Cançó nocturna del caminant

Un dels poemes que més m’agraden de Goethe, i un dels que més m’agraden de tots els poemes que recorde, és la «Cançó nocturna del caminant», que ha estat traduïda al català per Feliu Formosa en l’Antologia de la poesia alemanya, publicada ja fa temps per 62 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Per a mi, aquest poema no es pot separar de la música que li va posar Schubert en un dels seus lieder ni de la interpretació que en va fer Hans Hotter. 

Se’m fa difícil explicar per què m’agrada tant. Potser perquè és tan senzill i transparent i, alhora, tan suggestiu. També, per la sensació de serenitat i de conformitat que transmet la lectura d’aquest poema —tot està bé. Les passions que agiten el nostre jo inquiet ara callen i no pertorben la nostra relació amb el món. Abans de continuar endavant, us propose que el llegiu tres vegades: primer en la versió catalana de Feliu Formosa; després, intenteu seguir-lo en alemany; finalment, sentiu-lo en la veu de Hans Hotter: 

Cançó nocturna del caminant

Damunt tots els cimals

hi ha repòs,

en tots els brancams

un hàlit

a penes sentiràs;

els ocellets callen al bosc;

espera, que aviat

també reposaràs.

Una classe de Dominic Keown al Vives sobre Vicent Andrés Estellés

El curs passat, Robert Archer, de la Universitat de Londres, va impartir una classe a l’institut Lluís Vives de València sobre Ausiàs March (vegeu Robert Archer fa una classe a l’institut Lluís Vives). Sembla que va inaugurar una tradició, perquè Dominic Keown, del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge, va venir al nostre institut la setmana passada per parlar sobre Vicent Andrés Estellés. El públic estava format bàsicament per alumnes de segon de batxillerat i alguns de primer, que no s’ho volien perdre. En total, una mica més de cent alumnes, que vam mantenir en tot moment un comportament impecable. 

En els cinquanta minuts que va durar la seua intervenció, Dominic Keown va parlar d’algunes de les característiques més rellevants de la poesia d’Estellés, va comentar-ne alguns poemes i els va contrastar amb els d’altres autors. Va explicar també els problemes que es plantegen a l’hora de traduir Estellés a l’anglès i com s’han resolt. La seua classe va tenir el doble encant de la varietat i de l’amenitat.

Va remarcar d’entrada que Estellés pot semblar un poeta poc traduïble a causa del seu to volgudament dialectal i de les nombroses referències dels seus poemes a una realitat col·loquial, estrictament valenciana. Fuster, en l’assaig que li va dedicar, ja manifestava aquesta prevenció, i no de cara a la traducció a altres llengües, sinó pensant en la recepció de la seua poesia a la resta de l’àrea lingüística del català. I es preguntava: «¿entendran aquests poemes, els entendran com Déu mana, la gent dels dialectes contigus? […] Vicent Andrés Estellés s’hi presenta amb uns versos relativament “dialectals”: del seu dialecte, del nostre, i ens resulta íntim i vibrant. ¿Com el llegiran “ells”, més enllà de l’Ebre o de la mar? ¿Hi arribaran al fons?…»