Els deures subtils de la realitat

Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».

Parlava massa

Lectura de les Històries de Tàcit, publicades per la Bernat Metge en quatre volums amb la parsimònia habitual d’aquesta institució. El primer va aparèixer el 1949; el quart i últim, el 1962. El primer i el segon estan traduïts per Marià Bassols de Climent i Josep Maria Casas i Homs. El tercer i el quart, per Bassols de Climent i Miquel Dolç.

Les Històries és la crònica de l’antiga Roma des de la mort de Neró fins a la de Domicià. Constaven originalment de dotze o catorze llibres, dels quals ens han arribat els quatre primers i una part del cinquè, dedicats a la relació dels fets que van ocórrer durant l’anomenat l’Any dels quatre emperadors. Després de la mort de Neró, el juny del 68 dC, va seguir un període de guerra civil. Va durar poc més d'un any. Durant aquells mesos es van succeir quatre emperadors diferents: Galba, Marc Salvi Otó, Vitel·li i, finalment, Vespasià, que va aconseguir estabilitzar l’Imperi i instal·lar una nova línia hereditària en el poder, la dinastia Flàvia.

La lectura de les Històries m’ha atabalat una mica amb legions amunt i avall, canvis constants de bàndol, combats, escaramusses… Una imatge fidel del caos que representa una guerra civil. De tant en tant, però, topava amb un passatge que em feia concentrar tota l’atenció, com ara el relat d’una lluita caòtica, de nit, entre dues legions romanes, fins que l’aparició sobtada de la lluna enmig dels núvols decanta la sort del combat: «a cap dels dos bàndols no es decantava la fortuna, fins que, passada gran part de la nit, la lluna no eixí i il·luminà el camp de batalla amb la seva llum enganyosa. De fet, era més favorable als flavians, perquè els venia a l’esquena i allargava les ombres dels cavalls i dels homes, i l’enemic, prenent les ombres per cossos, tirava massa curt. Els vitel·lians, al contrari, il·luminats de ple per davant, s’oferien sense adonar-se’n als trets d’un adversari, per dir-ho així, invisible». O la visita de Vitel·li al camp on feia un mes havia obtingut una victòria: «no havent transcorregut quaranta dies de la batalla, tot eren cossos lacerats, membres truncats, cadàvers d’homes i de cavalls en descomposició, la terra infecta de podridura, els arbres abatuts i els sembrats espantosament destruïts».

Una síntesi de la literatura llatina

La setmana passada, mirant llibres en Fan set, m’hi vaig fixar en un volum d’unes cent trenta pàgines que acaba de publicar Ediciones Siruela: Los placeres de la literatura latina, de Pierre Grimal. No feia ni un minut que Marc Senabre l’havia deixat exposat en una de les taules de la llibreria. El vaig confiscar de seguida. Un llibre sobre els plaers que poden proporcionar els clàssics llatins, escrit per un llatinista expert i gran escriptor com Pierre Grimal, era una temptació que no es pot resistir. Jo no la vaig resistir. Encara que disfrute sovint dels plaers que proporciona la literatura llatina, vaig pensar que l’assaig de Grimal em podia ajudar a intensificar-los o a descobrir-me’n de nous. Sempre en volem més.

Quan vaig arribar a casa i vaig començar a fullejar-lo, em vaig adonar que el títol de l’edició de Siruela no tenia res a veure amb el de l’original, que havia aparegut el 1965 en la col·lecció Que sais-je com a La littérature latine. És a dir, que l’editor de la traducció castellana m’havia enganyat canviant el títol de l’edició francesa, sobri i concís, per un altre de clarament efectista. I el que és pitjor i em feia més ràbia: jo hi havia caigut de quatre potes. Tant se val. Al final tot ha acabat bé. El llibre de Grimal m’ha agradat molt i no m’ha costat gens perdonar la malifeta de l’editor. Potser, en el fons, hauria de donar-li’n les gràcies.

Cal haver llegit molt, cal saber molt bé del que es parla i cal escriure molt bé per a fer un llibre com aquest: una síntesi crítica de la literatura llatina que no es queda en un catàleg enumeratiu, i que està plena de coses: d’observacions intel·ligents, d’anècdotes il·lustratives, de detalls i al mateix temps de grans línies que delimiten els trets principals de la literatura llatina i de la seua evolució. El mateix Grimal assenyala que més que compondre un catàleg s’ha esforçat a seguir «pels meandres de les personalitats particulars, els grans corrents de la literatura, que es va veure vinculada al destí polític i espiritual de Roma».

Preparar o improvisar

Quintilià insisteix en diversos passos de la Institució oratòria en la importància que la memòria té per a l’orador i, en general, per a qualsevol activitat humana. L’orador, diu, ha de preparar els discursos, memoritzar-los mínimament, i no confiar massa en les bondats de la improvisació. Ara bé, o preparem bé el discurs o l’improvisem de cap a cap, perquè «si no ens podem refiar de la memòria, és a dir, si no hem preparat bé el discurs, millor córrer el risc de la improvisació que no pas un discurs incoherent». El fet de parlar davant d’un públic ajuda a concentrar-se i a tirar endavant. Comporta una tensió beneficiosa, que no s’ha de confondre amb la por de parlar en públic. Quan escrivim, concentrar-se és més difícil, perquè sempre ens podem permetre el luxe d’alçar el cap del paper, de vagarejar mentalment, de fer un glop d’aigua —he dit d’aigua— o de posar-nos a berenar amb l’excusa de recuperar forces.

En tot cas, la millor improvisació, la que dóna millors resultats, és la que està preparada. Confiar-ho tot a la inspiració del moment, al Déu proveirà, és una actitud excessivament optimista, pròpia de gent gandula. Que no sol funcionar. Abans de parlar davant d’un públic, cal saber exactament què volem dir, com i en quin ordre. Amb la tranquil·litat i la seguretat que dóna això, ens podem permetre el luxe d’improvisar, de deixar-nos dur en algun punt per la inspiració del moment. Fins i tot, és convenient de fer-ho així. La memòria ens ha de donar confiança i seguretat, però no ens ha de lligar. No hem de parlar com si estiguéssem recitant un text que hem après de cor prèviament. Quintilià recomanava que el discurs ha d’anar sempre cap endavant i que «mentre arribem al final, cal avançar tant amb la vista com amb el pas. Si no, farem pauses i ensopegarem, i només serem capaços de pronunciar frases entretallades».

Quin és el millor lloc per a escriure?

Quintilià dedica unes pàgines del llibre desè de la Institució oratòria a comentar quines són les millors circumstàncies per a escriure. Hi assenyala que no hem de pensar que els indrets més propicis són els boscos ni, en general, un espai natural bell i silenciós, ja que el retir al camp és «més aviat un estímul per a la diversió que no pas per a l'estudi». El millor, deia, és «que el silenci de la nit, una habitació tancada i una sola llàntia ens mantinguin, per dir-ho així, especialment amagats». Sabia de què parlava. Per a escriure, el més important és dirigir l’atenció intensament concentrada, i això costa. Si escrivim de dia, sense el silenci de la nit i sense tenir l’espai delimitat per un llum, potser el millor és una taula encarada contra una paret. Reconec que és una perspectiva poc engrescadora, però així són les coses. També, de vegades, estar enmig del brogit de la gent facilita la concentració, o l’obliga, perquè és l’única manera d’evadir-se d’un ambient hostil.

Quintilià reconeixia que les millors condicions per a escriure —el silenci de la nit, etc.— no sempre són possibles. Per això cal concentrar-se en la tasca mateixa i no excusar-se perquè un soroll o altre, o qualsevol altra punyeta, ens destorba: «no hem de cedir als motius de desídia. Perquè si arribéssim a pensar que no podem estudiar si no estem refets, contents, lliures de totes les altres cabòries, sempre trobarem un motiu per excusar-nos-en». Tenia tota la raó, és clar, però el fet és que sempre trobem un motiu o altre per a escaquejar-nos. Costa concentrar-se, costa mantenir la concentració, costa no perdre el fil… Per a consolar-nos i eixir del pas, ens diem que el millor és no forçar les coses. Val la pena descansar de tant en tant, i reprendre la tasca o atacar-la amb petites escomeses, a poc a poc, gota a gota fins a fer forat. De tota manera, les estratègies, per a escriure o per al que siga, han de ser diverses. Cada u ha de trobar la seua manera. Cada u ha de conèixer on hi ha la seua virtut. O els seus punts febles, cosa que ve a ser el mateix.

Llegir els volums de la Bernat Metge, llegir Quintilià

Els volums de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat. Impertorbables. Els últims estan dedicats a obres de Ciceró, Quintilià, Xenofont, Eurípides, Plató… Aquests llibres, però, no són mai ressenyats en els mitjans de comunicació, ni tan sols en els suplements literaris dels magazines culturals. Segons sembla, es considera que formen part d’una altra galàxia. Cal reconèixer que ho són: es tracta d’edicions bilingües dels clàssics grecs i llatins, acompanyades d’extenses introduccions, d’un aparat de variants textuals i de nombroses notes. Per al lector hi ha l’inconvenient que cada obra es publica en diversos volums, cosa que alenteix considerablement el ritme d’aparició i encareix el producte final. La col·lecció Bernat Metge Essencial ha estat un intent de posar a l’abast del públic lector, a un preu assequible, una tria dels títols més importants de la Bernat Metge, despullats de l’aparat filològic. L’editorial Adesiara, per la seua banda, també està publicant una sèrie d’edicions de clàssics de l’antiguitat, de qualitat, adreçades al mateix públic.

Supose que els volums de la Bernat Metge es ressenyaran en publicacions especialitzades, clandestinament acadèmiques. Així i tot, insistesc, trobe a faltar que ningú en diga res, absolutament res, en els mitjans de comunicació. La Bernat Metge és l’orgull de la cultura catalana, però actituds admiratives a banda es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: quina ha estat la seua influència real? Fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Més concretament: quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres? Amb el seu valor simbòlic sembla que ja n’hi ha prou. La Bernat Metge és un luxe, i com a tal es mira i no es toca. El fet és que molts dels seus volums tenen un atractiu indubtable per a qualsevol lector habitual. Per als escriptors, per als qui els agradaria escriure millor, els beneficis que pot reportar la seua lectura són enormes.

És el cas del llibre desè de la Institució oratòria de Quintilià, que ha estat publicat recentment. La Institució oratòria és un extens tractat de retòrica, el més complet que ens ha arribat de l’antiguitat, estructurat en dotze llibres. Com sol fer en aquests casos, cada un d’aquests llibres s’està editant separadament en un volum. El primer va aparèixer el 1961, traduït per Josep Maria Casas i Homs, que també va traduir-ne el segon. A partir del tercer, la traducció i l’edició ha estat a cura de Jordi Pérez i Durà. Per tant, en falten només dos per concloure la publicació aquesta obra obra enciclopèdica, que recull tot el que és necessari per a formar un orador. Durant l’edat mitjana el text de la Institució oratòria es va conèixer només parcialment, fins que el va redescobrir en la seua integritat l’humanista Poggio Bracciolini en 1416 en una abadia suïssa. L’èmfasi de Quintilià en la doble importància de la formació moral i intel·lectual va ser molt atractiu per als humanistes renaixentistes.

El llibre X  és sens dubte el més llegit, apreciat i influent de la Institució oratòria. És el que pot tenir més interès per al lector actual, i especialment per a qualsevol que vulga escriure o que en tinga necessitat, perquè Quintilià aprofundeix en els tres exercicis fonamentals per a la millora de la pràctica oratòria: llegir, escriure i parlar en públic. Per a Quintilià l’eloqüència mai no serà sòlida i madura si no s’ha reforçat amb el constant exercici d’escriure. I sense l’exemple de la lectura, aquella tasca d’escriure, mancada de guia, anirà a la deriva. Quintilià reconeixia que la lectura tenia uns certs avantatges enfront de l’audició d’un discurs. En primer lloc, «la lectura és lliure i no passa volant amb la força impetuosa del discurs, sinó que hi podem tornar una vegada i una altra si dubtem o volem fixar-lo profundament en la memòria». A més, «en la lectura, el judici és més segur, perquè, en l’audició, sovint es veu arrossegat per la inclinació personal envers l’orador o per l’aplaudiment dels llagoters. Ens fa vergonya dissentir, i com per un ocult pudor no gosem confiar més en el nostre criteri que en el dels altres, encara que de vegades a la majoria li agradi el que no és bo, i que els convidats lloïn fins i tot el que no els agrada».

Una mirada als clàssics grecs i llatins

En el pròleg al seu últim llibre, Voces de largos ecos. Invitación a leer a los clásicos, Carlos García Gual hi adverteix que no ha intentat presentar una visió de conjunt, ajustada al cànon, dels clàssics grecs i llatins, sinó una selecció personal d’uns quants clàssics, tot d’un interès indubtable, encara que no tots s’ajusten a la nòmina oficial dels més indiscutibles i representatius. De fet, n’hi falten alguns dels grans, com ara Safo o Píndar, i no hi apareix tampoc cap representant de la tragèdia clàssica. En canvi, el lector hi trobarà dos o tres autors d’època més tardana, que no solen aparèixer en les aproximacions a la literatura antiga. Els diferents assaigs o capítols d’aquest llibre presenten també notables diferències d’enfocament. Alguns estan dedicats a l’obra de conjunt d’un autor, com ara Homer o Plutarc, d’altres a una part només de la seua producció, com en el cas de Plató o Virgili, o bé a l’única obra d’un autor de biografia desconeguda, com és de Dafnis i Cloe de Longus.

Aquestes característiques s’expliquen en bona part si tenim en compte que els capítols de Voces de largos ecos provenen de pròlegs a traduccions espanyoles de textos publiats anteriorment i que en la seua majoria no es reediten. El seu autor destaca en aquests assaigs el que li sembla més atractiu i original d’una obra o d’un autor, grec o romà, de l’època clàssica o del període hel·lenístic, amb la intenció d’invitar a la lectura o a la relectura de «textos inolvidables, singulares y diversos». Cada assaig va acompanyat d’una bibliografia molt útil, en què s’esmenten els principals estudis sobre l’obra i l’autor analitzat, i es comenten també les principals traduccions que se n’han fet al castellà.

Llegint Sèneca

Aquesta setmana he llegit el volum de Sèneca publicat en la col·lecció Bernat Metge Essencial, que comprèn tres tractats breus: La providència, La tranquil·litat de l’esperit i La clemència. El que més m’ha agradat ha estat el segon. D’entrada, ja el títol me’l feia més atractiu i suggestiu. La tranquil·litat de l’esperit! Existeix realment? Sèneca la defineix com la capacitat de l'ànima de «caminar sempre a pas igual i saludable», d’«estar en pau amb ella mateixa», de «contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se». Adverteix que no s’ha de confondre amb el que no és sinó una conseqüència de la fatiga, com ara la calma obligada de la vellesa, o de la peresa. Pel que fa als pereosos, es tracta, certament, de gent immutable, no pertorbats mai per cap oscil·lació anímica, simplement perquè «viuen, no com voldrien, sinó com començaren». 

Per a Sèneca, una de les coses que més pertorba la tranquil·litat de l’esperit és el fet de desplaure’s a si mateix. Això pot venir no tant per haver desitjat coses vergonyoses, sinó per no haver-nos atrevit a aconseguir-les. Per això, la insatisfacció —la inquietud— és doble: d’una banda, per haver desitjat coses indignes de nosaltres; de l’altra, per haver estat uns covards o uns irresoluts. En fi, n’hi ha que «es dolen, no d'haver volgut el mal, sinó d'haver-lo volgut endebades». Aleshores es produeix aquella «agitació pròpia d'un esperit que no troba sortida, per tal com ni poden governar llurs cobejances, ni satisfer-les, i aquella indecisió que té la vida quan es troba impedida d'expandir-se i aquella llangor de l'esperit quan ha fracassat en els seus anhels».

Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials

Com tots sabeu, el 2017 la Fundació Bernat Metge va passar a formar part del grup Som, que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. Des d’aleshores s’ha volgut donar una nova vida a l’editorial fundada per Francesc Cambó. Així, s’ha creat La Casa dels Clàssics, que impulsa i organitza un programa d’activitats de divulgació dels clàssics en tots els àmbits de la vida i la cultura i obre el projecte editorial de la Bernat Metge a altres formats i a un públic més ampli. Una d’aquestes iniciatives ha estat el llançament de la col·lecció Bernat Metge Essencial. Difosa a començaments de l’estiu amb La Vanguardia, ha arribat aquest mes de setembre a les llibreries amb un preu molt econòmic. la col·lecció reuneix en tretze volums algunes de les obres més representatives de cinc autors grecs i cinc de romans. Concretament, l’Odissea, en la traducció de Carles Riba (volums I i II), El convit de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi (volums I i II), la Poètica d’Aristòtil, Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos de Sòfocles, en la traducció en prosa de Riba, L’amistat (Leli) de Ciceró, La providència. La tranquil·litat de l’esperit. La clemència de Sèneca, Medea. Hipòlit d’Eurípides, l’Eneida de Virgili (volums I i II) i les Poesies de Catul. 

Cada volum inclou una introducció divulgativa redactada expressament per a aquesta edició, com la que signa Jaume Pòrtulas per a l’Odissea o Mònica Miró per a les Poesies de Catul, el text original grec o llatí, la traducció al català i les mínimes notes necessàries per a la comprensió del text. Els responsables editorials adverteixen que les traduccions han estat lleugerament revisades en alguns casos, amb la intenció de fer-ne el llenguatge més proper per al lector d’avui. Desconfiat com sóc, l’avís m’ha produït una certa inquietud. He comprovat, alleujat, que la revisió no afecta les traduccions de Riba, cosa que hauria estat heretgia i blasfèmia. Tot seguit, he contrastat les dues primeres pàgines de dos volums, el de Sèneca i el de Plató, amb l’edició original, i la veritat és que la revisió és molt lleugera. En el cas de Sèneca, en les dues primeres pàgines de De la providència, traduïda per Carles Cardó, només hi he detectat dos canvis: la conjunció causal «puix que» apareix reemplaçada per «perquè» o «ja que», i «noïssin», del verb «noure», per «perjudiquessin». Es manté, en canvi, un mot com «ivaçosa» —«la ivaçosa carrera del cel». Sabia què volia dir «noure», però confesse que desconeixia el significat d’«ivaçosa», que no he sabut deduir pel context de la frase. Consulte l’Alcover-Moll: vol dir ràpida. 

Els poemes pornogràfics de Marcial

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a l’extraordinària carta en què Plini el Jove va narrar l’erupció del Vesuvi de l’any 79 (L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell), que va destruir i sepultar les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a complement, m’agradaria reproduir un poema de Marcial (38/41 dC - 104 dC), en què descriu la devastació del que va ser en un altre temps un lloc ple de vida:

«Vet aquí el Vesubi, verd ahir encara de pàmpols ombrívols: aquí un noble raïm havia fet desbordar més d'una vegada els cups curulls; als tossals de Nisa preferia Baccus aquest cim; poc ha els Sàtirs destrenaven damunt d'aquesta muntanya llurs danses. Això era sojorn de Venus, més agradable als seus ulls que el de Lacedemònia; aquest indret era famós pel nom d'Hèrcules. Tot jeu ara negat en flames i fúnebres cendres: fins els déus haurien volgut que això no els fos permès. (Epigrames, IV, 44)» 

La traducció d’aquest poema és de Miquel Dolç (1912-1994), un dels grans traductors de la literatura catalana moderna. Especialment memorables són les seues traduccions de tot l’opus virgilià (L’Eneida la va traduir dues vegades: una en vers i l’altra en prosa), del poema de Lucreci De la natura i de les Confessions de sant Agustí. A més d’altres autors llatins, Dolç també va traduir al català, en prosa, la poesia completa de Marcial, que va publicar la Fundació Bernat Metge en cinc volums entre el 1949 i el 1960. Aquesta edició té una particularitat que sorprèn a qualsevol que s’entretinga a fullejar-la una mica: alguns dels poemes apareixen reproduïts només en l’original llatí. El lloc de la traducció l’ocupen uns asteriscos. El mateix Miquel Dolç explicava i justificava en la introducció al primer volum les raons d’aquesta particularitat. D’entrada, hi exposava que «tocant a la traducció, m'he esforçat a adaptar-la a aquelles qualitats essencials de brevetat, naturalitat, elegància, realisme i audàcia que el model pot agermanar amb el nostre idioma». Però tot seguit hi advertia que, com que «havia d'ensopegar de vegades, és evident, amb aquella cruesa i brutalitat d'expressió que tothom censura a Marcial. ¿Quina actitud adoptar aleshores? Tractant-se d'una edició científica, m'he decidit per una versió gairebé íntegra, atenuada fins allí on fos possible, mentre el sentit quedés salvat i no haguessin de lamentar-se'n la pròpia sensibilitat i la dignitat de la llengua. A tal fi, he acudit sovint a eufemismes, lleugeres paràfrasis, arcaismes i llatinismes; quan la paraula obscena o l'anècdota sexualment grollera o anormal eren intraduïbles al nostre llenguatge urbà, no he tingut altre remei que prescindir de la traducció». El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum. Així i tot… 

Plini el Jove i el seu «Panegíric» de Trajà

Ja posats, m’he llegit l’última obra que em faltava de Plini el Jove, el Panegíric a l’emperador Trajà. Llevat d’aquesta extensa peça oratòria, pronunciada al Capitoli, probablement el setembre de l’any 100, no ens ha arribat res més dels discursos de Plini. Sabem per les seues Lletres que molt sovint havia pres la paraula per defensar causes particulars i que el seu talent oratori gaudia a Roma d’un gran prestigi. El Panegíric, tal com el podem llegir avui, no és exactament el discurs pronunciat al Capitoli, sinó una amplificació molt més extensa, que va recitar a un grup escollit en tres sessions.

Quin interès pot tenir un llibre amb un propòsit bàsicament laudatori? El tema, el to i el sentit ja estan determinats per endavant. A més, és molt avorrit sentir parlar bé d’algú. El mateix Plini, en una lletra al seu amic Voconi Romà, hi fa una referència a l’obligada limitació —al caràcter formulari— imposada al seu parlament de gràcies: «t'he tramès, de conformitat als teus precs, el discurs en el qual vaig regraciar, fa poc, a títol de cònsol, el millor dels prínceps... Voldria que et fessis càrrec de tota la bellesa i de tota la dificultat del tema. En els altres, la mateixa novetat manté l'atenció del lector; en aquest tot són coses ja conegudes, a l'abast de tothom, repetides. Això fa que el lector, gairebé passiu i sense curiositat, només es fixi en l'estil, on es fa més difícil de deixar satisfet, quan se'l considera d'una manera exclusiva».

La correspondència de Plini el Jove amb Trajà

Reconec que no he pogut resistir la temptació. Les Cartes de Plini el Jove em van agradar tant que m’he llegit també la seua Correspondència amb Trajà. La majoria de les cartes recollides en aquest volum daten d’un període comprès entre els anys 111 dC i 112 dC, durant el qual Plini estigué al davant de la província de la Bítinia i el Pontus, nomenat per l’emperador Trajà. Pràcticament totes les cartes tracten d’afers estrictament relacionats amb l’administració provincial. Són cartes breus, sobretot les respostes de Trajà a les consultes que li plantejava Plini. És cert que no tenen l’interès literari i personal de les altres. Així i tot, permeten comprovar de primera mà com funcionava l’administració de l’Imperi romà i, des del punt de vista estrictament literari, mostren una claredat i una concisió, una capacitat d’anar al gra, admirables. Com assenyala Marçal Olivar en la introducció a la seua traducció d’aquest volum al català, els rescriptes de Trajà, «malgrat llur to directe i llur concisió —imperatoria breuitas!—, són sempre d’una nitidesa i sovint d’una sol·licitud impressionants».

En moltes d’aquestes cartes Plini demana favors a Trajà, però no eren mai per a ell, com ara quan sol·licita a l’emperador que concedesca la ciutadania romana a un metge egipci que l’havia guarit d’una malaltia. Trajà sempre li concedia el que demanava. Plini sempre li presentava peticions raonables. La resta de les cartes estan dedicades a informar l’emperador d’afers relacionats amb l’administració de la província, com ara obres públiques que feia falta emprendre o alguns conflictes judicials. A més d’informar l’emperador, Plini li consulta sovint el que ha de fer. De fet, es mostra dubitatiu en molts casos. Li fa por, a l’hora de prendre una decisió, de quedar-se curt o de passar-se’n —«perquè temo que no faci l’efecte d’haver-me excedit o de no haver complert segons el meu deure». Dubitatiu o no, Plini es mostra en aquestes cartes com un administrador escrupulós, amb un preocupació profunda per la justícia, no gens arbitrari. Trajà li resol els seus dubtes i escrúpols. El llatinista francès Jean Bayet va comentar que la bondat de Plini, una mica dèbil, perd molt davant el sentit pràctic, robust i ferm, de l’emperador.

Algunes consideracions de Plini el Jove sobre l’estil

La prosa de Plini el Jove tenia com a models Demòstenes i Ciceró. Tendia, per tant, a l’amplificació. Ell mateix proclamava que «el millor bon llibre és aquell que és el més gran» i que «el mateix s’esdevé amb els discursos; és més, en els mateixos volums, l’amplada hi afegeix una certa autoritat i noblesa». En una carta a Tàcit (I, 20) Plini es mostra reticent davant la brevetat en els debats judicials. Reconeix que ha de ser observada si la causa ho permet, però afirma que «és un mancament que hom passi les coses que cal dir, i no ho és menys, tocar de correguda i breument allò que ha d’ésser inculcat, recalcat, i repetit. Perquè la majoria de coses assoleixen una altra força i un altre pes quan hom les tracta més llargament…» Així tot, admet que en alguns debats judicials, el més efectiu és no dir res.

De vegades, quan parla de l’estil, Plini pot semblar contradictori. O més aviat caldria dir que matisa el que diu. Així, en una carta a Vorneli Ursus (V, 20) conta que en un judici li va respondre «Fontei Magnus, un dels bitinis, amb moltes paraules i amb molts pocs arguments. La majoria dels grecs prenen, com ell, la volubilitat per l’abundor: tan llargs i tan freds són els períodes que recargolen d’una sola alenada, com qui diu torrencialment! Per això Juli Càndid sol dir, no sense gràcia, que una cosa és eloqüència i altra loquacitat». I hi afegeix que la loquacitat escau a molts, «especialment als més desvergonyits». 

En una altra carta, a Luperc (IX, 26), diu al seu corresponsal que «has remarcat en els meus escrits, com a indrets inflats, certs indrets que a mi em semblaven sublims, com a temeraris d’altres que em semblaven ardits, com a recarregats d’altres que a mi em semblaven plens». Plini es defensava dient que «hom ha d’amollar els frens de l’eloqüència, en comptes de restringir en un cercle estretíssim l’embranzida de la imaginació». A més, «cal una atenció molt afinada, per a distingir el que és desmesurat del que és magnífic». Plini reconeix que el més segur és no córrer riscos: fer servir en l’escriptura un estil «baix i enclotat». Però les coses més admirades, també en l’estil literari, són «les més inesperades, les més perilloses». Cal, per tant, un estil arriscat, és a dir, imaginatiu, sorprenent, magnífic. A més, observa que, paradoxalment, «allò que vaig escriure amb més de concisió i amb menys d’ornat ha pogut semblar més recercat i més postís que els passatges que vaig escriure d’una faisó més lliure i gairebé més exultant». 

Una última observació de Plini sobre l’estil elevat, comentant un llibre que li havia enviat Voconi Romà (III, 13): «en veritat, hom tampoc no ha de triar sempre les frases elevades i excelses. Perquè així com en la pintura res com l’ombra no accentua tan bé la llum, així també és escaient que l’oració tingui tant de planera com de pomposa».

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

Un personatge impúdic i enèrgic

En una carta a Caci Lèpid (IV, 7) Plini parla d’un personatge, anomenat Règul, que defineix com un home d’energies: «meravella la manera com s’afanya en el que s’ha decidit a fer». Tot seguit, matisa que aquesta energia potser s’hauria de considerar més bé una «obstinació a obtenir el que vols». El Règul de Plini il·lustra un fet que ha estat observat sovint en totes les èpoques: «són menys enèrgics els bons que els malvats, així com l’atreviment ve de la temeritat i la timidesa de la reflexió». Règul tenia una veu feble, una pronúncia confusa, una llengua vacil·lant, una memòria nul·la. Cap qualitat, llevat d’un seny dement. I, «això no obstant, ha anat tan endavant en la seva impudència, en la seva mateixa furor, que passa per orador a ulls de molts». Aquest Règul em recorda alguns dels personatges de Shakespeare.

La vida retirada

És un leitmotiv de les Cartes de Plini el Jove: el desig d’abandonar el tràfec de les ocupacions i de les responsabilitats, i de dur una vida retirada, al camp, en alguna de les vil·les que posseïa. De tant en tant, quan podia, ho feia. Allí, escriu, «no m’angunia cap esperança, cap temor; cap remor no m’inquieta. Solament parlo amb mi i amb els llibres. Oh, vida recta i íntegra! Oh, dolça i honrada ociositat, gairebé més bella que qualsevol afer! Oh, mar! Oh, platja veritable i recòndit sagrari de les Muses! Quantes de coses em descobriu! Quantes de coses em dicteu!» La vida retirada era l’oportunitat de donar-se als estudis i al repòs: a llegir i a escriure. 

En una carta a Gal·lus (II, 16) descriu la vil·la que tenia a Laurent, vora el mar Tirrè, antiga capital del Laci. Mentre l’escrivia, es fonia de desig i d’enyorança. Ja el camí que hi duia era tota una promesa de felicitat: «ací i allà el paisatge és variat. Tan aviat el camí és environat de boscos, com s’obre i s’estén en amplíssimes praderies. Hom hi veu molts ramats d’ovelles, moltes eugassades, moltes bouades que, expulsades de les muntanyes per l’hivern, s’engreixen dels herbatges i de la tebior primaverenca».

Oci i indolència

Plini el Jove es refereix sovint en les seues Cartes a l’oci com un ideal de vida. L’oci és el repòs, el descans, «aquell inactiu però agradable estar-se sense fer res». Més encara, l’oci consisteix no sols a no fer res, sinó a «no ésser res». En un altre pas diu que la vida més plaent és la més desvagada. Plini, que era un home ocupadíssim, ple de responsabilitats, es preguntava: «quan els meus lleures deixaran de prendre el nom de peresa, per a prendre el de reposament?» Era una manera elegant, elegantment irònica, de referir-se a la jubilació. Aquest anhel de Plini ens el fa entranyablement pròxim. 

Plini, però, aspirava a l’oci perquè no parava. A un amic que allargava la seua estada al camp, dedicat al dolce far niente, li demanava de tornar «als nostres enuigs, encara que només sigui per a això, per tal que la sacietat no minvi aquests platxeris». És a dir, no es tractava de cessar l’oci, sinó d'interrompre’l. Plini el diferencia clarament de la indolència. Aquesta s’identifica amb l’apatia, amb la peresa; el perfil de l’oci, en canvi, es retalla contra una vida ocupada i activa.

Sobre la indiferència del públic lector

És un motiu de lament etern. Per a què escriure, si ningú ens fa cas? Per a què, si no interessa a ningú, o a tan pocs que no val la pena? Alguns es consolen recordant allò dels happy few. D’altres, es posen en pla faltó i adverteixen amb èmfasi que no s’ha fet la mel per al morro dels porcs. D’una manera o altra, però, sorda, somorta, l’amargor persisteix.

En una carta a Valeri Paulí (IV, 16), Plini el Jove li feia saber un èxit que havia obtingut durant un discurs públic. «Encara dura el prestigi de les lletres», li deia tot satisfet. I anotava aquesta reflexió: «per tant, parem compte a no excusar la nostra peresa en la indiferència dels altres. No ens mancaran oients ni lectors; nosaltres no hem de fer més que elaborar alguna cosa digna de les orelles, alguna cosa digna dels papers». 

Aquestes paraules, en aquest punt com en tants altres de les Cartes, revelen la humanitat i el sentit comú del seu autor. Sorprenentment, Plini no tira la culpa als altres, ni es refugia en un menyspreu olímpic i amarg. Així i tot, què hauria dit en aquest temps, en què s’ha imposat la cultura de masses? Què hauria dit o què no hauria dit.

Plini el Vell, un dels grans lectors que recorda la història

En un text que ara no sé localitzar, Jorge Luis Borges parlava d’alguns dels grans lectors que recorda la història, com l’escriptor anglès Thomas Macaulay. No recorde quins altres autors esmentava. Potser va incloure també en aquesta llista el doctor Johnson i —un dels més antics— Plini el Vell. 

En una carta adreçada a un Bebi Màcer (III, 5) Plini el Jove fa un retrat de la personalitat literària del seu oncle. Comença fent un catàleg dels llibres que va escriure, entre els quals hi havia Dos llibres de la vida de Pomponi Secundus, Vint llibres de les guerres de Germània, Vuit llibres del llenguatge dubtós… A nosaltres només ens ha arribat la Història natural, en 37 llibres, que deu ser una mina. Plini el Vell va escriure i va llegir moltíssim. Solia dir que «no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts». Aquesta citació, que tots coneixem i que hem sentit tantes vegades com una sentència optimista, irrefutable, es troba en aquesta carta del seu nebot. 

Després del dinar, a l’estiu, Plini el Vell s’estirava al sol mentre li llegien un llibre. Prenia notes de tot el que llegia. Després de prendre el sol, es rentava amb aigua freda i dormia una mica. Tot seguit, treballava fins a l’hora de sopar. Durant el sopar continuava llegint un llibre i prenent notes. Una vegada, un amic seu va interrompre la lectura, perquè el lector recitava malament, demanant-li de tornar a començar. Plini el Vell li va dir: «ho havies entès, veritat?» I com que aquell li va dir que sí: «aleshores, per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva». Tan gran era el seu aprofitament del temps!, s’exclama el Jove. El Vell sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga. 

Una història de fantasmes de Plini el Jove

Un dels aspectes que fa més agradable la lectura de les Cartes de Plini el Jove és la gran varietat de temes tractats, de personatges i d’històries. Una de les més sorprenents és una història de fantasmes, un antecedent dels relats gòtics i de terror que tant s’han practicat en la literatura posterior. És una història que Plini el Jove narra amb sobrietat i precisió, com un fet divers qualsevol, cosa que la enormement efectiva. Les seues magnífiques característiques narratives van fer que es convertís en un motiu d’inspiració dels relats gòtics de la literatura romàntica, com ara El castell d’Otranto, d’Horace Walpole, o El monjo, de Matthew G. Lewis. L’autor polonès Jan Potocki, fundador de la literatura fantàstica moderna, en va incloure una versió traduïda en la seua novel·la Manuscrit trobat a Saragossa.

No faré la paràfrasi de la història de fantasmes de Plini. Crec que el més útil és que la llegiu pel vostre compte. Per això l’he penjada en el web de la serp blanca, juntament amb la versió traduïda que va incloure Jan Potocki en el Manuscrit trobat a Saragossa. Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Una història de fantasmes de Plini el Jove.