«El món exterior», de Fèlix Edo Tena: l’horror que habita sota la superfície

Després d’El guardià de les trufes (Barcino, 2016) i de Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021), que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu De l’ocàs del món rural al desconcert actual: dues novel·les de Fèlix Edo Tena), Fèlix Edo Tena ha publicat El món exterior (Onada, 2026). Aquesta nova novel·la, ambiciosa i complexa, que sembla formar una trilogia amb les dues anteriors, representa una tornada al món d’El guardià de les trufes, però des d’una altra perspectiva i amb una altra intenció. Encara que totes dues situen l’acció en la postguerra, El món exterior ho fa al final d’aquesta, concretament en l’any 1955. L’enfrontament entre el maquis i la guàrdia civil encara continua, com una recialla que aviat desapareixerà del tot, igual que el món rural dels masovers de les comarques dels Ports i del Maestrat. La diferència fonamental entre les dues novel·les, però, no és aquest desplaçament cronològic. Mentre que El guardià de les trufes responia a la voluntat gairebé etnogràfica de descriure un món condemnat a desaparèixer, en El món exterior la precisió en la descripció del paisatge i de l’ambient social d’aquell temps es combina amb una dimensió simbòlica, que transcendeix la localització de la narració.

Vicent i Ramon són dos germans que viuen amb els seus pares en un mas, on tots quatre es dediquen a les faenes del camp. La guerra d’Espanya ha quedat enrere, però continua la violència i la por. Un dia, els dos germans coneixen de manera casual un estranger, un anglès, potser un membre de les Brigades Internacionals que ha acabat enrolat en la guerrilla. Al cap de poc, Ramon, de caràcter somiador, s’escapa de casa i desapareix sense deixar rastre. Vicent decideix buscar-lo, seguint com a única pista les paraules que els va dir l’anglès,

Comença així un viatge des del mas muntanyenc fins al litoral, a la ciutat de Castelló, des d’un món pobre i limitat, interior —no sols en sentit geogràfic—, però segur i conegut, al món exterior: el món dels altres. Aquest viatge a la recerca del germà desaparegut, fugint a més d’Altre i Jutge, dos individus misteriosos i hostils, pren de seguida un caràcter de viatge iniciàtic, marcat per la trobada amb diversos personatges. Tots ells, en major o menor grau, han patit el trasbals de la guerra i la destrucció del seu món: un botiguer, un traginer, un mestre republicà, retornat de l’exili, uns gitanos, uns frares, i finalment un element benefactor, que li facilitarà l’entrada i l’establiment en la nova societat sorgida de l’ocàs del món rural.

De l’ocàs del món rural al desconcert actual: dues novel·les de Fèlix Edo Tena

Amb una mica de retard, he llegit les dues novel·les que ha publicat fins ara Fèlix Edo Tena: El guardià de les trufes (Barcino, 2016) i Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021). Encara que admeten una lectura independent, és millor llegir-les seguides, en l’ordre en què es van publicar, no sols perquè la segona és la continuació cronològica de la primera, sinó perquè totes dues es relacionen per una xarxa de motius, temàtics i formals, que les relliga com si fossen un díptic. Així, l’escena que obri El guardià de les trufes és molt semblant a la que tanca Lluny de qualsevol altre lloc. I el llarg camí a través de les muntanyes que emprèn Leovigild Tena per tornar al seu mas, després de desertar de l’exèrcit durant la Guerra Civil, té el contrapunt en la caminada de Joan, el seu besnét i protagonista de la segona novel·la, cap al mateix mas, ara enrunat, desertant no d’un exèrcit, sinó de la vida en una gran ciutat. Són dos retorns, dos nostos especulars, situats en èpoques diferents i amb un final ben diferent.

Fèlix Edo Tena ha novel·lat en aquests dos llibres una qüestió d’una gran ambició literària, que és clau en la història recent del nostre país: l’ocàs del món rural i la realitat social que l’ha reemplaçat. L’ocàs, o l’extinció del món rural, és el tema central de la primera novel·la. El seu autor l’ha situat en un espai i en un moment molt concrets: als masos de les muntanyes del Maestrat i dels Ports, i durant la postguerra, quan la gent que vivia en aquelles muntanyes es va trobar atrapada entre el maquis i la guàrdia civil. Aquell món hauria acabat igualment, però aquell enfrontament va accelerar-ne el final, el va ferir de mort i hi va afegir un plus de patiment, de crueltat i de misèria.