Cançó nocturna del caminant

Un dels poemes que més m’agraden de Goethe, i un dels que més m’agraden de tots els poemes que recorde, és la «Cançó nocturna del caminant», que ha estat traduïda al català per Feliu Formosa en l’Antologia de la poesia alemanya, publicada ja fa temps per 62 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Per a mi, aquest poema no es pot separar de la música que li va posar Schubert en un dels seus lieder ni de la interpretació que en va fer Hans Hotter. 

Se’m fa difícil explicar per què m’agrada tant. Potser perquè és tan senzill i transparent i, alhora, tan suggestiu. També, per la sensació de serenitat i de conformitat que transmet la lectura d’aquest poema —tot està bé. Les passions que agiten el nostre jo inquiet ara callen i no pertorben la nostra relació amb el món. Abans de continuar endavant, us propose que el llegiu tres vegades: primer en la versió catalana de Feliu Formosa; després, intenteu seguir-lo en alemany; finalment, sentiu-lo en la veu de Hans Hotter: 

Cançó nocturna del caminant

Damunt tots els cimals

hi ha repòs,

en tots els brancams

un hàlit

a penes sentiràs;

els ocellets callen al bosc;

espera, que aviat

també reposaràs.

Antologia portàtil de la poesia universal (49): Goethe

EL REI DELS VERNS

Qui cavalca en el vent, tard de la nit?

És el pare, al galop, amb el petit;

en braços l’agombola contra el cor,

per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

─Per què t’amagues, fill, com espantat?

─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,

el rei dels verns, amb corona i mantell?

─És la boira, fill meu, que fa castell.

─Vine, bonic, no tinguis por de mi!

Sabem uns jocs encisadors, aquí;

a la riba les flors s’obren roents,

la mare té unes robes refulgents.

─Pare, pare, de veres no sents res?

No saps, el rei dels verns, què m’ha promès?

─Assossega, fill meu, tant frenesí:

és el vent, que les fulles fa estremir.

─No vols acompanyar-me, dolç infant?

Les meves filles et festejaran;

elles, que a la nit menen balls rodons,

et bressaran amb danses i cançons.

─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,

les seves filles entre la foscor?

─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:

són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;

vindràs per força, si no vols de grat.

─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!

El rei dels verns m’ha fet un mal encès!─

El pare, esgarrifat, va cavalcant

─als braços li gemega el pobre infant─

i fins que arriba a casa fa el cor fort:

entre els seus braços, l’infant era mort.

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

(J. W. Goethe, Poesies. Proa. Traducció de Miquel Desclot)

Antologia portàtil de la poesia universal (12): Goethe

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

Weltliteratur (sobre el concepte de literatura universal)

Acaba d’aparèixer el número 5 d’El funàmbul, dedicat monogràficament a la Weltliteratur, terme de la llengua alemanya que es pot traduir com a «literatura universal» o «literatura mundial o del món». El monogràfic proposa un viatge per la història d’aquest concepte, des dels orígens fins a les noves perspetives actuals, a partir d’un dossier de textos que recull, entre altres, el primer capítol de la segona part de De l’Allemagne, de Madame de Stäel, obra fundacional dels estudis comparatístics moderns, un fragment de les Converses amb Goethe, d’Eckermannn, i una carta de Goethe a Thomas Carlyle. Després d’aquests textos inaugurals s’hi pot llegir la ponència del professor Karl Heinz Trost, El concepte goethià de literatura universal, una entrevista amb Antoni Martí Monterde, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Univesitat de Barcelona, un article de Guillem Molla sobre la figura i l’obra de Ramon Esquerra, introductor dels estudis comparatístics als anys 30 al nostre país, un text del mateix Esquerra, Conrad i el cinema, un assaig d’Itamar Even-Zohar —El paper de la literatura en la creació de les nacions d’Europa— i, finalment, Mundialisme i descolonització, d’Armando Gnisci, que ofereix una perspectiva actual dels estudis de literatura comparada. 

En una de les converses amb Eckermannn reproduïdes en aquest número d’El funàmbul, Goethe hi afirmava que el gran benefici que es desprèn d’una literatura universal és que ofereix l’oportunitat de «corregir-nos mútuament», de manera que Carlyle, en la seua biografia sobre Schiller, «l’ha sabut jutjar en tots els aspectes d’una manera que no és fàcil que cap alemany pugui assolir», mentre que els alemanys, en contrapartida, «tenim idees ben clares sobre Shakespeare i Byron i tal vegada estem en condicions de saber valorar els seus mèrits millor que no pas els anglesos mateixos». Eckermann també va reportar en el seu llibre aquestes paraules de Goethe, que han estat considerades tradicionalment l’acte d’encunyació del terme Weltliteratur: «Avui dia la literatura nacional no representa gairebé res, entrem en l’era de la literatura mundial (die Weltliteratur) i ens correspon a cadascú de nosaltres accelerar aquesta evolució». 

Està bé carregar-se un llibre?

És lícit que un crític literari es carregue un llibre? Val la pena declarar públicament que determinat llibre que un considera dolent és dolent? Té alguna justificació o utilitat la crítica negativa? Aquestes són les qüestions que es planteja Marcel Reich-Ranicki en Sobre la crítica literaria, un assaig que va escriure el 1970 com a introducció a una antologia de crítiques seues, titulada Crítiques demolidores i res més. L'editorial Elba l’ha publicat fa poc en castellà juntament amb un epíleg d’Ignacio Echevarría: Crítica y negatividad. 

Marcel Reich-Ranicki (Włocławek, Polònia, 1920 - Frankfurt, 2013) ha estat un dels crítics literaris alemanys més reconeguts i temuts de la segona meitat del segle XX. Va ser durant molts anys director de les pàgines literàries del diari Frankfurter Allgemeine Zeitung i va aconseguir una gran influència des del programa de televisió El quartet literari. Alguns dels principals escriptors de la literatura alemanya actual, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger o Peter Härtling, van patir més d'una vegada alguna les seues garrotades, seques i expeditives. 

La crítica literària no deixa de ser una activitat suspecta. Reich-Ranicki assenyala que per a molta gent la paraula «crítica» no significa tant examinar, analitzar avaluar, com censurar, condemnar. I això queda lleig. La crítica, per tant, és una activitat negativa, maligna, i els crítics literaris uns busca-raons, uns paràsits infames que, incapaços de crear res, es revengen de la seua frustració atacant les obres del altres. 

Una història cultural d’Alemanya

Un dels llibres que més m’ha interessat i absorbit dels que he llegit últimament és El misterioso caso alemán de Rosa Sala. És també un dels que tinc la sensació que m’ha aportat més, en forma d’informacions, d’anàlisis, de comprensió i síntesi d’una sèrie de temes fonamentals de la cultura i la literatura alemanyes. Rosa Sala és assagista i traductora. A més d’El misterioso caso alemán, ha publicat Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo i Lili Marleen. Canción de amor y de muerte. Entre les seues traduccions destaquen Poesía y verdad de Goethe i Conversaciones con Goethe de Johann Peter Eckermann. Té també un bloc: Blog de Rosa Sala Rose.

Inicialment, El misterioso caso alemán és un intent de contestar com és possible que els alemanys caiguessen en la barbàrie del nazisme i en l’extermini de milions d’éssers humans. Rosa Sala intenta buscar una resposta a aquesta pregunta, que és la que posa en marxa el llibre i la que fa de fil conductor, no a partir de l’anàlisi dels factors socials, econòmics i polítics, sinó des de la literatura i la crítica cultural. Hi pot haver una aliança entre la cultura i el mal? Com es forja aquesta compatibilitat entre la cultura i la barbàrie extremes? La literatura alemanya va preparar el camí a l’Holocaust? És possible que allí s’amagués l’ou de la serp? 

Els comentaris de Sagarra sobre la Divina Comèdia i unes consideracions sobre el comentari de text

Em plau comunicar-vos que ja he acabat de penjar en el web de literatura universal de la serp blanca els comentaris de Sagarra dels vuit primers cants de l’Infern. El procés d’escaneig dels textos, a causa de la tipografia original, ha estat una mica laboriós. Els he acompanyat d’il·lustracions ad hoc, sobretot de William Blake i de Gustave Doré. Ací teniu els enllaços per a cada un d’aquests comentaris, per si voleu fer-hi una ullada des d’ací: 

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant I de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant II de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant III de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant IV de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant V de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VI de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VII de l'Infern

Josep M. de Sagarra, Comentari del cant VIII d l'Infern

En una entrada anterior ja vaig assenyalar que aquests assaigs són comentaris complets de cada cant, que es llegeixen molt bé i que poden ser molt útils per als alumnes. La setmana passada vaig dir als meus que feren un comentari d’un fragment de l’Infern (els vaig donar a triar entre els versos 1-57 del cant III i els versos 28-49 del cant V) i els vaig recomanar que llegiren i aprofitaren, com a guia i com a model alhora, els comentaris de Sagarra. 

4.2. Romanticisme europeu

Ací teniu el tema 4.2. Romanticisme europeu. Potser m’ha eixit una mica dens. Vull dir que s’hauria de desenvolupar i matisar més.

En les classes que hem dedicat al romanticisme, la veritat és que hem parlat més de pintura i de música que de literatura. La diferència entre el classicisme i el romanticisme com a moviments artístics la vam plantejar, inicialment, a partir de l’audició comparada d’un moviment d’una simfonia de Haydn i de l’obertura Coriolà de Beethoven. Després vam projectar en la pantalla alguns quadres de David i d’Ingres, d’una banda; de Delacroix, de Géricault, de Goya i de Turner, de l’altra.

La literatura romàntica la vam il·lustrar a partir d’una selecció mínima de textos, començant per alguns fragments del Werther de Goethe. Els alumnes es van quedar una mica sorpresos quan els vaig contar que arran de la publicació d’aquest llibre va augmentar de manera notable l’índex de suïcidis a Europa. Un exemple més de la influència dels llibres en la vida, tema central de Don Quixot i de Madame Bovary.

Curiosament, la redacció del Werther va servir a Goethe per a alliberar-se del romanticisme. Amb el Werther va empudegar tota Europa, però per a ell va ser una mena de porga. Més endavant pronunciaria aquella màxima tan recordada: “Classicisme és salut. Romanticisme és malaltia”. Tota l’obra d’Eugeni d’Ors no és que un comentari o una aplicació d’aquesta fórmula. També, en part, la de Thomas Mann. Amb aquesta màxima Goethe apuntava i denunciava un aspecte particular del romanticisme: la relació de l’artista amb la societat. Aquesta relació, de sobte, ha esdevingut problemàtica i ambigua. L’artista romàntic se sent estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible, estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una desesperació indefinida. L’artista romàntic rebutja la vulgaritat i el prosaisme del món de cada dia, però al mateix temps enyora o enveja l’existència més senzilla i més directa, més sana, de la gent normal. El verbalisme, el tuf a resclosit, el dolorisme i l’autocomplaença, eren alguns dels perills que Goethe va conjurar per a ell mateix escrivint Werther.

Un altre aspecte important del romanticisme és un sentiment més agut i patètic del temps. Com a conseqüència de les transformacions de la Revolució Industrial les coses quotidianes envelleixen ràpidament. El romanticisme descobreix la nostàlgia, com es descobreix la infantesa, que només viu en el record. Aquest aspecte de la sensibilitat romàntica el vam il•lustrar a classe amb un poema de Leopardi, A Sílvia. Els Cants de Leopardi els podeu llegir en català en una traducció excel·lent de Narcís Comadira.

Després del Werther hauríem d’haver llegit i comentat el Faust, però vaig adoptar la solució més fàcil i més realista de llegir només uns poemes solts de Goethe, aprofitant alguns dels que va musicar Schubert. Amb això volia apuntar també una altra qüestió: el romanticisme va donar els seus millors resultats en la música.

Alguns alumnes van sentir una certa inquietud, perquè els lieders de Schubert no van per a la selectivitat. Cosa que diu molt poc a favor de la selectivitat.

Vam sentir primer El rei de Thule, extret de la primera part del Faust. Podeu llegir-lo en la traducció de Feliu Formosa i sentir-lo en la veu de Christa Ludwig.

Der König in Thule
Es war ein König in Thule,
Gar treu bis an das Grab,
Dem sterbend seine Buhle
einen goldnen Becher gab.

Es ging ihm nichts darüber,
Er leert' ihn jeden Schmaus;
Die Augen gingen ihm über,
So oft er trank daraus.

Und als er kam zu sterben,
Zählt' er seine Städt' im Reich,
Gönnt' alles seinen Erben,
Den Becher nicht zugleich.

Er saß beim Königsmahle,
Die Ritter um ihn her,
Auf hohem Vätersaale,
Dort auf dem Schloß am Meer.

Dort Stand der alte Zecher,
Trank letzte Lebensglut,
Und warf den heiligen Becher
Hinunter in die Flut.

Er sah ihn stürzen, trinken
Und sinken tief ins Meer,
die Augen täten ihm sinken,
Trank nie einen Tropfen mehr.

El rei de Thule
Un monarca hi havia a Thule
que fou fidel fins a la tomba;
al llit de mort, la seva amiga
li va donar una copa d'or.

No la deixava mai de banda,
la buidava en tots els festins;
els ulls se li omplien de llàgrimes
cada vegada que hi bevia.

I quan va arribar la seva hora,
va comptar ciutats i reialmes
i ho cedí tot als seus hereus,
però no hi va ajuntar la copa.

Es va asseure a l'àpat reial.
envoltat dels seus cavallers,
a l'alta sala dels seus pares,
allí, al castell damunt el mar.

Allí s'alçà el vell bevedor,
begué el darrer caliu de vida
i llançà la sagrada copa
avall, a les profundes ones.

La veié davallar i omplir-se
i enfonsar-se al pregon del mar,
se li anaven tancant els ulls,
no begué mai més ni una gota.

Altre poema, potser el millor que mai va escriure Goethe, és la Cançó nocturna del caminant. Ací el teniu, també en la traducció de Feliu Formosa i en la veu de Hans Hotter.

Wandrers Nachtlied
Über allen Gipfeln
Ist Ruh,
In allen Wipfeln
Spürest du
Kaum einen Hauch;
Die Vögelein schweigen im Walde.
Warte nur, balde
Ruhest du auch.

Cançó nocturna del caminant
Damunt tots els cimals
hi ha repòs,
en tots els brancams
un hàlit
a penes sentiràs;
els ocellets callen al bosc;
espera, que aviat
també reposaràs.

Finalment, un altre lieder de Schubert, A la música, un homenatge molt inspirat a l’art romàntic per excel·lència. La lletra, fluixeta, no és de Goethe, sinó de Franz von Schober, un poeta i libretista que va col·laborar sovint amb Schubert. La traducció no és de Feliu Formosa, ho sent. Però el podeu sentir en la veu de Hans Hotter.

An die Musik
Du holde Kunst, in wieviel grauen Stunden,
Wo mich des Lebens wilder Kreis umstrickt,
Hast du mein Herz zu warmer Lieb entzunden,
Hast mich in eine Beßre Welt entrückt.

Oft had ein Seufzer, deiner Harf entflossen,
Ein Süßer, heiliger Akkord von dir
Den Himmel beßrer Zeiten mir erschlossen,
Du holde Kunst, ich danke dir dafür!

A la música
Tu, adorable, que en les hores fosques,
quan m’envoltava el brogit de la vida,
m’acaronares amb un amor càlid
i em vas conduir a un món millor.

Sovint, un sospir de la teua harpa,
una harmonia dolça i sagrada,
m’ha obert el cel d’aquell temps feliç.
Art adorable, gràcies per sempre!