Ací teniu 5.3. Reacció contra el teatre clàssic. Teatre èpic i de l’absurd, un altre dels temes que vam donar corrents per poder anar-nos-en de vacances amb la consciència tranquil·la.
A més d’explicar les innovacions del teatre de Brecht, vam llegir i comentar uns fragments de L’òpera de tres rals i una selecció de la seua poesia. Brecht és un dels meus autors preferits, com a poeta sobretot. És un dels grans poetes antilírics de la literatura universal, com Arquíloc, com Guillem de Berguedà, com Ausiàs March o François Villon. Per poetes antilírics entenc els que estan atents a no deixar-se atrapar en els jocs verbals. Els qui es mantenen lúcids davant la retòrica i davant la vida i el temps que els ha tocat viure. Solen desconfiar de la literatura i tenen un sentit de la realitat molt desenvolupats. Són molt expressius, perquè són molt precisos, i mostren, en els millors moments, una rara energia.
El crític Marcel Reich-Ranicki ha escrit, sobre la poesia de Bertolt Brecht, que “Brecht odiava l’abús de la poesia per a fugir cap a la confusió i la nebulositat, aquest vici capital de la literatura alemanya. Brecht va ser capaç de demostrar que el cant pot ser raonable, i la raó poètica. Va mostrar que la síntesi de creació i intel·lecte no sols era necessària, sinó també possible. Igual que Heine, Brecht va escriure per a persones que pensen i que reflexionen fins i tot en els seus poemes dedicats a l’amor.”
