Em contaven uns alumnes que un professor corrector de literatura universal a les PAU, en el moment de l’examen, recomanava als alumnes que donassen algunes referències a la literatura espanyola perquè ell no dominava prou el català ni la literatura catalana. L’anècdota, potser aïllada, posa el dit a la nafra de l’especial importància del punt de vista en l’estudi de la literatura universal a segon de batxillerat.
En un altre moment potser caldrà discutir aspectes pedagògics com ara el risc de l’assignaturització en una matèria que volem tan vivencial, i potser que aquest debat provoque més unanimitats. Ara, però, allò que potser es debat més als claustres i als despatxos dels caps d’estudis és l’assignació d’una matèria tan luxosa i sensible al departaments legalment adients: el de castellà o el de valencià.
Hi ha en joc diverses solucions i múltiples arguments. Coneixem casos en què s’ha arribat a un pacte per l’alternança, és a dir la “igualtat” salomònica, tres anys per a cadascú. En altres, directament i sense discussió s’ha assignat al departament de “la gloriosa lengua del imperio” i finalment en alguns centres com el meu han prevalgut els arguments favorables a assignar definitivament la Literatura Universal al departament de valencià.
