La dificultat de comprendre un home tot sencer

Amb aquesta entrada acabe la sèrie que he dedicat a Retrats literaris (1947) i Abans d’ara (1966) de Domènec Guansé, dos llibres que convindria reeditar, per separat o aplegats tots dos en un sol volum. Ara, per mi que no es molesten. Jo ja me’ls he llegit.

Una última nota, encara, sobre el Josep Pla de Guansé. En una pàgina d’Abans d’ara va escriure sobre els anys de Pla durant la guerra i la immediata postguerra: «Entretant, per al nostre autor venia un llarg període de silenci. De primer, els seus rastres es van fer misteriosos, després s’esvaïren. És un període que restarà impenetrable si ell no l’aclareix» (p. 186). Aquesta frase és exacta. El fet és que Pla no el va aclarir mai.

Per acabar, us invite a llegir el paràgraf amb què Guansé tanca el retrat de Pla en Abans d’ara:

«Esperit divers, contradictori! Alhora transhumant i nòmada, cosmopolita i lligat al terròs. Hom se’l vol imaginar vagarívol, i és un treballador acarnissat. Hom el té per un sibarita, amant del confort, i mena una vida ascètica, lliurat a la seva obra. Sento una veu que protesta: «El pollastre amb llagosta, els arrossets, els vins triats…» Tot plegat, literatura! És que ha fet mai alguna cosa més que literatura? L’hem vist menjar, i menja sense gana, més preocupat de la conversa que del nodriment. L’hem vist beure, àdhuc amb certa abundància, però sense cap mena de preocupació per les begudes, alternant conyac i vi de taula, només com qui tira llenya al foc de la conversa. Moralista cínic, certament. Realista i escèptic, guaitant d’on ve el vent abans de fer-se a la vela, molt d’acord. I amb tot això, ¿d’on li prové, per a persistir, obstinat en la seva tasca, aquesta fe en una llengua que d’altres, més conseqüents, ja han donat per morta; aquesta fe que el lliga amb els destins d’un poble que d’altres, més realistes que ell, creuen amb l’horitzó barrat? Si n’és, de difícil, de comprendre un home, un home tot sencer!»

Una de les claus de l’èxit literari de Pla

En el retrat de Josep Pla reproduït en Abans d’ara, Domènec Guansé recorda que «cap a l’any 1918 o 1920, abundaven en aquest país els escriptors que, delerosos de perfecció, no es preocupaven gens ni mica de fer-se llegir». Per sort, alguns es van adonar «que si volíem assolir una certa normalitat literària calia esforçar-se a formar un públic. És a dir, guanyar-se’l, no descendint-hi, sinó atraient-se’l. Era qüestió, sobretot, de no embrancar-se en vanes o absurdes elucubracions; d’agafar els temes de viu en viu i de sotmetre’ls a un tractament agut, concís i intel·ligent. I això tant al periodisme, a la revista, com al llibre».

Josep Pla va ser un dels qui ho van veure més clar i dels qui hi tenien més traça. Els seus articles i els seus llibres no deixaven mai indiferent ningú, tant si s’estava d’acord amb el que escrivia com si no. Pla va descobrir aviat que una de les claus de l’èxit és «parlar de tot allò que hom afirma que no se’n pot o no se n’ha de parlar».

El realisme moral: Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Josep Pla

En un pas d’Un cor furtiu Xavier Pla esmenta l’informe de lectura que va redactar Gabriel Ferrater sobre El quadern gris recomanant-ne la traducció a l’anglès i reprodueix una frase d'aquest informe sobre les principals qualitats que detectava Ferrater en l’obra literària de Josep Pla: una sensibilitat meravellosa davant la naturalesa i «una passió i un realisme moral molt grans». Feia temps que havia llegit complet aquest escrit, però no recordava aquesta remarca . De seguida em va venir al cap que el realisme moral és un concepte clau en els assaigs de crítica literària de Lionel Trilling, alguns dels quals he repassat últimament. Fa uns cinc anys, en uns articles publicats a La Vanguardia, Jordi Amat va llençar la hipòtesi que The Liberal Imagination de Lionel Trilling podia ser el llibre que va proporcionar a Gabriel Ferrater el fil conductor de les seues conferències dels anys 1965-1967, editades en el Curs de literatura catalana contemporània. De fet, l’únic crític que cita en el Curs és Trilling i el seu The Liberal Imagination (p. 295-296). La presència del concepte de realisme moral en l’informe de lectura sobre El quadern gris és una prova més, crec, de la influència que va tenir el llibre del crític nord-americà en Ferrater. Influència o, més exactament, assimilació a fons. Com a mínim, aquest concepte li va inspirar la lectura que va fer de La parada de Joaquim Ruyra en una de les conferències del Curs.

Què entenia Trilling per realisme moral? La primera vegada que es va servir d’aquesta fórmula va ser, sembla, en E.M. Forster (1943). Trilling començava el seu assaig sobre aquest novel·lista anglès afirmant que «E.M. Forster is for me the only living novelist who can be read again and again and who, after each reading, gives me what few writers can give us after our first days of novel-reading, the sensation of having learned something». Unes pàgines més avall introduïa el concepte de realisme moral amb aquestes paraules: «All novelists deal with morality, but not all novelists, or even good novelists are concerned with moral realism, which is not the awareness of morality itself, but the contradictions, paradoxes and dangers of living a moral life.»

La vida moral comporta una sèrie de contradiccions, paradoxes i perills, perquè el que està malament i el que està bé, el que és correcte i el que no ho és, no solen aparèixer clarament separats, sinó mesclats i combinats d’una manera inextricable. A diferència de la moral a seques, prescriptiva, el realisme moral té en compte la complexitat i la diversitat de situacions que fan impossible actuar moralment d’una manera coherent. La realitat de la vida humana té uns imperatius que, necessàriament, circumscriuen i limiten qualsevol mena de moral. Però els moralistes habituals estan convençuts que l’ordre dels afers humans segueix una lògica simple: el que és bo, és bo, i el que és dolent, és dolent. Contra aquesta manca d’imaginació, o de sentit de la realitat, que resulta irònica, Trilling citava aquest fragment de l’Areopagítica, de John Milton, un dels llibres fundacionals en defensa de la llibertat de premsa: «Sabem que en el camp d’aquest món el bé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba tan inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que es fa molt difícil de distingir-los. Una barrejadissa tan confusa no la trobem enlloc, ni tan sols en les llavors que Psique, treballant incessantment, es veia obligada a collir i destriar. Fou la pell d’una poma assaborida allò que introduí en el món el coneixement del bé i del mal, com si fossin dos bessons adherits l’un a l’altre. Podria molt ben ésser que fos aquesta la condemna que rebé Adam: ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal.»

Guia i incitació a la lectura de Proust

A la recerca del temps perdut de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

La memòria del lector

És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria. Buffon, en el seu discurs sobre l’estil, va preconitzar que hi ha una relació molt forta entre l’estil i la memòria. «Només les obres ben escrites aconseguiran la posteritat», deia. Chateuabriand afirmava el mateix si fa no fa: «On ne vit que par le style.» Determinades característiques de l’estil, com ara la concisió i la claredat, ajuden a recordar millor una obra literària.

Les ressenyes literàries de Katherine Mansfield

Durant els anys 1919 i 1920, Katherine Mansfield va publicar més de cent ressenyes de novel·les en The Athenaeum. Van tenir molt d’èxit. El seu marit i editor de la revista, John Middlenton Murry, les va publicar pòstumament el 1930, amb el títol de Novels and Novelists. La majoria de les novel·les comentades en aquest volum avui ja no les recorda ningú i s’han convertit en lletra morta. Ja en el moment de ser publicades, poques van rebre l’aprovat de Katherine Mansfield. Ni tan sols un aprovat justet i misericordiós. Es tractava, com diu ella mateixa, «of those hundreds of novels which not send you to sleep, but —do not keep you awake». Novel·les correctes, que estaven bé, que no eren una merda, com diu la gent malparlada. Però prescindibles. No et fan dormir, però tampoc no et mantenen despert.

Les ressenyes que va escriure Katherine Mansfield, en canvi, es llegeixen molt bé, en bona part gràcies a la intel·ligència i a l’humor amb què comenta les novetats literàries. No adopta mai una actitud irritada o indignada, santament indignada. S’estima més de fer servir la reticència irònica, o simplement humorística. Algunes mostres: de la novel·la d’una Miss Stella Benson, diu que «she seems to write without ease, without effort; she is like a child gathering flowers. And like a child, there are moments when she picks the flowers which are at hand just because they are so easy to gather, but which are not real flowers at all, and forgets to throw them away». D’una altra, que la passió que ha intentat descriure en la seua novel·la «is so ungoverned that we cannot see the stars for the fireworks». D’una altra, encara, que és «a new novel that never was new». Katherine Mansfield era irònica i educada. I una mica malèvola. Una mica, només.

L’interès i el valor d’aquests articles van molt més enllà de la gràcia amb què Mansfield comenta els llibres. Hi trobem expressades, a més, la seua poètica com a escriptora i tot un seguit de reflexions i observacions sobre la literatura. La ressenya, en les seues mans, adopta una forma peculiar. No sol començar analitzant el llibre ressenyat, sinó plantejant algun aspecte de la novel·la com a gènere literari, que tot seguit il·lustra o precisa amb aquell. Sovint, es refereix amb displicència de la literatura poc exigent, considerada com un entreteniment, com una distracció o passatemps. Remarca que hi ha novel·les que es llegeixen molt ràpidament, no per la intriga ni per un argument trepidant, sinó perquè són tan previsibles que es poden llegir sense esforç. La ment del lector està tan familiaritzada amb el que se li ofereix que llegir-les és com fer punt de ganxo, una activitat mecànica que es pot dur a terme sense parar-hi gaire atenció. La lectura d’aquestes novel·les ens distreu, ben cert. Però no fins a l’extrem de divertir-nos.

Llibres que fan llegir

Torne a llegir, per tercera o quarta vegada, les Notes disperses de Pla. M’agraden més que El quadern gris. Pla les considerava un complement d’aquest dietari, «però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». Aquesta relectura no la tenia prevista, però com que havia d’escriure una ressenya de La inflació alemanya, vaig llegir el text que Pla va publicar sobre aquella experiència en les Notes disperses. Després de llegir-lo, vaig continuar fullejant el volum d’esma. Algunes de les notes les recordava molt bé. D’altres, era com si les llegís per primera vegada. Entre aquestes últimes en vaig trobar una sobre Montesquieu, un autor, diu Pla, «que no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé —ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. […] és un autor d’una actualitat perenne, d’una lluminositat viva, d’un estil radiant, clar, esvelt, fascinador». Tinc les obres completes de Montesquieu en l’edició de dos volums de La Pléiade. Fa temps que volia llegir-ne Mes pensées, un recull miscel·lani d’observacions i reflexions, el tipus de llibre que més m’agrada. La nota de Pla em va decidir a emprendre’n la lectura tot d’una, que he fet a poc a poc, atrapat del tot. Algunes mostres: «Maxime admirable: de ne plus parler des choses après qu’elles sont faites.» «Il ne faut jamais répondre: si le public ne rèpond pas pour vous, la réponse ne vaut rien.» «Ce que les françois ne savent pas, ils le méprisent; ce que les espagnols ne savent pas, croient le savoir.»

Acabada la lectura de Montesquieu, era inevitable que em vinguessen ganes de llegir de nou les Notes disperses. Aquest llibre de Pla sempre ha estat per a mi una mina de referències. M’ha incitat a llegir molts llibres fonamentals, i encara ho fa, com en el cas de Montesquieu. Avui hi he trobat una nota, que no recordava tampoc, sobre la Correspondència de Grimm. Pla no ho precisa, però deu ser un dels dos germans Grimm, segurament Wilhelm. Sembla que Pla no va arribar a llegir aquest llibre. Diu que «sempre m’interessà la figura de Grimm; però, malgrat aquest interès, no se’m presentà mai l’ocasió de comprar la seva Correspondència». I escriu aquesta observació: «És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat de llibres inútils que es troben al comerç.» He intentat localitzar, debades, alguna referència sobre aquest llibre amb el cercador de Google. M’he cansat aviat i ho he deixat córrer. Un altre dia hi tornaré. En una altra nota, Pla parla dels tres llibres que més l’han impressionat i que ha tingut més sovint a les mans amb un interès més permanent: el Tractat teologicopolític de Spinoza, les Cartes provincials de Pascal i el Zibaldone de Leopardi, «tres llibres esvelts en els quals es percep, literalment, el mecanisme de la intel·ligència, la tensió i les possibilitats de la intel·ligència».

No totes les notes són sobre llibres! La primera és un text molt dur, molt precís, sobre la família i la vida familiar. N’hi ha una altra que m’ha interessat, d’una pàgina i mitja: un relat d’una navegació des de l’Alcúdia, a Mallorca, fins a Ciutadella. En la pàgina vint-i-tres Pla rememora les moltes hores de les nits d’hivern que va passar rodant pels vells carrers de Cadaqués. És un text estrany, obsessionant: «Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni sentiu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d’aigua que expulsa el mar.»

Sobre el circuit literari en català. A propòsit d’un article de Carlota Gurt

La setmana passada Carlota Gurt va publicar un article, Farta de massa coses, en què expressava el malestar profund que sent com a escriptora. Els motius d’aquest malestar són molts i diversos. M’he entretingut a comptar els que esmenta en el seu article: quaranta-cinc! Queda clar que Carlota Gurt no està farta, sinó molt farta. També, que li’n sobren motius per a estar-ho.

Primer motiu per a estar farta: «Estic farta de les persones que no saben llegir. Estic farta d’escriure articles i que després la gent hi llegeixi el que vol, no el que hi diu, i que, per tant, posin en ploma meva idees que no he expressat.» Potser no és que no saben llegir, sinó que no llegeixen. Ho podem comprovar cada dia a les xarxes socials. La gent no sol llegir els «textos» tan breus de Twitter. Només els mira. Cada u va a la seua bola i es limita a repetir una dèria o altra. Si això passa amb un tuit de dues línies, imagineu-vos amb un article. Ara, aquesta manera de «llegir» ve de lluny. Montesquieu es queixava de la infinitat de males crítiques que va rebre el seu Esprit des Lois, perquè eren «crítiques» que no havien entès el seu llibre. I no l’havien entès perquè no volien entendre’l. Una infinitat de «petits esprits», deia, van aprofitar-ne la «lectura» per a repetir una sèrie de llocs comuns. I per a fer declamacions, cosa que, segons Montesquieu, és ben fàcil.

Un altre motiu: «Estic farta de la saturació del mercat i l’excés inassumible d’oferta.» Més d’una vegada m’he referit en aquest blog a la tirania de les novetats. Els llibres publicats a penes duren en les llibreries un mes o unes poques setmanes i són desplaçats al cap de poc per unes altres novetats que aviat patiran el mateix destí. La tirania de les novetats comporta un efecte secundari important: contribueix a la desvaloració de la literatura. Si podem deixar de banda els llibres al cap d’un mes de la seua publicació, per la mateixa regla de tres estem donant a entendre que ens podem estalviar de llegir-los.

La respiració de la prosa i més coses sobre l’art d’escriure

Quarta i última entrada sobre Style, de F.L. Lucas, a partir d’alguns caps-i-puntes que me n’han quedat. En el capítol The Harmony of Prose, F.L. Lucas assenyala que un bon estil ha de tenir en compte les necessitats de la respiració. Un escriptor ha de llegir amb cura el seu original en veu alta, o en silenci, atenent l’oïda interior, per comprovar si la respiració s’entrebanca en algun punt. Si la lectura del text impedeix respirar amb naturalitat i sense esforç, el text s’ha de revisar i corregir.

Una altra qüestió, relacionada tant amb el ritme com amb la claredat, és l’ordre dels mots en la frase. És un aspecte fonamental de l’escriptura. Montserrat Ros, filòloga, correctora de la Bernat Metge i autora d’una excel·lent traducció en prosa de la Ilíada, estava obsessionada per la tria de la paraula exacta i, molt especialment, per l’ordre de les paraules dins la frase. Deia que la substitució d’un mot, de vegades el seu simple desplaçament, podia canviar-la tota. Per a F.L. Lucas, igual que l’art de la guerra consisteix a desplegar les forces més fortes en els punts estratègics, l’art d’escriure depèn en bona part de col·locar les paraules més fortes —strong words— en les posicions més importants. En anglès, i en català supose que és el mateix, la part més subratllada d’una frase es troba al final; la següent, al començament. Com que hi ha paraules o expressions que solen anar cap al final, es posen en relleu si les situem al començament.

Aquest principi que enuncia F.L. Lucas no és inflexible. Acabar totes les frases amb una mena de colp de gong produiria un efecte de monotonia. El mateix Lucas recorda que a un escriptor com Walter Pater li agradava tancar-les amb una mena de diminuendo. Quan semblava que havia acabat una frase, la prolongava encara amb una idea addicional, sovint en la forma d’una clàusula subordinada. En definitiva, el principi rector de la prosa és la varietat, i això implica evitar la uniformitat de la sintaxi, del ritme, i la repetició cacofònica de paraules. I les observacions de F.L. Lucas són això, observacions que val la pena de tenir en compte i no unes normes rígides d’aplicació automàtica.

Una lliçó sobre literatura

Impulsada per la Càtedra Màrius Torres d’Estudis de la Universitat de Lleida i coeditada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’ha presentat recentment «Primera lliçó», una col·lecció dedicada a oferir visions sumàries de diferents matèries relacionades amb la literatura en general i la catalana en particular, amb to sintètic i divulgatiu, en volums de petit format i extensió. Està adreçada a qualsevol persona interessada en la literatura i, més particularment, als alumnes universitaris d’estudis humanístics, sobretot als de filologia catalana.

El primer títol de la col·lecció, Primera lliçó sobre literatura, de Pere Ballart, té com a objectiu explicar què és la literatura i per què continuem donant aquest nom a una sèrie de textos a què la gent sembla atribuir característiques comunes. Concebuda en dues parts, la primera gira, en paraules de l’autor, «a l’entorn de la seva definició i dels problemes que la compliquen, mentre que la segona s’obre a considerar, un per un, de manera sumària, els tres grans gèneres que convencionalment la representen: poesia, narrativa, teatre».

Tots sabem què és la literatura. O això pensem. Però quan intentem definir-la comencen els problemes. Fins al segle XVIII la «literatura» comprenia tot el conjunt de llibres i escrits: de tema filosòfic o científic, narratiu o històric. Després, aquest concepte es va especialitzar i es va referir només a certes classes d’escriptura: el que es podria anomenar l’escriptura imaginativa i creativa, bàsicament la novel·la, el teatre i la poesia. Hi ha una separació, per tant, respecte a la ciència, la filosofia i la història. Però això no està tan clar: alguns llibres de filosofia o d’història també es considera que són literatura o, si més no, que tenen valor literari. I la literatura inclou també llibres que no es poden considerar d’imaginació o de ficció, com els diaris i els llibres de memòries.

La falsedat en la literatura

Sorprèn que F.L. Lucas dedique un dels capítols de Style al bon sentit i a la sinceritat —Good Sense and Sincerity. Què tenen a veure aquestes dues qualitats amb escriure bé o malament? Per a F.L. Lucas, molt, perquè escriure bé no consisteix, només, a escriure amb claredat i concisió, amb correcció lingüística i estilística. La bona escriptura ha de tenir sentit —bon sentit—, no ha de perdre el contacte amb el sentit de la realitat, i ha de defugir tota mena de pedanteria i de subtilesa basades en el joc purament verbal. No s’hi val a escriure nicieses, per molt «correctament» que estiguen escrites. F.L. Lucas detestava els qui, com deia Gramsci, pujaven dalt d’un pedestal a l’hora d’escriure. Gramsci els acusava d’hipocresia estilística, que no era una característica o una qüestió purament formal, ja que sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, totalment previsibles, és a dir, convencionals. Per tant, quan revisem un text, a més de precisar i aclarir la redacció, a més de corregir les faltes d’ortografia i altres misèries, haurem de preguntar-nos: això que he escrit, té sentit? Resisteix el contacte amb l’experiència de la realitat? Per a escriure bé, s’ha de mantenir despert el sentit del ridícul.

A més del bon sentit, F.L. Lucas reivindicava també la sinceritat en l’escriptura. Estava convençut que un estil que produeix una forta impressió de sinceritat (com ara el de Montaigne, Johnson o Hardy) és, per als lectors decents —l’adjectiu és de Lucas—, més atractiu, i qualsevol sospita de falsedat, deliberada o no, odiosa en correspondència. La sinceritat, com la intimitat o el realisme, és un d’aquells conceptes que es presten a més d’un equívoc quan l’apliquem a la literatura. Per al doctor Johnson, plantejar-se si un autor havia estat sincer en la seua obra no tenia sentit, per la senzilla raó que els escriptors es creuen tot el que diuen. Sempre són sincers, per tant. També quan profereixen les insanitats més bèsties o les bajanades més ingènues. Aquí hi ha el problema, sinceritat a banda.

Amb la mentida passa una cosa semblant. La majoria dels mentiders es creuen les pròpies mentides. N’hi ha que les pronuncien amb una convicció absoluta i n’hi ha que se les acaben creient al cap de poc. L’ocultació i la justificació de la mentida els fa cercar pretextos i coartades, de manera que al final ells mateixos els troben convincents. A tothom li agrada donar-se la raó. Ara, això no ha de servir d’excusa, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista literari. Un mentider, encara que es crega les pròpies mentides, continua sent un mentider. A més, podem sospitar que, en el fons, el mentider sap que està mentint. Enmig d’una discussió, una de les rèpliques preferides del doctor Johnson era: «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!»

Insinceritat, mentida, hipocresia… F.L. Lucas preferia parlar de falsedat simplement, deixant de banda qualsevol altra consideració. Contra l’anomenada consciència artística, que obliga l’escriptor a perfeccionar la seua obra fins a l’últim detall, recomanava als seus alumnes de Cambridge la consciència científica, que exigeix sospesar escrupolosament les dades de cada experiment. Hi ha escriptors, en canvi, que prefereixen l’enginy a la veritat. F.L. Lucas denunciava la falsedat enginyosa, que és menys generosa que l’exageració plena d’entusiasme que es pot trobar en un Chesterton. Deia que per a un escriptor és millor fer servir la seua ment com un telescopi o un microscopi, que no com un espill.

La musa d’un escriptor té sempre molt de sirena. Per això, tot escriptor ha de contemplar les seues criatures mentals tan implacablement com un pare espartà: si no són sanes del tot, millor desfer-se’n. No ha d’escriure mai una línia sense examinar si té sentit, si no conté cap exageració. Això, és clar, té conseqüències immediates en l’estil, en la manera d’escriure. Ens obliga a escriure d’una manera precisa. I, sobretot, a estar en guàrdia per a no escriure determinades coses que ens poden semblar molt brillants i suggestives, verbalment si més no, però que són autèntiques insanitats.

Les bones maneres a l’hora d’escriure

F.L. Lucas dedica tres capítols de Style. The art of writing al que ell anomena Courtesy to Readers, la cortesia de l’escriptor amb els lectors, que exigeix, per sobre de tot, claredat i concisió. És de mala educació escriure d’una manera confusa, perquè això comporta molèsties innecessàries per als lectors. Per tant, claredat. I també és de mala educació fer-los perdre el temps. Per tant, concisió.

La claredat, deia Ortega y Gasset, és la cortesia del filòsof. A Josep Iborra no li agradava gens aquesta frase. La trobava antipàtica, amb el seu to de superioritat condescendent. Observava que molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la «claredat», si aquesta no passa de ser una mera «cortesia». La «claredat», que és la condició sine qua non de qualsevol forma de comunicació, no és una cortesia, sinó una obligació. Però no és fàcil aconseguir una expressió clara, tant en el llenguatge oral com en l’escrit. La falta de claredat es produeix sovint a causa de la incoherència, de voler dir massa coses, d’escriure o parlar d’una manera ampul·losa i «literària», o d’una tendència irreprimible a xerrar pels colzes. O de tot plegat alhora.

A més, s’ha de tenir en compte una qüestió prèvia: per a escriure d’una manera clara cal aclarir-se abans un mateix. Hem de saber, d’entrada, què volem dir exactament, contra la nebulosa mental que ens acompanya sempre, contra la confiança ingènua en el jo ja m’entenc. Escriure, de fet, ens obliga a aclarir la nostra confusió mental. Però no tothom ho veu així. Per a alguns, o per a molts, escriure és una manera de donar-se corda, d’intensificar el caos de la seua ment caòtica, que es tradueix en una escriptura incoherent, en una falta de continuïtat i de coherència lògica entre una frase i una altra. Sovint, dins de la mateixa frase. Compte, per tant, amb les frases llargues. És fàcil perdre el fil si imitem Proust. Ara, de res massa. Si només fem servir frases curtes, l’estil esdevindrà entretallat i monòton. Més problemes: la falta de claredat es produeix també quan volem dir massa coses. En aquests casos, una manera de desfer l’obscuritat d’un text és eliminar-ne tot el que és superflu, tot el que no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb el que estem dient, per molt sublim i genial que ens semble. Un bon escriptor ha de saber què no ha d’escriure. Millor escriure menys i reescriure més.

F.L. Lucas i el millor llibre sobre l’art d’escriure

Ara deu fer cosa de dos anys, navegant per la xarxa —no recorde què estava cercant—, vaig anar a parar a un assaig de l’escriptor nord-americà Joseph Epstein, Heavy sentences, que em va cridar l’atenció. En aquell assaig Epstein comentava Style. The art of writing well (1955), de F.L. Lucas, un autor que no coneixia de res, i afirmava, contundent, que «the best book on the art of writing that I know is F. L. Lucas’s Style». El millor, i, segons ell, també el més útil, en part perquè no pretén ensenyar a escriure i sobretot per l’àmplia intel·ligència literària del seu autor i pel seu estil, brillant i persuasiu.

De seguida me’n vaig fer amb un exemplar. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest escriptor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols, en edicions de segona mà: The Decline and Fall of the Romantic Ideal (1936) i The Search for Good Sense (1958). Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir de seguida el segon, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig que li dedica F.L. Lucas em va fer venir ganes de llegir-lo també. Mentrestant, he adquirit i llegit més obres de F.L. Lucas. Concretament, Studies French and English (1934), The Art of Living. Four Eighteen-Century Minds (Hume, Horace Walpole, Burke, Benjamin Franklin) (1959) i The Greatest Problem and Other Essays (1960).

Style és a hores d’ara el seu llibre més conegut, i un dels pocs que s’ha reeditat. No és un manual de redacció, sinó un compendi, escrit als seixanta anys, de les opinions, preferències i punts de vista literaris del seu autor sobre les qualitats que ha de tenir una obra literària per a poder dir que està ben escrita, més enllà de la simple correcció lingüística. Per a Epstein, aquestes qualitats són les que «endow language, spoken or written, with persuasiveness or power».

La imaginació gratuïta en la novel·la: una precisió a l’entrada anterior

Diumenge passat vaig publicar una entrada (Sobre algunes autores que he llegit, que he mig llegit o que no he llegit), que, segons sembla, ha tingut una certa repercussió. Si més no, el comptador de visualitzacions de la pàgina del blog es va disparar, cosa que no és habitual. No vull ser malpensat, però supose que en aquest «èxit» alguna cosa hi tenen a veure les impertinències que em vaig permetre sobre algunes escriptores actuals.

Com que aquestes qüestions poden resultar delicades en més d’un punt, voldria fer ara unes precisions. La primera és que aquella entrada s’ha de llegir en relació amb l’anterior (Sobre la valoració crítica dels llibres que es venen molt), en què comentava dos articles i una entrevista sobre la valoració crítica d’algunes autores que venen molts llibres. M’hi vaig limitar a exposar unes consideracions de caràcter general i vaig prometre, al final, que en una altra entrada donaria la meua opinió sobre les autores esmentades (Eva Baltasar, Irene Solà, Sílvia Soler i Mercè Rodoreda). De vegades, els lectors de la serp blanca se m’han queixat amablement que les meues crítiques sobre el nostre panorama literari actual solen ser molt genèriques, sense dir-ne noms ni assenyalar ningú amb el dit. O, també, que només parle dels llibres que m’agraden i m’interessen, cosa que potser dóna una visió inexacta del nostre món literari, com si tot fossen flors i violes. Per això, perquè no es puga dir que tire la pedra i amague la mà, vaig prometre de fer una valoració explícita d’aquestes autores, cosa que vaig complir en l’entrada anterior. Poca cosa. Simplement, uns comentaris superficials sobre la marxa i prou, com una manera d’eixir del pas de la meua promesa precipitada i imprudent.

En resum: hi vaig repartir dues garrotades (a Sílvia Soler i a Irene Solà), dos elogis matisats, o dues crítiques matisades (a Eva Baltasar i a Mercè Rodoreda), i hi vaig afegir dos elogis incondicionals (a Carmelina Sánchez-Cutillas i a Anna Salomé). Em vaig centrar només en dones escriptores perquè eren les esmentades en aquells dos articles i en l’entrevista. I vaig incloure-hi Sánchez-Cutillas i Salomé per marcar un contrast amb les anteriors i també, ho confesse, per no ser acusat de misogínia literària i semblants misèries.

L’altra precisió que volia fer potser és més important. En un post de Facebook en què es comentava l’entrada, Alfons Gregori retreia que el meu rebuig del realisme màgic «ja demostra una limitació de lectures important en unes lletres, com les nostres, en què importants escriptors han practicat amb obres exquisides aquestes modalitats no mimètiques: M. Rodoreda, P. Calders, J. Perucho, J. Moncada, M. A. Capmany, M. A. Oliver. Quanta bona literatura ens perdem si n’eliminem la vessant més imaginativa…» Llevat de la Capmany, he llegit tots els altres autors, però això té igual. La crítica de Gregori continua sent vàlida, i encara amb més raó. En aquell mateix post, Josep Conill afirmava que «evidentment, jo no soc qui per a tractar d’aclarir el que Enric hi pretenia dir, però amb l’etiqueta “realisme màgic” em fa la impressió que vol referir-se (potser de manera imprecisa i telegràfica) a un tipus d'imaginació poc rigorosa i sustentada en l’arbitrarietat i el caprici».

Crec que tots dos l’encerten. Encara que les obres narratives caracteritzades com a «realisme màgic» no em solen entusiasmar, reconec que en comptes d’aquesta etiqueta hauria estat millor recórrer a una altra de més precisa, si més no en el sentit en què la vaig fer servir. Potser és millor dir-ne imaginació gratuïta, que podem trobar tant en una narració de caire fantàstic com en una d’ortodoxament «realista». Per imaginació gratuïta entenc no les derivacions de la narrativa fantàstica, sinó la falta de pertinència, la predilecció per situacions estrambòtiques o costumistes, independentment del seu caràcter irreal o màgic. La imaginació literària esdevé gratuïta quan l’escriptor no és capaç de generar-la a partir d’un món propi d’experiències personals i socials.

Sovint, va acompanyada d’un to «literari» o «poètic», d’un estil inflat i emfàtic. I ja sabeu que l’efecte immediat de la inflació és la pèrdua de valor, dels diners o de la literatura. La inflació literària no es manifesta només en una escriptura ampul·losa, que Gramsci anomenava hipocresia estilística. Sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, previsibles, és a dir, convencionals. Tot plegat revela la falta d’una autèntica cultura literària, que fa prendre per literatura els seus aspectes més superficials i retòricament més cridaners.

Per a acabar, us deixe els enllaços a algunes de les entrades que he publicat en el blog tractant aspectes diversos de la literatura catalana actual i del nostre món literari. Us remarque, per a incitar-vos a la lectura, que de tant en tant deixe anar alguna garrotada, sense deixar res per verd. A algun crític també li va tocar el rebre:

Sobre les ressenyes crítiques

Dos exemples més de ressenyes crítiques

He llegit una novel·la

Escriure per al silenci

Nota sobre alguns inconvenients d’alguns dietaris

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)

La decadència de la literatura

Sobre algunes autores que he llegit, que he mig llegit o que no he llegit

En l’entrada anterior vaig comentar uns articles i una entrevista, de publicació recent, sobre el canibalisme literari que es practica amb algunes autores d’èxit i sobre el paper que juga la crítica literària en tot plegat. Us vaig prometre que diria alguna cosa —que faria alguna valoració— sobre les autores citades. Ja tinc el trabuc preparat.

Anem per feina. Sobre les autores que vaig esmentar en l’entrada anterior: no puc dir res de Sílvia Soler. No he llegit cap de les seues novel·les. I no pense fer-ho. No em pregunteu per què. Diguem-ne que me la veig venir, i el que veig venir ni m’agrada ni m’interessa. D’Eva Baltasar he llegit la seua primera novel·la, Permagel. Me la van recomanar dues amigues, una vegada que tornàvem en tren des de Sueca a València. Com que les aprecie i sé que tenen bon criteri, els vaig fer cas. Recorde que em va agradar i que la vaig llegir amb gust, encara que em van impacientar alguns fragments deliberadament literaris i transcendents. Passem a Irene Solà. No he llegit cap novel·la seua. Però ho he intentat. Vaig intentar llegir Canto jo i la muntanya balla, però no vaig poder passar de la desena pàgina. D’entrada, vaig trobar ben carregós l’estil, tòpicament poètic i «creatiu». S’hi detecta la influència, la mala influència de Mercè Rodoreda, com ara el vici d’enfilar adjectius amb la conjunció i, que, com tothom sap, és una mostra de sensibilitat i d'innocència. Es tracta d’una fatalitat: el més fàcil d’imitar dels escriptors que admirem són els seus defectes, els seus tics, els seus manierismes. Aquest estil poètic o literari, en el mal sentit de la paraula, va de bracet —una altra fatalitat!— amb la tendència a la fantasia i l’irrealisme.

Evidentment, no es pot valorar un llibre a partir, només, de les deu pàgines inicials. Bé, sí que es pot, però no és seriós. No queda bé. A més, el que acabe d’escriure no és una crítica de la novel·la de Solà. Simplement, he intentat explicar la meua reacció: per què no vaig continuar llegint. Jo no diria que Canto jo i la muntanya balla és una novel·la dolenta —catastròfica, en paraules de Jordi Llovet—, sinó que es tracta d’un tipus de literatura que no m’agrada. No suporte les obres enquadrades en el corrent del realisme màgic, o que recorden de lluny o de prop aquesta etiqueta. De xiquet, em van dur una vegada al cinema, a veure Fantasia de Walt Disney. Em vaig avorrir moltíssim. En fi, no tots cerquem en la literatura les mateixes coses.

Arribats en aquest punt, convé assenyalar que no té sentit criticar un autor pel que no ha volgut fer. Per això, no té sentit censurar determinats llibres o indignar-se amb ells. Recorde massa aquella escena memorable de Casablanca en què el prefecte francès de policia s’exclama, cínic: «Quin escàndol! En aquest local es juga!» De la mateixa manera seria ridícul irritar-nos, des del punt de vista literari, amb una novel·la pornogràfica. Quin autor més reiteratiu! Quina poca imaginació! En aquesta novel·la els personatges només fan que follar!

I Mercè Rodoreda? Abans dels vint anys, la vaig llegir molt. Després, no tant. No fa molt vaig rellegir La plaça del Diamant, llapis en mà, perquè l’havia de comentar en segon de batxillerat, i vaig llegir, per primera vegada, La mort i la primavera, en l’edició que n’ha publicat el Club Editor. Té algunes pàgines extraordinàries. Però em va costar entrar en el simbolisme, una mica hermètic, o gratuït, d’aquesta novel·la. No hi vaig entrar, de fet. He llegit, en canvi, amb el més gran interès les seues Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). A més del que conta i del que diu, Rodoreda hi fa servir un català esplèndid, espectacular, molt millor que el de les seues novel·les. No ho dic per escandalitzar ningú. També pense que les cartes de Flaubert estan millor escrites que no Madame Bovary.

Com que en aquesta entrada només he parlat d’escriptores, voldria afegir que m’agrada molt Carmelina Sánchez-Cutillas. Té més talent, i més malícia literària que totes les altres que he esmentat juntes. La meua admiració per aquesta escriptora és incondicional, sense reserves. Si no es pot comparar a Rodoreda, és només perquè la seua obra narrativa consta d’un sol llibre.

Per a acabar, un recordatori. Ara fa uns cinc anys vaig publicar una ressenya de La síndrome de Lot, d’Anna Salomé (vegeu Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé), una obra d’una gran qualitat, que ha passat gairebé desapercebuda. Si algú se n’estranya, és perquè té ganes de fer-se l’estranyat.

Sobre la valoració crítica dels llibres que es venen molt

Fa unes setmanes, l’escriptora Anna Pazos va publicar un article en el Quadern d’El País, Criticar Irene Solà, en què assenyalava que a Barcelona és impossible anar a un acte cultural sense trobar-t’hi algú que critica els llibres d’Irene Solà. I una cosa semblant passa amb els d’Eva Baltasar. Tant Solà com Baltasar són dues autores d’èxit, que han estat traduïdes a diverses llengües europees. Els qui parlen malament de les seues novel·les no solen ser els lectors, sinó els escriptors, els crítics, els professors, els periodistes culturals… Gent del gremi, per entendre’ns. En principi, el fenomen detectat per Anna Pazos no té res d’estrany: és una manifestació de canibalisme literari —d’enveja, de ressentiment, de menyspreu, d’indignació— que es dóna en totes les literatures del món. Hi ha molta competència, cada vegada hi ha més escriptors i menys lectors. A més, dóna tan de gust parlar malament dels altres! O mirar el proïsme per damunt del muscle, reprimint més mal que bé l’escopinada inexorable. Hi ha, també, el prejudici, o la convicció, que si un autor ven molts exemplars és perquè el llibre és dolent. O en altres paraules: perquè és més accessible al baix nivell del públic lector. No m’interessa discutir ara aquesta qüestió. Però convé recordar que la majoria de llibres dolents, suposant que ho siguen, es venen molt poc. Només uns pocs l’encerten i els toca la loteria. El mateix passa amb els llibres excelsos. De vegades, algunes vegades, poques, també es venen molt. Em ve al cap, de seguida, el cas d’un best-seller mundial, la Història de l’art, de Gombrich, un llibre extraordinari, que a més no és una novel·la. I continua venent-se i llegint-se encara, cosa que no poden dir la majoria de best-sellers.

L’article d’Anna Pazos té un punt dèbil. Ella mateixa reconeix que no ha llegit res d’Irene Solà ni d’Eva Baltasar. No pot, per tant, contrastar des d’un punt de vista personal el menyspreu que detecta envers aquestes autores. Gairebé per les mateixes dates, a El nacional, hi va aparèixer una entrevista amb una altra novel·lista d’èxit, Sílvia Soler. Entre altres coses, es queixava de la poca atenció que rebia de la crítica, que la ignora o no valora el que fa. Contra aquesta indiferència, Soler s’afanya a remarcar que té el suport dels lectors, i això és el que compta. Té tota la raó. A més, qui no es consola és perquè no vol. Ara, hi ha un punt de l’entrevista en què se li veu el llautó. Com que és una autora popular, està gairebé obligada a publicar una novel·la per any. Reconeix que si a cada una li dediqués més temps, segurament serien millors.

Sinceritat i disciplina

Repassant les notes que vaig prendre l’estiu passat de Cultura i literatura, d’Antonio Gramsci, en trobe una sobre l’assaig Sinceritat (o espontaneïtat) i disciplina. El títol m’atreu i em sorprèn alhora. Sinceritat i disciplina? Per a mi són dos mots que no lliguen, si més no d’entrada. Tendim a relacionar la sinceritat amb l’espontaneïtat, amb la naturalitat; la disciplina, per contra, amb l’esforç, amb la força de voluntat. Pensem, ingènuament o no, que la sinceritat és tot el contrari d’una actitud impostada. No cal esforçar-se a ser sincers: simplement cal ser-ho. Però això no és tan fàcil com sembla. A més de ser sincers, hem de semblar-ho. Hem de trobar les paraules i el to adequat per a expressar-nos amb sinceritat, perquè els altres queden convençuts de la nostra sinceritat. Sempre hi ha el perill d’un malentès o un altre, sobretot quan som sincers. Sinceritat i disciplina, doncs! Tant se val. No debades, Gramsci era comunista, per molt gramscià que fos.

Encara que la sinceritat té una connotació clarament positiva en la nostra cultura, Gramsci es pregunta si aquesta qualitat és sempre un mèrit i un valor. Ho és, diu, si és disciplinada, i si va lligada amb un màxim d’individualisme i d’originalitat. Ara, l’individu és històricament original quan dóna el màxim relleu a la sociabilitat, sense la qual seria un element aberrant o grotesc. Gramsci al·ludeix també a un significat romàntic d’originalitat, de sinceritat i de personalitat, que està històricament justificat perquè va nàixer en oposició a un cert conformisme hipòcrita, creat pels interessos d’un petit grup.

Gramsci matisa a cada pas els conceptes i els mots que fa servir. De vegades, estableix entre ells relacions inesperades o insòlites, com ara entre sinceritat, disciplina i sociabilitat. Tot seguit fa un pas més en aquesta direcció i diferencia entre el que ell anomena conformisme jesuític i un altre de racional, que respon a la necessitat del mínim esforç per a aconseguir un resultat útil. El conformisme és racional, i no un estratagema hipòcrita, quan tracta d’adaptar-se a determinades situacions socials per fer via de la manera més còmoda i més ràpida possible, sense simular o dissimular amb el fi d’enganyar els altres. Gramsci afegeix que cal fomentar l’existència d’aquest conformisme racional, fins a convertir-lo en «espontaneïtat» i «sinceritat». Adverteix, també, que conformisme no significa res més que «sociabilitat», però que li agrada fer servir aquell mot per a espantar els imbècils. Entesos. Continuem.

Una biografia de Flaubert

Lectura de Flaubert and Madame Bovary. A Double Portrait, de Francis Steegmuller, autor de diverses biografies i traductor a l’anglès de Madame Bovary i d’una tria de la correspondència de Flaubert. Steegmuller alterna la narració biogràfica amb extenses citacions de cartes i documents. Deixa que parlen Flaubert i els seus amics, mentre els punteja amb una prosa irònica, entretinguda i sempre instructiva. La major part de les biografies que s’han publicat de Flaubert solen ser, en la pràctica, extractes comentats de les seues cartes. En definitiva, la millor biografia que es pot llegir d’aquest escriptor és la seua correspondència. Ara, la de Steegmuller, publicada el 1939, està molt bé i ofereix una visió sintètica, plena de comprensió i simpatia de la personalitat i l’obra de Flaubert. En aquesta entrada em limitaré a anotar alguns detalls que m’han interessat per un motiu o altre o que, simplement, m’han fet gràcia.

Flaubert, després de la crisi nerviosa que va patir el 1844, tenia por que el seu pare el fes tornar a París per reprendre els estudis de dret. Per demostrar-li la seua vocació literària, va decidir llegir-li L’educació sentimental, que havia començat el 1843 i que refaria a fons anys més tard. I això és el que va fer, un diumenge després de dinar. El seu pare, el doctor Flaubert, li va dir que escoltaria de molt bon grat alguns dels seus escrits, i li va proposar de retirar-se al seu despatx per a la lectura. Allí es van instal·lar, cada un en una butaca. A mesura que Flaubert llegia el primer capítol de la seua novel·la, el doctor Flaubert va començar a aclucar els ulls. Al cap de poc, estava dormint profundament. Quan es va despertar, no se’n va disculpar ni li va demanar de continuar. Va riure, i li va dir: «Si la meua única eina hagués estat la ploma, la meua família hauria mort de fam.». I se’n va anar de l’habitació. A Kafka li va passar una cosa semblant. Una vegada que va oferir al seu pare un exemplar d’un llibre que acabava de publicar, aquest li va dir: «Deixa’l damunt de la tauleta de nit!», i va continuar jugant a les cartes.

E in questo chiaroscuro nascono i mostri

Deu ser una de les frases més conegudes i citades de Gramsci: «Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri.» («El vell món està morint. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur naixen els monstres.») Fins i tot a Roma es va fer fa uns anys una exposició d’art públic de l’artista xilè Alfredo Jaar, que va consistir a omplir els carrers de la ciutat amb pòsters verds i vermells que reproduïen aquesta frase. Encuriosit, vaig intentar localitzar el text original d’on s’havia extret. Al final el vaig trobar, però la frase no hi apareixia en la forma que he citat, sinó en una altra de lleugerament diferent: «La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati.» No és exactament el mateix. Sobretot, interregno és reemplaçat per chiaroscuro, i i fenomeni morbosi più svariati per i mostri. Què havia passat? Doncs que Jaar havia transcrit la frase de Gramsci no de l’original en italià, sinó de la traducció francesa: «Le vieux monde se meurt, le nouveau monde tarde à apparaître et dans ce clair-obscur surgissent les monstres.» L’artista xilè va comentar en una entrevista que la considerava més potent i poètica que l’original. No entraré a discutir aquesta qüestió. Però és un fet que ara, en anglès, en castellà, i fins i tot a Itàlia, aquesta citació de Gramsci se sol reproduir a partir de la traducció al francès. Hi ha influït també que el filòsof eslovè Slavoj Žižek, un dels qui més ha contribuït a popularitzar-la, l’ha citada sempre a partir d’aquesta traducció. En definitiva, a efectes pràctics l’original ha estat reemplaçat per una traducció d’una traducció.

Una vegada aclarit l’embolic, vaig llegir amb calma el text on apareix aquesta frase. Es troba en una anotació dels Quaderni del carcere de 1930 (vol. I, p. 311) que porta per títol Passato e presente, en aquest paràgraf: «L’aspetto della crisi moderna che viene lamentato come “ondata di materialismo” è collegato con ciò che si chiama “crisi di autorità”. Se la classe dominante ha perduto il consenso, cioè non è più “dirigente”, ma unicamente “dominante”, detentrice della pura forza coercitiva, ciò appunto significa che le grandi masse si sono staccate dalle ideologie tradizionali, non credono più a ciò in cui prima credevano ecc. La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati.» («L’aspecte de la crisi moderna que es lamenta com a “onada de materialisme” està relacionat amb el que s’anomena “crisi d’autoritat”. Si la classe dominant ha perdut el consens, és a dir, ja no és “dirigent”, sinó únicament “dominant”, posseïdora de la pura força coercitiva, això significa justament que les grans masses s’han apartat de les ideologies tradicionals; ja no creuen en el que creien abans, etc. La crisi consisteix justament en el fet que el vell mor i el nou no pot nàixer: en aquest interval s’esdevenen els fenòmens morbosos més diversos.»)

Una nota sobre la «Historia de la literatura universal» de Riquer / Valverde

RBA ha reimprès en rústica, en dos volums, la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i de José María Valverde. Reprodueix l’edició que va publicar amb el segell de Gredos en tapes dures el 2007, quan aquesta editorial ja havia estat absorbida per aquella. La primera edició d’aquesta obra havia aparegut en tres volums entre 1957 i 1959 en l’editorial Noguer. Des del 1968, ampliada, ha conegut diverses reedicions i reimpressions en Planeta. Entre 1984 i 1986 Planeta en va publicar una nova edició en deu volums, que acompanyava el text de Riquer i de Valverde amb una àmplia selecció de textos antològics i de resums argumentals, i també de moltes il·lustracions. No ha estat reimpresa des d’aleshores. El lector interessat pot recórrer a una biblioteca o comprar-la en una llibreria de vell.

Convé advertir que aquesta Historia de la literatura universal no està escrita a quatre mans, encara que els títols de crèdit de l’edició no ho aclareixen i deixen que el lector supose pel seu compte que Riquer ha redactat la part que va des de l’antiguitat fins a la literatura medieval i Valverde a partir de l’edat moderna. Carlos Pujol, en la presentació que va escriure per a aquesta obra, declara que la participació de Riquer comprèn les literatures de l’antiguitat grega i llatina, i els capítols dedicats a la literatura medieval, i així mateix tot el Renaixement espanyol, que, en paraules de Pujol, culmina en Cervantes. Encara que no ho diu, sembla que Riquer va redactar també el primer capítol, Literaturas orientales proyectadas sobre Europa, concretament la literatura sànscrita, l’hebrea i l’àrab. En l’edició en deu volums de Planeta, s’indica clarament que Martí Riquer és l’autor dels tres primers volums i Valverde dels set restants. Riquer no va introduir cap canvi en els capítols que havia redactat prèviament. Ja ho tenia bé. Valverde, en canvi, va refer en major o menor grau la seua part. I no sempre per a millor. A més, va redactar de nou el capítol IV (Crepúsculo del medievalismo y alba del Renacimiento), i tota la part del renaixement, incloent-hi el renaixement espanyol i Cervantes, que ja havia redactat Martí de Riquer en l’edició anterior. Els textos de Riquer sobre Dante, Boccaccio o Cervantes (que són els que es reprodueixen en l’edició de dos volums, com aquesta de RBA) són superiors, crec, als que va escriure de nou Valverde per a l’edició en deu volums. L’assaig de Riquer sobre Dante, per exemple, és més sintètic, més ajustat i es llegeix millor.