L’altre dia vaig presentar una panoràmica de la literatura catalana dels anys trenta en un grup de segon de batxillerat. Els vaig comentar que l’objectiu de crear una cultura moderna en català, compartit tant pel modernisme com pel noucentisme, encara que des d’ideologies i estètiques diferents, es va aconseguir en bona part durant els anys de la Repúblic. Durant aquest període el català va passar a ser, en un grau molt elevat, la llengua de l’administració, dels mitjans de comunicació —ràdio, premsa, revistes— i de l’ensenyament. I també, és clar, de la producció lilterària.
Els anys de la República van ser també favorables per a impulsar el procés de modernització de la literatura catalana al País Valencià, gràcies al grup que naix entorn de la revista Taula de Lletres Valencianes (1927-1930) amb escriptors i intel·lectuals com Carles Salvador, Adolf Pizcueta, Francesc Almela i Vives o Miquel Duran. Amb Taula comença el que alguns han anomenat la segona Renaixença, perquè, en pocs anys, va fer més per la recuperació i la normalització del català al País Valencià que durant l’etapa que va començar amb Llorente i que va continuar fins a la fi de la dècada dels vint.
