El doble de Freud

Encara que vivien en la mateixa ciutat, i que es llegien, a penes es van tractar personalment. Una de les poques vegades que van coincidir va ser a l’estiu del 1922. Schnitzler va anotar en el seu diari que Freud «es va mostrar molt cordial», que li va ensenyar la seua biblioteca, li va regalar una edició de les seues conferències i el va acompanyar de tornada a casa, moment en què «la conversa es torna més càlida i personal; sobre la vellesa i la mort». Un altre dia del mateix estiu, Schnitzler va anar a visitar-lo un matí. El va trobar que tornava del bosc amb la filla, el fill i un germà, tots carregats de bolets. Freud li va parlar del treball que portava entre mans i ell, per la seua part, li va contar un somni que havia tingut. Schnitzler recorda en el seu diari que van dinar en una terrassa molt bonica, i que la conversa va ser alegre i innocent. I que van parlar de Mahler. Però no diu què van dir. Comenta que advertia un aspecte monomaníac i també una mica lúdic en la manera de veure les coses de Freud. Així i tot, reconeixia que «tota la seua personalitat em va tornar a atreure i note ganes de parlar amb ell sobre certs abismes de la meua creació ( i de la meua vida) encara que m’estime més abstenir-me’n». 

Uns mesos abans, Freud li havia escrit una carta on confessava a Schnitzler que en ell hi havia vist sempre l’ombra d’un doble. Per això l’evitava. Li feien por les afinitats que hi havia entre tots dos. És una carta molt coneguda, que val la pena de citar per extens: «Li he de confessar una cosa que per consideració amb mi, li pregue que no compartesca amb ningú, amic o estrany. Hi ha una pregunta que m’aturmenta: per què durant tots aquests anys no he intentat mai de posar-me en contacte amb vostè i mantenir una conversa? […] La resposta implica una confessió que és, em sembla, massa íntima. Crec que l’he evitat per una espècie de temor o recel a trobar en vostè el meu doble. No perquè em senta inclinat fàcilment a identificar-me amb un altre o perquè he volgut passar per alt la diferència de talent que em separa de vostè; però al submergir-me en les seues esplèndides creacions sempre em va semblar trobar, rere l’aparença poètica, hipòtesis, interessos i resultats que coincidien justament amb els meus. El seu determinisme i el seu escepticisme —que la gent anomena “pessimisme”—, la seua obsessió per les veritats de l’inconscient, pels instints humans, la seua disecció de les nostres certeses culturals convencionals, l’examen minuciós de l’amor i la mort, tot això despertava en mi un inquietant sentiment de familiaritat (en un petit assaig escrit el 1920, Més enllà del principi del plaer, vaig intentar demostrar que Eros i l’anhel de mort són les forces bàsiques i que la seua interacció domina tots els enigmes de l’existència). Vaig tenir així la impressió que vostè coneixia intuïtivament —o, més bé, com a conseqüència d’una subtil autopercepció— tot el que jo vaig descobrir en el transcurs d’un laboriós treball amb els altres. Crec, sí, que en el fons és vostè un autèntic investigador de les profunditats psicològiques, més sincerament imparcial i intrèpid que ningú fins ara». 

Una madame Bovary austríaca

Lectura de La senyora Berta Garlan, d’Arthur Schnitzler, en la traducció d’Ernest Martínez Ferrando, apareguda el 1930 i reeditada el 1982, que es llegeix molt bé. Els crítics s’han referit sovint a aquesta novel·la ha com la Madame Bovary austríaca. El mateix Ernest Martínez Ferrando, en el pròleg —molt bo—, que va redactar per acompanyar-ne la traducció, la compara amb la novel·la de Flaubert de manera matisada i intel·ligent. En destaca, d’entrada, algunes diferències, com ara que en la novel·la de Schnitzler la descripció de la vida provinciana no constitueix un dels motius principals de l’obra, com en Madame Bovary, encara que aquest aspecte social també hi apareix, en contrast amb l’ambient de la gran ciutat, Viena en aquest cas. D’altra banda, el personatge principal, que dóna títol a la novel·la, no comet adulteri tècnicament, ja que és viuda. És clar que, d’acord amb les normes de la vida burgesa o petitburgesa de la ciutat on viu, Berta Garlan s’ha de mantenir fidel al record del marit mort o, si més no, tornar a casar-se. Tenir un amant ja és una altra cosa. 

En realitat, com destaca Martínez Ferrando en el pròleg, el tipus d’Emma Bovary d’aquesta novel·la cal cercar-lo en un personatge secundari, la senyora Rupius. Casada amb un home que s’ha quedat paralític, personatge patètic i torturat, la senyora Rupius viatja de tant en tant a Viena, cosa que fa malparlar la gent. La gent és malpensada, però l’encerta. Un dia, cap al final de la novel·la, de tornada d’una de les seues misterioses anades a Viena, la senyora Rupius emmalalteix sobtadament i mor, a causa d’un avortament clandestí. La seua agonia, sense arribar a la truculència de Flaubert, recorda de prop la d’Emma. Siga com siga, la protagonista de la novel·la de Schnitzler és Berta. El punt de vista narratiu de Schnitzler està focalitzat, gairebé exclusivament, en aquest personatge, del qual ressegueix amb una gran fluïdesa la subjectivitat, amb incursions constants en l’estil indirecte lliure. És un punt de vista narratiu més flexible i menys unilateral que la tècnica del monòleg interior que va fer servir en El tinent Gustl o La senyoreta Esle.

La Venus de les pells

Leopold von Sacher-Masoch (1836-1895) va ser un escriptor molt reconegut en la seua època. Les seues novel·les van ser admirades per contemporanis seus tan prestigiosos com Zola i Ibsen. Ho ignore tot d’aquesta producció literària, que comprèn més de cent obres. Segons la informació que ofereix la Viquipèdia, les novel·les de Sacher-Masoch descriuen la vida, els paisatges i els costums de les minories ètniques de la seua Galítsia natal, especialment dels jueus, pels quals va mostrar sempre una gran simpatia. Ell mateix s’anomenava «el Turguenev de la petita Rússia», aquesta regió històrica de l’Imperi austrohongarès, avui dividida entre Polònia i Ucraïna. Del 1881 al 1885 va publicar a Leipzig una revista mensual que tenia com a objectiu lluitar per la tolerància i la integració dels jueus, i també per l’emancipació de les dones. Durant els últims anys de la seua vida va emprendre diverses iniciatives per oposar-se a l’antisemitisme local. 

Què en queda, de tot això? Si avui encara es recorda el nom d’aquest escriptor és perquè el seu cognom va inspirar la paraula masoquisme, encunyada per un contemporani seu, el psiquiatra austríac Richard von Krafft-Ebing, per definir certs comportaments sexuals. Llegim en la Viquipèdia que Krafft-Ebing «li va atorgar aquest dubtós honor a causa de les peculiars afeccions dels seus personatges», sobretot els de la seua novel·la La Venus de les pells, pràcticament l’única resta de la seua obra que encara es llegeix o s’esmenta. El fet és que el nom del pobre Sacher-Masoch ha quedat associat a una conducta sexual, o a una patologia per a alguns, com un modest complement de Sade i del sadisme. Una injustícia literària? O un exemple més de l’enorme quantitat de lletra morta que inevitablement acumula la història de la literatura?

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

Literatura i moralitat: una paradoxa de Grillparzer

En unes cartes fictícies incloses en el seu diari, adreçades a un Georg, Grillparzer hi afirmava: «voler que el teatre tinga un sentit moral és un error, i no sols en sentit moral, sinó també artístic». La raó que en donava és que la moral del teatre no pot prescindir mai de l’entreteniment, de la distracció, i que el teatre té una ambigüitat que impedeix treure’n cap profit pràctic. L’espectador, acostumat a considerar el teatre una font d’instrucció, rebria sense cap precaució tot el que és frívol i divertit en un escenari teatral, cosa que actuaria perjudicialment sobre la seua ànima. A més, inevitablement, es fixaria sobretot en aquests aspectes agradables, perquè ja se sap que la virtut és trista i el vici, alegre. Grillparzer concloïa que «el teatre ha de ser tractat com a moralment indiferent o es converteix en corruptor dels bons costums». 

Paradoxalment, per tant, si considerem que el teatre ha d’estar al servei de la moral (de la moral imperant, perquè no n’hi ha d’altra digna d’aquest nom, i si n’hi hagués seria immoral, per definició), estem promovent la immoralitat. Millor, per tant, des del punt de la vista de la moral, que el teatre siga indiferent. Com a mínim. Si no, és pitjor el remei que la malaltia. Els puritans, a l’Anglaterra del XVII, ho tenien molt clar: volien tancar els teatres. Tots. I ho van aconseguir durant algunes temporades. A ells no els enganyaven. 

Res no és més perillós que la distracció

El 1826, en una entrada del seu diari, Grillparzer es recomanava calma amb insistència: «Calma…calma. Calma!» Tot seguit precisava que no es tractava d’«aquella calma obtusa que és una conseqüència de l’esgotament físic, un fruit trist de la distracció deliberada… Calma, això és, concentració. Concentrar-se, enfocar… Un punt únic i exclusiu no és, en el fons, un estat que li estiga donat a la naturalesa humana general: en un principi, l’ésser humà està preparat per a moure’s amb totes les seues capacitats en totes les direccions; així i tot, no es crea res gran sense eliminació, sense enfocar un sol punt, sense concentrar-se. Vull declarar sinònim de geni la capacitat de concentrar-se al màxim, i definir com a talent tot el que forma part de l’execució». 

Tots els qui intentem escriure, sabem que és difícil, positivament difícil. Hi entren molts factors per a aconseguir algun resultat. Un dels principals, un de previ si més no, és la concentració. Hi ha trucs i procediments retòrics que s’han de dominar, és clar, i que amb el temps s’automatitzen i faciliten l’escriptura. Però no valen res sense la capacitat de concentrar-se, que ens permetrà anar una mica més enllà de dir quatre inanitats deslligades. Costa, sobretot, començar. Una vegada hem arrencat, tot és més fàcil i una cosa ens porta a una altra. Un aclariment: la concentració no té res a veure amb la inspiració. Aquesta última arriba o no arriba. No arriba, de fet. 

Costa concentrar-se. La nostra tendència natural és la indolència, el vagareig, la distracció: la llei del mínim esforç. Està clar que per a escriure el millor que podemt fer és posar-nos a escriure, com en qualsevol altre treball. La concentració, com tantes altres coses, és una qüestió de voluntat. Però només fins a cert punt. És molt difícil trobar-la quan no tenim les idees clares, quan no sabem ben bé què volem dir. A més, calen determinades circumstàncies favorables: de benestar físic, d’estat d’ànim… d’algun no sé què difícil de definir. De vegades, és millor no insistir, no forçar les coses, i deixar que arribe el moment en què, no sabem per què, es fa una mena de clic. De sobte tot encaixa, i esdevé fàcil i transparent. 

Tolstoi va definir una vegada el talent literari, en el pròleg que va escriure a les obres de Maupassant, com la «capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada». En un pas de la seua autobiografia, Grillparzer assenyalava que per a escriure «res no és més perillós que la distracció».

L’única veritat

Molt abans que Proust afirmés en l’últim volum de la Recherche que la literatura és la vida veritable, molt abans que Kafka digués a Felice Bauer que ell era literatura, Franz Grillparzer va escriure en el seu diari que «per a mi no ha existit una altra veritat que la literatura. En ella no m’he permès mai ni el més mínim engany, ni la més mínima absència de la matèria. Era la meua filosofia, la meua física, la meua història i el meu dret, el meu amor i la meua inclinació, el meu pensament i el meu sentiment. En canvi, les coses de la vida real, és més, les seues veritats i idees em resultaven un assumpte atzarós i inconnex, semblant a les ombres, i per a mi només es convertien una cosa necessària de la mà de la poesia [ … ] Tot el meu interès ha estat sempre reservat a la literatura, i m’aterra imaginar el meu estat com a ésser humà quan les crides cada vegada menys freqüents i més dèbils de la literatura cessen del tot». 

Aquesta valoració hipertrofiada de la literatura anava de costat amb una profunda desconfiança del seu talent com a escriptor. Sentia, a més, dolorosament, les limitacions que li imposaven la censura i el públic del seu país. Dubtava d’arribar a ser alguna cosa més que un escriptor mediocre. Constatava que sovint experimentava l’intens sentiment de ser un escriptor, que tenia una imaginació viva i ardent, i que experimentava passions intenses. «Però tot això és prou?, es preguntava. I hi afegia: «alguns escriptors s’enardeixen escrivint; a mi, en canvi, escriure em refreda. Moltes de les coses que he escrit ho he fet a base de pedaços, treballosament, i es pot dir que les he suat». 

Cada vegada li costava més escriure. S’adonava que en la seua personalitat es produïa, d’una banda, una «gradual extinció de l’ardor del cor i, de l’altra, cap increment pel costat del pensament i de la voluntat. La imaginació es converteix a poc a poc en un ancià i l’enteniment segueix sent eternament un nen o, millor dit, un noi, perquè si fos un nen encara es podria disculpar». La seua il·lusió de ser un dels primers escriptors de la literatura alemanya no va durar gaire: «la sensació d’una insuficiència interior, d’una insignificància com a ésser humà va truncar qualsevol esperança». 

A aquests dubtes, autodestructius, sobre la seua condició d’escriptor, s’hi afegien les limitacions que imposaven la censura i el públic del seu país. En el seu diari conta moltes anècdotes relacionades amb els maldecaps produïts per la censura. Sobre el seu país, es va deixar anar en una ocasió amb aquesta violència: «vull fugir d’aquest país de la baixesa, del despotisme i del seu acompanyant: l’estúpida torpor; país on els mèrits es mesuren en funció de la longevitat, on de l’únic que es pot disfrutar és del menjar, on un tipus com Collin és respectat com una gran figura, on la raó és un crim i la Il·lustració el major enemic de l’Estat, on un imbècil s’asseu al tron i al seu costat uns burros, juntament amb els seus servents, actuen amb l’únic propòsit d’incentivar la mediocritat i arrasar qualsevol excel·lència, ja que temen que aquesta els desbanque. Naturalesa, per què em vas fer nàixer precisament en aquest país?» Sembla una parrafada d’un personatge de Thomas Bernhard. 

El pobre músic és la paràbola del drama de Grillparzer com a escriptor. Aquest relat és el millor que va escriure.

Alguns personatges històrics vistos per Grillparzer en la seua autobiografia

De Friedrich Schlegel diu que li repugnava la seua manera de ser. Una vegada el va veure en companyia d’un sacerdot italià, que li estava llegint un devocionari o un altre llibre religiós. Schlegel seguia la lectura amb la mirada extasiada mentre se servia a discreció d’una safata amb pernil i d’una garrafa de vi que tenia al costat. 

De Hegel conta que «em va semblar tan agradable, raonable i conciliador com després abstrús i negatiu el seu sistema». Una vegada el va invitar a prendre el te. Hi va conèixer la seua esposa, una dona senzilla i natural. La vetlada va transcórrer entre converses divertides i músiques, sense res que recordés l’existència de la càtedra. A Heine el va conèixer a París, en una situació econòmica molt precària. Tota la seua biblioteca consistia en un llibre prestat. 

I Goethe. Grillparzer esperava de ser rebut en una avantcambra, juntament amb altres invitats, fins que Goethe va fer aquesta entrada: «finalment es va obrir una porta lateral i va entrar ell en persona. Vestit negre, condecoració en forma d’estrella sobre el pit, postura recta, gairebé rígida, va entrar com un monarca que rep en audiència. Va parlar unes paraules amb aquest i amb aquell altre i finalment va arribar a mi, que era a l’altra punta de la sala». 

Grillparzer va tornar al seu hostal amb una sensació molt desagradable: «no és que em sentís ofès en la meua vanitat. Ben al contrari, Goethe m’havia tractat amb més amabilitat i atenció de l’esperada. De tota manera, em va consternar veure l’ideal de la meua joventut, l’autor de Faust, de Clavijo i d’Egmont, com un estirat ministre que beneïa el te dels seus invitats». Un canceller Müller, que es va adonar de la decepció de Grillparzer, li va assegurar que la rigidesa de Goethe no era més que el resultat de la seua torbació cada vegada que es trobava per primera vegada amb estranys. Ehem!

Portar un diari

Grillparzer afirma en una entrada del seu diari que es proposa de portar un diari poètic, és a dir, «no deixar passar ni un dia sense expressar poèticament l’estat d’ànim que predomina en l’ànima». Això, diu, hauria de servir sobretot per a concentrar-se, tranquili·litzar-se i aclarir-se. Sis anys més tard tornava sobre aquesta qüestió, i constatava, desanimat, que «això de gargotejar tal com raja els fets diaris comença a avorrir-me d’allò més». És el que ha experimentat qualsevol que haja portat un diari. A la llarga o a la curta, cansa. Es fa reiteratiu, banal; costa mantenir la tensió necessària durant un període llarg de temps. Grillparzer, però, s’estimava més de continuar. En primer lloc, perquè s’ho havia proposat, i en segon perquè el diari «representa a pesar de tot un dic contra certa malhumorada distracció que s’estén dia a dia cada vegada amb més perill». També, perquè pensava que els apunts del seu diari li podien ser útils en el futur. 

Hi ha raons molt diferents per a escriure un diari. En el cas dels diaris personals crec que n’hi ha dues de principals, simètricament oposades. Podem decidir d’escriure’n un per la sensació d’estar vivint uns moments excepcionals en un sentit o altre: una crisi personal, unes vivències singulars o que nosaltres considerem així. L’altre motiu principal és justament el contrari: intentar posar ordre o donar una forma, una consistència a la sensació d’indiferenciació de cada dia, a la falta de relleu de la nostra vida. El diari es converteix en aquests casos en una forma de disciplina moral, un intent de mantenir una certa tensió contra el desfibrament diari. No sol durar. 

Jo porte un diari des de fa molt de temps, però intermitentment, amb períodes d’abstinència molt llargs de vegades. El vaig abandonar, pràcticament del tot, el 2010, quan vaig començar a publicar el blog. El blog és també un diari i no tenia molt de sentit de portar-ne dos alhora. A més, un blog té alguns avantatges sobre el diari privat o personal. Com que és públic, obliga a escriure pensant que seràs llegit de seguida, poc o molt, per algú. Obliga, per tant, a a concretar, a precisar, a corregir, a donar una forma acabada a qualsevol entrada, per breu que siga. Obliga, també, a publicar amb regularitat. Des de fa uns quatre anys, però, he tornat a reprendre el diari privat. El necessitava perquè algunes de les coses que escric són massa fragmentàries i no tinc temps o ganes per a desenvolupar-les de cara a la publicació, o són massa personals, en el sentit que pertanyen a la meua intimitat o que no tenen cap interès per als altres. (Un cas de duplicitat personal?) Més endavant, potser, revisaré aquests papers a veure si en puc aprofitar alguna cosa. No ho crec.

Fred i insensible

En l’entrada anterior sobre Grillparzer hi vaig al·ludir al seu caràcter hipocondríac. Ell mateix feia constar en el seu diari que a Viena molta gent considerava insuportable el seu caràcter. Reconeixia que sovint s’avorria quan era amb els altres, sense poder-ho dissimular, i que sovint es mostrava fred i insensible, cosa que justificava amb aquestes paraules: «m’acuses de ser dur, insensible? En la meua naturalesa més íntima hi ha certa sensació de pudor moral que actua amb més força que el pudor físic comú als homes. Així com algú oculta amb cura el seu cos, jo sempre he sentit repugnància a mostrar les meues emocions al nu. Podria contar exemples de la meua primera joventut al respecte. Després, en adonar-me que la gent fingia emocions que no tenia i en topar-me amb aquest fenomen sobretot entre artistes i afeccionats a l’art, vaig sentir un temor tan grau de caure en el mateix comportament, el més repelent per a mi, que aquest pudor inicial es va convertir gairebé en un rebuig de l’emoció quan havia de manifestar-se en presència d’altres. De seguida que algú en societat expressa un sentiment fals o exagera un sentiment, el meu interior es cobreix amb una capa de glaç. Aleshores, és clar, puc semblar sovint dur i insensible…» 

La conclusió, inevitable, era que només sol, lluny dels homes, podria retrobar-se i ser ell mateix, convicció que reforçava la misantropia i insensibilitat inicials. Una altra raó per justificar-les, a la defensiva, era que «l’esperit s’esgota finalment en l’eterna lluita contra l’estupidesa i la maldat. Que, per a no ser agredit constantment, al final no queda més recurs que tornar-se insensible». 

Grillparzer era conscient que aquesta reacció seua no deixava de tenir uns efectes secundaris negatius. S’adonava que «em repugna tant l’erupció sentimentaloide que he extirpat d’arrel fins i tot les erupcions de la veritable». La situació personal que descriu Grillparzer era una mena de cercle viciós, o de doble lligam. Les dues alternatives —la sociabilitat o la fredor amb els altres— li semblaven dolentes. Però on hi ha dilema, hi sol haver una trampa o altra. La denúncia de determinades realitats o comportaments socials com a aparença, com a mentida, porta de vegades, en una maniobra que només és aparentment lògica, a denunciar tota la realitat social com a aparença. Com a mínim, a desconfiar-ne, cosa que justificaria la insensibilitat i la fredor amb ella. Ja tenim el cercle viciós. 

Aquesta qüestió de la insensibilitat o la duresa personal l’he tractada en el contrapunt 45 de La literatura recordada, a propòsit de Josep Pla. M’adone que en moltes de les entrades que estic publicant últimament reenvie a un punt o altre d’aquest llibre. És una manera innocent de fer-me una mica de propaganda, és clar. Però no es tracta únicament d’això. Em sembla que no l’he abandonat aquest del tot, com si no l’hagués publicat, i continue matisant o estirant encara alguns dels punts que hi he tractat.

Unes observacions de Grillparzer sobre la lectura

Un dels llibres importants, objectivament important, que hauré llegit durant aquestes vacances és l’Autobiografía, diarios y otros escritos de Franz Grillparzer (1791-1872), l’autor d’El pobre músic (editorial Accent, traducció al català de Xavier Jové), l’extraordinari relat que Kafka admirava tant. Quan vaig veure exposat el volum a Fan Set, editat per Galaxia Gutenberg, vaig fer una exclamació de sorpresa i em vaig apoderar del llibre ràpidament, per por que algú se m’avancés. Em vaig girar, aferrant-lo amb les dues mans. Cap perill, però. A la llibreria només hi érem Núria i jo mateix. 

Des que vaig llegir El pobre músic per primera vegada, ja fa molts anys, he sentit un gran interès i simpatia per l’obra i la personalitat de Grillparzer. En vaig deixar constància en Un son profund (pàgs. 321-325). Ara, aprofitant la lectura de la seua autobiografia i els seus diaris, m’hauria agradat escriure un text aprofundit, meditat, ponderadament acadèmic, sobre aquest autor. Però… fa massa calor! I em sembla que tinc més ganes de llegir que d’escriure. A més, no cal. El textos recollits en el volum de Galaxia Gutenberg estan acompanyat de dos assaigs molt documentats: una presentació de Jordi Llovet i un pròleg i nombroses notes d’Adan Kovacsis, responsable també de la traducció de l’alemany. Em limitaré, per tant, com sempre, a apuntar unes notes sobre alguns aspectes que m’han cridat l’atenció per un motiu o altre. 

Antologia portàtil de la poesia universal (65): Eduard Mörike

EN PRIMAVERA
Aquí, al turó primaveral, em trobo:
el núvol és la meva ala,
un ocell precedeix el meu vol.
Ah, digues-me, amor únic,
on romans, perquè romangui amb tu!
Però ni tu ni els aires teniu casa.

El gira-sol s'obre per al meu ànim,
delejant,
eixamplant-se
en amor i esperança.
Primavera, què t'has proposat?
Quan seré sadollat?

Veig com fan via el núvol i el riu;
el bes daurat del sol penetra
dins meu profundament fins a la sang;
els ulls, embriagats a meravella,
fan com si s'adormissin.
Només l'oïda és encara a l'escolta
del so de les abelles.
Penso una cosa, una altra,
sento enyor i no sé ben bé de què:
en part és un plaer i en part un plany;
digues, cor meu,
quin record vas teixint
en la branca daurada i verda del crepuscle?
—Dies antics, innominables!

Eduard Mörike (1808-1875)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

Cançó nocturna del caminant

Un dels poemes que més m’agraden de Goethe, i un dels que més m’agraden de tots els poemes que recorde, és la «Cançó nocturna del caminant», que ha estat traduïda al català per Feliu Formosa en l’Antologia de la poesia alemanya, publicada ja fa temps per 62 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Per a mi, aquest poema no es pot separar de la música que li va posar Schubert en un dels seus lieder ni de la interpretació que en va fer Hans Hotter. 

Se’m fa difícil explicar per què m’agrada tant. Potser perquè és tan senzill i transparent i, alhora, tan suggestiu. També, per la sensació de serenitat i de conformitat que transmet la lectura d’aquest poema —tot està bé. Les passions que agiten el nostre jo inquiet ara callen i no pertorben la nostra relació amb el món. Abans de continuar endavant, us propose que el llegiu tres vegades: primer en la versió catalana de Feliu Formosa; després, intenteu seguir-lo en alemany; finalment, sentiu-lo en la veu de Hans Hotter: 

Cançó nocturna del caminant

Damunt tots els cimals

hi ha repòs,

en tots els brancams

un hàlit

a penes sentiràs;

els ocellets callen al bosc;

espera, que aviat

també reposaràs.

Por

Lectura de Por, una novel·la curta de Stefan Zweig, que acaba d’editar Quaderns Crema traduïda per Joan Fontcuberta, un dels traductors més detacats de la nostra literatura. Joan Fontcuberta va morir el passat 12 de febrer. Aquesta traducció, per tant, deu haver estat l’última o una de les últimes que va enllestir al català. 

Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les dues filles. Al cap de vuit anys de matrimoni comença una relació d’amagat amb un jove pianista. La por que el seu adulteri quede al descobert es converteix ben aviat en una amenaça real que convertirà la seua vida en una tortura permanent. La intensitat obsessiva amb què patirà la por, i la vergonya, davant la possibilitat que el marit ho descobresca tot, de perdre tot el que posseeix, i que en realitat necessita i estima tant, farà que comence a veure-ho tot amb uns altres ulls. La novel·la acaba abruptament, amb un final sorprenent. La gràcia d’aquest final és que resulta tan inesperat per a la protagonista com per al lector. Així i tot, per poc que hi pensem, no és convincent. Sembla que és una fatalitat dels finals amb sorpresa incorporada. 

Antologia portàtil de la poesia universal (60): Else Lasker-Schüler

SÉ
Sé que haig de morir aviat,
però tots els arbres llueixen
després del bes de juliol llargament anhelat.

Es tornen pàl·lids els meus somnis—
no he creat mai una fi tan trista
en els meus llibres de versos.

Em portes una flor per saludar-me—
quan era en germen jo ja l’estimava.
Però sé que haig de morir aviat.

El meu alè plana damunt el riu de Déu—
amb suavitat poso el meu peu
sobre el camí cap a l’eterna llar.

Else Lasker Schüler (1869-1945)

(Else Lasker-Schüler, El meu piano blau. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa.)

Antologia portàtil de la poesia universal (59): Celan

FUGA DE MORT
Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltre

i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

Paul Celan (1920-1970)

(Feliu Formosa i Artur Quintana, A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, Aymà.)

Flâneur, una nova editorial independent

He començat el nou any d’una manera esplèndida, literàriament si més no. El dia u de gener, al matí, vaig llegir La passejada, de Robert Walser. Ja feia temps que no llegia res d’aquest autor. Abans, havia llegit, en català, L’ajudant, Jacob von Gunten i El quadern de Fritz Kocher, i, en castellà, Vida de poeta. Però se m’havia passat La passejada, una nouvelle extraordinària, que m’ha entusiasmat. Aquest relat inaugura el catàleg de Flâneur, una nova editorial independent, que us recomane seguir ben de prop. Les arrels de Flâneur es troben en la revista literària El funàmbul, impulsada per David Cuscó, que ara fa més de tres anys va llançar el primer número, un monogràfic sobre l’escriptor polonès Bruno Schulz. Des d’aquest blog, m’he fet ressò de la majoria de funàmbuls que han aparegut fins ara (vegeu-ne aquesta llista). 

Després de La passejada, està anunciada la publicació d’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard, traduït per Raül Garrigasait, Austerlitz, de W. G. Sebald, en traducció d’Anna Soler Horta i L’Spleen de Paris, de Baudelaire, traducció i notes a càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja. Flâneur vol oferir traduccions recuperades i actualitzades, com les d’aquestes dues últimes obres, o directament inèdites, com les de les dues primeres, de clàssics de la literatura europea, sobretot de l’àrea central, corresponent a l’antiga Mitteleuropa. Joseph Roth, Karl Kraus i Walter Benjamin són alguns dels autors que s’afegiran més endavant al catàleg.

Fugint d’Europa

El 1976 va morir a Nova York, oblidat i desconegut del públic literari, l’escriptor jueu Soma Morgenstern. Nascut a la Galítzia oriental el 1890 dins d’una família jueva ortodoxa, havia arribat l’any 1941 als Estats Units fugint dels nazis. El 1946 li va ser concedida la ciutadania nord-americana. La pèrdua de llocs, d’escrits i documents, d’amics, la desaparició de gran part de la seua família en els camps de concentració, el descobriment de l’extrem a què havien arribat els crims dels nazis, el van enfonsar en una profunda depressió de la qual no es va recuperar mai més.

Amic íntim de Joseph Roth i Alban Berg, relacionat amb escriptors i músics com Stefan Zweig i Otto Klemperer, Anton Webern i Robert Musil, Elias Canetti i Hermann Broch, Morgenstern va ser un exponent destacat d’aquella brillant cultura centreuropea, elaborada en gran part per jueus, i que seria esborrada per sempre durant la Segona Guerra Mundial. A finals de 1935 va aparèixer la seua novel·la El fill del fill pròdig, la primera d’una trilogia. Aquesta obra va ser l’única que es va publicar, en vida de l’autor, en la seua llengua original.

A partir de 1994 es va començar a recuperar la seua obra, que va començar a editar-se completa i en la seua llengua original, en alemany. L’editorial Pre-Textos va iniciar en el 2000 la traducció dels seus llibres de memòries amb Huída y fin de Joseph Roth, que va continuar amb el volum Alban Berg y sus ídolos. El 2005 l’editorial Minúscula es va afegir a la difusió de l’obra de Morgenstern amb la publicació d’un altre volum de memòries: En otro tiempo. Años de juventud en Galitzia oriental.

Antologia portàtil de la poesia universal (49): Goethe

EL REI DELS VERNS

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?

És el pare, al galop, amb el petit;

en braços l’agombola contra el cor,

per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

─Per què t’amagues, fill, com espantat?

─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,

el rei dels verns, amb corona i mantell?

─És la boira, fill meu, que fa castell.

─Vine, bonic, no tinguis por de mi!

Sabem uns jocs encisadors, aquí;

a la riba les flors s’obren roents,

la mare té unes robes refulgents.

─Pare, pare, de veres no sents res?

No saps, el rei dels verns, què m’ha promès?

─Assossega, fill meu, tant frenesí:

és el vent, que les fulles fa estremir.

─No vols acompanyar-me, dolç infant?

Les meves filles et festejaran;

elles, que a la nit menen balls rodons,

et bressaran amb danses i cançons.

─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,

les seves filles entre la foscor?

─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:

són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;

vindràs per força, si no vols de grat.

─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!

El rei dels verns m’ha fet un mal encès!─

El pare, esgarrifat, va cavalcant

─als braços li gemega el pobre infant─

i fins que arriba a casa fa el cor fort:

entre els seus braços, l’infant era mort.

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

(J. W. Goethe, Poesies. Proa. Traducció de Miquel Desclot)

Antologia portàtil de la poesia universal (43): Bertolt Brecht

DE LA NOIA OFEGADA

                         1

Quan la noia ofegada anava baixant
dels torrents cap als rius d'aigües manses,
l'òpal del cel lluïa meravellós
com una carícia sobre el cadàver.

                         2
Líquens i algues li penjaven de tot el cos
i a poc a poc va augmentar el seu pes.
Freds, els peixos li nedaven entre els genolls.
Plantes i bèsties li feien difícil el descens.

                         3
I a la tarda el cel era fosc com el fum
i de nit les estrelles la llum mantenien.
Però aviat clarejava, perquè hi hagués
encara per a ella el matí i el capvespre.

                         4
Quan el seu cos pàl·lid dins l'aigua es va anar podrint,
passava que (molt lentament) Déu l'anava oblidant.
Primer la cara, després les mans i finalment els cabells.
I es va confondre amb la molta carronya que els rius arrosseguen.

Bertolt Brecht (1898-1956)

(Bertolt Brecht, Devocionari domèstic. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa)