Un altre Maigret, si us plau

De tant en tant, m’agrada llegir alguna novel·la de Simenon. És una manera de desengreixar d’altres lectures més peludes. Ara he llegit Les vacances de Maigret, primer títol d’una sèrie de Maigrets que publicarà Navona Editorial en traducció d’Emili Manzano. Les novel·les del comissari Maigret no són tan bones com les novel·les dures de Simenon: El gat, L’home que mirava passar els trens, Els còmplices, El petit sant… Potser és inevitable que siga així. La novel·la policíaca és un subgènere novel·lístic amb unes regles molt marcades que el limiten i el fan previsible i un pèl mecànic. Josep Iborra, en una entrada del seu Diari 1965-1977, assenyalava que un aspecte d’aquest subgènere és que al principi trobar l’assassí és pràcticament impossible, però que aviat esdevé massa fàcil. L’assassí encaixa de seguida en el trencaclosques que s’ha plantejat al començament.

Així i tot, les novel·les del cicle de Maigret se salven de la servitud del gènere per l’encant del seu personatge, per l’habilitat de Simenon per a recrear ambients i atmosferes, per la transparència i la claredat de la seua escriptura, per la comprensió dels aspectes pertorbadors de la vida humana. Això sí, hi falla la trama, la intriga. En aquesta novel·la concreta, el lector s’adona aviat de quina pot ser la resolució de l’enigma que s’ha plantejat al començament. Els motius de l’assassí, que s’expliquen al final, com mana el gènere, són inversemblants o forçats, al servei de l’engranatge argumental, que per això mateix grinyola. Tant se val. La novel·la m’ha enganxat igualment.

Maigret ha anat amb la seua dona a passar les vacances, unes vacances modestament menestrals, en una població de la costa atlàntica: «a la platja i a la ciutat hi feia massa sol. A determinades hores, l’atmosfera semblava tremolar literalment, i quan s’entrava de cop en una zona ombrejada la vista quedava cegada per una llum vermella». La senyora Maigret ha triat el mal moment de tenir un atac d’apendicitis. L’han haguda d’operar i tot va bé, però ha quedat ingressada a l’hospital. Maigret ha quedat solt i passeja amunt i avall de la petita ciutat. Al final, com qui no fa res, aprofitarà les vacances per a resoldre un triple cas d’assassinat. Mentre passeja, fa parades en un bar o altre i beu un vi blanc. M’entraven ganes de fer-me’n un jo també, ben fred. Virtuós, vaig continuar llegint.

El primer conte policíac de la literatura universal

Fullejant Crucigrama (FCE), un recull d’assaigs de Leonardo Sciascia, m’ha cridat l’atenció una observació que es pot llegir en el que porta per títol Breve historia de la novela policíaca. Sciascia hi assenyala que el primer conte policíac es troba en la Bíblia. Concretament, el relat de Susanna i els vells, del llibre de Daniel, que ha estat un motiu d’inspiració incessant per a la pintura europea. 

Recordem-ne l’argument. Susanna, una jove molt bella, casada, va encendre de passió dos ancians jutges, que «van perdre el seny» i que, secretament, l’espiaven. Un dia que feia molta calor, Susanna es va banyar en l’estany del jardí de sa casa. Els dos ancians que, encesos en flames, estaven mirant-la darrrere d’uns matolls, s’hi van abronar perquè accedís als seus desigs libidinosos. Si no, l’acusarien que l’havien vista fent-ho amb un jove, cosa que comportava la pena de mort. Susanna no va cedir i va ser condemnada. Però aleshores hi va intervenir Daniel, que va desfer l’embull i va girar el càstig contra els veritables culpables. Al final del relat, els dos vells són justament condemnats a mort, segons la llei de Moisès, en lloc de la pobra Susanna. Com diu el text bíblic, «els aplicaren la pena que ells havien volgut infligir al seu proïsme. Els mataren, i aquell dia fou preservada una vida innocent». Podeu llegir el relat complet en aquest enllaç de la Bíblia de Montserrat: Susanna (Daniel, 13, 1-64).

Alguns llibres per als meus alumnes

Hi ha uns llibres que m’agradaria posar de lectura per als meus alumnes de batxillerat, però no puc perquè estan exhaurits, o perquè no estan publicats en edició de butxaca, o perquè en queden pocs exemplars. Pense, en primer lloc, en L’home que mirava passar els trens, de Georges Simenon, una de les seues millors novel·les. Es va publicar per primera vegada en català en «La cua de palla» i més tard es va reeditar en «El Cangur». A hores d’ara sembla que està descatalogada. Tot el catàleg de «La cua de palla» era una mina. Com l’enyore! Recorde que vaig posar moltes vegades El dit escapçat, de Bill Ballinger, La dama del llac, de Raymond Chandler, El colom fugitiu, de Donald Westlake, i, per als de segon de batxillerat, 1280 ànimes, de Jim Thompson, una novel·la molt bèstia, molt forta. Tinc ganes de tornar a llegir-la.

Crec que als meus alumnes també els agradarien molt dues novel·les policíaques, inusuals, de Leonardo Sciascia. L’acció de totes dues està situada a Sicília i ajuden a entendre millor que cap monografia el que és i el que significa la màfia. La primera és A cadascú el que és seu i la va publicar 62. En l’actualitat només es pot adquirir en edició de tapa dura. La segona, El dia de l’òliba, la va publicar Empúries i deu estar exhaurida.

«El gat»: una novel·la dura de Simenon

L’editor Jaume Vallcorba s’ha decidit a publicar la prolífica obra de Georges Simenon (1903-1989) en una edició que s’anuncia íntegra en castellà en Acantilado i, en la mesura de la resposta comercial, parcialment en català en Quaderns Crema. Ja patirem. Per començar, el primer títol que ha aparegut en català és El gat (1966), en traducció de Lluís Maria Todó, una de les «novel·les dures» de Simenon, com ell mateix en deia, dels últims anys de la seua activitat literària. El segon títol publicat fins ara, El gos groc, pertany a la sèrie del comissari Maigret i havia aparegut en català, ja fa molts anys, en «La cua de palla». 

Vaig llegir El gat de seguida, ara deu fer un mes. Me’l vaig comprar en Tres i Quatre, aprofitant un buit que tenia en el Vives entre classe i classe. A la vesprada, després de dinar i d’abaltir-me una mica estirat al sofà, vaig enllestir la feina de l’institut: preparar uns controls de lectura, un examen d’Èdip rei, el guió de les classes de l’endemà i triar uns textos que havia de fotocopiar per als alumnes. A mitjan vesprada, com a premi, em vaig posar a llegir El gat. I em vaig quedar clavat, totalment enganxat.

El petit sant

«Tenia entre quatre o cinc anys quan el món va començar a viure al seu entorn, quan va prendre consciència d’una veritable escena que es representava entre éssers humans que podia distingir els uns dels altres, situant-los en l’espai, en un decorat determinat.» Així comença Le petit saint de Georges Simenon, novel·la traduïda al castellà amb el títol de La mirada inocente. No és una novel·la policíaca, de les moltes que escriure Simenon. No hi ha cap crim, ni cap investigació, però s’hi narra un fet que és més apassionant que qualsevol intriga detectivesca: el despertar d’una consciència al món que l’envolta, «les etapes successives d’aquest naixement del món al seu voltant». 

Louis Cuchas és el penúltim dels sis fills de Gabrielle, una dona que compagina els seus amants successius amb una parada ambulant de fruita i verdura. Els fills creixen en l’ambient promiscu i problemàtic d’un pis menut, on viuen amuntegats, mentre tracten de trobar el seu lloc al món. Louis ho observa tot, meravellat davant l’espectacle que es desplega al seu entorn i, al mateix temps, sense immutar-se. A l’escola els companys li diuen el petit sant, perquè no es defensa dels abusos dels altres. No es queixa de res ni s’indigna, ni cau en el ressentiment. Somriu, només, sense ironia, plàcid i conformat. Va deixant enrere la infantesa mentre s’introdueix en la vida bigarrada d’un mercat d’abastos, on comença a treballa. De tant en tant, hi arriben ressons d’esdeveniments que tenen lloc molt més enllà, com la Primera Guerrra Mundial.