He llegit De lo sublime, de Longí, o pseudo-Longí, publicat per Acantilado, com una manera de continuar i aprofundir la relectura que he fet enguany de la Poètica d’Aristòtil, aprofitant l’extraordinària edició que n’ha publicat la Fundació Bernat Metge a cura de Xavier Riu, autor de la traducció i d’una extensa introducció, excel·lent, gairebé un llibre. També he llegit l’Art poètica d’Horaci. Vull afegir aviat a la llista el Laocoont de Lessing. I l’Art poétique de Boileau. Són llibres clau de la crítica literària, que s’han refregit en obres posteriors de mil maneres. Val la pena de fer-se’n una idea de primera mà.
De lo sublime és un volumet breu, d’unes 95 pàgines en format menut, cosa que em va animar. Això, i la curiositat de llegir en la font original de què va exactament un concepte amb què ens hem topat tantes vegades i que, a pesar d’això, sempre queda envoltat de les boires de la indefinició. Tots en tenim una idea, és clar. Sublim és, en les arts, allò elevat, extraordinari i, per això mateix, inefable, impressionant. Una mena de paraula per a pronunciar amb els ulls tancats, una mica cursi. O molt cursi. Això no lleva que la sublimitat —lo sublime, que en diuen en castellà— és un concepte important en la història de la crítica literària, sobretot durant el romanticisme.
