En el cor de la novel·la del segle XIX

Pietro Citati, nascut a Florència el 1930, és un dels crítics literaris italians més reconegut. De la seua producció, se n'ha traduït al català un assaig sobre Kafka en Quaderns Crema. En castellà, a més del llibre sobre Kafka, Acantilado ha editat La luz de la noche i Leopardi, i en Galaxia Gutenberg han aparegut fins ara Ulises y la Odisea i El mal absoluto. El 2005 es va publicar La civiltà letteraria europea: da Omero a Nabokov, una antologia de la seua obra, en la prestigiosa sèrie I Meridiani de Mondadori, l’equivalent italià de la Bibliothèque de la Pléiade francesa. 

Quan anava a la facultat, recorde que, vaig començar a estudiar italià en el Centre Leopardi i em comprava de tant en tant, per practicar, el Corriere della sera. El que més m'interessava era la terza pagina, dedicada, com en la majoria de diaris italians, a temes culturals. Citati hi publicava sovint articles, que em retallava i em guardava. A hores d'ara, no sé on deuen parar. Potser algun dia els retrobaré, obrint alguna carpeta. 

El mal absoluto. En el corazón de la novela del siglo XIX, un volum de més de cinc-centes pàgines, era un dels llibres que m’havia reservat per a aquest estiu. És un recull de diversos assaigs sobre els principals novel·listes del XIX. A més d’uns textos inicials sobre Robinson Crusoe, sobre Potocki i sobre Les afinitats electives de Goethe, aplega assaigs sobre Jane Austen, Thomas de Quincey, Balzac, Alexandre Dumas, Poe, Hawthorne, Manzoni, Dickens, Dostoievski, Flaubert, Lewis Carroll, Carlo Collodi (l’autor de Pinotxo), Leskov, Tolstoi, Giovanni Verga, Stevenson i Henry James. L’epíleg que tanca el volum està dedicat a Freud. 

Encara més sobre «L'educació sentimental» i altres coses

En la sessió del vuit de març, abans de les vacances falleres, vam acabar amb L'educació sentimental. Vaig començar recordant el comentari que fa Milan Kundera, en el seu llibre d’assaigs El teló, d'un episodi de la novel·la: 

«Després d'una vetllada mundana en presència de madame Arnoux, de qui està enamorat, el Frédéric de L'educació sentimental, embriagat pel seu futur, torna a casa i s'atura davant d'un mirall. Cito: “Es va trobar guapo —i es va passar un minut mirant-se”.

“Un minut.” En aquesta mesura exacta de temps, hi ha tota l'enormitat de l'escena. S'atura, es mira, es troba guapo. Durant tot un minut. Sense bellugar-se. Està enamorat, però no pensa pas en la que estima, enlluernat com està per ell mateix. Es mira al mirall. Però no es veu mirant-se al mirall (com Flaubert el veu). Està tancat en el seu jo líric i no sap que la dolça lluïssor de la comicitat s'ha posat damunt seu i del seu amor.

La conversió antilírica és una experiència fonamental del novel·lista; allunyat d'ell mateix, de sobte es veu a distància, se sorprèn de no ser aquell per qui es prenia. Després d'aquesta experiència, sabrà que cap home no és aquell per qui es pren, que aquest malentès és general, elemental, i que projecta damunt la gent (per exemple sobre Frédéric palplantat davant del mirall) la dolça lluïssor de la comicitat. (Aquesta lluïssor de la comicitat, descoberta de sobte, és la recompensa, discreta i preciosa, de la seva conversió.)»

 

Començant amb «L’educació sentimental»

Albert Thibaudet, el gran crític literari francès, remarcava que si Flaubert va dir «Madame Bovary, c’est moi», hauria pogut afirmar igualment que «L’éducation sentimentale, c’est mon temps», en el sentit que aquesta era la novel·la de la seua generació, de la seua època. El mateix Thibaudet comparava aquestes dues novel·les de Flaubert a dos quadres de Courbet. El primer, Un enterrament a Ornans, es podria considerar l’equivalent pictòric de Madame Bovary i, també, un manifest del realisme:

El quadre de Courbet, com la novel·la de Flaubert, constituïa una mena de retaule de la gent d’un poble, del seu concretament. Tots els personatges que hi apareixen estaven presos del natural; de la mateixa manera, l’argument de Madame Bovary partia d’un fet que s’havia esdevingut realment. Un enterrament a Ornans va trobar una recepció semblant a la que obtenir Flaubert. El quadre va ser acusat de lleig, de trivial i de depriment. Els colors, terrossos i apagats, eren lletjos; els personatges, dividits en tres blocs —les dones a la dreta, els homes al centre i els oficiants a l’esquerra de la tela—, no eren cap model d’elegància. Lletjos, per tant. El rostre envermellit d’alguns dels homes delatava els borratxets, que sempre tenen set. I, just al mig de la tela, a la part inferior, la visió mortificant de la fossa oberta. 

L’altre quadre de Courbet, que Thibaudet comparava a L’educació sentimental, era El taller del pintor . Molt semblant en la seua composició a l’anterior, Courbet s’hi va autoretratar i hi va va retratar els seus amics, la seua generació, que és una manera de dir «els meus amics i jo»:

La figura que hi ha a l’extrem dret de la tela és Baudelaire, llegint. Courbet va reciclar aquesta figura a partir de l’extraordinari quadre que li havia dedicat:

Feta aquesta introducció, de seguida vaig plantejar als assistents al curs quina de les dues novel·les de Flaubert els agradava més: de quin bàndol eren, vaja. D’entrada, la majoria es va decantavar per Madame Bovary. Em va fer la impressió, però, que aquesta preferència era una conseqüència, en part, de la valoració moral que cadascú feia dels protagonistes de cada novel·la. Per al lector, Frédéric Moreau resulta moltes vegades exasperant. A diferència d’Emma Bovary, Frédéric Moreau té moltes coses a favor: és home, és solter i és ric. Però no sap el que vol, mentre que Emma, malgrat la seua mediocritat provinciana, mostra una capacitat de decisió i una determinació que en el protagonista de L’educació sentimental brillen per la seua absència. Tot això demostra que no sempre és fàcil separar la valoració moral d’una obra artística de la seua valoració estrictament estètica. De tota manera, això va ocupar només la part inicial del debat. Formava part, en diríem, de la primera reacció, purament espontània. Els qui es van decantar més per L’educació sentimental van destacar des del primer moment la presentació d’una panoràmica social més àmplia, més diversa i més complexa. Evidentment, no és el mateix situar l’acció en un poblet de províncies que a París. En L’educació sentimental hi ha una varietat més gran de personatges i, a més, s’estableix un paral·lelisme entre el marc social i polític, i la peripècia individual del protagonista. La decepció sentimental de Frédéric és semblant a la decepció de la societat francesa després de la revolució del 1848. En aquesta obra, Flaubert hi va dur a la perfecció una de les novetats fonamentals de la novel·la realista: la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. 

Tirant lo Blanc i Madame Bovary, comparats (una nota sobre la novel·la realista)

En l’última classe dedicada a Madame Bovary, hem comentat la consideració d’aquesta novel·la com una de les obres més representatives del corrent de la novel·la realista i ens hem preguntat en què consisteix el seu «realisme». El primer factor que el caracteritza, com es va destacar des del moment de la seua publicació, és la descripció de la vida monòtona i grisa de la classe mitjana. En paraules del mateix Flaubert, Madame Bovary era un intent de fer una novel·la del no-res, d’un tema que no era «interessant» a priori. La majoria dels novel·listes anteriors a Flaubert, en canvi, havien defugit la descripció de la vida quotidiana. No la consideraven digna d’atenció des d’un punt de vista literari. Per a què fer un duplicat del que tenim tots els dies davant del nas? La novel·la només es justificava per la narració d’esdeveniments i la presentació de personatges que eren insòlits en un sentit o altre.

Els novel·listes del corrent realista objectaven, però, que aquests fets insòlits, aquestes aventures, no proporcionaven una imatge versemblant de la realitat humana. En la vida real el que hi predomina és la rutina, molt més que els esdeveniments «novel·lescos». Evidentment, en aquest punt hi ha un equívoc. No és cert, afortunadament, que la grisor i la mediocritat siguen unes qualitats més reals que les contràries. Una altra cosa és que siguen més habituals i, en aquest sentit, més «reals».«Realista» pren el sentit estadístic de «més probable».

Dos textos sobre Madame Bovary

Carlota Garrido m’ha cridat l’atenció sobre un llibre de narrativa periodística, Zona de obras, d’una periodista argentina que es diu Leila Guerrero, sobretot pel capítol titulat «El bovarismo, dos mujeres y un pueblo de la Pampa». Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç. És un text molt atractiu, que combina l’autobiografia i la crítica literària, oferint una visió original de Madame Bovary a partir d’una sèrie de connexions i bifurcacions entre Emma Bovary, una periodista argentina —l’autora— i la dona d’un farmacèutic. 

Leila Guerrero fa referència en la seua narració a un article de l’escriptor xilè Rafael Gumucio, Contra Flaubert, que també es pot llegir online. Per a Gumucio, Madame Bovary és «una venganza contra su padre, contra sus tíos, contra toda la ciudad de Rouen y sus alrededores pero, más ampliamente aún, es una novela contra la gente que trabaja y tiene hijos, contra las mujeres infieles, pero también contra los hombres fieles, contra los libros, contra las monjas, contra los republicanos, contra las carretas de bueyes, los jueces, los boticarios y contra la ley de gravedad».

Les banyes de Charles Bovary

En una de les classes que hem dedicat a Madame Bovary, estàvem comentant les característiques de Charles Bovary com a personatge. Vaig remarcar als alumnes que el cognom «Bovary» és una al·lusió al caràcter boví de Charles: pesat, poc despert, lent, sense imaginació. «Bovary» —boví— suggereix la idea d’un ésser pacífic i robust, però somnolent i feixuc. És un procediment que els novel·listes fan servir sovint. Els noms amb què etiqueten els personatges de vegades remarquen algun aspecte de la seua personalitat, físic o psicològic. En aquest punt, una alumna, Clara, hi va intervenir dient que «Bovary» en realitat és una referència directa a les banyes que Emma plantifica al pobre Charles. Em vaig quedar una mica parat, perquè la veritat és que no hi havia pensat. No crec que fos aquesta la intenció de Flaubert, perquè es tractaria d’un subratllat massa vulgar, massa groller, impropi d’un escriptor tan insigne. Al mateix temps, la remarca de Clara era d’una obvietat inatacable. Se non è vero… Els alumnes!

Com «veiem» els personatges de «Madame Bovary»

En una de les classes que hem dedicat a comentar Madame Bovary en el curs de literatura universal, vaig proposar als alumnes que fessen un esforç per precisar la imatge visual que s'havien format d'Emma Bovary, anant una mica més enllà de la vaguetat de dir que és jove i guapa. 

Quan llegim una novel·la, solem fer-nos una imatge visual més o menys definida dels personatges que hi apareixen. De vegades, aquesta imatge ve influïda per motius iconogràfics populars, com les il·lustracions que Gustave Doré va fer del Quixot. O per adaptacions cinematogràfiques. Reconec que no puc evitar de representar-me visualment l'Angèlica d'El gattopardo amb la imatge de la Claudia Cardinale del film de Visconti. El príncep de Salina, en canvi, no acabe de lligar-lo amb Burt Lancaster. En la meua memòria el personatge de Lampedusa se'm representa més alt, més gras i més ros que no era l'actor nord-americà. Els novel·listes solen ser reticents a la il·lustració gràfica dels seus relats. I amb raó, perquè molt sovint aquelles interfereixen o pertorben l'expressió novel·lística. 

Quins elements contribueixen a crear aquesta imatge visual dels personatges en el lector? En primer lloc, és clar, les descripcions que en fa el narrador, però no sempre. La imatge visual que un lector es forma d'un personatge pot ser una conseqüència de les accions d’aquest personatge o d'algun tret del seu caràcter. Paradoxalment, les descripcions exhaustives i extenses de l'aparença física són un obstacle més que una ajuda. Txékhov advertia que les descripcions han de ser breus i amb una intenció determinada. Parlant de les descripcions de la naturalesa, afirmava que «cal fixar-se en els petits detalls i reagrupar-los de manera que el lector, tancant els ulls, veja el quadre al seu davant. Per exemple, podré comunicar la impressió d’una nit de lluna si escric que una ampolla guspirejava com un estel i que l’ombra d’un gos o d’un llop rodava com una baldufa».

Els mecanismes de la ficció

Des que el novel·lista anglès E.M. Forster va publicar, el 1927, Aspects of the novel (n’hi ha traducció al català: Aspectes de la novel·la. Columna), molts escriptors —novel·listes i/o crítics— han publicat llibres de caràcter semblant, com ara L’art de la ficció de David Lodge o Cartas a un joven novelista de Mario Vargas Llosa. Aquests llibres es caracteritzen per tractar una sèrie de motius recurrents —el punt de vista narratiu, els personatges, els diàlegs, etc.— i per oferir nombroses il·lustracions i comentaris de passada d’obres fonamentals de la novel·lística. Tot plegat sol quedar una mica deslligat, però sempre s’hi poden trobar observacions que valen la pena. 

Un altre llibre que es pot afegir a aquesta llista és Los mecanismos de la ficción (How Fiction Works) de James Wood, un dels crítics més populars i influents de les lletres nord-americanes. Aquest llibre planteja, entre moltes altres, les preguntes següents: és real el realisme? Què és un personatge? Quin és el punt de vista del narrador i com funciona? Per què ens commou la ficció? James Wood, que també és novel·lista, remarca que en el seu assaig ha intentat plantejar qüestions teòriques i contestar-les de manera pràctica. És a dir, fer preguntes de crític i oferir respostes d'escriptor. 

Un assaig de Josep Iborra sobre el realisme literari

He penjat en el web de la serp blanca el primer assaig de crítica literària en català que va publicar el meu pare, quan tenia vint-i-cinc anys. Es tracta de Sobre el realisme, aparegut en la revista de l’exili català Pont Blau, el 1954. És un text molt dens i constitueix una síntesi molt suggestiva del concepte de realisme literari en la novel·la des de Stendhal a Kafka, passant per Balzac, Flaubert, Proust, Dostoievski, Faulkner i Joyce. Josep Iborra va escriure i va publicar aquest assaig gràcies a la insistència de Joan Fuster. També, via Fuster, va publicar en Pont Blau dos contes: Quan Clara es desil·lusionà (núm. 14, 1951) i Natura morta (núm. 40, 1956), que van ser recollits després en Paràboles i prou. 

He pogut resseguir la peripècia de la publicació d’aquests textos en l’Epistolari Joan Fuster Vicenç Riera i Llorca, editat per Curial el 1993, que recull la correspondència entre Fuster i Riera i Llorca, aleshores exiliat a Mèxic i director de Pont Blau. L’epistolari recull les cartes que es van trametre des del 1950 fins al 1972. El gruix de l’epistolari correspon a la dècada dels cinquanta. En aquest volum, que és una mina d’informacions i de referències sobre la València d’aquest període, hi apareixen moltes referències al meu pare, amb informacions molt precises sobre les circumstàncies tan difícils que va viure mentre estudiava a València. 

Els alumnes «llegeixen» Madame Bovary

Aquesta setmana he començat a comentar en classe Madame Bovary. Prèviament, havia fet als meus alumnes un control de lectura de la novel·la, per motivar-los coactivament a llegir-la. Després del control he pogut comprovar que més d’un no havia passat de la meitat o que ni tan sols hi havia arribat. A l’endemà, i davant l’evidència, ho van reconèixer públicament. Uns altres van asssegurar que havien dut a terme l’heroïcitat de llegir la novel·la sencera, però… botant-se pàgines! El motiu al·legat per «justificar» aquesta manca d’entusiasme és el de sempre: massa descripció! Hi ha massa descripció! Es fa avorrit! 

Siga dit en descàrrec dels meus esforçats alumnes, molts dels contemporanis de Flaubert van reaccionar de la mateixa manera quan va aparèixer Madame Bovary. Els crítics de l’època escrivien que «Madame Bovary representa una obsessió amb la descripció… no hi ha emoció ni sentiment de la vida en aquesta novel·la». 

Més sobre Mann i Grillparzer: el conflicte entre l'art i la vida

En l’entrada anterior anotava unes observacions sobre El pobre músic de Grillparzer, i acabava comparant aquesta narració amb Tonio Kröger de Thomas Mann. A part de comentar l'aire de família d'aquests dos relats, hi vaig indicar una diferència fonamental entre tots dos: Jakob, el personatge de Grillparzer, és un artista fracassat, un pobre músic, patètic i grotesc alhora; Tonio Kröger, per contra, és un escriptor reconegut, i cap dubte no entela la seua confiança en el valor de la seua obra. Però hi ha uns altres motius que no vaig acabar de tocar. Tornem-hi, doncs, encara. 

El pobre músic

A pesar de tot el que s'ha traduït de l'alemany —al català i, sobretot, al castellà— en aquests últims anys, queden encara molts autors importants de la literatura centroeuropea que a penes han estat divulgats en l'àrea de les nostres lletres. Pense ara en noms com Adalbert Stifter, Friedrich Hebbel o Franz Grillparzer. Aquest últim, conegut sobretot com a autor teatral, va escriure també una autobiografia i uns diaris, que Kafka admirava i llegia sovint, i una narració que és una petita obra mestra: El pobre músic. Publicat el 1848, aquest breu relat tracta d'una manera commovedora i profunda el que serà un dels temes centrals de la literatura europea del XIX ençà: el conflicte entre la vida i l'activitat artística, i, per extensió, el conflicte que pateixen tots els éssers solitaris, inconformistes o inadaptats, que se senten en contradicció amb ells mateixos i amb la vida normal i quotidiana. Ara tenim l’oportunitat de llegir El pobre músic en català, en una traducció de Xavier Jové que ha publicat l’editorial Accent.

La mort d’Ivan Ílitx

Fa temps vaig dirigir, juntament amb Gemma Lluch, la col·lecció El Grill de l’editorial Tres i Quatre. Vam arribar a publicar-hi prop de vint títols i després ho vam deixar córrer per raons que ara no fan al cas. Tinc un record molt bo d’aquella experiència. El que més recorde és que m’ho vaig passar molt bé, sobretot gràcies a Gemma. Entre els títols que vam arribar a publicar en aquesta col·lecció, n’hi havia de ben interessants, com ara la Crònica familiar de Vasco Pratolini, Padre padrone, l’autobiografia de l’escriptor sard Gavino Ledda, en què es va basar la pel·lícula del mateix títol dels germans Taviani, o una curiosa i notable novel·la de ciència-ficció de tema sociolingüístic, Els llenguatges de Pao de Jack Vance. I clàssics de la literatura universal: Maupassant, Stevenson, Nerval, Queirós… I Tolstoi. Ens va omplir d’orgull publicar en El Grill La mort d’Ivan Ílitx, una de les obres mestres de la narrativa universal. Com a mínim, una de les més intenses i pertorbadores. 

«Bola de greix», de Maupassant

Per a aquest últim trimestre del curs he triat com a llibres de lectura en primer de batxillerat tres novel·les curtes del segle XIX: Bola de greix de Maupassant, La mort d’Ivan Ílitx de Tolstoi i Carmen de Mérimée. La tria d’aquests relats obeeix a raons diverses. En primer lloc, és clar, al seu indubtable interès i qualitat. També, a la seua brevetat, tenint en compte que els alumnes estan cansats i van una mica de bòlit amb els exàmens, i al fet que tots tres relats coincideixen cronològicament amb el període de la literatura catalana —el segle XIX— que estem donant ara. Això, a més, ajuda a corregir el panorama estretament nacional, limitat a la literatura catalana, que marca la programació oficial. 

El cosí Basílio

Al cap de poc de la seua publicació, Madame Bovary no sols va ser considerada per molts com una obra mestra del nou corrent de la novel·la realista, sinó que es va convertir també en un model, confessat o no, de moltes novel·les posteriors, sobretot les que podríem etiquetar com a «novel·les de l’adulteri». 

Entre aquestes ocupa un lloc especial El cosí Basílio d’Eça de Queirós. Més que prendre com a model Madame Bovary, Queirós en va un remake deliberat, que transfigurava i potser supera l’original. Borges, gran admirador de l’escriptor portuguès, recordava que Émile Zola va jutjar El cosí Basílio superior a la novel·la de Flaubert, dictamen que va reblar amb aquestes paraules: «Els ho diu un deixeble de Flaubert.» Encara que és una de les millors novel·les que va produir el realisme europeu, El cosí Basílio sol aparèixer en una discreta segona fila, potser perquè la literatura portuguesa, com tantes altres literatures europees, no ha pogut superar l’estatus de literatura regional dins el conjunt europeu. 

Queirós va recórrer a la tècnica del remake més d’una vegada. La seua capacitat d’invenció narrativa era dèbil, però tenia una gran habilitat per a transformar uns altres models literaris d’una manera inusualment productiva. Si comparem El cosí Basílio amb Madame Bovary, de seguida hi detectem uns paral·lelismes evidents. D’entrada, s’hi utilitzen els mateixos motius principals: afers extramaritals i problemes de diners sobre el rerefons d’una societat provinciana i mediocre. A més, les protagonistes femenines respectives, Emma i Luísa, estan doblades en les dues novel·les, i també altres personatges, com el conseller Acácio de Queirós, que és la rèplica de l’Homais de Flaubert. Tots dos comparteixen ínfules literàries i la tendència a perorar, més que a parlar. Igualment coincideixen alguns dels episodis en què intervenen. Així, Homais interromp Léon quan va de camí a una cita amb Emma i el conseller fa el mateix amb Luísa una vegada que aquesta va a trobar-se amb Basílio. Tots dos triomfen al final de la novel·la. Com a mínim, són condecorats! 

L’etern marit

El deixant de Madame Bovary és allargat. Fins i tot va inspirar una novel·la de Dostoievski, L’etern marit. Publicada el 1870, aquesta obra ocupa un lloc propi en la producció d’aquest escriptor rus, ja que no s’ocupa dels problemes filosòfics i socials que caracteritzen les seues novel·les més conegudes. El títol no deixa de ser una mica sarcàstic i hi ha qui pensa que en realitat hauria de ser L’etern cornut. Per decència o pel que fos, Dostoievski va triar L’etern marit. 

Dostoievski pren el tema de Flaubert on aquest el deixa. En Madame Bovary els afers d’Emma ocupen tota la novel·la, mentre que en L’etern marit es donen per suposats i el relat comença molt després de la mort de l’adúltera. Veltxàninov, home de món de prop de quaranta anys, recorda, durant un període d’hipocondria, els seus pecats de joventut, en un estat de penediment i d’inquietud. Una nit, inesperadament, ve a buscar-lo un funcionari, Trussokski, la dona del qual, uns anys abans, va ser amant seua. Així s’assabenta que la dona havia mort feia poc deixant una xiqueta, segurament filla de Velxàninov. Torna a trobar Trussokski diverses vegades i sempre el troba promès o marit. Com una fatalitat, Veltxàninov sempre representa una amenaça per a la tranquil·litat familiar d’aquell. 

Una objecció de Gaziel a «Madame Bovary»

Aquesta setmana he llegit Un estudiant a París de Gaziel, recull de textos publicat el 1964 i reeditat en l’Obra catalana completa. De valor desigual, m’han interessat sobretot les pàgines dedicades a Juli Garreta, aprofitades per Pla en l’homenot que va dedicar a aquest músic, i Una objecció a «Madame Bovary», que ens pot ser útil a tots els qui comentem la novel·la de Flaubert en l’assignatura de la literatura universal.

He penjat aquest text de Gaziel en el web de literatura universal de la serp blanca. S’hi afegeix així a uns altres que hi ha sobre el personatge d’Emma Bovary: un de Vladimir Nabòkov, extret del Curso de literatura europea, i un altre de Mario Vargas Llosa, del seu llibre La orgía perpetua. Flaubert y Madame Bovary. Tots tres poden ser útils per a centrar o fixar el comentari sobre els personatges de Charles i Emma, que, en mans dels alumnes, ràpidament es converteix en una sessió de xafarderia literària. De seguida es posen en el lloc dels personatges i en les situacions narratives que planteja la novel·la, i fan com els qui al final d’una representació teatral aplaudeixen els actors que han fet de bons i xiulen els qui han fet de malos. Bé, és una reacció inicial que no es pot menysprear i que es pot aprofitar, perquè com a mínim representa una implicació. El que passa és que de vegades l’entusiasme popular es desborda i no hi ha manera de reconduir el debat. 

La dona insatisfeta

Quan parlem en classe de la novel·la realista del segle XIX, els alumnes troben estrany que molts dels títols més importants d’aquest corrent literari tinguen com a tema central l’adulteri femení. Per què aquesta insistència? Hi ha un llibre que pot ajudar a respondre a aquesta qüestió i a aprofundir en les seues implicacions. Es tracta de La mujer insatisfecha. El adulterio en la novela realista (Edhasa, 1984) de Biruté Ciplijauskaité, investigadora d’origen lituà. La referència bibliogràfica la vaig trobar en Entresiglos, portal de literatura de Joan Oleza i Teresa Ferrer, concretament en la guia docent del curs La novela española del siglo XIX. 

Evidentment, a hores d’ara aquest llibre està descatalogat i exhaurit. L’hauria pogut cercar en alguna biblioteca, però estic acostumat de sempre a llegir els llibres que tinc a casa i, si no, a comprar-los. És un error i un mal hàbit, però és així. Vaig teclejar-ne el títol en el cercador d’uniliber, que va donar-me com a resultat un únic exemplar disponible en l’Asilo del libro, llibreria de nom tètric situada al carrer de Ferran de València, al costat del Centre Octubre. Cinc minuts a peu des del Vives. No valia la pena, per tant, de comprar-lo online. L’endemà, aprofitant un buit en les classes, me n’hi vaig anar. Així, estirava les cames i de pas m’estalviava les despeses d’enviament. I, en efecte, allí era el llibre, en l’Asilo, esperant ansiós que el rescatés de la seua orfenesa, previ pagament de divuit euros. Només faltava llegir-lo i subratllar-lo, cosa que vaig dur a terme durant el cap de setmana, i fer-ne cinc cèntims per als entusiastes seguidors i seguidores de la serp blanca. 

La gènesi de “Madame Bovary” o l’escriptura

Cinc anys va dedicar Flaubert a escriure Madame Bovary, cinc anys barallant-se amb les paraules per trobar le mot juste, per ajustar la cadència de cada clàusula. Darrere de la Madame Bovary que llegim avui hi ha un munt d’esbossos inicials, de croquis, de versions prèvies corregides i revisades fins a la nàusea.

Gràcies a la universitat de Rouen, que n’ha digitalitzat els manuscrits i els ha posat a disposició dels lectors en el web Les manuscrits de Madame Bovary, podem ara tafanejar en l’obrador de Flaubert i resseguir la gènesi d’aquesta obra. Els manuscrits corresponents als diferents estadis de redacció, amb totes les correccions, afegits i supressions, apareixen reproduïts en facsímil i estan acompanyats de la seua transcripció, de manera que el lector pot comparar les versions inicials i tot el seguit de revisions i correccions amb cada pàgina de la Madame Bovary definitiva.

La redacció d’aquesta novel·la il·lustra una veritat que recorde sovint als meus alumnes: escriure vol dir corregir, revisar, refer. Em sap greu haver de desil·lusionar-los, però escriure, desgraciadament, és difícil. Ningú no s’asseu davant del paper o del notebook i comença a escriure a raig, d’una manera definitiva i brillant. Hi ha algunes vegades —poques i rares— en què el miracle es produeix, i ens sembla que un altre escriu per nosaltres, mentre teclegem o fem córrer el bolígraf com uns sonàmbuls. Però generalment escriure és un tanteig fatigós per aclarir el que volem dir, per aclarir-nos, per tornar a pensar el que pensàvem que estava tan clar. Un procés lent que, a més, de tant en tant s’estanca, com si de sobte se’ns hagués punxat una roda.

Hem de tornar una i altra vegada sobre el que acabem d’escriure, perquè gairebé sempre el primer que ens ve al cap és el clixé, la imprecisió, les frases que no lliguen. Res no ens és donat a la primera. Sovint, l’única correcció que val la pena és la supressió. Per això, escriure és, en gran mesura, deixar de banda tot el que no és pertinent. En paraules de Tolstoi: és la capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada. I això no és gens fàcil.

Res a veure, per tant, amb la imatge romàntica de l’escriptor inspirat i exaltat, segregant frases amb la mateixa facilitat amb què respira. Una variant invertida d’aquesta imatge romàntica és la que considera el patiment com una condició intrínseca de l’escriptura. Alguns escriptors toquen la trompeta per fer saber a tothom la tortura que els ha suposat cada línia, exhibint impúdicament un sacrifici que ningú no els ha demanat i que molts agrairien que s’haguessen estalviat.

Però escriure no és, o no hauria de ser, una tortura. La dificultat i els obstacles són els que confereixen tensió i interès, i fan divertit aquest joc. A més, els mateixos obstacles que de vegades ens bloquen són també els que ens fan avançar i ens fan arribar a llocs que no sospitàvem. Escriure no és transcriure ni copiar al dictat, sinó un procés d’assaig i de recerca.

És cert que hi ha escriptors que corregeixen més que no altres. Automatismes a banda, que s’aconsegueixen amb la pràctica de l’ofici, aquesta diferència és, de tota manera, més aparent que real. Aquests escriptors que corregeixen poc ho fan en realitat de cap. El procés de redacció i correcció el fan en gran part abans de posar-se davant del paper o la pantalla. Només comencen a escriure realment quan tenen molt clar què volen dir i com volen dir-ho. Per a d’altres, en canvi, gargotejar sobre el paper és imprescindible per a començar a pensar, com una mena de reflex condicionat. Per a aquests escriptors, una primera redacció, per pobra i dolenta que siga, és ja una matèria i un estímul per treballar-hi. També n’hi ha que prefereixen esgarrar més que corregir, i començar de cap i de nou.

Corregir un paràgraf és relativament fàcil. El que costa més és aconseguir que els paràgrafs queden relligats per un fil conductor i no simplement juxtaposats. L’existència d’aquest fil conductor que, com un motoret, impulsa la lectura cap endavant, és la pedra de toc per saber si un text està ben escrit.

Un últim apunt: com tot el que és important, escriure no es pot ensenyar realment; només es pot aprendre. No n’hi ha recepta. Ara, una cosa que hi ajuda molt és fixar-se en les correccions que milloren un text, com les que va fer Flaubert en els seus manuscrits. Hi ha també alguns manuals de redacció que val la pena repassar, llapis en mà. En català, tenim els llibres de Daniel Cassany. En destacaria La cuina de l’escriptura i Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals. La majoria dels llibres d’estil dels mitjans de comunicació ofereixen indicacions útils per a redactar d’una manera efectiva. És molt recomanable i molt complet el llibre d’estil de Vilaweb. Podeu consultar-lo online i descarregar-ne el pdf.

Une heure et demie venaient de sonner à l'horloge du collège quand le Proviseur entra dans l'étude, suivi d'un nouveau habillé en bourgeois et d'un garçon de classe qui portait un grand pupitre. Ceux qui dormaient, se réveillèrent en sursaut. il y eut ainsi que d'usage branle bas subit /de dictionnaires ouverts/, de cahiers remués, de livres atteints, de plumes qui grincèrent sur le papier, et chacun se leva comme surpris dans son travail. le Proviseur nous fit signe de nous rasseoir et se tournant vers le maître d'études - "Mr Roger", [ lui dit-il à demi-voix ] " voici un élève que je vous recommande. il entre en cinquième. si son travail & sa conduite sont méritoires, il passera dans les gds, où l'appelle son âge". Resté dans l'angle, à demi caché derrière la qu'on l'apercevait à peine porte entrebâillée, si bien que beaucoup d'entre nous ne le voyaient pas encore, le nouveau était un gars de la campagne, d'une quinzaine d'années environ, et plus haut de taille, qu'aucun de nous tous. il avait les cheveux droit coupés droits sur le front, comme un chantre de village fort l'air raisonnable & tout embarrassé. les longs poils fins qui veloutaient ses joues / comme une moisissure tamisait en estompait blonde,/ tamisant l'éclat vif de ses pommettes, estompaient cette d'un duvet incolore sa figure tranquille. quoiqu'il gros* ne fût pas large des épaules, son habit-veste de drap vert, à boutons noirs, devait le gêner aux entournures. Facsímil i transcripció de la primera pàgina del manuscrit de Madame Bovary

Charles Bovary, c’est moi

L'obra de Jean Améry (Viena 1912-Salzburg 1978), nascut Hans Maier, ocupa un lloc central en el cànon de les obres literàries sobre la Shoah, al costat de les de Primo Levi, Adorno, Hanna Arendt o Paul Celan.

Supervivent del camp d'extermini d'Auschwitz, com el mateix Levi, els llibres d'Améry tenen un escàs valor documental. El seu propòsit, com ell mateix va declarar, era "avançar, més enllà del document estricte, cap a l'àmbit de l'anàlisi profunda i de la problemàtica existencial". La seua obra expressa la profunda transcendència que ha tingut l'extermini dels jueus en la cultura occidental. De tota manera, la pèrdua de la confiança en un món transformat ja per sempre per aquest extermini en àmbit d'alienació, no el va incapacitar per a la memòria i la denúncia. En una sèrie de treballs assagístics de caràcter autobiogràfic, Améry va reflexionar, implicant a l'extrem la seua consciència i la seua memòria, sobre la condició humana i la identitat jueva, sobre l'essència i dignitat del jo en un món que s'organitza oblidant les víctimes. En aquesta reflexió ocupa un lloc central la trilogia assagística de caràcter autobiogràfic formada per Más allá de la culpa y la expiación, Revuelta y resignación. Acerca del envejecer i Años de andanzas nada magistrales, que ha estat editada en castellà per Pre-textos.

El 1978, poc abans de suïcidar-se, Jean Améry va publicar encara Charles Bovary, metge rural, un llibre difícil de classificar, mescla d’assaig i de novel·la, que és tant una vindicació d’un dels personatges de Madame Bovary, Charles Bovary, com una acusació contra el seu creador.

Per a Jean Améry, Charles Bovary, amb la seua ineptitud grotesca, no té cap mena de versemblança estètica. Considera molt poc creïble la manera com afavoreix les dues històries d’adulteri de la seua Emma, o que no es malfie ni reaccione davant del munt de factures que li comença a arribar.

Deixant de banda la qüestió de la versemblança, Améry acusa Flaubert d’escamotejar la realitat exterior i interior de Charles Bovary. Només algunes vagues al·lusions ens informen sobre aquest personatge. El que ha passat realment en l’existència de Charles Bovary, la novel·la de Flaubert ens ho amaga. La realitat de Charles Bovary, aquest home que ho ha perdut tot, el seu gran amor, els seus béns i fins i tot el record, ja que ha de reconèixer que ha viscut en l’error, és tractada per Flaubert com si fóra una quantitat negligible. Més encara: es pot dir que la seua realitat ha quedat petrificada. Les coses s’han esdevingut així i no d’una altra manera, simplement perquè Charles era mediocre. Flaubert no es planteja la llibertat del subjecte, i encara menys aquesta forma de realisme que consisteix en el simple respecte a la versemblança.

Jean Améry assenyala que la mística de la passió de madame Bovary és paral·lela a la devoció igualment mística que Flaubert sentia per l’art. En el fons, per a Flaubert, segons creia Améry, la realitat objectiva era una qüestió secundària, burgesa. Ell estava del costat d’Emma, de la seua passió. Per això no hi ha lloc per a Charles Bovary.

Charles Bovary, metge rural és un intent de donar a aquest personatge la veu i la realitat humana que Flaubert li va negar. Alhora, Améry denuncia com un mite l’objectivitat narrativa que Flaubert reivindicava. En l’últim capítol, que porta com a títol J’accuse, Amerý posa en boca del metge rural aquest requeriment contra el seu creador:

«Je vous accuse, Monsieur Flaubert!

Us acuse perquè heu fet de mi un ximple incapaç d’unir la passió i la virtut.

Us acuse, perquè m’heu fet culpable de la meua bestiesa, o del que consideràveu com a bestiesa, i m’heu imputat aquesta culpa tan durament com a Lhereux, l’usurer.

Us acuse, perquè m’heu refusat els Drets de l’home i del ciutadà, i heu fet de mi un esclau sense voluntat, com si encara visquéssem en aquell temps maleït en què l’amo era l’amor i el servent el servent, quan aquest no s’atrevia a alçar-li la mà.

Us acuse d’haver violat el pacte que havíeu establert amb la realitat abans de posar-vos a escriure la meua història: perquè jo era més del que era, com tot ésser humà que cada dia, cada hora, surt d’ell mateix i s’oposa als altres i al món per negar el que era i esdevenir el que serà.

Proteste perquè en el vostre ermitatge estúpic només teníeu oïda per als vostres mots i la seua sonoritat harmoniosa, i perquè no m’heu contemplat mai amb els ulls d’un home compassiu.

La llibertat: me l’heu refusada.

La igualtat: no heu tolerat que jo, un petit burgès, siga el semblant del gran burgès, Gustave Flaubert.

La fraternitat: no heu volgut ser el meu germà en l’angoixa, sinó que heu preferit atribuir-vos el paper de jutge tolerant. Plantege la meua queixa davant del tribunal del món contra l’abominable indiferència amb què m’heu rebutjat finalment, de la mateixa manera que Emma es llevava la roba amb un gest ràpid i impacient, quan li semblava que ja només servia per llençar-la al fem o per donar-la a Félicité, la seua criada còmplice.»

Si Flaubert va poder dir Madame Bovary, c’est moi, Jean Améry hauria pogut dir igualment Charles Bovary, c’est moi. Jean Améry, el jueu supervivent d'Auschwitz, és l’home sense paraula que aconsegueix parlar, l’apàtrida, l’estranger, el perseguit, el resistent polític. És en nom de tots els homes desposseïts dels seus drets que Améry dóna veu a Charles Bovary contra Flaubert.