Tres mesos després de la mort de Montserrat Amfruns, ens va telefonar Bea, la filla de Carlos Sevilla, el company de la Montse. Manel jm Romero i jo vam visitar-lo al Clínic, secció oncologia. La filla plorava en el corredor mentre parlava amb la metgessa sobre el protocol mèdic. Nosaltres entràrem a l'habitació després que l'auxiliar acabà d'enllestir el malalt i ordenar certes coses. Carlos estava tranquil i asserenat. Encara tenia esperances de tornar a casa. No obstant això, planificava per telèfon una entrevista amb un oficial de notari per tal d'enllestir les seues voluntats. Sobretot pel que feia a l’herència de les seues dos filles sobre béns compartits amb la seua exdona, en particular l’apartament a la Malva-rosa...
Portaren el dinar, i menjà amb la nostra companyia. Parlava d'ell, de la malaltia, de Montserrat. Teníem pendent un dinar, que havíem hagut d’ajornar, i que ell deia que ens «devia» per al qual volia fer un «conejo de monte» que guardava en el congelador de Benifaraig i que volia fer-lo com a la Mancha (a la manera dels nostres pares manxecs, d’aquella zona d’Albacete…)
