Viatjar és de garrulos

Com a complement i contrapunt de l’entrada anterior, us recomane la lectura d’un article que Quim Monzó va publicar en La Vanguardia dijous passat: Aquells exagerats de fa vint anys (el reproduesc complet al final, per si falla l’enllaç). Monzó comenta alguns dels efectes que està produint el turisme de masses i cita un llibre, que no coneixia, d’un sociòleg francès, Rodolphe Christin, traduït al castellà per Ediciones el Salmón, amb el títol de Mundo en venta; crítica de la sinrazón turística. 

Quim Monzó tanca el seu article amb unes paraules de Conrad Consum, del programa radiofònic La competència, que més o menys resumeixen la seua conclusió sobre aquesta qüestió: «Viatjar és de garrulos». Potser és una manera extrema de dir-ho. El fet, però, és que per a molta gent viatjar s’ha convertit en una mena d’obligació social o, si més no, en l’única cosa digna de fer quan s’és de vacances, encara que aquestes acaben com a conseqüència amb una notable sensació d’atabalament i de fatiga. No viatjar és propi de desgraciats, de gent rutinària i sense espenta. Viatjar, a més, és una manera de dissimular que la gent no se suporta a si mateixa, i que s’avorreix moltíssim.

Tempus fugit: un article de Quim Monzó i un altre de Salvador Sostres

He llegit, amb poc temps de diferència, dos textos plens de melancolia. El primer és un article de Quim Monzó publicat 24 d’agost passat en La Vanguardia amb el títol de "Well, be-bop-a-lula, she's my baby...", en què recorda Jaume Vallcorba, recentment desaparegut. L’altre és una entrada del bloc de Salvador Sostres de l’1 de setembre de 2014: El fantasma. 

L’últim dia que Monzó es va veure amb Vallcorba, aquest li va explicar els preparatius per al seu funeral. Que havia parlat amb Josep Pons i que havia triat amb ell les músiques que hi posarien. Quan va acabar d’explicar-li com quedaria tot, li va dir: «Però tu no vingues, que ja sé que aquestes coses no t’agraden». Quim Monzó li va contestar que d’acord, que se n’aniria a un bar a prop de l’església i es faria un gin-tonic in memoriam. El problema és que al cap de poc els metges li van prohibir l’alcohol en termes apocalíptics. A Sostres no, o encara no, però ell mateix constata afligit en el seu article que «vaig sortir dijous i avui encara no m’he trobat bé del tot, sense comptar aquest final lamentable. Començo a tenir convalescències, més que ressaques». L’última frase és perfecta: desoladament concisa i exacta.

Kafkià

Dantesc, quixotesc, kafkià… Són adjectius que ha popularitzat el llenguatge periodístic i que s’han instal·lat en la llengua com una mena de coletilles maquinals. Els accidents d’avions i de trens, els desastres naturals, ofereixen sempre un espectacle dantesc. Les situacions, quan no sabem definir-les, són, inevitablement, kafkianes. Però ni la Divina Comèdia ni les narracions de Kafka tenen res a veure amb el sentit amb què s’utilitzen habitualment aquests adjectius. Únicament quixotesc es fa servir, encara, amb una certa propietat.

En un article publicat en Magazine (20-02-2011 ), amb el títol de Franz Kafka y el colorido, Quim Monzó carregava contra l’ús de l’adjectiu kafkià i també contra la interpretació depressiva i angoixant, kafkiana, de l’obra de Kafka propagada per la literatura acadèmica. Per a Monzó, en canvi, Kafka és per damunt de tot un humorista esplèndid. En el mateix article Monzó es refereix elogiosament a les portades que ha fet el dissenyador Peter Mendelsund per a una nova edició dels llibres de Kafka de l’editorial americana Pantheon, que s’aparten de les cobertes habituals  “negras o grises, en cualquier caso tristes o lúgubres, con ecos casi fascistoides…” Mendelsund ha fet el contrari i les ha omplert de colors.

                                       

Mendelsund explica en el seu bloc, Jacket Mechanical, el procés que va seguir per a dissenyar aquestes cobertes. Va optar pel color, diu, perquè està cansat del Kafka seriós i pessimista. Mendelsund troba que els seus llibres són, entre altres coses, divertits, sentimentals i, a la seua manera, conformistes. A causa de l’assimilació de kafkià amb les maquinacions d’una burocràcia anònima i sinistra, les portades dels llibres de Kafka tendeixen a utilitzar el negre o una combinació de colors típiques del realisme socialista, del constructivisme o del feixisme: per exemple, negre, beix i roig. Mendelsund afirma que el seu objectiu ha estat deixar que hi entrés el sol, que els colors fossen brillants i que, al mateix temps, mostraren tensió. Un dels motius que ha utilitzat en el disseny de les portades ha estat l’ull, per a indicar intimitat en singular i paranoia en plural. Una bona combinació, afirma, per a Kafka, que descrivia tant l’individu com la persecució de l’individu.