Dos lectors gogolians

En l’entrada anterior us comentava l’entusiasme que m’ha produït Ànimes mortes, de Nikolai Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Me’n vaig subratllar molts fragments, que vaig repassar només acabar la lectura de la novel·la. Ara la deixaré reposar un temps. M’agradaria tornar a llegir-la aviat, com una manera de fer-li justícia, de llegir-la millor. Flaubert deia que «pour qu’une expérience soit bien faite, il faut qu’elle soit réitérée». És un argument a favor de la relectura, que es pot aplicar igualment a altres activitats humanes.

Entre els fragments que vaig subratllar al marge n’hi ha dos que remarquen les característiques com a lectors de dos personatges. D’un, Malínov, un dels terratinents amb qui entra en relació Txítxikov, el narrador ens conta que «al despatx hi tenia sempre el mateix llibre, amb el punt a la pàgina catorze, pàgina que ja feia dos anys que llegia sense parar». De Petruixka, el criat de Txítxikov, se’ns diu que «era de tarannà més taciturn que xerraire, i un noble impuls l’induïa a il·lustrar-se, és a dir, a llegir llibres sense que el capfiqués gaire el contingut: li era completament indiferent si li queien a les mans les aventures d’un heroi enamorat, un sil·labari o un missal, tot ho llegia amb la mateixa atenció, i si li haguessin endossat un manual de química tampoc no li hauria fet fàstics. El que li agradava no era el que llegia, sinó el fet mateix de llegir, o més aviat el procés mateix, i que d’aquelles lletres sempre en sortís una paraula o una altra, que sovint ves a saber què volia dir. Aquestes lectures les duia a terme sobretot en posició jacent, al recambró de l’entrada, sobre el somier i el matalàs, que en aquestes circumstàncies s’havia tornat eixarreït i prim com una coca».

Dues mostres del nonsense gogolià, com n’hi ha tantes en aquesta novel·la? Sí, però la capacitat de suggestió d’aquests textos va més enllà de l’absurd i de la comicitat. Per a nosaltres, els lectors habituals, els lectors cultes, els lectors com cal, un «lector» com Petruixka, que llegia «sense que el capfiqués gaire el contingut», que tant li feia un llibre com un altre, és incomprensible i grotesc. Ens posem literalment les mans al cap. Hi ha una oferta de lectura tan extensa i tan variada, que ens ho pensem poc o molt abans de començar un llibre o altre, en fem llistes, establim prioritats, en llegim un o altre segons les circumstàncies del moment. No ens té igual llegir qualsevol cosa. Nosaltres no som Petruixka! I no volem tampoc quedar-nos estacats com Malínov en una pàgina determinada, llegint-la una vegada i una altra fins a la nàusea.

Així i tot… Potser, si ho pensem una mica, Petruixka deu ser un model del lector perfecte. Per a ell, les ganes de llegir eren prèvies a l’interès que li pogués despertar un llibre concret. El que li agradava no era el que llegia, sinó el fet mateix de llegir… Flaubert, en una carta a Mademoiselle Leroyer de Chantepie, li deia que no s’ha de llegir com fan els xiquets, per a distreure’s, ni com llegeixen els ambiciosos, per a instruir-se, sinó que s’ha de llegir per a viure. Li recomanava de llegir Montaigne lentament, a poc a poc: Il vous calmera. Petruixka no llegia per a distreure’s ni per a instruir-se, però tampoc per a viure, com aconsellava Flaubert. Llegia per a llegir, com una activitat que es justifica per ella mateixa.

I què direm de Malínov, enganxat per sempre a la pàgina catorze d’un llibre? És un exemple de lector feliç, que no necessita llegir res més de nou perquè ja ha trobat el que l’ompli com a lector. El lector habitual també experimenta, algunes vegades, breus moments de felicitat o, més modestament, de benestar, quan un pas o una frase d’un llibre el deixa clavat, aturat en aquell punt, sense esma de continuar endavant, com en el començament del capítol sisè d’Ànimes mortes: «Abans, fa temps, als anys de la meva joventut, als anys de la meva infantesa irreparablement perduda…»

«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol

He llegit, entusiasmat, Ànimes mortes de Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Havia llegit aquesta novel·la fa temps, fa molts anys, quan es va publicar en català en la col·lecció de la MOLU, de tapes verdes. Tenia un record molt vague d’aquella primera lectura, tan vague que ara he tingut la sensació de llegir-la per primera vegada. El que sí que recorde bé és que aquella primera vegada no em va agradar tant com ara.

L’argument és molt simple: Txítxikov, el misteriós protagonista, arriba a un poble i, després de fer-se conèixer, comença a visitar alguns dels que són terratinents per tal de comprar-los els serfs que se’ls han mort i que encara figuren al cens, és a dir, les seues ànimes mortes. La novel·la és el retaule d’aquests personatges i del seu protagonista enigmàtic. Però el millor d’aquesta novel·la és l’enorme imaginació creativa de Gógol, el seu estil incomparable, la intensitat de la seua visió i la mescla o combinació de detalls realistes amb uns altres que, sense ser fantàstics, resulten estranys o absurds. Gógol és de la corda d’Aristòfanes, de Rabelais, de Sterne…

D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que Vladimir Nabokov apreciava molt, deia que si la força creativa ha de ser el criteri de l’avaluació d’un escriptor, Gógol és el més gran dels escriptors russos. Ni Puixkin ni Tolstoi es poden comparar a la creativitat imaginativa de Gógol. La principal característica i la més persistent del seu estil és la riquesa verbal i visual. Mirsky defineix amb precisió la prosa de Gógol com a intensa i saturada, composta de dos elements romànticament contrastats: la retòrica poètica i la farsa grotesca. Sense perdre mai el to ni la tensió, es desenvolupa en espiral, incansable, amb digressions i símils inesperats, sovint delirants, com ara aquest: «per aquella cara de fusta hi va passar de sobte un raig càlid, s’hi va veure no un sentiment sinó el pàl·lid reflex d’un sentiment, una cosa semblant a la inesperada aparició a flor d’aigua d’algú que s’ofega, provocant un crit d’alegria entre la multitud que omple la riba. Però és endebades que els germans i les germanes, contents, li llancen una corda i esperen que tornin a emergir l’esquena o els braços cansats de lluitar: aquella aparició era la darrera. Tot s’ha tornat sord i, després d’això, es fa encara més espantosa i desoladora aquella estesa encalmada d’aigua impassible. La cara d’en Pluixkin també, després de passar-hi aquell sentiment fugisser, va tornar-se encara més insensible i vulgar.»

Quatre novel·les curtes per a la classe de literatura universal

Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.

Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary. 

Llegint Txékhov

Després de les sessions dedicades a Tolstoi, hem passat en el curs de literatura universal a Anton Txékhov, un autor que contrasta fortament amb els grans narradors russos del XIX. Lionel Trilling deia que l’encant peculiar de la seua obra té a veure amb un tret personal, que podríem anomenar modèstia. És una qualitat que es mostra no únicament en el to i la forma dels seus relats, sinó també en la tria dels temes. Txékhov no va tractar grans qüestions polítiques, religioses i morals, com Tolstoi i Dostoievski. El que va expressar de la naturalesa de l’existència humana es refereix a passions mudes, esperances frustrades, l’avorriment que s’apodera dels qui abans tenien il·lusions, la pena somorta de l’aïllament i l’alienació. Com si ens digués que la vida de l’home a la Rússia tsarista del seu temps era massa restringida i difícil per admetre la possibilitat de grans comportaments i emocions.

Txékhov, el primer gran escriptor rus que no provenia de la noblesa, va nàixer el 1860 a Taganrog; era el tercer d’una família de sis germans. El seu avi patern havia estat un serf enriquit que va aconseguir comprar la seua emancipació. El seu pare, propietari d’una botiga, era un home rígid i intolerant, que va tractar amb brutalitat els seus fills. El record de la duresa de la seua infància l’acompanyarà sempre. En una carta va escriure: «Recorde que va començar a educar-me, o més senzillament a pegar-me, quan encara no tenia cinc anys. En despertar-me cada matí, pensava primer de tot: em pegaran avui?». El 1876 el negoci del pare va fer fallida i la família es va traslladar a Moscou; Txékhov es va quedar a Taganrog per acabar els estudis de secundària. Després es va traslladar també a Moscou i es va reunir amb la seua família. Aviat es va convertir en el seu suport econòmic, escrivint contes de caràcter còmic o satíric que es publicaven en revistes. A Moscou va començar el 1880 la carrera de medicina. La va acabar el 1884, el mateix any en què se li va declarar la tuberculosi que li llevaria la vida.