Una història de la lectura

En el preàmbul a la nova edició d’Una historia de la lectura, escrita i publicada originalment en anglès, Alberto Manguel sosté que la història de la lectura és gairebé un gènere literari establert i que són molts els testimonis de lectors més o menys coneguts que narren les seues vides a través de les seues lectures. El seu llibre és una història de la lectura, perquè «cualquier historia como ésa —hecha a partir de intuiciones personales y circunstancias privadas— ha de ser una entre muchas, por impersonal que se proponga ser». Amb un estil digressiu, amanit amb moltes anècdotes curioses o divertides, igualment digressives, l’autor al·ludeix sovint a la seua experiència com a lector. A Buenos Aires, quan era adolescent, va ser durant dos anys un dels lectors de Jorge Luis Borges. Manguel recorda que Borges l’interrompia de vegades durant la lectura i li feia uns comentaris que el captivaven més que els textos que li descobria: «tenía la sensación de ser el singular propietario de una edición cuidadosamente anotada, y preparada exclusivamente para mi uso».

Manguel planteja en un dels capítols inicials una qüestió prèvia: què és en realitat la lectura? Què passa en el nostre interior quan llegim? Llegir és un acte en què participen no sols la vista i la percepció, sinó també el judici i la memòria. L’acte de llegir combina reconeixement i coneixement, experiència i pràctica… No és un procés automàtic, sinó un procés de reconstrucció desconcertant i laberíntic, comú a tots els lectors i al mateix temps personal. El lector habitual, perquè ho és, no comprèn que la lectura representa un esforç penós per a amplis sectors de la població. I s’impacienta amb l’aversió de tanta gent per la lletra impresa. Però faria bé de dominar aquest sentiment d’indignació. Samuel Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, deia que llegir és un mètode incòmode i imperfecte d’aconseguir informació, i que ningú no llegiria si tingués res millor a fer. Mentrestant, continuem sense disposar d’una definició satisfactòria d’aquest procediment incòmode i imperfecte.

Rellegir

«Algú va escriure que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l’altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies.» Així comença Sobre la relectura, una de les entrades dels Dietaris de Miquel Pairolí. Aquest «algú» sembla prou clar que es tracta de Joan Fuster, i el que «va escriure», un dels seus aforismes més coneguts: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Pairolí assenyala d’entrada en el seu assaig que entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que a partir d’una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen, sinó que rellegeixen. Els fa vergonya reconèixer que han tardat tant a llegir Guerra i pau, la Divina Comèdia o qualsevol peça de Shakespeare. O, pitjor, que encara no han llegit cap d’aquestes obres il·lustres.

Per a Pairolí, el prestigi de la relectura no deixa de ser en la majoria dels casos una forma de coqueteria intel·lectual, o d’hipocresia. A més, està basada en un malentès, perquè en la majoria dels casos la relectura és, en realitat, una nova lectura. Tornar a llegir un llibre que havíem llegit fa molt de temps i que a penes recordàvem és com llegir-lo per primera vegada. I encara que el recordem bastant. El lector canvia, i acumula lectures amb els anys, que influeixen en les noves lectures i en les relectures, de manera que rellegir un llibre al cap d’un temps és llegir-ne un que és nou per a nosaltres. Potser això és una mica exagerat, però no deixa de tenir un punt de veritat. Una altra qüestió a tenir en compte és que, sovint, quan rellegim no tornem a llegir el llibre de cap a cap, sinó que anem directes a un fragment que ens interessa, o en fem una lectura a bots, fixant-nos només en aquells passatges que vam subratllar.

Per a què llegir

Para qué leer. Fomentar la lectura en jóvenes y adolescentes, de Paulo Cosín Fernández. Un altre llibre que intenta persuadir-nos de la bondat de la lectura, escrit per una persona directament implicada en el negoci editorial. Alguns detalls que m’han cridat l’atenció: Paulo Cosín dedica el seu llibre als seus fills, als seus fillols, a tots els nebots i nebodes, als germans i a les germanes, i a «todos los jóvenes y no tan jóvenes», és a dir, a tothom, «para que descubráis a través de la lectura el paraqué de vuestra existencia». M’ha estranyat que en aquesta dedicatòria no hi apareix la seua parella o, com a mínim, la mare dels seus fills, com se sol dir. Però després d’aquesta pàgina inicial n’hi ha dues d’agraïments. La primera persona a qui dóna les gràcies és Carmen, «porque compartimos nuestras vidas, por tu ánimo constante, por tu sentido del humor…» Etcètera. Ja estic tranquil. El pròleg, signat per Javier Urra, no desentona amb les dedicatòries i els agraïments, gràcies a una peculiaritat estilística que el fa igualment divertit. Cada paràgraf està format per una sola frase en què es diu més o menys el mateix tres vegades, com ara aquesta: «Si la lectura nos interpela, los libros pueden ser terapéuticos, un bálsamo para el alma, un cometa para elevar la mirada más allá de la ideación suicida». O aquesta altra, que funciona com a conclusió: «Lean, léanlo hasta el punto final donde este gran editor y escritor se confiesa, se libera, se prepara para ese viaje del alma».

L’escriptura de Paulo Cosín reprodueix aquesta peculiaritat d’escriure a les palpentes del prologuista i en fa servir algunes altres de collita pròpia. Així, és incapaç de dir res sense afegir-hi una citació que, suposadament, dóna autoritat i il·lustra el que diu. O el que vol dir. Moltes de les pàgines del llibre no són més que un seguit de citacions apedaçades més mal que bé. Algunes paraules del text estan impreses en negreta i en tinta blava, normalment la que encapçala el principi de cada paràgraf. També hi fa servir esquemes sinòptics. L’autor sap que llegir és molt difícil i tracta de facilitar les coses. Sovint, a l’hora d’introduir una qüestió, parteix de la definició que fa el diccionari de la RAE dels termes que s’hi relacionen, cosa que demostra l’arrelament d’aquest llibre en la millor tradició cultural hispànica.

Para qué leer està organitzat en una introducció, sis capítols i un epíleg. La introducció, al seu torn, té tres parts: La lectura como enseñanza, La lectura como virtud i La lectura, una sabiduría compartida. La idea principal exposada per Paulo Cosín és que cal fomentar la lectura «para alcanzar esa sabiduría que nos haga existir como adultos en el mundo». A més, afirma amb aplom que llegir ens ajuda a «aprender a vivir en la incertidumbre», a «cultivar la sabiduría» i a «promover el cuidado y la cooperación». La lectura, per tant, és una virtut. Així i tot, reconeix amb equanimitat que «a lo largo de mi vida también he conocido a excelentes personas que apenas leen; hay más caminos, este no es el único, pero sí un buen camino si lo pensamos bien». Molt bé!

Em fan una entrevista

Salvador Montalvà m’ha fet una entrevista a partir d’un qüestionari que li vaig contestar per escrit. L’ha publicada en el seu blog, La LLIBREtat. Podeu llegir-la fent clic en el primer enllaç.

La decadència de la literatura

En una entrevista al digital Catorze, Ramon Sala, fundador de l’editorial Comanegra, declarava que, segons unes dades fetes públiques per Amazon, el 54% dels espanyols havien començat a escriure un llibre. Com més va més gent hi ha que escriu, o que vol escriure. Proporcionalment, el nombre d’escriptors ha augmentat més, molt més que no el de lectors. Els ordinadors faciliten molt les coses.

Ramon Sala afegia en aquesta entrevista que, si tenim en compte que més del quaranta per cent no n’ha llegit mai cap, se’n pot deduir que molta de la gent que escriu no ha llegit pràcticament res. Estan tan atrafegats, i tan entusiasmats, redactant obres mestres que no tenen temps de llegir. Sembla que no tenen tampoc massa ganes. Són com una mena d’enòlegs abstemis. Ingènuament, volen que els altres facen amb els seus llibres el que ells no fan amb els dels altres: llegir-los. Tot plegat ens aboca a imaginar, en una reducció a l’absurd, un món literari en què tothom escriurà i a penes llegirà res.

Aquestes paraules de Ramon Sala me n’han recordat unes altres que va escriure Flaubert en una carta a Louise Colet, de 15-16 de maig de 1852. Li deia que «una cosa que demostra, a parer meu, que l’art està completament oblidat, és la quantitat d’artistes que pul·lulen. Com més cantors hi ha en una església, més podem suposar que els parroquians no són devots». Fa gairebé dos segles, doncs, Flaubert ja trobava que hi havia massa artistes: massa escriptors, massa pintors, massa músics, massa actors, massa… Què diria de la saturació actual?

Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la, o per quedar-nos tranquils i prou, podem denunciar aquestes paraules de Flaubert com una mostra d’elitisme descarat. Això, com tothom sap, és una cosa molt lletja. Per a Flaubert, a més, la generalització de la pràctica artística, l’augment de la gent que s’hi dedicava, implicava de manera automàtica una degeneració i una vulgarització, dos mots que per a ell devien ser pràcticament sinònims. En aquest augment de la producció literària i artística, Flaubert hi veia un símptoma de decadència. Com més cantors hi ha en una església…

De tota manera, atribuir la decadència de la literatura a l’augment del nombre d’escriptors no deixa de ser una contradicció o una paradoxa. No havíem quedat que com més serem més riurem? Sembla que no sempre. L’augment del material escrit i publicat pot tenir uns efectes semblants als de la inflació econòmica. Com més diners hi ha en circulació, menys valor tenen. La inflació editorial, juntament amb tirania de les novetats, que fa que els llibres es desplacen els uns als altres, té com a efecte no desitjat una desvalorització de la literatura.

Flaubert encara en tenia una altra per dir a la seua amiga. El 13 de juny del mateix any li va escriure que «la gent de lletres són unes putes que acaben per no gaudir més. Tracten l’art com aquestes els homes, li somriuen tant com poden, però no l’estimen gens». Aquestes paraules de Flaubert, per molt il·lustre que siga aquest senyor, les trobe enormement ofensives i d’una incorrecció política que tomba d’esquena. Estic tan indignat que no puc acabar de redactar aquesta entrada.

«Jardins secrets», de Ponç Puigdevall: un itinerari per la narrativa catalana actual

Com ja va fer amb Els convidats de pedra, el crític i novel·lista Ponç Puigdevall ha reunit ara en Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir una altra selecció de les ressenyes literàries que ha publicat a la premsa, des del 1991 fins ara, la majoria corregides i renovades. Només hi ha inclòs crítiques positives. El subtítol de Jardins secrets ja indica que els noranta-nou llibres ressenyats admeten la prova de la relectura: són uns llibres que val la pena rellegir, o llegir si no ho hem fet encara. Tots plegats inviten el lector a recórrer «un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys».

En l’assaig introductori amb què ha encapçalat aquest llibre, Puigdevall hi exposa la seua concepció de la crítica literària i algunes consideracions de caràcter general sobre la narrativa de la literatura catalana actual. Prenent com a model d’una literatura digna d’aquest nom La imatge, de Josep Palàcios, «un escriptor secret i clandestí i artífex de les pàgines més audaces i belles que es poden llegir en l’actualitat», Puigdevall denuncia la «literatura de qualitat» (les cometes són seues), «una literatura que busca confondre’s amb la literatura a seques, que construeix simulacres cultes. És un tipus de llibre que pot passar per bo, però que estèticament no és mai interessant». El fet, constata, és que «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat, i fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho».

Puigdevall assenyala que «més enllà de la llum enlluernadora de l’obra de Josep Palàcios», el panorama de la narrativa actual en català es caracteritza per la gran varietat de propostes o de formes que s’ofereix al lector. Ningú, diu, posseeix el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom. Ni Monzó, ni Cabré, ni Palol. No hi ha ningú que siga un punt de referència indiscutible. A hores d’ara no hi ha un Espriu ni una Rodoreda; encara menys, un Pla o un Fuster. La narrativa actual, potser per primera vegada en la literatura catalana contemporània, no va a remolc de cap escola, de cap moviment, de cap tendència: «els experiments conviuen amb el conservadorisme narratiu, de la mateixa manera que hi ha qui qüestiona els gèneres literaris mentre d’altres els segueixen al peu de la lletra». La varietat dels noranta-nou llibres ressenyats en Jardins secrets demostra aquesta asseveració.

«Clàssics revisitats», de Vicenç Pagès Jordà, o llegir contra l’acadèmia

Entre el 2009 i el 2018, Vicenç Pagès Jordà va publicar en la Revista de Girona cinquanta-sis articles sobre llibres en prosa d’autors nascuts, abans del 1920, en els límits geogràfics que cobria la revista. Aquests articles han estat recollits en el volum Clàssics revisitats, publicat per la Diputació de Girona. L’autor declara en la introducció que la seua intenció era esbrinar «fins a quin punt han envellit bé els autors “clàssics”. En altres paraules, ¿quin interès mantenen avui?» Ho ha fet deixant de banda l’enfocament acadèmic, que té «més en compte els períodes històrics que no pas la qualitat de cada obra». Per això, va basar cada article en un llibre concret de cada autor i va deixar de banda les anàlisis globals. Un altre factor, decisiu, en l’origen d’aquest llibre és el fet d’haver descobert que alguns dels escriptors canònics no li feien el pes i que l’atreien uns altres que no solen aparèixer en els manuals de literatura.

En l’article sobre la Història de la literatura catalana de Josep Comerma, llibre publicat el 1923, Pagès Jordà constata que «la manera d’entendre avui dia la literatura és majoritàriament deutora del materialisme dialèctic: en el relat que en resulta, cada autor és el símptoma d’un moviment, i cada moviment és la conseqüència dels canvis originats en la infraestructura econòmica. Potser per això els nostres estudiants vinculen més la paraula literatura als períodes històrics que no pas a uns determinats estils personals d’escriptura». Així, autors tan atractius i de tanta força com Eduard Girbal Jaume no apareixen en les nostres històries de la literatura. El volum VI de la Història de la literatura catalana que està publicant el Grup Enciclopèdia i l’Editorial Barcino, ni l’esmenta. No sabien on col·locar-lo. Cronològicament, Girbal Jaume pertany als moviments literaris tractats en aquest volum —modernisme, noucentisme i avantguardes—, però el fet és que no encaixa en cap dels tres. A més, ha estat reivindicat i tornat a posar en circulació des de fora del clos universitari. Raó de més per a ignorar-lo.

Què passa després de llegir un llibre?

En una carta a Louise Colet, de 20 de juny de 1853, Flaubert es preguntava quina era la causa de l’èxit prodigiós que tenien les novel·les de Dumas. Per a ell, aquest èxit s’explicava perquè per a llegir-les no cal tenir massa instrucció —no cal haver llegit molt abans— i perquè l’acció és divertida. Mentre les llegeix, el lector es distreu. Després, una vegada tancat el llibre, com que no en queda cap impressió i tot ha passat com aigua clara, on retourne à ses affaires.

Flaubert assenyalava que la mateixa cosa es podia dir de l’òpera còmica, de la pintura de gènere i de les Revues de la semaine, unes cròniques culturals i socials que signava un monsieur Eugène Guinot. Flaubert les llegia de tant en tant, supose que perquè li excitava els instints assassins. Aquell matí de 1853 n’havia llegit una sobre Suïssa en què havia descobert unes frases gairebé textuals a les que havia posat en boca d’Emma Bovary i Léon durant la primera conversa entre tots dos:

«—Jo trobo que no hi ha res tan admirable com una posta de sol —continuà ella—, però sobretot a la vora del mar.

—Ah!, m’encanta el mar! —va dir monsieur Léon.

—I a més —replicà madame Bovary—, no li sembla que l’esperit flota més lliurement en aquella extensió il·limitada, i que aquesta contemplació eleva l’ànima i et dóna idees d’infinit, d’ideal?

—És el mateix que passa amb els paisatges de muntanya —continuà Léon—. Tinc un cosí que va anar a Suïssa l’any passat, i em deia que un no es pot figurar la poesia dels llacs, l’encant de les cascades, l’efecte gegantí de les glaceres».

Encara que es feia l’indignat, Flaubert no podia dissimular el plaer morbós que li produïa l’espectacle de la bêtise: «Ô bêtise humaine, te connais-je donc? Il y a en effet si lontemps que je te contemple!» I concloïa sarcàstic que la mateixa gent que parla de la «poesia dels llacs» detesten tota aquesta poesia, tota mena de natura i tota mena de llac, excepte el seu orinal, que prenen per un oceà.

Comença la vida nova

«En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual poc podia llegir-s’hi, hi ha una rúbrica que diu: Incipit vita nova». Aquesta vida nova va venir marcada per a Dante pel significat que l’amor hi va introduir i, també, per la nova poesia que en va nàixer. Dante va contar aquesta història en la Vida nova, que Adesiara ha publicat en edició bilingüe amb traducció al català de Rossend Arqués, autor també de la introducció que l’encapçala i de nombroses notes que aclareixen i aprofundeixen diversos punts de l’original.

La Vida nova recull un conjunt de poesies que Dante va triar de la seua producció anterior, enllaçades per mitjà del fil d’una narració en prosa. La narració il·lustra el motiu que va engendrar cada un dels poemes, aclareix mitjançant divisions l’estructura de pensament que els articula i en revela el significat simbòlic. L’alternança de la prosa i el vers replica la relació que s’estableix, en un nivell més profund, entre l’experiència recordada i la representada literàriament en els versos. Dante rememora un episodi crucial de la seua vida com a comentari dels poemes que va escriure durant aquell episodi. En realitat, es tracta més d’una reescriptura —una altra representació literària— que no d’un comentari.

Rossend Arqués assenyala que «aquesta mixtura de prosa i poesia té un clar referent en les vidas i les razos dels trobadors que en aquell temps circulaven per les corts italianes septentrionals. La vida era la biografia d’un trobador, i la razo, una explicació plausible de la gènesi d’una determinada poesia». Però la Vida nova va més enllà d’aquest model inicial, sobretot perquè narra en primera persona, com més endavant la Comèdia, experiències personals ja viscudes, que havien quedat impreses en «el llibre de la meva memòria».

Com no s’ha d’escriure una crítica literària

Fa unes setmanes vaig publicar una nota en aquest blog (Com no s’ha d’escriure) sobre un llibre d’Antoine Albalat, Comme il ne faut pas écrire. La complete ara amb una altra sobre un capítol d’aquest llibre, en què Albalat repassa alguns dels defectes que detectava en la crítica literària del seu temps. Comença citant una frase de Vauvenargues, «criticar és molt fàcil i apreciar molt difícil», per remarcar, equànim, que la crítica veritable no consisteix a censurar i a excloure, sinó a sentir i a comprendre. Per a sentir una obra, diu, hi ha prou a llegir-la; però això no és prou per a comprendre-la bé, perquè la seua veritable significació és en un altre lloc: en la xarxa de relacions que estableix amb uns altres llibres. És per això que un crític ha d’haver llegit molt per a criticar un llibre amb un mínim de competència. Es tracta d’una obvietat, és clar, però ja se sap que les obvietats convé recordar-les de tant en tant. Albalat es dolia que la crítica literària del seu temps, en haver esdevingut «une sorte de profession à l'usage de tout le monde», havia patit una depreciació, de la qual era difícil recuperar-se.

Un retret que es fa sovint a la crítica literària, aleshores i ara, és que aquesta no sempre sap defugir la influència que exerceix l’amistat, i que tendeix a adoptar la forma de l’article complaent. És ben difícil evitar aquests inconvenients. Albalat afirma taxatiu que per a ser independent del tot caldria no tenir ambicions, ni relacions ni amics. Per tant, un crític no pot ser mai independent, excepte quan s’ocupa d’escriptors difunts, llargament difunts, i encara. Potser això és una manera exagerada de plantejar les coses. A favor de la crítica indulgent, o que ens pot semblar massa indulgent, se sol al·legar que sempre es pot dir alguna cosa bona d’un llibre mediocre. Es fa inevitable recordar el que va dir Plini el Vell: no hi ha llibre tan dolent que no siga de profit en alguna de les seues parts. Albalat atribueix aquesta sentència a Goethe, però no passa res. Goethe, en un moment o altre, ho va dir tot. I aporta una altra citació, en aquest cas de Bossuet, per a justificar una certa condescendència en la pràctica de la crítica literària: la indulgència també forma part de la justícia. En fi, Albalat, esperit eclèctic, propugnava un equilibri entre la crítica que consisteix a descobrir les qualitats d’una obra i la que només té com a objectiu assenyalar-ne els defectes. L’elogi es pot combinar, com qui no fa res, amb el blasme. El to d’un elogi pot ser una forma de reticència i hi ha maneres d’elogiar que només enganyen el qui elogien.

Ara, bé està ser bona persona, però sense passar-se’n. S’ha d’evitar sobretot de caure en la blanor o més bé en la indiferència de qui tot ho troba bé, cosa que és el pitjor defecte. Una vegada que un crític adquireix fama de bénisseur, ja no se la pot treure mai de damunt. A força de ser conciliador, el bénisseur, aquell per a qui tot és bell, el verd i el vermell, es desacredita, i quan declara que una obra és bona els altres conclouen de seguida que és dolenta. Més: cal fugir com de la pesta del vocabulari banal quan destaquem les qualitats d’un llibre. Es podria fer una llista ben llarga dels clixés que fan servir alguns: prosa acurada, personatges potents o d’alt voltatge, creativitat lingüística, la sensació de la temporada…

Els problemes no acaben aquí. Mal ser un crític moll i bénisseur, però mal també que la reputació d’un crític es fonamente en el seu mal caràcter. Encara que el mal humor pot donar al seu posseïdor una certa notorietat envejable, això no sol anar molt lluny. Albalat assegura que hom s’adona aviat que el crític malcarat i despòtic és un esperit sense lectura, que extreu les seues úniques idees del llibre que examina i que adopta una actitud de severitat com a forma de dissimular la seua nul·litat. Com els mals professors, que suspenen a tothom per a fer-se de respectar. Una altra qüestió és que a la gent li agrada sentir parlar malament dels altres. He comprovat que quan m’he permès alguna lleu impertinència a propòsit d’algun llibre, les visites al blog han augmentat de seguida. El poble vol sang.

Més perills: sempre serà més fàcil escriure una dissertació filosòfica sobre un llibre que no mostrar clarament en què consisteix el talent, la substància i els procediments d’un escriptor. Per a Albalat, la mania de jutjat un llibre des del punt de vista de les idees no pot produir i no produirà mai més que una crítica artificial i pedant. Alguns crítics es distingeixen dels seus col·legues per una mena de nul·litat que Albalat anomena la nul·litat de l’home mediocre amb estudis. Aquests crítics troben la manera d’escriure no sobre un llibre, sinó a propòsit d’un llibre. Parlen de tot, llevat del llibre que suposadament estan ressenyant, i com que no tenen la clau de la casa roden al voltant sense obrir-ne mal la porta. Compte, per tant, amb les digressions. Compte també a pontificar, que és propi de la inexperiència i de la joventut. Buf! Quantes prohibicions! Pontificar, i encara més si ho fem alçant el dit, dret com un ciri, dóna tant de gust!

Prou. En el contrapunt 16 de La literatura recordada vaig tractar més a fons algunes de les qüestions que planteja Albalat. Allí us remet.

Llegiu aquest article de Vicenç Pagès Jordà

Dissabte passat, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà va publicar a l’Ara un article que m’hauria agradat escriure. Però l’ha escrit ell, i molt millor del que jo hauria sabut. L’únic que puc fer, per tant, és recomanar-vos que el llegiu, si us interessa Gabriel Ferrater i la literatura catalana. No cal que el comente. En destaque només, si de cas, aquesta frase: «desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen».

Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Gràcies, Gabriel Ferrater. I per si falla l’enllaç o no us sap mal abandonar la serp blanca, aquí el teniu reproduït íntegrament:

Gràcies, Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater (1922-1972) no va anar a l’escola fins als deu anys. Abans es va dedicar, entre altres coses, a llegir de manera frenètica, ja que va tenir la sort de disposar d’una biblioteca familiar ben assortida. Va cursar part de l’educació secundària a França, on també va aprendre l’anglès i l’alemany. La combinació d’intel·ligència, esperit autodidacte i capacitat de treball el va convertir en un intel·lectual de gran personalitat, amb un criteri propi i el caràcter necessari per plasmar-lo en tot moment.

Una de les seves facetes és la de lector i crític. No és pas una combinació estranya en un autor, ans al contrari. Qualsevol persona que tingui la voluntat d’escriure, per força ha de dedicar temps a llegir el que altres han escrit, i a analitzar-ho d’una manera personal. Les opinions sobre un llibre són discutibles, és clar, però també poden resultar tremendament estimulants. En canvi, moltes històries de la literatura repeteixen els tòpics dels llibres anteriors. En aquests refregits no hi trobo reflexions que m’hagin interessat tant com les que fan els escriptors: Nabokov sobre Jane Austen, Virginia Woolf sobre Emily Brönte, Proust sobre Flaubert, Borges sobre Cervantes, Zadie Smith sobre E.M. Forster. A la seva conferència sobre Joaquim Ruyra, Gabriel Ferrater confessa que li costa comentar prosa narrativa perquè no n’ha escrit gaire. És natural: jo també em refio més dels arquitectes que parlen d’arquitectura que no pas dels runners que parlen de filosofia. Per contra, desconfio dels escriptors que parlen de tot excepte dels llibres que llegeixen.

Cinc cèntims de seixanta-set novel·les

L’editorial Blume té una col·lecció dedicada a la publicació de guies de butxaca sobre diverses disciplines artístiques, com ara Breve historia de la fotografía, Breve historia de la arquitectura, del cinema, de les dones artistes o de l’art modern i contemporani. Ara hi ha afegit un altre títol, Breve historia de la novela, de Henry Russell, que ens fa cinc cèntims d’aquest gènere literari. El llibre està dividit en quatre seccions: gèneres, novel·les, temes i tècniques. Cada una pot llegir-se de manera independent o en combinació amb les altres. En realitat, és un llibre per a consultar i per a fullejar, més que per a llegir de cap a cap.

El nucli està format per una selecció de seixanta-set novel·les de la literatura universal. A cada una se li dediquen dues pàgines, una de les quals reprodueix una fotografia de l’autor o de la primera edició de la novel·la. L’altra pàgina ofereix una sinopsi de l’argument i algun comentari, molt breu, d’alguna de les seues característiques. Per què seixanta-set novel·les? Doncs per la mateixa raó que n’haurien pogut ser seixanta-sis o seixanta-vuit. Perquè sí. No se’n parle més.

La majoria dels títols triats pertanyen a la literatura en llengua anglesa, cosa ben comprensible, sobretot si es té en compte que la versió original d’aquest llibre està escrita en anglès i adreçada, d’entrada, a un públic d’aquesta llengua. De les seixanta-set novel·les, trenta-sis estan escrites originalment en anglès. El segon lloc del rànquing l’ocupa la literatura francesa amb onze títols. No n’hi ha cap de Stendhal. No he pogut evitar el gest reflex de portar-me la mà a la pistola. M’he relaxat quan he comprovat que Russell inclou en la seua selecció un Maigret de Simenon. Ja tornem a ser amics. La resta de la tria inclou sis novel·les de la literatura alemanya, quatre de la literatura en espanyol (el Quixot, Cien años de soledad, El beso de la mujer araña, de Puig, i 2666, de Bolaño), tres novel·les de la literatura italiana, tres de la russa, dos de la japonesa, una de la noruega i una de l’àrab.

La lectura és un abisme

El 6 de juny de 1853, en una de les cartes que va escriure a Louise Colet mentre estava immers en la redacció de Madame Bovary, Flaubert li deia que li agradaria tenir més temps per a llegir. De seguida, però, hi afegia: «Mais la lecture est un gouffre; on n’en sort pas». Un gouffre, un abisme, del qual no es pot eixir, Flaubert no es referia a la lectura d’un llibre concret, que ens pot absorbir i enganxar de tal manera que no podem fer res més fins que l’acabem, sinó al fet que llegir un llibre porta a llegir-ne un altre o uns altres, i aquests uns altres encara. Un llibre, si és digne d’aquest nom, ens incita a llegir uns altres autors, a aprofundir el que acabem de llegir amb la lectura d’uns altres llibres. Com més llegim, la llista de lectures pendents es fa més llarga.

Per a la majoria de la població, és clar, la frase de Flaubert sobre la lectura que ens atrapa com si ens haguéssen precipitat en un abisme, com una activitat cada vegada més absorbent, deu resultar poc menys que incomprensible, o l’exageració típica d’un neuròtic. Alguns, en particular els escriptors analfabets, s’afanyaran a treure’n conclusions precipitades: no cal llegir, o només cal fer-ho en dosis homeopàtiques.

Per a un escriptor, no sempre és fàcil de trobar un equilibri entre lectura i escriptura. Pla i Fuster, sotmesos a l’esclavatge dels articles que havien de fabricar cada setmana per a viure, no sempre podien llegir tant com haurien volgut. Ni escriure els llibres que haurien volgut. Flaubert vivia d’unes rendes que li permetien ser escriptor amb més comoditat.

Tornant a la carta adreçada a Louise Colet, que també era escriptora. Flaubert li recomanava de llegir cada dia «quelque chose de bon», com una manera de contrarestar la seua tendència a guiar-se pel sentiment personal, cosa que ell trobava nefasta. Li remarcava que la lectura dels grans mestres produeix uns efectes que s’infiltren a poc a poc. El talent, com la vida, es transmet per infusió. Cal viure dins un medi noble i assimilar l’esprit de société dels mestres. Flaubert li contava que al llarg de la seua vida s’havia atipat de La Bruyère, dels contes de Voltaire —havia llegit el Candide més de vint vegades— i de Montaigne. No li agradaven ni li interessaven els autors de la seua època. Contra els primaris que prefereixen no llegir massa, perquè hi veuen una amenaça per a la seua «originalitat», objectava que ningú no és original en el sentit estricte del mot. Era partidari de llegir a fons els autors que són ben diferents del nostre temperament literari, perquè així no els podrem copiar. La Bruyère, que és molt sec, li havia resultat més útil que no Bossuet, l’estil del qual s’ajustava millor a la seua tendència com a escriptor. Potser, el millor és llegir estils i autors molt diferents. Sempre que valguen la pena, és clar. O, simplement, llegir molt. Les poques lectures poden ser perilloses en més d’un sentit.

En una altra carta a la seua amiga, de 13 de març de 1854, Flaubert hi tornava. Li retreia que no li parlava mai de les seues lectures, i li aconsellava de llegir sense descans llibres d’història i els clàssics. Contra l’excusa habitual de la falta de temps per a justificar la poca o la nul·la lectura, assenyalava que llegir és més útil que escriure, perquè és amb el que els altres han escrit que nosaltres escrivim. A més, per a un escriptor llegir és una manera d’agafar el to, com un tònic que ens permet de posar-nos en marxa. Flaubert deia que se sentia més tibant, més ple, després de llegir Montaigne. En millors condicions, per tant, per a escriure.

La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres

Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.

Consultar o llegir diccionaris i enciclopèdies

De tant en tant, se sent algú remarcar amb satisfacció que el llibre electrònic no ha desplaçat el llibre en paper, tal com vaticinaven les profecies apocalíptiques. És cert. Només que això no és tota la veritat. S’oblida que el format electrònic ha substituït del tot el paper en un determinat tipus de llibres ben importants, com ara diccionaris i enciclopèdies. També ha eliminat, o gairebé, el format tradicional de la premsa periòdica. Ja no recorde l’última vegada que vaig comprar un diari en paper. Abans, fa anys, cada dia en comprava un. Dos, el cap de setmana.

A la meua biblioteca tinc molts diccionaris en paper, en català i en anglès sobretot, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Ara només els consulte en la versió online. Mentre escric —sempre escric en l’ordinador, des dels primers esborranys fins a la versió definitiva—, he de consultar diccionaris i enciclopèdies. Alçar-me de la cadira per agafar un volum, o allargar el braç per consultar el que tinc damunt de la taula, em sembla un procediment fatigós i arcaic. A més, amb el volum a la mà he de fer servir l’ordre alfabètic per trobar el que m’interessa. L’algoritme esotèric del cercador em proporciona el que vull directament.

Entre els diccionaris de català que més consulte hi ha l’Alcover-Moll, i també els de sinònims d’Albert Jané, el de Manuel Franquesa o el de softcatalà. Una característica molt útil de la versió online d’aquests diccionaris és que estan enllaçats: així, des de l’entrada que consulte en l’Alcover-Moll puc enllaçar a la informació sobre el mot que proporcionen el diccionari de l’IEC, el de sinònims d’Albert Jané, el TERMCAT, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Aquests dos últims, molt útils, només es poden consultar en versió electrònica. Un altre repertori lèxic que val la pena esmentar és el Diccionari de sinònims de frases fetes. I la Gran Enciclopèdia Catalana, que també es pot consultar online de manera gratuïta, juntament amb tots els diccionaris i obres temàtiques editats pel Grup Enciclopèdia. Com que mai no en tenim prou, hem de lamentar que no disposem encara de la versió online del Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo ni de la del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Ja arribaran. En paper o en pantalla, no ens podem queixar pas per falta de recursos a l’hora d’escriure en català.

Quan estic llegint, estirat al llit o al sofà, el mateix. Deixar el llibre que tinc entre mans i agafar un diccionari gruixut, sense perdre la posició horitzontal, em suposa un esforç excessiu. Per això, consulte el que em fa falta en el mòbil. La llei del mínim esforç és tan ineluctable com la de la gravitació, que em manté còmodament tombat.

Ars longa, vita brevis

La vida és breu e l’art se mostra llonga. Així traduïa Ausiàs March en un dels seus versos el vell apotegma llatí: Ars longa, vita brevis. El seu sentit desolat al·ludeix a una característica fonamental de la vida humana: aprenem a viure quan estem a punt d’anar-se’n. Una vegada deixat enrere el desfici de la joventut i les perplexitats de la «maduresa», arriba el moment en què, finalment, trobem el nostre lloc i més o menys ens acomodem. Però ja no queda gaire temps, o el que ens queda sabem que ens abocarà, si no s’interromp abans, a una decrepitud progressivament incapacitant. La vida és massa breu per a aprendre a viure tal com la vida es mereix. Tot això, és clar, parlant en general. N’hi ha que naixen ensenyats. L’ars, per a ells, llarga o curta, no es planteja per a res.

Com la majoria de les màximes, taxatives i d’estructura sospitosament simètrica, aquesta també es pot girar com un mitjó. Ho va fer Carles Riba en un text de … Més els poemes, en què escrivia: «Res d’afició. Detesto el diletantisme en art. No basta tota una vida perquè l’artista, practicant-se en els recursos del seu ofici, arribi a emprar-los amb aquella llibertat sobirana, amb aquella independència, generositat i desimboltura que admirem en certs grans artistes que de la maduresa van cap a la vellesa. L’aforisme d’Hipòcrates continua essent vàlid: “L’art és llarg, la vida és breu”. També ho és, en un altre sentit, si s’inverteix: “L’art és breu, la vida és llarga”, és a dir, la vida és rica, fins a desbordar l’art; l’art necessita i demana tot la vida i no la pot omplir». Per a Riba, la riquesa infinita de la vida desbordava l’art. El poeta no pot copsar-ne sinó aspectes molt parcials, entre altres raons perquè la pròpia vida no és viscuda en la seua totalitat per ningú, si més no d’una manera conscient.

M’he autoconcedit un premi

Anit, després de sopar, al llit, vaig acabar de llegir El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós. Tot seguit vaig apagar el llum —no recorde quina hora era— i em vaig adormir. Aquest matí m’he despertat abans de les sis, però encara tenia son, i el cap m’anava amunt i avall dels incidents, personatges i escenes de la novel·la de Queirós, sense poder-ho evitar, d’una manera obsessiva, com si estigués somiant. Potser sí que somiava a estones curtes, i se’m feia difícil distingir somni i vigília. Passades les set, m’he alçat, una mica fatigat. Aquesta novel·la de Queirós és de la mateixa època que El cosí Basílio. Totes dues tenen un aire de família, especular, com si fossen dues variacions d’un mateix motiu central. M’agradaria escriure un assaig comparant-les. Més endavant, més endavant potser. El crim de mossèn Amaro també m’ha agradat molt, però aquesta nit m’ha atabalat massa en somnis. Millor deixar que la novel·la repose, i de pas descanse jo també. Les lectures, com les paelles, s’han de deixar reposar una mica abans d’assimilar-les del tot.

La lectura d’aquesta novel·la ha estat un premi que m’he concedit a mi mateix per haver enllestit un treball que m’havien encarregat —un text sobre Fuster. Això i la correcció de les galerades del Diari 1965-1977 de Josep Iborra —gairebé mil pàgines— a penes m’han deixat temps per a llegir res durant el mes d’agost. Supose que a partir d’ara recuperaré el ritme de lectures habituals. I ara, a què li clavaré queixalada? Despús-ahir em va arribar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, que m’ha enviat Vicent Alonso. Està editada per la Institució Alfons el Magnànim en un volum molt bonic de la Biblioteca d’Autors Valencians, en paper bíblia. Vicent Alonso s’ha encarregat de l’edició i la introducció. Es tracta d’una novetat editorial molt important, que ja comentaré en aquest blog després de llegir-la.

Consulte la meua llibreteta. A més del volum de Martínez Ferrando, tinc pendents la recent traducció al català de Peer Gynt, d’Ibsen, el Discurs preliminar de l’Enciclopèdia, de D’Alembert, una tria dels diaris de Thomas Mann i una altra dels de Tolstoi, el Diccionari filosòfic de Voltaire… En una altra pàgina hi trobe el recordatori de les paraules majors: la correspondència de Flaubert, els llibres de viatge de Stendhal, The Principles of Psychology de William James, The Anatomy of Melancholy… Pensant-ho bé, em concediré per unanimitat un altre premi i em llegiré primer de tot un Simenon.

Què estic llegint, què voldria llegir

Sempre que arriba l’estiu, em faig el propòsit de llegir alguns d’aquells llibres grossos que tinc pendents de lectura des de fa tant de temps. Per a aquest estiu m’havia anotat The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, el Montaigne anglès, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora el doctor Johnson. També, la correspondència de Flaubert, en l’edició de tres volums de La Pléiade, unes tres mil pàgines. I The Principles of Psichology, de William James. Aracil deia que era l’únic llibre de psicologia que valia la pena. I alguna novel·la com ara El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós, o algun Faulkner… O els assaigs de Huxley. També m’agradaria tornar a llegir l’Ulisses en la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes. Són tots, és clar, grans llibres i, al mateix temps, llibres grossos, de moltes pàgines. Demanen una inversió important de temps i d’atenció.

Aquesta llista de bons propòsits sempre s’entrebanca per un motiu o altre. Diguem-ne que això forma part de la tradició. Així, ahir vaig rebre un encàrrec editorial, que vaig acceptar amb molt de gust, però que he de tenir enllestit al setembre. Per a dur-lo a terme hauré de rellegir alguns llibres, que passen per davant dels que havia anotat en la llista. Però siguem sincers. És a dir, diguem-ho tot: abans d’aquest encàrrec m’he distret amb la lectura d’altres llibres, que postergaven els de la llista un dia sí i l’altre també. Com sempre, hi ha excusa: la lectura d’alguns llibres em porta a llegir-ne uns altres, que passen per davant de qualsevol propòsit inicial. És el que m’ha passat amb Style. The art of writing well, de F.L. Lucas. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest autor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols: The search for good sense i The decline and fall of the romantic ideal. Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir-me de seguida el primer, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la seua biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig de Lucas m’ha fet venir ganes de llegir-lo també. Lucas en recomana la novel·la El vicari de Wakefield, que està traduïda al català per Carles Llorach-Freixes en Adesiara, i Citizen of the World, un recull d’assaigs.

Com és que fa dues setmanes que no publiques res?

Cada setmana procure publicar alguna cosa en el blog. És un costum que m’he mig autoimposat, encara que potser resulta una mica excessiu, tant per a mi com per als lectors de la serp blanca. Des del 31 de maig passat, però, no hi he publicat res, llevat d’una nota breu remetent a un article d’Enric Sòria sobre Els còmplices. Alguns deuen pensar, o malpensar, que estic gandulejant més del compte. Doncs no, no és cert. Com a mínim, no ho és del tot. El que passa és que aquestes últimes setmanes he estat enllestint diversos encàrrecs que tenia pendents i no em quedava temps per a res més. He escrit un article sobre el Llibre de meravelles d’Estellés, que apareixerà aviat en La Veu dels Llibres, i una ressenya del volum sisè de la Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (II) Modernisme. Noucentisme. Avantguardes, editada pel Grup Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, per al número de març de l’any que ve de la revista Llengua & Literatura. També he preparat un text anunciant l’inici de la publicació per part d’una editorial valenciana, institucional, de l’obra literària de Josep Iborra, amb dos volums que fan més de 1400 pàgines, i que ja tinc a casa. Però l’editorial no vol que en diga res fins que ells no disparen el tret d’eixida. Per tant, jo no he dit res. I vosaltres, feu el favor, comporteu-vos i no ho conteu a ningú. Finalment, tinc entre mans un assaig sobre Fuster per al pròxim número de la revista L’Espill. Ara estic en la fase de revisió i de posar-li un títol, que és el que més em costarà de tot.

A més, he de vigilar que l’escriure no em faça perdre el llegir. Fa poc he llegit una novel·la ben llarga, Els virreis, de Federico de Roberto, una gran novel·la, admirada pel príncep de Lampedusa i Leonardo Sciascia. Seria una llàstima que passés desapercebuda entre el públic lector en català. També, un recull d’assaigs, ple de referències suggestives, de Simon Leys, The Hall of Uselessness (n’hi ha traducció al castellà en Acantilado: Breviario de saberes inútiles) i dos relats de Henry James, El banc de la desolació i La bèstia a la jungla, publicats per La Temerària, una editorial que no coneixia, amb traducció de Clara Pastor i un pròleg molt bo, clar i concís, de Sam Abrams. La bèstia a la jungla deu ser un dels relats clau de Henry James. Vull llegir-lo una segona vegada, per assimilar millor l’estil peculiar de James. Ahir vaig acabar Style. The Art of Writing Well, de F. L. Lucas. Publicat el 1955, és potser el millor llibre que s’haja escrit mai sobre l’art d’escriure. Conté moltes citacions, plenes d’encant, d’autors de la literatura clàssica grecollatina, de l’anglesa i de la francesa. El més citat de tots és el doctor Johnson. Encara que Lucas no ho diu, està clar que el considera el crític literari més gran de tots. Acabada la lectura del llibre, ara estic prenent-ne notes. Més endavant veuré si puc fer-ne alguna cosa, igual que amb les altres obres que he esmentat.

Veieu com no estic fent el gandul? Ja sé que ningú no m’està acusant de res al respecte. Però… per si de cas!

«L’estupor» de Josep Iborra: el doble moviment d’un lector

El 2018 va aparèixer pòstumament L’estupor de Josep Iborra, publicat per l’editorial Afers. Seguint el deixant d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, aquest llibre, editat en el sentit anglosaxó del terme pels seus hereus amb l’ajuda de Francesc Pérez Moragón, oferia una tria representativa de la gran massa d’escrits inèdits que Josep Iborra havia deixat a la seua mort, feia set anys.

El títol remetia a un dels assaigs recollits en el volum, en què l’autor en reprenia un altre de Tel quel de Paul Valéry. L’escriptor francès assenyalava que un home tan sols és un lloc d’observació perdut en l’estranyesa i considerava aquest estat d’estranyesa, proper a l’estupor, com un punt singular i inicial del coneixement, com el zero absolut del reconeixement. En el seu assaig Josep Iborra reivindicava l’estupor com la condició de la seua escriptura. Es tractava, escrivia, «d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions», allunyada de qualsevol misticisme, de manera que «escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible». Era una possibilitat a què calia aproximar-se i que proporciona una tensió peculiar als seus escrits. Molts dels textos recollits en aquest llibre il·lustren aquesta voluntat de pensar i escriure més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista, i també una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo.

L’estupor va ser molt ben rebut en el moment de la seua aparició, si ens fixem ens les ressenyes que se’n van fer, totes molt elogioses. D’entrada, resulta atractiu i accessible per la gran varietat de temes tractats i per la seua escriptura precisa i clara. Així i tot, algunes de les recensions revelaven una certa sensació de descol·locament: d’estupor. A Josep Iborra no li no hauria estranyat aquesta reacció. Ell mateix pensava que els seus escrits eren gairebé inintel·ligibles per als lectors actuals, convicció que potser va influir en una certa indiferència per la publicació de tot el que havia escrit.

Per què? En primer lloc, el lector es pot sentir una mica fora de joc davant de les referències culturals i literàries que Iborra posa en joc en els seus textos, extretes en bona part de la cultura francesa. Són desconegudes o no són habituals fins i tot per al lector culte d’ara. També descol·loca la seua mateixa concepció de l’assaig, que defuig tant l’assaig acadèmic com l’assaig «literari», líric o políticament correcte, amb quatre referències culturals d’anar per casa, centrat en l’«actualitat».