Llegit, gairebé d’una tirada, Un aire anglès de Miquel Berga, recull d’una sèrie d’articles que tenen l’origen en les columnes dominicals publicades per l’autor des del 1992, primer a El Punt i més tard a El Punt Avui. En la nota preliminar, explica que «1'hipotètic valor d'aquestes proses està vinculat al que es vulgui donar a la tradició liberal i humanística que associem al món britànic. En aquests escrits, hi treuen el cap escriptors i polítics (britànics i nord-americans), institucions i tradicions, que han forjat una peculiar manera d'entendre el món que ha tingut un predicament notable en la cultura occidental. En base a aquests elements comuns s’ha confegit el diccionari de conceptes —més o menys importants— que conformen aquest llibre. Estan agrupats seguint un ordre tan aleatori com el de 1'alfabet, i no responen a qüestions d'especial actualitat, per això es presenten sense referències temporals».
El que fa més atractiu aquest llibre és que el seu autor no es limita a recordar algunes de les característiques de la tradició humanística anglesa, sinó que ell mateix les ha assimilades a fons i les ha posades en pràctica. Hi mostra un aire de lleugeresa, un rebuig de qualsevol actitud emfàtica, a l’hora de tractar qualsevol tema, i, sobretot, un gust per les formes que pren la ironia en la tradició britànica, com ara la flegma i, sobretot, l’understatement. Berga caracteritza la primera com una actitud de contenció. Per això, molts anglesos troben que el pitjor d’ofegar-se és haver de cridar «auxili» i fer aquests escarafalls. L’understatement es pot entendre com «una al·lèrgia a les afirmacions solemnes, una tendència a subestimar la pròpia posició per evitar anar pel món ridículament tibat», o com «l’art de subestimar els èxits propis». Encara que Berga no identifica la flegma i l’understatement amb la ironia, els considera tots dos uns efectes col·laterals generats per aquesta. La ironia, de fet, tal com es manifesta en la tradició britànica, pren una gran varietat de formes; sovint es combina o es confon amb l’humor i el gust per la paradoxa. Austen, Swift, Wilde i Chesterton són alguns dels autors que van practicar les formes i les virtuts de la ironia en el seu grau més alt.
