George L. Mosse (1918-1999), un dels historiadors més importants de la seua generació, va tractar en la seua obra diversos camps de la història europea: la llei constitucional anglesa, la teologia de la Reforma, el feixisme i el nazisme, el judaisme i la història de la masculinitat, entre molts altres. Durant els últims anys de la seua carrera va tornar a estudiar les implicacions de la cultura europea en els esdeveniments catastròfics del segle XX, especialment la Primera Guerra Mundial i l’Holocaust. En una sèrie de llibres, va desafiar les interpretacions convencionals del nazisme i del feixisme. Per a Mosse, el feixisme i el nazisme no van ser simplement uns moviments brutals i opressius. En destacava el fet que van ser capaços de mobilitzar una àmplia massa de gent, connectant l’acció política amb uns estereotips culturals profundament populars que s’havien originat durant el segle XIX.
Mosse va ser un dels primers historiadors que va tractar l’estudi de les mentalitats i actituds populars. No reduïa la cultura a l’art i a la literatura de les elits, sinó que la definia com un estat mental que tendeix a convertir-se en un estil de vida íntimament relacionat amb els reptes i dilemes d’una societat. Així, en els treballs que va dedicar a l’antisemitisme, Mosse es va interessar més per les imatges i els símbols, per les percepcions i les impressions que semblaven motivar l’actuació de la gent, que no pels detalls de la persecució.
Estava convençut que el que és l’home, només la ho pot dir la història. Per això resultava temptador, com ell mateix escriu en la seua autobiografia, «posar la pròpia història personal en perspectiva històrica, especialment quan aquesta vida conté discontinuïtats i experiències que van ser provocades pel curs de la Història, i quan el que va ser experimentat com un desafiament personal reflecteix, en realitat, els esdeveniments que assolaven Europa».
