes i anís. T’hi quedaves en alguna a dinar. Quins dinars!»

Aquest és un fragment que el Josep Iborra va escriure entre el 1971-1972, i que forma part dels Escrits sobre música d’un literat melòman. Una delícia quan descriu records de la seva infantesa a Polop. Enorme, treient de relleu les virtuts de compositors com Beethoven, Mozart, Brahms, Mendelssohn, Bach, Mahler, etc. Òbviament, la literatura també forma part d’aquests escrits. Hi entra Proust, Thomas Mann, Josep M. Espinàs… I el seu amic Joan Fuster, de qui fa un retrat com a aficionat a la música en el seu assaig Joan Fuster, filharmònic. En aquest me n’he anat cap a la València dels anys 40, quan un jove Fuster estudiant de dret començava a freqüentar concerts de l’Orquesta Municipal de València i la Societat Filharmònica de la ciutat.

Us deixo amb un resum de coses que he escrit i dit sobre el llibre. El millor, per això, és llegir-lo:

https://labgroga.blogspot.com/.../per-qui-escriu...

https://labgroga.blogspot.com/.../escrits-sobre-musica...